diumenge, 28 de novembre del 2010

Reflxions Electorals

He acabat de reflexionar i m’agradaria compartir algunes d’aquestes reflexions de manera resumida:


-La primera cosa que m’ha fet pensar, reflexionar, és el per què ens cal un dia de reflexió. No ho entenc, de veritat. No ens el podríem estalviar? Els països que no tenen aquesta jornada on se’ns tracta una mica com curts de mollera, no els va bé? La gent es confon en el seu vot? No, no ho crec.

-La segona cosa que m’ha vingut al cap, ha estat recopilar mentalment alguns dels comentaris que he anat sentint de la moltíssima gent que no anirà a votar i intentar vincular-los d’alguna manera amb les diferents propostes de les diferents formacions polítiques que es presenten. No he estat capaç de trobar cap intent de motivació del vot més enllà del ja conegut “que ve el llop!”. Trist, sí.

-He continuat aprofundint i he augmentat l’esforç mental de la meva tanda de reflexions de cada quatre anys i he anat a parar a analitzar una mica els diferents missatges que han anat llançant cada un dels partits i les seves diferents propostes, queixes de la “competència”, ensenyar les medalles de la feina feta els últims vuit anys o els altres darrers vint i tres... Estressant, sí, sens dubte!

-M’agradaria anar a votar a un candidat, a una formació, a un equip, que em convencés. No serà així. No ha estat possible. No me’n agrada cap. He vist en molts d’ells, amb els que hi he tingut algun vincle o relació -gairebé tots els que tenen representació parlamentària-, coses que no m’han agradat: enveges internes; odis personals; cops de colze descarats i coneguts, sense que ningú no pugui parar-los; Mentides i demagògies amb premeditació, traïdoria i fins i tot nocturnitat sense cap atenuant possible a part del de guanyar vots a qualsevol preu.

-Un trist exercici de democràcia mal entesa, una gent amb ganes d’agafar-se a la mamella del poder a qualsevol preu. Uns sense acabar-se de mullar, altres prometent coses que fa temps que haurien d’haver solucionat i, no tan sols no han estat capaços de fer-ho, si no que ho han empitjorat tant com han pogut al fer cas omís als diferents professionals privats dels diferents sectors.

-Aniré a votar, sí. Hem d’anar a votar, sí. Encara que sigui tan sols per a poder denunciar diàriament tot aquells abusos, desídies, incompetències, i males praxis dels que ens governin. Hem d’aprendre a parlar clar, sense pors. Però primer cal triar als que ens desagradin menys.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Primera impressió del debat.

No ha estat el debat que m'hauria agradat. Massa demagògia de tots plegats; retrets que no tocaven; relliscades incomprensibles; falta de preparació i d'informació.

No l'he vist tot, se m’han obert alguns dubtes:
Algun dels candidats ha dit que treballaran per a minimitzar la desafecció? Per a eliminar la falta de respecte que tenim a la gent que es dedica a la política -i que molts es mereixen? d’incorporar a les llistes gent amb contrastada experiència en gestió privada? Han parlat de crear grups vinculants d’assessorament des de l’àmbit privat en tots i cada un dels sectors? S’han compromès a reduir el més del 60% de funcionaris que formen l’arc parlamentari i que, juntament amb els intel•lectuals amics dels de torn, formen una nova classe aristocràtica?

No, jo no ho he sentit, segurament ho han dit en el moment que no ho mirava.
M’hauria agradat que en Mas hagués agafat el compromís que l’hi ha proposat ERC, que s’hagués “mullat”. Jo, vull el concert, sí. Però també vull la independència
Sabíeu que en Montilla , parla català a casa, en privat, amb els seus fills? No sé si és l’acudit del dia o algú ha fet de Pinotxo...

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Prometo fer-ho

Aquesta tarda, en una conversa telefònica amb una amiga amb carnet socialista, m'acusava de convergent demagog sense remei.

No, no és cert. Ni molt menys que hagi votat sempre a CIU!

No dono confiança cega a ningú, no puc. De fet, no me'n refio de cap de les opcions polítiques que es presenten. Tots fallen, i bastant, en diversos aspectes.

El tripartit és mort. És evident, palpable i fa temps que ho sabem tots. Els tres partits han demostrat amb exemples diaris a tots nivells -locals; comarcals; provincials; autonòmics; etc.- La manca d'entesa (recordeu com es va batejar aquest segon tripartit?) la manca de voluntat de país per davant de la personal o partidista.

Els socialistes, s'han vist agafat pels d'allonsis per un costat amb el PSOE (no els puc ni vull perdonar no haver aprofitat els 25 diputats decisius a Madrid) i per l'altre amb la gent capitanejada per la part més sectària que ha tingut mai ERC amb en Puigercòs al capdavant marcant una tendència tant clara com destructiva. A l'altre costat -costadet-, els d'iniciativa amb en Saura que no ha parat de ficar-se de peus a la galleda -de fet, no els ha tret- (encara recordo aquells titulars de fa dos anys que tot content ens deia que havia pactat un termini per l'estatutet amb la De La Vega.) i el seu segon pocavergonya que asisteix a les manis anti-sistema, anti-govern i anti-tot essent un del màxims responsables i el més gran dels irresponsables. No entro en el terreny que millor conec, el de àmbit local i comarcal perquè segurament les meves declaracions acabarien, com a mínim, a la fiscalia.

No m'agrada la brutícia que em viscut amb les noves propostes independentistes. És una llàstima; vull la independència però no la veig a mans d'una gent que mira més el melic que el país.

Pot ser que l'edat m'hagi fet tirar cap a la dreta, defensant els que han estalviat, en lloc d'anar al bar cada dia i, en morir, es troben amb un espoli injust; Defensant als empresaris catalans que han lluitat i lluiten per al bé de les seves empreses i per tant, implícitament, per al dels seus treballadors. (hi ha empresaris i empresaris, sí, aixó és un altre tema). Defensant al teixit comercial familiar català (del que en soc fill) com a fet diferencial i base d'estalvi i seguretat en la economia del nostre país colonitzat i espoliat diàriament. Soc de dretes per que defenso als meus col·legues del sector servei i de turisme i, em refereixo sobretot, als milers de restaurants i establimnts regentats per parelles,per pares i fills que no sempre cobren tots els sou, que treballen el doble que qualsevol altre mortal de la nostra societat. Soc de dretes per que crec que hi ha masses funcionaris; per que cada cop que vaig a qualsevol institució, veig el desgavell, la manca de responsabilitat i la gran despreocupació general que s'hi respira.

No, no em refio de la gent de CIU. No han fet prou neteja interna. L'altre dia, en un dinar del sector turístic amb l'Artur Mas, hi havia uns personatges, -vells coneguts pel sector- que no hi haurien d'haver anat...
 En Sanchez LLibre, encara m'ha de contestar un mail que li vaig enviar fa mesos d'un tema de vital importància per a la nostra promoció i desenvolupament turístic, tema pel que el PSC al menys s'hi va interessar i que ERC va respondre entrant un document al congrés de diputats espanyol. Sí, CIU ha patit diferents escàndols en personatges de molt pes en governs anteriors, en Pujol hauria d'haver estat més valent, a en Mas se'l veu cregut, etc.

Com a empresari però, (molt petit empresari, però empresari) tinc clar quan toca canviar de rumb, fer un "bordo", enmig d'una tempesta. Agafar fort el timó i marcar un canvi en el trajecte que ens porta sense remei a estavellar-nos contra les roques, -que és la situació actual.
Això sí, haurem de vigilar molt d'aprop aquest nou rumb. No podem deixar-nos anar. No podem permetre que ens prometin i no ens donin.

Prometo fer-ho.

dijous, 30 de setembre del 2010

Energúmens!

A les onze i deu minuts d'aquest matí, arribava a un cèntric hotel de Girona per tal d'assistir a una reunió, la segona del dia.

L'hora i el destí, ha fet que coincidíssim amb l'arribada d'una cinquantena de piquets "informatius".
Sense pensar-ho massa, m'he posat al costat del personal directiu de l'establiment per tal de recolzar el seu DRET a treballar. Al cap d'un moment, els tres altres assistents a la reunió han sortit de l'establiment i ens hem posicionat creant una petita i fràgil barrera humana davant la porta del citat hotel, porta que alguns d'aquests energúmens ignorants dits piquets, provaven d'obrir per tal d'entrar a molestar als clients que hi havia.

Hi ha hagut algun moment de tensió entre voler obrir la porta i no poder; entre voler raonar-los -entre soroll de pitos,que alló que feien no es podia fer; entre discussions que deixaven en clara evidència el grau de formació, de coneixement i d'educació dels quinze personatges cridaners, amenaçadors i violents, que trepitjaven de manera delictiva els drets dels que no pensàvem com ells.

No ha arribat la sang al riu. La gran preparació en el diàleg que gaudeixen els hotelers, sumada a la legalitat màxima en temes laborals de la empresa, ha anat apagant el foc interior (segurament fruit de moltes nits no aprofitades, malgastades o avorrides) d'aquells que ens amenaçaven.

Avui, he perdut el respecte per a tots els energúmens que hagin amenaçat a una sola persona, que hagin cremat contenidors, que hagin bolcat autobusos, furgonetes o camions, que hagin sortit al carrer (molts d'ells amb retribució a canvi) amb la intenció de fer mal, destrossar o trencar el que fos.

Els sindicats haurien d'anar més en compte a l'hora de "deixar anar els gossos", les il·legalitats -i menys en massa-, no es poden permetre.

dimecres, 15 de setembre del 2010

ADÉU CENTENARI!

Vaig tenir el privilegi de ser un dels convidats al sopar de cloenda del centenari de la Costa Brava en el marc del nou i flamant Casino de Lloret. El sopar i el seu muntatge, em va a portar a repassar què ha estat el Centenari, quina repercussió ha tingut, com a estat orquestrat, quins pressupostos ha tingut, d'on han sortit, etc. per que va ser un fidel reflex de com ha anat tot durant aquest dos anys.
És trist que els actes realitzats durant la celebració del centenari de la major font d'ingressos turístics del país durant dècades, hagi estat tan desastrós, improvisat i mal gestionat.

És vergonyós, que la major repercussió mediàtica a nivell mundial (i m'atreveixo a dir que la única) hagi estat l'escàndol d'una errada increïblement repetida del conegut tema de les fotos.

És del tot inadmissible que els interessos polítics afectin a institucions i patronats fins el punt de convertir-los en xapuces constants, improvisació i despropòsit diari, arribant a anular la gestió dels bons professionals que hi treballen.

És un escàndol que facin fora de manera pública i notòria a antics gerents acusant-los de crear grans "forats" en la seva economia i que mai més se'n parli, Que no es demostri.
-Crec que aixó te un nom tipificat en el codi penal Sr. President!

El país necessita urgentment un canvi, sí. Tots ho sabem i avui ja gairebé tots ho diem. Les institucions necessiten urgentment una renovació de la seva manera de funcionar. Que algú s'ho apunti si us plau!
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/304579-adeu-centenari.html

dimecres, 30 de juny del 2010

Ara toca la independència

Avui, m'he llevat rar.


Era evident que el constitucional retallaria l'Estatut, jo n'era molt conscient. Tot ho sabíem.
Ara ja és un fet, no una paraula.
Al ser un fet, ja no calen paraules, calen , urgeixen fets.
M'he llevat rar, trist, moix, amb la moral baixa i de mal humor. No crec que els representants polítics que tenim, estiguin en condicions, siguin capaços o tinguin la valentia d'enfrontar-se a Espanya de la manera dura i decidida que ens caldria. Tots miraran de ser "políticament correctes" i no aniran més enllà de paraules, d'acataments sense estar-hi d'acord, de convocatòries de manifestacions, necessàries però estèrils.

Ara toca la independència.

Carta oberta a Jóse Montilla

Sr. President,


que un senyor amb una cultura i unes costums tan llunyanes a les meves, pugui arribar a ser president del meu país, i conservi el seu nom castellà -Jóse, passi.

Que aquest mateix senyor surti, aparegui de cop, emergeixi d'en mig del psoe, de Madrid i els seus ministeris, amb una actuació més que discutible, passi.

Que el que vol ser president d'un país s'emprenyi a la primera entrevista que li fan quan li pregunten com acaba el Zoo d'en Pitus, passi.

Que no hagi estat capaç fins ara de fer servir la força que hauria de tenir al Congresso de los Diputados, passi.

Que tingui la cara dura de declarar que sense els diners dels catalans Espanya no s'aguanta, passi. (no passa però em va bé per a escriure-ho)

El que esperava del president de Catalunya però, es alguna cosa més que convocar als catalans a una manifestació.
Sr. Montilla: vostè disposa de 25 diputats a Madrid per a fer la força que calgui per a solucionar molts dels nostres problemes.
Sr. President, faci el favor d'actuar. No és vostè qui ha de convocar manifestacions, vostè ha de governar, gestionar, apretar fins el final.

Sr. President: FETS, NO PARAULES. Deixis de tonteries i faci servir els instruments de força, si no, aparti's i deixi fer.

divendres, 18 de juny del 2010

Un altre cop.


Un altre cop.


Sí, un altre cop, avui, aquesta tarda, vespre i nit hi havia restriccions d'aparcament a la Plaça de Sant Domènec per "rodatge". La meitat de les poques places d'aparcament que hi queden -després de la fantàstica gestió en aquest tema que fa l'ajuntament-, quedaven eliminades.

Dels disset dies que portem del mes de Juny, i si no vaig errat, durant catorze dies hi ha hagut prohibicions d'aparcament i de circulació -tant en cotxe com a peu-.

Això és difícil d'aguantar per a un petit restaurant situat a la part alta del Barri Vell, entre la Catedral i la plaça de Sant Domènec. És evident que els possibles clients no hi poden accedir, la gent no vol, fuig de les complicacions.
Aquest vespre però, ha estat la gota que ha fet vessar el got:

Teníem una taula encarregada, una quinzena de persones. A tres quarts de deu de la nit l'hora justa en que aquests clients arribaven al restaurant s'han trobat que just davant de la porta del mateix, hi havia una trentena de persones amb llums, càmeres, cables, disfresses etc. i que els demanaven que no passessin durant uns minuts ja que estaven filmant. (No podien entrar al restaurant)

Jo, he arribat cinc o deu minuts més tard, (arribava molt just de temps sortint d'una reunió del cole dels nens), anava en cotxe i m'he trobat, de cop i sense cap avís ni senyalització prèvia, un paio que em deia que no podia passar, que havia d'esperar uns minuts que acabessin de rodar.

Reconec que he perdut una mica -tan sols una mica- els nervis i, per segon cop en pocs dies i després d'explicar-li al noi-vigilant que havia d'anar a cuinar per una gent que segurament ja ren asseguts a taula, He apretat el gas del cotxe i -em sap greu- he passat pel mig del rodatge podríem dir que amb una mica d'excés de velocitat.

He estat insultat, m'han cridat i fins i tot m'han estat a punt de pegar. -Els he espantat, ja he reconegut que he passat massa ràpid per un carrer estretíssim ple de gent-
Al final, demanant disculpes i explicant que porto anys amb el tema... no ha estat res. (segur que encara pensen que estic com una cabra).

Sí, estaven rodant just davant la porta del restaurant Alemanys-3 amb el carrer tallat a la circulació de cotxes i de persones. Sabeu que hi ha però davant la porta del restaurant? La porta del magatzem on hi tinc les begudes -sí, les begudes que necessitaven els clients ja asseguts a la taula-
Ja en tinc prou, en tinc els d'allonsis plens. No pararé fins a forçar l'ajuntament que creï una comissió juntament amb comerciants i sector serveis per tal que tinguin en compte i analitzin els permisos que donen i la gent que en surt perjudicada.
En sentireu a parlar...

dimarts, 16 de març del 2010

M'ha agradat veure l'entrevista a en Montilla

M'ha agradat veure l'entrevista a en Montilla. M'ha agradat poder comprovar que cada cop parla en una llengua més semblant al català. Quantes hores ha de practicar amb logopedes cada setmana?

Havent viscut la nevada passejant des de la tranquil·litat del seient d'un vell però eficaç Range Rover, veient imatges de com han quedat els nostres boscos, comprovant que els grans i vells roures del minigolf que gestiono (amb molts problemes burocràtics) a la part alta de Montjüic, han quedat molt trinxats, Veient que les torres elèctriques s'han doblegat com si fossin de goma, que totes les carreteres, camins i autopistes van quedar col·lapsades, que les cadenes modernes de roba no serveixen per a la neu...

Després de constatar que realment ha estat una nevada extraordinària i, per tant, és normal que les torres caiguessin, que arbres no aguantessin el pes i es trenquessin tallant carreteres i vies... -el fet que els boscos hagin quedat molt malmesos, és el que em porta a reflexionar sobre tot el que ha passat i els seus "culpables"...

Em pregunto i m'agrada fer-ho en veu alta:

-Qui va prendre el comandament de tota la operativa necessària per a recuperar la normalitat des del primer moment que un cotxe va quedar travessat a la carretera?

-Algú (dels responsables en la nostra seguretat) era al seu lloc de treball preparat per a el que s'havia dit el dia abans que podria passar?

-Vaig veure venir a l'exèrcit espanyol amb unes fantàstiques màquines lleva-neus, vehicles tot terreny i altres, des de València, Alacant... Què hi feien aturats durant hores i hores esperant instruccions de ningú no sabia d'on ni de qui?

-On son totes les "pales" lleva-neus que fa anys en Toni Guell va fer subministrar a tots els parcs de bombers de la província de Girona i que eren adaptables als seus camions TT? (fins que es va "decidir" que no era feina del cos de bombers, -això és competència de carreteres.)

-Com és possible que durant anys, els ajuntaments, hagin estat capaços de construir caríssims pavellons poliesportius i poli-detot, supra-sobredimensionats i, que en la majoria dels casos un cop fets no tenen ni idea de què fer-ne, però no han tingut pressupost per a un petit garatge per a un petit camió amb una pala al davant i un escampador de sal a la part posterior?

-De veritat que tan sols tenen generadors a punt de funcionar les empreses que els lloguen? Cap ajuntament ha pensat que poden fer falta? alguns edificis amb generadors per obligació (hospitals) no tenen protocol per tal de tenir plens els dipòsits?

-Quin inepte va decidir comprar les cadenes tèxtils-plàstiques que porten els cotxes de la nostra policia i que no serveixen per a quan neva?

-Quan s'acabarà que a les direccions generals, conselleries, departaments tècnics... Els que decideixin siguin uns que no tenen ni la més remota idea del que fan o han de fer?

-Fins quant aguantarem una conselleria d'interior dirigida per un inepte mil vegades reincident en la seva ineptitud; un secretari general xulo, prepotent i mentider; unes institucions on els mateixos funcionaris son els primers a veure que no hi ha res que funcioni bé?

-Com pot ser que els partits que van perdre les eleccions ens governin? Com pot ser que els representant d'una de les forces menys votades siguin els que tinguin la cartera d'interior? Ens hem tornat bojos?

M'ha agradat veure l'entrevista a en Montilla.
M'ha agradat que m'expliqués que el govern va fer bé la seva feina.
Aquest personatge còmic que tenim com a president, aquest paio que no para de demostrar la seva incapacitat de governar, de decidir... M'ha convençut.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Necessitem més gestió forestal

És fàcil escriure sobre els incendis , els bombers i la seva actuació, els responsables dels departaments afectats i fins i tot dels polítics, presidents, ministres i ministresses de defensa... Mentre el foc és encara viu, mentre la campanya tan sols ha començat, mentre els afectats per els focs, bombers, veïns, pagesos, ramaders i turistes es troben en estat de xoc pèrdua de moltes i diferents coses.

És fàcil omplir pagines de diaris mentre el bosc encara fumeja buscant responsables de la desgracia en qüestió. La mala gestió en els comandaments, que si els bombers es van relaxar, si el conseller de torn no ha actuat amb la celeritat que esperàvem, la gent que se l’hi ha cremat la casa de ben segur que sempre pensaran que no hi havia prous efectius, els alcaldes dels municipis afectats han viscut en primer grau el “desordre” entre els les diferents unitats dels bombers, si hi ha professionals que han resultat ferits ens preguntem si la actuació duta a terme ha estat la correcte o si el protocol d’actuació s’ha de canviar...

Aquest matí, escoltant les diferents declaracions dels membres dels GRAF a la comissió del parlament, emocionat en alguns moments, recordant totes aquelles experiències viscudes durant cinc anys com a membre de reforç dels bombers de la Generalitat, m’he sentit obligat a fer costat a tots els membres del considerat un dels millors cossos de bombers del mon.
Tan sols els que hem estat al mig del bosc durant un foc, ens podem imaginar, sabem, què és el que passa allí en els moments difícils. En moments de gir sobtat del vent , que se’t cremi un tros de mànega unes desenes de metres enrere, haver de travessar la línea de foc saltant-la per entremig de les flames, protegir-te amb la mànega, arraulit, mentre les copes dels arbres que hi ha sobre el teu cap cremen estrepitosament com el pitjor dels inferns, tan sols els que hem arribat a casa amb els cabells socarrimats, podem saber com és viu un foc.

No hi ha cap dubte de la gran professionalitat dels bombers que varen morir. No tinc cap dubte, de la professionalitat dels seus comandaments. Com tampoc dubto que ningú s’esperava una desgracia com aquesta, un accident lamentable. S’hagués pogut evitar? Sí, es clar! Ara és fàcil de dir-ho, molt fàcil...

No busquem comandaments “dinant”, no busquem consellers responsables, no demanem responsabilitats als altres grups polítics per tal d’augmentar quota d’audiència.
Pregunten-nos i preguntem-los per què actualment encara hi ha dues conselleries diferents, de dos partits polítics diferents, -Medi ambient i governació-, que es reparteixen les tasques de prevenció, gestió i extinció dels nostres boscos. Preguntem-los els dèficits coneguts i denunciats de manca d’equipament i de mitjans. Hauríem de preguntar als consellers d’ara però també als dels últims trenta anys, si es podria haver fet més. No perdem més temps en comissions de pantomima. Parem els titulars partidistes i les emissions en directe. No enganyem més a la gent. Hem d’aprendre de les desgràcies i treballar per a minimitzar els accidents.

Una de les maneres d’evitar els focs és la gestió en prevenció que es fa cada hivern des de les ADF. Per què encara hi ha tan poc pressupost per a aquesta prevenció tan necessària? El cost de la citada comissió parlamentària, traslladada al bosc, podria evitar molts focs.

Toni Vallory
Membre de l’ADF de Girona

dijous, 4 de febrer del 2010

17 milions d'euros per a la promoció gastronòmica espanyola

Mentre que en l’àmbit gastronòmic a Catalunya anem amb una sabata i una espardenya –malgrat comptar amb iniciatives com ALICIA o l'Institut Català de la Cuina–, als bascos, que disposen d'un bon finançament mercès al seu concert econòmic, el govern espanyol els emplena les butxaques.

A finals de setembre el govern espanyol va aprovar un "Plan de promoción internacional de turismo enogastronómico", acompanyat d'una dotació de nou milions d'euros per a uns conegudíssims reials "amigos" que la van rebre. Llavors em vaig posar en contacte amb diferents diputats catalans al Congrés demanant-los acció. Uns em van dir que sabien perfectament de què es tractava i n'estaven al corrent. ”Són coses que passen...”. D’altres no van ni respondre els meus missatges.

Però les coses es mouen. La setmana passada, la Junta de Andalucía anunciava nou-cents-mil euros per un costat i sis-cents mil més per un altre, com a tret de sortida per a la promoció internacional de la gastronomia andalusa. Un milió i mig d'euros. I recentment he llegit al BOE una subvenció directa de set milions d'euros que el Ministeri de Ciència i Innovació ha concedit al Basque Culinary Center fundazioa per a la posada en marxa d'un centre de formació i investigació gastronòmica.

Si bé és motiu d’alegria que es comenci a donar importància a la inversió en l’oferta cultural d'alt nivell que és la gastronomia, és preocupant que a Catalunya es digui que no hi ha diners per a fer aquestes coses. Per exemple, quan institucions com Turisme de Catalunya proposen als cuiners acompanyar-los a mostrar el nostre patrimoni gastronòmic a fires promocionals internacionals, no tenen pressupost per a pagar ni una habitació d'hotel individual i molt menys les hores treballades. Ens demanen una col•laboració a canvi de promoció. “No hi ha ni un duro", diuen...

En un article al Punt de fa quatre mesos, demanava al Govern de la Generalitat i als diputats catalans al Congrés que s'asseguressin que la gastronomia catalana no quedés bandejada dels milions d’euros que des de l’Estat –amb els nostres impostos– s’estaven invertint per a la promoció, aprenentatge, investigació i difusió de la gastronomia, que tanta falta fa per a no perdre el moment històric de reconeixement mundial en què ens trobem.

Necessitem que els nostres governants vetllin per un sector com el gastronòmic que ha fet els deures de l’excel•lència i que ara es troba en un moment fortament crític. No hi ha cap justificació que dels disset milions d'euros per a la promoció gastronòmica que han sortit de les arques de l’Estat en els últims quatre mesos, a Catalunya –capdavantera indiscutible de l'alta cuina– no hagi arribat ni un sol cèntim. Cal que algú ens expliqui el perquè, i que es posi fi a aquesta discriminació.