Aquesta tarda, en una conversa telefònica amb una amiga amb carnet socialista, m'acusava de convergent demagog sense remei.
No, no és cert. Ni molt menys que hagi votat sempre a CIU!
No dono confiança cega a ningú, no puc. De fet, no me'n refio de cap de les opcions polítiques que es presenten. Tots fallen, i bastant, en diversos aspectes.
El tripartit és mort. És evident, palpable i fa temps que ho sabem tots. Els tres partits han demostrat amb exemples diaris a tots nivells -locals; comarcals; provincials; autonòmics; etc.- La manca d'entesa (recordeu com es va batejar aquest segon tripartit?) la manca de voluntat de país per davant de la personal o partidista.
Els socialistes, s'han vist agafat pels d'allonsis per un costat amb el PSOE (no els puc ni vull perdonar no haver aprofitat els 25 diputats decisius a Madrid) i per l'altre amb la gent capitanejada per la part més sectària que ha tingut mai ERC amb en Puigercòs al capdavant marcant una tendència tant clara com destructiva. A l'altre costat -costadet-, els d'iniciativa amb en Saura que no ha parat de ficar-se de peus a la galleda -de fet, no els ha tret- (encara recordo aquells titulars de fa dos anys que tot content ens deia que havia pactat un termini per l'estatutet amb la De La Vega.) i el seu segon pocavergonya que asisteix a les manis anti-sistema, anti-govern i anti-tot essent un del màxims responsables i el més gran dels irresponsables. No entro en el terreny que millor conec, el de àmbit local i comarcal perquè segurament les meves declaracions acabarien, com a mínim, a la fiscalia.
No m'agrada la brutícia que em viscut amb les noves propostes independentistes. És una llàstima; vull la independència però no la veig a mans d'una gent que mira més el melic que el país.
Pot ser que l'edat m'hagi fet tirar cap a la dreta, defensant els que han estalviat, en lloc d'anar al bar cada dia i, en morir, es troben amb un espoli injust; Defensant als empresaris catalans que han lluitat i lluiten per al bé de les seves empreses i per tant, implícitament, per al dels seus treballadors. (hi ha empresaris i empresaris, sí, aixó és un altre tema). Defensant al teixit comercial familiar català (del que en soc fill) com a fet diferencial i base d'estalvi i seguretat en la economia del nostre país colonitzat i espoliat diàriament. Soc de dretes per que defenso als meus col·legues del sector servei i de turisme i, em refereixo sobretot, als milers de restaurants i establimnts regentats per parelles,per pares i fills que no sempre cobren tots els sou, que treballen el doble que qualsevol altre mortal de la nostra societat. Soc de dretes per que crec que hi ha masses funcionaris; per que cada cop que vaig a qualsevol institució, veig el desgavell, la manca de responsabilitat i la gran despreocupació general que s'hi respira.
No, no em refio de la gent de CIU. No han fet prou neteja interna. L'altre dia, en un dinar del sector turístic amb l'Artur Mas, hi havia uns personatges, -vells coneguts pel sector- que no hi haurien d'haver anat...
En Sanchez LLibre, encara m'ha de contestar un mail que li vaig enviar fa mesos d'un tema de vital importància per a la nostra promoció i desenvolupament turístic, tema pel que el PSC al menys s'hi va interessar i que ERC va respondre entrant un document al congrés de diputats espanyol. Sí, CIU ha patit diferents escàndols en personatges de molt pes en governs anteriors, en Pujol hauria d'haver estat més valent, a en Mas se'l veu cregut, etc.
Com a empresari però, (molt petit empresari, però empresari) tinc clar quan toca canviar de rumb, fer un "bordo", enmig d'una tempesta. Agafar fort el timó i marcar un canvi en el trajecte que ens porta sense remei a estavellar-nos contra les roques, -que és la situació actual.
Això sí, haurem de vigilar molt d'aprop aquest nou rumb. No podem deixar-nos anar. No podem permetre que ens prometin i no ens donin.
Prometo fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada