I ARA QUÈ?

Som diumenge al vespre i estic escrivint després d’una victòria històrica del Girona FC sobre el Real Madrid. Els gironins estem vivint un triplet firal de somni: Soms una república recent alliberada de l’estat opressor que ens va colonitzar fa molts anys; estem en el punt àlgid de les fires de Sant Narcís i, quan semblava que ja havíem tocat el cel, l’humil però decidit Girona FC, guanya a un dels equips més potents del món, tant potent que, amb el seu pressupost podria tenir 17 clubs com el Girona.

Sí, estem tocant el cel però en baixar al carrer, escoltant i parlant entre la gent, o mirant les xarxes, es viu un neguit compartit per una majoria gens silenciosa de ciutadans. Homes i dones, noies i nois, avies i avis, tenim un patiment interior, uns grans interrogants  surten del nostre interior sense poder-ho evitar, per molt que ens proposem tapar-los o, al menys,  ignorar-los.  I ARA QUÈ? –Què passarà demà dilluns quant el President Puigdemont (cal recordar que és el President electe de TOTS els catalans i catalanes) i els membres del seu (perdó, del nostre) Govern, vagin a treballar com han fet fins ara, per què... Hi aniran? Els detindran pel camí cap a la feina davant  els seus familiars?  Esperaran a que vagin arribant a les seves conselleries, Palau de la Generalitat o al Parlament? Els portaran detinguts i emmanillats a Soto del Real? Tal vegada no serà dilluns i esperaran a Tots Sants, quan estiguin tots menjant panellets i castanyes amb les seves famílies? Qui els detindrà, seran els mossos d’Esquadra sota les ordres del seu nou comandament ara que han despenjat el retrat del seu president de les seves casernes o tal vegada millor una unitat d’elit de la Guardia Civil?

Podria estar-m’hi hores citant els milers d’hipòtesis que he anat sentint –i pensant- sobre el que passarà, el que ens passarà, el que ens faran passar, el que haurem de lluitar per a que no passi allò que no podem deixar passar.

Dubtem –i dubto- sobre si el President Puigdemont i el seu govern tenen les coses clares, l’estratègia apunt i ben preparada, si estaran a l’alçada en el moment més complicat , en el punt àlgid que molt aviat arribarà.

Dijous passat, en anunciar que el President anunciaria una convocatòria d’eleccions (per que va ser tan sols això, un anunci d’una anunciació que no va arribar mai) la majoria de ciutadans ens vam decepcionar, deprimir, frustrar i enrabiar. El nostre líder s’havia rendit, no havia pogut fer allò al que es va comprometre en acceptar el càrrec, els dinosaures polítics del partit  i els seus lobbies econòmics havien guanyat la partida i tot se n’anava en orris. Tota la feina d’aquests últims mesos, la il·lusió col·lectiva, els apallissats amb porres, coces i bales de goma per els matons a sou enviats pel Gobierno, de cop es va esvair, no havia servit de res.

Els qui tenim la sort  d’haver conegut i/o patit l’alcalde Carles Puigdemont, ens vam quedar sense entendre res de res, Barcelona ens l’havia canviat! Res més lluny de la realitat, va ser un cop mestre de l’essència concentrada d’en Carles. Un estratega polític com pocs n’hi ha que va ser capaç d’una maniobra tant arriscada com magistral.

És just aquest fet el que avui em fa tenir plena confiança en ell, és important recordar que ell és qui es juga 30 anys de presó repressiva. No tornaré a dubtar de la seva capacitat, de si té l’estratègia ben preparada o si explica o deixa d’explicar què està fent i el perquè  de cada passa. Li dono tota la meva confiança, cegament i sense por de fer-ho, al contrari, ho faig convençut i content. Si en algun moment s’equivoca, si pel que sigui no aconseguim la fita, mai no li podré retreure que no hagi estat lleial al que ens va prometre. Estaria bé que tu, lector que estàs llegint aquestes reflexions, també les tinguessis en compte i et demano humilment, pel bé de la nostra república acabada de néixer, que intentis fer-li confiança. S’ho ha guanyat, s’ho mereix.

Toni Vallory

Que els passa a Girona als dirigents d'ERC?

Que els passa a Girona als dirigents d'ERC?

Fa ja masses anys que els representants electes d'Esquerra Republicana al consistori gironí, ens deceben. Al cap de poc temps d'estar asseguts als seients de regidors, perden el cap. Comencen a parlar de coses que o bé desconeixen,  o molt pitjor, coneixen i tergiversen sense cap vergonya per tal d'intentar desgastar l'adversari polític. Una pila de despropòsits que per la seva acumulació, ja comencen a preocupar. Preocupa que la portaveu de la coalició, na Maria Mercè Roca, comenci la seva intervenció en un ple municipal advertint al seu interlocutor, en Carles Ribas, regidor de cultura, amb els mots "hehehe... En guardia!" (però on s'ha pensat que és?)  Preocupa -i molt- que digui obertament en la mateixa sessió del ple que les "xifres de retorn econòmic de Joc de Trons a Girona sigui tan sols per a bars, restaurants i botigues" o que series on "dracs que volen i treuen foc per la boca" no aporten res a la cultura.

Em podria allargar molt explicant que en les nostres ciutats, quan els restaurants, hotels i comerços funcionen, fan negoci, tot el cercle econòmic d'aquella ciutat millora. És tan fàcil d'entendre que tan sols cal explicar que la suma d'aquest teixit comercial familiar de qualsevol ciutat  catalana, és la que fa girar la roda de la majoria de llocs de treball, siguin de les administracions, com dels autònoms, les empreses de distribució, els productors de matèria primera com pagesos i ramaders, carnissers peixaters i flequers, gestories, taxistes, decoradors, professionals del dret, de la decoració, arquitectes, etc. Perdó, m'he deixat la recerca i la industria, les grans empreses que a Girona tanta falta ens fan.

Em preocupa que aquesta senyora digui que una sèrie on hi ha "Dracs que volen i treuen foc per la boca" no aporten cap benefici a la cultura (que li preguntin a Sant Jordi!) Tal vegada ens podria explicar quin benefici directe va aportar la seva sèrie "Secrets de Família" a la cultura gironina. Quanta gent de Girona, de Sant Narcís es va contractar, quants extres hi va haver o, què se'ls va pagar per cada dia de rodatge. (Per cert, la noia que feia de Farnés a secrets de Família, segons la Wiquipèdia, es deia Marta Ollé, tan fàcil de saber, com perdre 15 segons a buscar-ho.) Sra. Roca, cobrar 50€ nets al dia, és l'equivalent a cobrar 1.350€ mensuals per una feina sense necessitat de cap formació. -ja agradaria a molts tenir-la! Però, es clar, entenc que vostè ho denunciï,  quan un està acostumat a les poltrones amb un bon sou, perd la visió de la crua realitat laboral d'aquesta colònia espanyola on vivim. 

Em preocupa la seva proposta de reactivar la música en directe a locals de restauració perquè de nou, o no saben o amaguen la realitat. En primer lloc perquè en presentar-la, van negar l’existència del Sunset Jazz Club de Girona, un dels locals de música en directe amb més prestigi de Catalunya.   Però, a part d'això, vostè sap que quan un local organitza una actuació en directe ha de pagar un IVA del 21% sobre l'import de l'actuació? Sap que s'ha de pagar -i molt- als pirates/paràsits legals del sistema com SGAE o AGEDI? I tal vegada el més important, sap que TOT el que els clients consumeixin al local durant les actuacions porta un IVA del 21%, obligant o bé a canviar tots els preus de les consumicions o a perdre un 11% ? No seria més productiu que es poses a treballar per tal d'eliminar aquestes absurditats tan injustes com insostenibles de les lleis espanyoles? -I llavors els locals ja pagarem les insonoritzacions de la nostra butxaca sense que a la resta de ciutadans els costi ni un duro.

Permeti’m aprofitar aquest escrit i demanar-los que m'expliquin com s'entén que en pocs dies de diferència manipulin informació i posin en dubte la viabilitat d'un projecte com el del nou museu d'art modern de Girona, incrementant les xifres del seu cost, menystenint la importància de les obres que conté la col·lecció Santos Torroella (segurament assessorats per la seva caríssima assessora a la diputació, donya Pia Bosch) i posant en dubte el valor econòmic de la inversió d'adquisició, al mateix temps que durant el ple municipal demanen un increment de subvenció al Museu del Cinema, tot preocupant-se molt del tancament de la seva botigueta -inviable en termes econòmics-.

M'agradaria, i molt, poder tornar a votar algun dia a ERC. Tal vegada hauré d'anar a viure a una altre demarcació...  

Som més espanyols del que ens pensàvem?

Costa d'entendre què està passant a Girona. L'evident manca d'experiència del nou alcalde en el rar i complicat món de les relacions entre els diferents grups municipals, la seva manca de destresa en segons quines declaracions, sumat  a comportaments i actituds inacceptables d'alguns regidors de govern, han portat a la ciutat de Girona a fer un ridícul sense precedents.

Aquests últims dies, hem pogut llegir articles d'opinió en premsa i a les xarxes, de gent a qui tinc en consideració que m'han sorprès. Un ex-conseller republicà comparant el pacte puntual a Girona de C's i PP amb l'acord a l'ajuntament de Lleida que els portarà a un vergonyant bilingüisme,  mostrant a la xarxa que en realitat no en tenia ni idea de quins eren els termes d'aquest acord, el seu rebuig era per la contra-natura-política del pacte, sense importar què era el pactat.

Un periodista independentista amb canal propi de notícies on-line que actua en la mateixa línia: No es pot pactar res amb els partits unionistes o contraris a la independència. Perdoneu però no ho puc entendre.  Els membres electes del PP i de C's són enemics a abatre o son adversaris polítics? No tinc clar -i us agrairia que m'ho expliqueu per a no equivocar-me-  què hem de fer amb aquesta gent durant el procés de desconnexió que estem vivint. Els despullem en una plaça pública i els empalem? Tal vegada hem de repartir pedres als nostres fills i els ensenyem què s'ha de fer amb aquests indesitjables? Ja ho tinc! Millor que siguin els Mossos d'Esquadra qui s'encarreguin d'afusellar-los i TV3 ho retransmeti en horari de màxima audiència.

Si és això el que proposa la majoria de ciutadans de Catalunya favorables a la independència d'Espanya, no compteu amb mi. Jo havia entès -he sentit i llegit molts cops- que el que estàvem fent era una altre cosa, que es tractava de fer que el màxim de gent possible sentís com a cosa pròpia aquest anhel de llibertat de país, d'alegria col·lectiva, de pertinença a una cultura, una manera de ser i de fer que poc té a veure amb els dirigents espanyols.

Si pel contrari, i com a societat ferma però oberta, dialogant i transigent,  estem en contra d'afusellar o apedregar aquells càrrecs electes (encara que carregats de demagògies, enganys, manipulacions continuades, fiscals de confiança, membres del TC, etc) llavors no puc entendre que no puguem arribar a pactes -tant municipals com de govern- puntuals i que no afecten en res al procés. 

Sí, la pèssima gestió de l'equip de govern de Girona amb Albert Ballesta al capdavant -juntament amb la intransigència del grup d'ERC/MES- ens han portat a una situació de ridícul que s'ha fet encara més gran amb les ordres vingudes des de Madrid, passant per Barcelona que han provocat una vergonyant marxa enrere dels regidors (patètics però electes) de C's.

El ridícul més gran però s'ha fet a tot el país, l'hem fet els qui ens declarem independentistes al mateix temps que grans defensors de la convivència entre catalans que ens sentim catalans i catalans que es senten espanyols.

A veure si al final resultarà que som més espanyols del que ens pensàvem

17 milions d'euros per a la promoció gastronòmica espanyola

Mentre que en l’àmbit gastronòmic a Catalunya anem amb una sabata i una espardenya –malgrat comptar amb iniciatives com ALICIA o l'Institut Català de la Cuina–, als bascos, que disposen d'un bon finançament mercès al seu concert econòmic, el govern espanyol els emplena les butxaques.

A finals de setembre el govern espanyol va aprovar un "Plan de promoción internacional de turismo enogastronómico", acompanyat d'una dotació de nou milions d'euros per a uns conegudíssims reials "amigos" que la van rebre. Llavors em vaig posar en contacte amb diferents diputats catalans al Congrés demanant-los acció. Uns em van dir que sabien perfectament de què es tractava i n'estaven al corrent. ”Són coses que passen...”. D’altres no van ni respondre els meus missatges.

Però les coses es mouen. La setmana passada, la Junta de Andalucía anunciava nou-cents-mil euros per un costat i sis-cents mil més per un altre, com a tret de sortida per a la promoció internacional de la gastronomia andalusa. Un milió i mig d'euros. I recentment he llegit al BOE una subvenció directa de set milions d'euros que el Ministeri de Ciència i Innovació ha concedit al Basque Culinary Center fundazioa per a la posada en marxa d'un centre de formació i investigació gastronòmica.

Si bé és motiu d’alegria que es comenci a donar importància a la inversió en l’oferta cultural d'alt nivell que és la gastronomia, és preocupant que a Catalunya es digui que no hi ha diners per a fer aquestes coses. Per exemple, quan institucions com Turisme de Catalunya proposen als cuiners acompanyar-los a mostrar el nostre patrimoni gastronòmic a fires promocionals internacionals, no tenen pressupost per a pagar ni una habitació d'hotel individual i molt menys les hores treballades. Ens demanen una col•laboració a canvi de promoció. “No hi ha ni un duro", diuen...

En un article al Punt de fa quatre mesos, demanava al Govern de la Generalitat i als diputats catalans al Congrés que s'asseguressin que la gastronomia catalana no quedés bandejada dels milions d’euros que des de l’Estat –amb els nostres impostos– s’estaven invertint per a la promoció, aprenentatge, investigació i difusió de la gastronomia, que tanta falta fa per a no perdre el moment històric de reconeixement mundial en què ens trobem.

Necessitem que els nostres governants vetllin per un sector com el gastronòmic que ha fet els deures de l’excel•lència i que ara es troba en un moment fortament crític. No hi ha cap justificació que dels disset milions d'euros per a la promoció gastronòmica que han sortit de les arques de l’Estat en els últims quatre mesos, a Catalunya –capdavantera indiscutible de l'alta cuina– no hagi arribat ni un sol cèntim. Cal que algú ens expliqui el perquè, i que es posi fi a aquesta discriminació.

No els ho hem de permetre

La notícia de la mort de l’artista empordanesa Angeles Santos Torroella, ha arribat a Girona en un moment d’intens debat ciutadà, provocat per un nou episodi d’una trista manera de fer política al que ens tenen acostumats alguns dels nostres electes municipals.

Després d’escoltar diferents experts independents en documentalisme; art; cultura; turisme; gestió de ciutats; periodistes documentats; directors de museus, etc. queda molt clar, que el fons d’art i el documental de R. Santos Torroella, és un bé que Girona no es pot deixar perdre de cap de les maneres. Llavors, què és el que passa? Que, alguns dels nostres representants polítics municipals, aquesta gent que cobra diners públics per a gestionar de la millor manera possible la ciutat i els seus ciutadans, posen per davant la continuïtat del seu sou i els seus interessos partidistes (baralles internes incloses) que el bé de la ciutat.

M’ha costat molt saber de què  consta aquest fons que el govern municipal vol adquirir i crec que és bàsic per a poder opinar sobre el mateix –si no, em passaria com una exregidora experta en art  que, assisteix de ponent a una conferència sobre aquest fons i diu amb veu alta que no coneix el contingut del què ha vingut a parlar-

He pogut recopilar unes quantes dades del fons documental i de l’artístic que, crec que han de ser de domini públic:

Una biblioteca formada per més de 20.000 llibres catàlegs i revistes difícils de trobar.

Un arxiu amb 1.000 arxivadors que contenen 3.000 cartes amb diferents personalitats del món de l’art del S.XX, entre ells, un manuscrit de Dalí de 30 pàgines de la conferència “Picaso y Yo” que es va fer a Madrid l’any 1951.

1.340 obres d’art (Gairebé el mateix nombre que té el fons del Museu d’Art del mateix periode) entre les que destaquen 9 Dalí, 5 Picasso, 10 tapies, Miró, 1 Picabia (perseguit i desitjat pel Moma de NY), l’únic dibuix existent a Espanya de Remedios Varo, o uns quants interessants dibuixos de Federico Garcia Lorca, 5 Angeles. Santos Torroella (al catàleg del Reina Sofia de Madrid en veig tan sols tres i, després de la mort de l’artista, segur que intenten ampliar la col·lecció).

"Niña Muerta" d'Angeles Santos Torroella (fons ST)

Com és possible que la vídua de Santos Torroella no hagi venut abans als pretendents d’algunes de les seves obres com el mateix Reina Sofia o el Moma de Nova York? Per que el que demana aquesta senyora de 94 anys,  els fom el mateix Reina Sofia o sos in  l'e es conservi la seva memva York? os de  del mllar. oposiciés que el fons documental complementi l’artístic i que tot plegat formi un bloc que estigui a disposició dels especialistes i estudiosos que vulguin consultar l’arxiu per tal de poder publicar molta part inèdita que conté. Busca una continuïtat de la feina del seu marit.

No puc entendre com alguns poden titllar de precipitada aquesta compra que es va començar a negociar l’any 2001 pel llavors alcalde Nadal. Encara entenc menys, que aquests que ara  critiquen l’adquisició, eren els que la volien comprar, aquells que sempre han defensat la importància de la cultura per al futur econòmic de la ciutat. Girona, no es pot permetre que els interessos polítics i les absurdes picabaralles entre partits, deixin perdre oportunitats que poden situar la nostra àrea metropolitana com una de les capdavanteres del món en la gestió de la cultura. Ens hi estem jugant el futur, no els ho hem de permetre.