dijous, 26 de març del 2009

La meva manera d'entendre la vida


Hi ha molta gent que, després de llegir alguns dels escrits d'aquest blog, pensen, diuen i em comenten coses. Moltes coses.
És un privilegi per a una persona amb una feina i formació molt allunyada del mon literari saber-se llegit. És divertit anar a una reunió i que, a sobre la taula hi posin una còpia d'un post teu demanant-te explicacions sobre el mateix. És agradable que hi hagi gent que et comenti que li agrada descobrir la teva sensibilitat en alguns dels escrits i d'altre que t'encoratja i recolza els escrits més crítics. Té el seu morbo, ho reconec, trobar-te amb gent que has nomenat en un post d'algun d'aquells dies que t'indignes i escrius coses de manera massa directes. Penses, "deu haver llegit el que vaig escriure"?

Hi ha gent, que et diu coses com: Què pretens? No veus que et boicotejaran? No pots parlar malament dels polítics ni dels mitjans d'aquesta manera! Ets ben boig! Ets un inconscient!...

Si, pot ser tenen raó. Hauria de no opinar, de deixar que tot passi, deixar per als professionals, els intel·lectuals, els politòlegs, els tècnics i els polítics de torn, les crítiques o lloances a la seva gestió, que fessin el que volguessin sense ficar-m'hi. Dedicar-me al meu petit negoci per tal d'evitar que la crisi l'ensorri. Què en sé jo de macroeconomia? De política? de gestió municipal? Res, no en tinc ni idea. Jo tan sols sé que el bacallà queda ben cuit a 53º i que la poma hi lliga molt bé.

Vull deixar clar per una banda, que si escric críticament sobre una gestió concreta d'alguna administració, és per que crec de tot cor, que es pot fer molt millor i, com a ciutadans, com a empresaris, ho hem de denunciar. No hem de parar de denunciar tot allò que està fallant i que ens porta cap al tancament de molts dels nostres negocis i comerços, que ens porta a moltes famílies cap a l'atur i a deixar-nos amb el cul a l'aire.
No tot és culpa de les administracions, és cert, però podrien i haurien d'actuar d'una manera menys sectària i més participativa. Els nostres governants no estan suficientment preparats (fixem-nos en els seus historials laborals i ens n'adonarem de seguida) i no volen escoltar als professionals dels diferents sectors econòmics de la societat. Això si, amb el pressupost anual per a les ambaixades d'en Carot en plena crisi, 3.200 famílies catalanes podrien acabar de passar el mes.

Vull deixar clar també, que si escric és per que m'agrada fer-ho. Ho faig a títol personal i ho penso continuar fent. A qui no li agradi que no ho llegeixi. Aquest és el meu bloc, ningú no està obligat a entrar-hi. Pot ser que algun dia m'equivoqui en alguna qüestió concreta i demano disculpes per endavant si això succeeix. Rectificaré tot allò que la meva manca de coneixement em condueixi a l'errada.
Ratifico expressament però el pensament de tot el que he escrit. Sigui per dir que alguna "patum" ha perdut la vergonya, que un diari no està sent just o que hi ha actuacions polítiques dignes de jutjat de guàrdia.

És la meva manera d'entendre la vida i vull, m'agradaria, que ho continuï sent.


dilluns, 23 de març del 2009

Què ens està passant?

Ho intento.

Se'm fa difícil però entendre la lògica de les estratègies polítiques. Confesso que no hi entenc. No soc, no vull ser, ni arribaré a ser mai algú entès en la matèria.

No puc creure que hagi escoltat a en ZP als telenotícies negant unes dades fetes públiques i més tard ratificades per diferents membres del govern de Catalunya. No puc entendre què estan fent (a banda del ridícul) els 25 diputats del PSC aguantant a un mentider compulsiu com Zapatero. No entenc què fen els membres "catalans" del PSC; No puc entendre què estan fent els ja reconeguts per la seva incompetència, la gent d'ERC, mantenint a un senyor "dels altres catalans" com president de la generalitat, un president de paraules (aquí em seria molt fàcil fer un acudit) però, de moment, cap fet.

No puc entendre que en els moments difícils, cap dels nostres representants no tinguin el valor, la valentia, la voluntat i el "saber fer" que necessitaríem per anar tots junts per tal de tirar el país endavant, d'aconseguir entre tots, la Catalunya que tocaria, no la "Polònia" que tenim.

No ens mereixem l'engany a que vam ser sotmesos els ciutadans amb l'Estatut -em refereixo a que el 99% de la població no sabia que votava-. Qui es va llegir el text tornat de Madrid? Qui el va comparar amb el que va ser aprovat per a el nostre Parlament? Vam votar una vergonya de text censurat, "passat pel ribot", no l'estatut que volíem.
No ens mereixem la relliscada de CIU pactant amb en ZP. Però tampoc que anys després encara hi hagi retrets. No ens mereixem que uns ineptes fessin president a un com en Montilla a canvi de conservar la cadira; No ens mereixem una oposició resclosida i conservant a qualsevol preu els posicionaments interns i, que tot just ara sembla que comença a reaccionar.

Què ens està passant? Com és possible que els nostres representants polítics no entenguin que els ciutadans n’estem cada dia més tips de la seva incapacitat per a aconseguir i gestionar el que el país necessita?

Una llàstima...

dilluns, 16 de març del 2009

Pobra Costa Brava!

Vull felicitar públicament a la cambra de Comerç de Palamós per el premi extraordinari que han atorgat aquest any. És just el que necessitem per acabar d'arrodonir la feina ben feta fins ara per el Patronat de Turisme.

Primer publiquen fins a tres anuncis publicitant Catalunya amb fotografies de diferents llocs del mon. Ho justifiquen al·legant "una qüestió de concepte" i, sense cap mena de vergonya diuen que no passa res, és el més normal del mon i que no hi prendran cap mesura. Després, quan hi ha una mica de pressió social cessen a en F. López, dient que no tenia res a veure amb l'afer però que no els agrada la seva gestió. Van arrodonint aquesta seriació de despropòsits fent rodes de premsa al carrer vergonyoses, celebrant una reunió extraordinària del consell a la que molta gent que hi està convocada (dos terços) no hi assisteix. Acaben carregant contra l'empresa anunciant, destituint a en F. López per mala gestió substituint-lo però per tres funcionaris, encarregant una auditoria donant entendre a la gent, que en els anys de gestió de CIU hi han descobert un desajustament de fins a 900.000€...

Sens dubte aquest patronat i el seu president mereixen un premi extraordinari!

Continuem sense saber però qui ha estat el/la responsable de les fotos. Continuem sense que acceptin cap mena de responsabilitat per la gestió d'aquest afer. Ens quedarem com sempre lamentant-nos d'una nova mala gestió sense fer res?

Pobra Costa Brava!

divendres, 13 de març del 2009

Senyors que maneu tant, si escopiu al cel us caurà a la cara

L'Esteve Fortuny, (Companyia Elèctrica Darma) en una cançó de la meva última etapa d'adolescència, deia:

"Senyors que maneu tant, si escopiu al cel us caurà a la cara"

Aixó és justament el primer que m'ha vingut al cap al començar a pensar com començaria aquest escrit.

Totes, si, totes les iniciatives per a portar diners, feina, beques, investigació de primer ordre... a Girona, son -hi han de ser- benvingudes. No ens equivoquem, necessitem fundacions empresarials que estiguin disposades a tirar del carro. A convertir Girona, Catalunya, altre cop (com diu en Tremosa) en un dels motors econòmics europeus.

No siguem provincians, em d'aprendre a treure'ns els complexos de sobre. El diner és el diner i aquí tot si val. Els grans empresaris, si no aconsegueixen grans beneficis, s'han de bellugar, els han de buscar. És lícit i lògic i, qui no ho entengui ja es pot anar comprant un diccionari empresarial.

No podem deixar de cap de les maneres que, quatre peluts pudents cremadors de fotocòpies barates de fotografies reials, ens separin del sistema econòmic del que depenem, l'espanyol.
Els ciutadans de Girona, hem d'estar agraïts a aquests grans diplodocus empresarials resclosits, fills de gent de la Falange d'en Franco i que en aquella època van aconseguir el poder i els diners, que son capassos d'anar a la casa reial a baixar-se els pantalons per tal d'aconseguir alguna almoina. D'això en dic bons empresaris. Un exemple a seguir.

Collons, no hi havia cap més opció que embolicar els Borbons? Una gent que sempre que ha pogut ens ha maltractat i ha provat d'eliminar-nos?

No, no pot ser, hem de reaccionar. Hem de començar a boicotejar a les empreses implicades, que se'n vagin a Madrid a treballar! Treure, eliminar totes les llibretes de les caixes que ho han gestat, ens hem de donar de baixa a la cambra de comerç, hem d'anul.lar les llibretes del club súper tres de la Caixa, la flamant targeta comerç, la llibreta creixement de Caixa Girona..... hem de fer un llistat dels empresaris que vagin a retre vassallatge en les visites reials, els hem d'assenyalar amb el dit. Hem de demostrar (sempre pacíficament) que no volem borbons que ens toquin els collons, que de cremar fotocòpies en sabem molt que aquest príncep imposat no serà mai benvingut com a tal a casa nostra, que de xiular en sabem molt...

Una proposta, obrim una porra per a veure qui endevina quants policies es mobilitzen en la propera visita principesca a Girona? A veure qui endevina el cost real de la visita? Quanta gent acabarà detinguda?

Una nova vergonya gironina. No parem!

dissabte, 7 de març del 2009

La vergonya de la costa Brava, els seus patrons!

Estic segur que he menjat massa carn vermella, no hi ha dubte.

Llegint la premsa local d'avui, començo a tenir vergonya de ser gironí. De tenir el més petit vincle amb el turisme. De tenir els representants que tenim. Que aquests diguin el que diuen i no passi res. Que facin rodes de premsa patètiques i vergonyoses, que fins i tot la premsa internacional se'n fot de nosaltres.  Que el senyor Vilert tingui la cara dura de dir que la destitució d’en F. López no té res a veure amb les fotos, segur que el nas l'hi ha crescut un pam. Que la Dolors Batallé reconegui públicament que sabia que les imatges que serien publicades no eren de la nostra costa i no li passi res. Aquesta senyora, segons la premsa, cobra 90.000€ anuals per gestionar el patronat -Feina, al meu entendre no massa ben feta. És amiga del president!
Comença bé el centenari de la Costa Brava, ja ens l’hem carregat abans de començar!

Diputacions, Consells comarcals, Patronats diversos... Un despropòsit, un munt de baralles internes per a repartir el pastís.
Potser que comencem a dir prou, no?

dijous, 5 de març del 2009

Les vergonyes del Patronat de Turisme

A vegades, mentre llegeixo la premsa m’indigno, m’enfado i em sulfuro.
(Crec que menjo massa carn vermella)

Aquest matí però, al llegir les notícies sobre l’afer del Patronat de Turisme i les seves ja famoses fotografies, no tan sols m’he indignat, he quedat estupefacte de les diferents declaracions que hi sortien.

Per un costat és patètic i vergonyós que els diferents actors del diferents partits politics en vagin tirant sempre la cavalleria per sobre en lloc d’anar a buscar i denunciar l’arrel del problema.

Fora de la penosa obra de teatre que ens ofereix normalment el tripartit (que es troben a més sense una oposició com cal) no hi veig relació entre la gerència d’un patronat i els diferents posicionaments polítics que explica avui la premsa.

No veig, (ho desconec) per què en Francesc López ha estat –o serà-, destituït i per quin motiu. És ell el responsable de la tria i publicació de les penoses i vergonyoses fotografies? És ell el que va sortir a defensar el “concepte”? És ell qui ahir va fer una patètica (faig servir paraules del periodistes presents) roda de premsa al mig del carrer i, a més dient que no pensava dimitir?

No sé (ho desconec) quina responsabilitat té en F. López però coneixent la seva relació amb Convergència, fa una mica de pudor tot plegat.

Sabem qui ha estat el responsable directe de la campanya? Si ha estat en Francesc López que plegui, no ho demorem. Si no ha estat ell però també ho hem de saber.
Si no estan contents amb la seva gestió per altres motius, aquest no és el moment de carregar-se’l.

Llegia ahir comentaris de la edició digital de ”la Vanguardia” que ens començaven a dedicar coneguts acudits de Lepe però traslladant-los a Catalunya.

Els ciutadans i empresaris que ens hi estem deixant les banyes intentant tirar endavant en moments complicats, no podem permetre xuleries, rodes de premsa patètiques ni destitucions camuflades o fora de lloc. És indigne que, a més, tinguin la barra de dir que encara continuaran treballant amb aquesta empresa. És indigne que la màxima responsable d’una institució actuï com està actuant.

Que ens passa que no ens revoltem? Tots tenim massa por a fer públic el que pensem.

Una llàstima...

dimecres, 4 de març del 2009

Felicitat

No en sabem. No ens n’han ensenyat i no n’aprendrem.

Miro una foto del meu pare, mort fa uns anys, feta al menjador d’una casa familiar que ja tampoc hi és.

Els humans tenim el conegut costum de no valorar mai el que tenim fins que ens falta. No som conscients que cada moment és únic i irrepetible. A l’adolescència, que segurament és quan vivim més moments emocionalment nous, molt intensos, ho intuïm i no els volem deixar escapar. Som capassos d’estar hores senceres abraçats a la noia estimada acaronant-nos o mirant com les ones van a morir a la platja o a les roques, tan si ho fan molt suaument o amb força. Pugem muntanyes creant uns moments emocionalment intensíssims mentre ho fem.

Sense oblidar que tota regla te excepcions, a mida que passen els anys i ajudats per aquesta rara societat en que vivim i que no ens convenç, ens anem acomodant, repenjant, apoltronant al nostre status que cada cop és “millor”; Aconseguim feina que creiem assegurada de per vida, vivim en parella i tenim fills; comprem un pis o millor una casa i un o dos cotxes; Sortim a sopar amb els amics i ens aficionem als bons vins i caves o champanys; cada any hem d’anar a esquiar i, a l’estiu no podem estar sense anar a passar uns dies en algun país llunyà.

Estem pensant i parlant diàriament de la famosa crisi econòmica actual. No pensem però una crisi que fa molts més anys que dura i que, tot i que no obre els informatius és molt més seria del que volem que sigui o ens obliguem a pensar que son “danys col·laterals” d’aquesta societat.

En general no sabem viure, no sabem gaudir de la vida, no podem viure la vida!

Som, ens convertim en màquines productives i poca cosa més. No podem i ja no sabem, mirar els estels a les nits, estar-nos tota una tarda o tot un dia sencer jugant amb els fills, estirar-nos a la gespa i mirar, notar com gira la terra i com corren els núvols. Estar, de pensament, a un sol lloc a l’hora. Fer un dinar amb la família vivint aquell moment intensament enlloc de pensar en la feina de l’endemà. Estar una mica pendent del teu pare, mare o germans que fa temps que no veus i que sempre et queden moltes coses per a dir-los...

No us espanteu, no patiu. Estic bé.

La vida, fins aquest moment, m’ha somrigut. Crec que avui puc dir que soc i he estat feliç. He viscut moments que no canvio per res, he conegut gent de tota mena, fet que m’ha enriquit. He estat a llocs increïblement interessants amb gent que també ho ha estat. He aconseguit gairebé tot el que m’he proposat per impossible que semblés. He estat privilegiat en moltes coses, he estat en alguns dels millors restaurants, he tastat alguns dels millors vins del mon, he pres el sol sobre la neu, he estat hores i hores navegant a vela sentint el mar, he tingut el privilegi de poder escoltar en directe l'Estaca amb en Lluís Llach a l'Olímpia dret, emocionat; m’he sentit estimat, apreciat per molts i molt diferents amics, tantes coses...
(També podria dir alguna cosa negativa. Sense els moments dolents, durs, no podríem aferrar-nos i assaborir els bons, però això mereix un altre escrit)

Penso però, i aquesta és la raó d’aquest escrit, que la majoria de gent no ha tingut, no te, no comparteix amb mi aquesta sensació de plenitud de vida. Ho tenim tots a dintre i tan sols ho hem de buscar una mica, hem d’aprendre a gaudir de cada moment únic i irrepetible. Cada moment de la nostra vida.
Aquest fet m’entristeix, veig molts amics i amigues que no tenen, no troben, no saben trobar, aquests moments de felicitat als que jo m’aferro diàriament i que em fan ser inconscient a voltes, però feliç.

diumenge, 1 de març del 2009

Més fotos de "la costa Brava" segons el Patronat de Turisme

Si hi ha alguna excusa per al tema de les ja famosa fotografia que ha fet servir el Patronat de Turisme de la costa Brava per a la seva publicitat, on es veu una noieta caminant per una platja totalment tropical, qüestió ja de sí una mica complicada o sense excusa raonable, avui, mentre feia neteja de revistes acumulades, he trobat la revista que es va publicar en motiu del Fòrum.
És molt "divertit" veure que la seva contraportada és una altre fotografia -diferent- publicitant també el centenari de la costa Brava, on hi torna a haver una platja tropical, un mar tropical, un cel tropical. Voleu dir que la gent del Patronat de Turisme han trepitjat mai la nostra costa?
No, no ho crec. Els convido a fer-ho, poden al.lucinar amb el que tenim!!