dimarts, 30 de desembre del 2008

Petites opinions personals a l'editorial del Punt Diari

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3254662

No sé qui deu ser l'autor d'aquest editorial però de la mateixa manera que vaig notar molta desinformació sobre aquest tema en concret a l'editorial del Diari de Girona, torna a passar el mateix avui amb El Punt. -Crec que l'editorial d'un diari hauria de ser alguna cosa més que la opinió de gent "no del tot informada" -dit així per a no ofendre a ningú.

Cert és que l'Ajuntament de Girona ha fet un esforç en els últims anys per a la promoció de la ciutat. -Cert és també que hi ha un fons del pla de foment per a fer-ho-.
Cert és que han muntat un AUDITORI -palau de congressos-
Cert deu ser (??) que han potenciat els espais comercials -jo no ho sé el que s'ha fet, per tant no opino. Si algú m'ho pot explicar li agrairé.
Les altres iniciatives semblants a l'auditori i a la potenciació aquesta que diu l'editorial, no les trobo per enlloc -em comprometo a buscar-les però, si hi son, no serà difícil trobar-les.

L'activitat de l'aeroport de Barcelona-Girona (busqueu-ho a la B però) sens dubte ha estat un bon motor per a els nostres establiments comercials, de restauració i hotelers.
Sap però l'autor de la citada editorial l'esforç que s'ha fet i es fa des del sector per a atraure a la gent a Girona? Sap quin tant per cent del trànsit de Vilobí visita a Girona? Em sap dir on haig d'anar un diumenge a les 12 del migdia per a poder agafar algun transport públic que em porti a l'aeroport? I quan arribo dilluns al vespre, tinc bona connexió a Girona, o pot ser tinc més fàcil anar a Barcelona?
Sap aquest periodista que s'ha coincidit en alguna fira promocional amb fins a tres estands diferents al mateix temps? (un de privat i dos d'institucions gironines per separat)
Sap quin pressupost té el consistori -fora del pla de foment- per a la promoció turística de la ciutat? Sap quin és el pressupost en el festival de músiques religioses, el festival de jazz, en la programació de l'auditori...?

Hi era aquest editor a la roda de premsa que van fer els de l'Associació d'Hostaleria?
No sap que el que es va demanar sobre tot és diàleg i participació vinculant amb les institucions com a única eina vàlida per a crear d'una vegada aquesta destinació turística?

Queda molta feina a fer per a tots i els sectors privats i públics han d'anar plegats. Tinc entès que, -a part d'alguna petita crítica-, des del sector privat han estès la mà cap al sector públic per a treballar plegats.

Ho entendrà el sector públic?
Perdó, els tècnics i professionals ja ho veuen, tot i que ho diuen en veu baixa.
Ho entendran els politics?

dissabte, 27 de desembre del 2008

Els canelons i la Tieta


Dimecres 24 vaig estar gairebé tot el dia preparant una comanda de canelons, -de rostit tradicional i de peix i marisc-. El dia abans havia anat a comprar els ingredients necessaris.
Tot i que en el Firatast de l’any passat vam ser els encarregats de fer els canelons que es van servir en l’estand del mercat municipal, haig de confessar que jo feia molts anys que no feia canelons. Començant per preparar tota la matèria primera, fer el rostit, arnar-lo vigilant, remenant i remullant, olorar els diferents aromes que desprèn la cassola a mida que tot plegat va agafant color i “forma”; Desossar les peces i anar-ho triturant tot procurant que la pasta del farcit resultant sigui una barreja equilibrada de textura, sabor i color.

En aquest punt de la feina –el que vull explicar avui de fet-, Vaig fer una petita regressió a la meva infantesa. Per uns instants meravellosos em vaig trobar a la cuina de la casa dels meus pares, al costat de la “Tieta”, davant del marbre blanc que em quedava just a la meva alçada. Vaig veure en les meves mans actuals plenes de pasta de caneló, les mans ossudes i amb els dits ja prims per la edat de la tieta, entre el farcit dels seus canelons. Vaig recordar com em donava a provar aquell farcit acabat de triturar, aquella pasta tèbia d’un gust i temperatura únics. Vaig reviure uns moments d’infantesa que em van sobtar per la claredat en que van aparèixer.

La vaig recordar socarrimant els pollastres, moment que, des de la meva perspectiva de nen de sis o set anys, esdevenia quelcom màgic; Agafar un pollastre gros i, sobre les flames del fogó gran, passar l’animal agafat amb les mans que jo creia incombustibles mentre sortien guspires provocades per la depilació total d’aquell bitxo. Aquella olor i la llum groga de la flama exterminadora de restes de plomes.

La Tieta era tia política del meu pare, vídua i que vivia amb nosaltres -o nosaltres amb ella- que ens va fer d’àvia i a la que vull dedicar-li aquests moments de petits grans records que a vegades afloren recordant-me vivències que, sens dubte, han acabat forjant la meva persona.

dimarts, 23 de desembre del 2008

Mossos delictius

Dilluns 22 de Desembre -aquest matí- a la una menys deu del migdia anava a Bordils per a comprar neules a can Xapa. (Aquest any he començat un petit estudi comparatiu sobre quines poden ser les millors neules de la província)
Davant meu i durant tota la recta de Celrà a Bordils, un Seat León gris, amb matricula -0848-FBT circulava molt tranquil·lament, a poc a poc. Jo, tenia una mica de presa i primer he intentat "apretar-lo" una mica per veure si s'espavilava una mica. En veure que aquell conductor no tenia intenció d'anar més despresa i com que de fet, ja faltava poquet per arribar, m´he separat una mica deixant una mica -bastant- més de la distància de seguretat.
Al final d'aquell tram recta, just abans d'arribar a Bordils es pot adelantar tranquil·lament i la velocitat és limitada a 70k/h jo no ho he fet, he vist que estava arribant tranquil·lament amb temps de sobres per a comprar neules. De cop, un cotxe que venia per darrera -amb excés de velocitat però no tant com per a crear algun perill- avança el meu cotxe i es disposa a avançar també al León, aprofitant l'embranzida que porta .
Ho hagués aconseguit sens cap mena de dubte, abans d'arribar al punt on s'acaba la discontínua i, per tant, ja és prohibit avançar. Ho hagués aconseguit si el conductor del cotxe que anava davant meu -el León-, no hagués accelerat de sobte com buscant un "no podràs", han anat un tros en paral·lel mentre el León seguia accelerant i, al final, l'ha avançat ja sobre la contínua.
El León en qüestió, era un cotxe dels mossos sense cap distintiu!

Un cotxe dels mossos provocant o forçant que un avançament -que era just- es convertís en un avançament en contínua. Uns mossos uniformats, accelerant al tenir un altre cotxe a mig avançament al costat!

Quan han tret la sirena per la finestra i han fet parar a la seva víctima, no m´ho podia creure. S'ha de ser molt dolent!
M'he parat darrera els mossos, he baixat del cotxe i dirigint-me al delictiu policia conductor, l'hi he dit que havia vist el que havien fet i que allò no era normal, que la infracció d'aquell noi era totalment provocada per ells i que ells ens havien posat a tots en perill al accelerar tenint un cotxe al costat.

"Calli i pugi al seu cotxe!" M'ha dit durament aquell mal policia -que em treia més d'un pam d'alçada-
L'hi he replicat: Em fas callar amb el que he vist???
"Calli, pugi al seu cotxe i no és fiqui on no el demanen si no vol que se li compliqui el dia" M'ha tornat a dir aquell prepotent, delictiu i dur agent.

L'hi he demanat disculpes per intentar fer de policia de policies (he pensat que em quedaria sense neules i, ara si que tenia el temps just per arribar-hi) Ell, ha assentit amb el cap, m'ha explicat que ha accelerat per tal de que el cotxe que adelantava tingués més espai entre nosaltres dos i...
I una merda!
Em sap greu per el noi que ha rebut. He marxat com un covard. He pensat que no hi podia fer res i que al final acabaria al "quartelillo". He pensat, que en un país on la gent dels ajuntaments fa el que vol, els representants polítics autonòmics fan també el que els hi sembla amb tota caradura, sense cap vergonya i, que fins i tot els presidents del país aquest que ens te dominats, fan i desfan per sobre de les lleis i aquí no passa res, poca cosa podia fer jo amb un mosso d'esquadra amb mala llet de tenir el melindro sec de fa temps -com a mínim.

Una llàstima...

divendres, 12 de desembre del 2008

En Tardà, els jutges i el català

No vull defensar les paraules fora de lloc d’en Tardà de l’altre dia. Aquell “mori el borbó” que fa molts i molts anys, tenien darrera seu un significat molt diferent del que pot tenir avui.
Jo, tot i que estic totalment en contra d’aquesta monarquia borbònica imposada per la força, quan abans de la dictadura va quedar clar que la majoria no volia la gent d’aquesta “noble” família. No aprovo en el moment que vivim la voluntat, el desig expressat de que mori algú. Encara que sigui un diputat chiruquero el que ho digui.
–Hagués estat fàcil actualitzar-ho i dir: fora el borbó!, Que bombin al borbó! O inclús, que li donin pel cul al borbó! Podria haver penjat una pancarta més gran recuperant aquell “borbons, no ens toqueu més els collons” i molts i molts més.

