47
anys.
Ara, segur que ja he passat l’equador de la meva vida –no puc pretendre
viure molt més dels 90 anys que penso viure!-
Fa tot just tres hores que tinc 47 anys i ja em noto la maduresa, el
pes de la responsabilitat, que comporta fer-se gran. Soc pare, de dos
adolescents (Senyor, ajuda’m!) i company de vida d’una fantàstica xicota.
Fa tan sols dues hores i me’ls noto d’un a un. Estic repassant
mentalment aquest gairebé mig segle i
m’adono de tot el que he fet, que no és poc. Segurament és tot això que he anat fent, el que em fa notar
aquest pes del temps. He començat el dia
–la nit per al lector-, amb un sentiment de pessimisme general, de decepció de
moltes coses: De la feina i l’acumulació de temes pendents, d’alguns companys
d’aventures, de la majoria
de gent que es dedica a la política, de la gent del carrer que camina sense
il·lusions, sense ganes, amb futur incert i sense haver estat preparats per a
la supervivència necessària en aquesta nova època.
Confesso que, en la soledat de la nit i tan sols acompanyat per les
cançons d’en Moustaki, he estat mirant fotos de fa anys, -la fototeca personal
és important en moments de dubte existencial!
Sí, m’he fet gran. Ja no soc un jovenet i es normal que em noti aquest
pes dels anys. Però...
M’he adonat que aquest pes de la maduresa no té per què ser un pes
pesat, estàtic, feixuc, tediós. La podem convertir en una base massissa que
actua com un estilobat per a suportar, donar l'estabilitat duradora i necessària als
anys que encara em queden –i que espero que siguin molts-...!
Així dons, si heu cregut que us parlaria dels meus 47 anys amb paraules
tristes i negatives, és que encara no em coneixeu prou. No em vull cansar de
lluitar per a millorar el món on visc. Un món que m’ha regalat una vida plena
de fantàstiques experiències. Em sento totalment afortunat d’haver pogut viure
i veure tot el que m’ha passat, el que he aprés, les errades que he anat fent,
els moments de felicitat màxima que he tingut, els amics que han aparegut en
les diferents etapes de la vida...
Bé, tan sols us volia explicar que encara no en tinc prou, haig de fer molta feina encara... Alguns
m’acusareu de poc modest però tinc la sensació, sento la necessitat, de lluitar
uns anys més per a millorar el món. Deixar als meus fills, una ciutat, un país,
un planeta millor del que jo em vaig trobar.
Jo tot sol poca cosa podré fer, és cert. En soc conscient. He trobat i
continuaré trobant gent amb les mateixes ganes que jo, amics i amigues que, de
manera voluntària, lluiten cada dia, cada setmana, cada més, per a millorar
l’entorn on viuen, la vida dels seus veïns, les injustícies del nostre sistema,
etc.
No tinc la veritat absoluta, ho sé. No pretenc
que tots pensem igual, se me’n fot que parlin malament de mi per fer el que
crec que haig de fer. La vida és curta i
s’ha de viure sense pors.
I si al final resulta que no estic a l’equador de la vida, que, de
manera precipitada em fan deixar-vos abans d’hora -dels 90 que us deia al principi-, m’agradaria que sabéssiu que he
estat molt feliç, m’ho he passat molt bé. Ha valgut la pena. Feu un brindis a
la meva salut.
Mentrestant -em sap greu-,
haureu de continuar aguantant els meus tuïts!
Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada