dissabte, 12 d’octubre del 2013

No els ho hem de permetre




La notícia de la mort de l’artista empordanesa Angeles Santos Torroella, ha arribat a Girona en un moment d’intens debat ciutadà, provocat per un nou episodi d’una trista manera de fer política al que ens tenen acostumats alguns dels nostres electes municipals.

Després d’escoltar diferents experts independents en documentalisme; art; cultura; turisme; gestió de ciutats; periodistes documentats; directors de museus, etc. queda molt clar, que el fons d’art i el documental de R. Santos Torroella, és un bé que Girona no es pot deixar perdre de cap de les maneres. Llavors, què és el que passa? Que, alguns dels nostres representants polítics municipals, aquesta gent que cobra diners públics per a gestionar de la millor manera possible la ciutat i els seus ciutadans, posen per davant la continuïtat del seu sou i els seus interessos partidistes (baralles internes incloses) que el bé de la ciutat.

M’ha costat molt saber de què  consta aquest fons que el govern municipal vol adquirir i crec que és bàsic per a poder opinar sobre el mateix –si no, em passaria com una exregidora experta en art  que, assisteix de ponent a una conferència sobre aquest fons i diu amb veu alta que no coneix el contingut del què ha vingut a parlar-

He pogut recopilar unes quantes dades del fons documental i de l’artístic que, crec que han de ser de domini públic:
Una biblioteca formada per més de 20.000 llibres catàlegs i revistes difícils de trobar.
Un arxiu amb 1.000 arxivadors que contenen 3.000 cartes amb diferents personalitats del món de l’art del S.XX, entre ells, un manuscrit de Dalí de 30 pàgines de la conferència “Picaso y Yo” que es va fer a Madrid l’any 1951.
1.340 obres d’art (Gairebé el mateix nombre que té el fons del Museu d’Art del mateix periode) entre les que destaquen 9 Dalí, 5 Picasso, 10 tapies, Miró, 1 Picabia (perseguit i desitjat pel Moma de NY), l’únic dibuix existent a Espanya de Remedios Varo, o uns quants interessants dibuixos de Federico Garcia Lorca, 5 Angeles. Santos Torroella (al catàleg del Reina Sofia de Madrid en veig tan sols tres i, després de la mort de l’artista, segur que intenten ampliar la col·lecció).

"Niña Muerta" d'Angeles Santos Torroella (fons ST)


Com és possible que la vídua de Santos Torroella no hagi venut abans als pretendents d’algunes de les seves obres com el mateix Reina Sofia o el Moma de Nova York? Per que el que demana aquesta senyora de 94 anys,  els fom el mateix Reina Sofia o sos in  l'e es conservi la seva memva York? os de  del mllar. oposiciés que el fons documental complementi l’artístic i que tot plegat formi un bloc que estigui a disposició dels especialistes i estudiosos que vulguin consultar l’arxiu per tal de poder publicar molta part inèdita que conté. Busca una continuïtat de la feina del seu marit.

No puc entendre com alguns poden titllar de precipitada aquesta compra que es va començar a negociar l’any 2001 pel llavors alcalde Nadal. Encara entenc menys, que aquests que ara  critiquen l’adquisició, eren els que la volien comprar, aquells que sempre han defensat la importància de la cultura per al futur econòmic de la ciutat. Girona, no es pot permetre que els interessos polítics i les absurdes picabaralles entre partits, deixin perdre oportunitats que poden situar la nostra àrea metropolitana com una de les capdavanteres del món en la gestió de la cultura. Ens hi estem jugant el futur, no els ho hem de permetre.


dimarts, 29 de gener del 2013

Girona és plaer!




És realment un plaer poder passejar per Girona, mirant la ciutat durant el cap de setmana que es porta a terme el Girona10. És un plaer, com actor o part organitzadora. És un plaer com a ciutadà gironí, veure com en tan sols dues edicions i des d’una iniciativa privada s’aconsegueix  una complicitat de les institucions tan sols comparable amb “Temps de flors”. És un plaer veure els carrers farcits d’activitats, uns carrers plens de gent, parelles joves, gent de mitjana edat, famílies amb nens petits i cotxets, grupets d’amigues i amics que han aprofitat per a fer un “Girona-10”. Passar el cap de setmana a la nostra ciutat, visitar-la, anar als museus, dinar i sopar en algun dels restaurants que han preparat un menú-10, escoltar els diferents concerts i obres de teatre que s’han programat, anar a fer un berenar-sopar al Mercat del Lleó, passejar per els diferents mercats  i fires artesanals i d’antiquaris i brocanters, de pintures, visitar la Catedral i els Banys Àrabs. A les botigues del centre, (tan sols a les 15 participants?) aprofitar els últims dies de rebaixes per a  “firar-se” a gust.

És un plaer poder afirmar que, en tan sols dues edicions, ja hi ha molta gent que parla d’una “festa major d’hivern”, unes petites fires de gener que trenquen bruscament el recolliment i tranquil·litat de la ciutat que ens te acostumats el final del primer mes de l’any.
M’agrada pensar que aquells nens que avui han vingut a passar un parell de dies amb els seus pares i han pogut gaudir d’una ciutat plena de tot tipus d’activitats, tindran gravats per sempre més aquests records d’una ciutat que els va acollir tan bé. Recordaran una ciutat bolcada a rebre a aquells que la visiten, amb uns carrers i carrerons increïbles i divertits, amb dues catedrals a pocs metres de distància, música als carrers,  barbacoes als mercats, gegants... festa, festa i festa a diferents barris.  Aquests noiets seran els nostres millors ambaixadors en un futur proper. Voldran tornar i segur que en parlaran bé a tots aquells que els hi preguntin.  Haurem fidelitzat una part important dels clients potencials.

M’agrada pensar en aquelles parelles joves que han vingut i que, tot i que ara no ho saben, recordaran amb alegria una de les seves primeres estades en un hotel de Girona, en un cap de setmana del tot diferent. D’aquí vint anys, miraran les fotos i comentaris que van penjar a Instagram, al Faceboock o tal vegada al Twitter, aquelles primeres coses del primitiu 2.0 -ara se’m fa  impossible imaginar en quin format les miraran- i tot mirant-les recordaran aquells moments de la fantàstica estada que van fer a Girona. Voldran tornar, segur.  I qui sap quants nous gironins -no de naixement, si no de creació- haurà aconseguit la festa del Girona-10!

És un plaer continuar treballant, ara ja per a una tercera edició, amb encara més força. Amb noves incorporacions a les diferents activitats i propostes, amb més sorpreses, anant de la ma amb els grans aliats del sector públic que han estat liderats per l’Ajuntament de Girona:  el Bisbat, el Consell Comarcal o el patronat de Turisme de Girona.

Girona és plaer!

publicat a el Punt-avui 29-01-2013:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/614455-girona-es-plaer.html




















dissabte, 19 de gener del 2013

47 ANYS



47 anys.

Ara, segur que ja he passat l’equador de la meva vida –no puc pretendre viure molt més dels 90 anys que penso viure!-

Fa tot just tres hores que tinc 47 anys i ja em noto la maduresa, el pes de la responsabilitat, que comporta fer-se gran. Soc pare, de dos adolescents (Senyor, ajuda’m!) i company de vida d’una fantàstica xicota.

Fa tan sols dues hores i me’ls noto d’un a un. Estic repassant mentalment aquest gairebé mig segle i  m’adono de tot el que he fet, que no és poc. Segurament és tot  això que he anat fent, el que em fa notar aquest pes del temps.  He començat el dia –la nit per al lector-, amb un sentiment de pessimisme general, de decepció de moltes coses: De la feina i l’acumulació de temes pendents, d’alguns companys d’aventures, de la majoria de gent que es dedica a la política, de la gent del carrer que camina sense il·lusions, sense ganes, amb futur incert i sense haver estat preparats per a la supervivència necessària en aquesta nova època.

Confesso que, en la soledat de la nit i tan sols acompanyat per les cançons d’en Moustaki, he estat mirant fotos de fa anys, -la fototeca personal és important en moments de dubte existencial!
Sí, m’he fet gran. Ja no soc un jovenet i es normal que em noti aquest pes dels anys. Però...

M’he adonat que aquest pes de la maduresa no té per què ser un pes pesat, estàtic, feixuc, tediós. La podem convertir en una base massissa que actua com un estilobat per a suportar, donar l'estabilitat duradora i necessària als anys que encara em queden –i que espero que siguin molts-...!

Així dons, si heu cregut que us parlaria dels meus 47 anys amb paraules tristes i negatives, és que encara no em coneixeu prou. No em vull cansar de lluitar per a millorar el món on visc. Un món que m’ha regalat una vida plena de fantàstiques experiències. Em sento totalment afortunat d’haver pogut viure i veure tot el que m’ha passat, el que he aprés, les errades que he anat fent, els moments de felicitat màxima que he tingut, els amics que han aparegut en les diferents etapes de la vida...

Bé, tan sols us volia explicar que encara no en tinc prou,  haig de fer molta feina encara... Alguns m’acusareu de poc modest però tinc la sensació, sento la necessitat, de lluitar uns anys més per a millorar el món. Deixar als meus fills, una ciutat, un país, un planeta millor del que jo em vaig trobar. 

Jo tot sol poca cosa podré fer, és cert. En soc conscient. He trobat i continuaré trobant gent amb les mateixes ganes que jo, amics i amigues que, de manera voluntària, lluiten cada dia, cada setmana, cada més, per a millorar l’entorn on viuen, la vida dels seus veïns, les injustícies del nostre sistema, etc.

No tinc la veritat absoluta, ho sé. Noha de viure sense pors.  de fer. ig de fer,  e crec que igual, se me'unt amb futur incert i sense estar preparats per a la super pretenc que tots pensem igual, se me’n fot que parlin malament de mi per fer el que crec que haig de fer.  La vida és curta i s’ha de viure sense pors.  

I si al final resulta que no estic a l’equador de la vida, que, de manera precipitada em fan deixar-vos abans d’hora -dels 90 que us deia al principi-, m’agradaria que sabéssiu que he estat molt feliç, m’ho he passat molt bé. Ha valgut la pena. Feu un brindis a la meva salut.

Mentrestant -em sap greu-,  haureu de continuar aguantant els meus tuïts!

Salut!