Aquest estiu, el meu fill de nou anys, va tornar dels campaments del cau, cantant una cançó en contra dels borbons, dels de Madrid i dels castellans en general i deia coses com agafar el fusell i si cal matar per defensar... –Vaig deixar ben clar als caps d’agrupament que era greu aixó. Joves com son es van equivocar i rectificar. Jo vaig deixar clar al meu fill que el tema del fusell millor limitar-lo a la parada d’escopetes balins de fires.

No, no pot ser. Jo no vull viure en un país amb trets. No vull que mori aquell a qui imita tan bé en Toni Albà. No vull que morin ni castellans ni musulmans ni xinesos.
Vull també però, que els castellans, musulmans, romanesos, ucraïnesos, borbons... que venen aquí i no accepten la nostra cultura, no s’adapten ni una mica, menyspreen el nostre territori i la nostra llengua fotin el camp d’una vegada.

Vull també que els diferents membres del sistema judicial espanyolistes que exerceixen a Catalunya -la immensa majoria d’ells i gairebé tots (i en conec a uns quants) tarats del cap i que no entenen per que els han castigat aquí, molts d’ells alcohòlics-, siguin repudiats socialment amb la mateixa força que ens repudien i ens insulten ells. Com que son jutges, magistrats de l’audiència, secretaris judicials... la societat catalana no tan sols els aguantem si no que els hi hem de riure les gràcies. Queda molt bé al fer vida social conèixer i poder convidar a un d’aquests prepotents petits dictadors.

Mentre la societat catalana no es quadri contra els abusos comesos per espanyolistes, mentre no “apretem” als politics per tal que deixin de banda el sectarisme descarat que tenim ara al tripartit aquest que ens ha tocat i, que el millor que te son els gags de Polònia, fins que no s’acabi l’aferrament a la poltrona o les ganes de sortir sempre a les fotos per sobre de tot, no farem res.

Si els jutges que viuen i treballen a Catalunya, no volen fer judicis en català sense intèrpret amenaçant-te que s’haurà d’aplaçar el judici per que no n’hi a cap de disponible i, nosaltres claudiquem per comoditat de tots plegats, que voleu que facin els membres del tribunal constitucional? Riure-se’n de nosaltres. Com han fet sempre.
Què faran els nostres politics? Que farà el president aquest que es diu jose i que tot just està aprenent a parlar el català i encara ha de descobrir com s’acaba el zoo d’en Pitus? Quina vergonya! de veritat algú es va creure que aquests espanyolistes disfressats de PSC que van fer fora al president Maragall han tingut en algun moment el més mínim pensament de fer servir els seus escons en sentit diferent que els del PSOE? Gentuça!. Això és el que son i els hi hem de dir.

Res, ens tornaran a encular de nou i nosaltres els tornarem a posar cara de circumstàncies mentre els diem “pero solo la puntita, eh?” (en aquests moments m’imagino en Saura de Polònia de quatre potes...)

dilluns, 1 de desembre del 2008

Per a en Jordi Miró

Aquest vespre mentre sopava, he rebut la notícia de que en Jordi Miró (Vicepresident del Girona FC), era ingressat a l’hospital Trueta en estat greu . No tinc detalls de com està ni sé exactament què li ha passat. Alguna cosa a veure amb l’aparell respiratori.
Ahir, just després del partit, assegut a la sala de la llotja de Montilivi, entre xuixos petits de can Castelló i una copeta de cava, varem quedar per a reunir-nos aquesta setmana per a tractar de les camisetes oficials del Girona –ja a punt d’arribar- i de les noves bufandes...
Ja ho sabem tots que la vida dona girs inesperats, durs, cruels i imprevisibles. Alguns diuen que la gràcia de tot plegat –de la vida en si mateixa- rau en aixó precisament; No podem saber mai que ens passarà un segon després. Aquest coneixement el tenim amagat en algun archiu secundari o “darrera de” en el nostre cervell. No podríem viure pensant que en cada moment ens poden passar coses terribles.

En Jordi, persona jove, amable, correctíssim, amic del riure i somriure constant, serio en la feina, no mereix estar ingressat passant-s’ho malament.
Per què toquen les desgràcies a la gent que menys les mereix?

Ànims Jordi. Ara mateix quan acabava d’escriure, a quarts de dues de la matinada, un ocellet de la UCI, m’ha dit que ets fora de perill. Va, que ja tinc ganes de mes xuixos...