dimarts, 25 d’agost del 2009

Serem allò que vulguem ser

La meva capacitat de raonament s’està esgotant. Masses inputs, sobrecàrrega d’entrades diàries, excés d’informació pendent de classificar i anar-la raonant a mida que la intento desar en alguna de les “carpetes” del raconet del magatzem del cervell que toqui.

Maragall, Porta, Carot, Tura, Nadal, López Tena, en Saura-Iguana dels verds, a Arenys, amb els falangistes, el tren d’en Tremosa i la nova victòria de la xula aquella de “partía i doblà”...Si el que volien tota aquesta gent era que acabés sense saber quina és la veritat i fins on arriben les mentides, si el que el que intenten els nostres representants polítics és que no entenguem res de res, ho estan aconseguint.

Més enllà del pacte del Majèstic, deixant de banda la merda d’estatut que vam votar (sense saber què era el que votàvem), la seva aprovació, el pacte Mas-Zp, l’altre pacte d’ara fa un any iguana-papagai espanyol; aparcant els anys de govern de Ciu i les coses que haguessin hagut d’aconseguir –sempre s’ha de demanar més, ens vam quedar curts-; oblidant totes les errades d’uns i altres en la gestió de la Generalitat fins el dia d’avui; oblidant el trist acord pel finançament aconseguit fa poc i celebrat per el ja poc honorable atrevint-se a sortir a tots els mitjans informatius fent afirmacions tan falses com que “l’acord compleix escrupolosament l’Estatut” com si el poble fos imbècil; Deixant de banda també o fent cas omís a les filtracions de la premsa estatal que ja sap què diran els imparcials nacionalistes espanyols del TC, quan encara aquí a Catalunya ningú del govern no en sap res (o son mentiders –que també-, o bé molt més inútils del que creiem –que ja és dir). Deixant de banda tot això i molt més, agafant-me a les diferents publicacions sobre les lleis com fa en López Tena, llegint articles de diferents estudis sobre el finançament i repartiments i les diferents versions que ens venen uns i altres, això quan no rectifiquen o “aclaren” les declaracions del dia abans, la pregunta que no puc parar de fer-me és:
Com pot ser que no siguem capaços de posar-nos d’acord entre tots plegats i proclamar la independència?

Catalunya avui, serà catalana i independent o no serà. Espanya no ens deixarà anar mai si no la forcem, si no ho fem, esdevindrem per molts anys més el que som; un poble oprimit, esclavitzat i espoliat. Les nostres empreses se’n van en orris mentre ells ens roben i enganyen, els nostres trens son patètics quan ells fa molts anys tenen “aves”, nosaltres paguem i ells fan “peonadas”, autovies gratuïtes i aeroports amb bon enllaç al transport públic. (La meva primera visita a la T1 de Bcn em va costar 200€ d’aparcament)

Serem allò que vulguem ser, escrivia en Martí i Pol.

Volem ser però?
Seran capaços els nostres polítics de ser valents? Posaran els interessos de Catalunya per davant de les seves poltrones?

Si no ho fan, no tornaré a votar en molts anys. No penso estar-me tota la vida patint i lluitant si després –com passa ara- els que hem triat per a defensar el que és nostre no ho facin i se’n continuïn enfotent de nosaltres com ara.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Encara queda "crosta" per arrencar

Titular del diari Avui, 15 d’agost. Pàgina 5.

“Joan Ferran carrega contra Huguet per la manifestació”

És una nova mostra de la manera de pensar d’una de les veus del sector més espanyolista dels socialistes catalans. El senyor que passarà a la història com l’arrencador més gran de crostes nacionalistes que hi ha hagut, continua sense dissimular la seva aversió a una Catalunya catalana.
Una persona que ha mostrat sense cap mania, la seva visió totalment partidista sobre molts i molt importants afers de la nostre vida intel·lectual i social, el que s’ha carregat tot solet el lideratge d’audiències per motius de “excés de nacionalisme”, aquest mateix senyor, te la barra de, a més, donar lliçons de com han d’actuar els altres membres del govern català.

El senyor Ferran, aconsella “una actuació ordenada, dirigida i pensada des del govern” (On els PSC té el dret de veto).
Quina barra!
No cal, que ningú no aixequi el cul de la seva cadira. Que ningú no es mogui!
Ja tenim tot el tripartit que ens salvarà de tots els mals que els nostres veïns-invasors ens envien. Les declaracions dels caradures sense vergonya, en aquest petit país que tenim, son els que omplen els titulars.

S’ha d’acabar, Els polítics han de començar a entendre que hi ha molta gent que n’estem farts, que ja en tenim prou de tants enganys, de demagògia en totes i cada una de les dades que ens fan arribar uns i altres, de presidents de fireta que afirmen –mentint vilment- que el finançament compleix escrupolosament amb l’Estatut, de tripartits patètics, de socialistes espanyolistes, d’esquerranosos amb el cul enganxat al càrrec i votant en contra dels seu principis, d’ecologistes carregant-se el país en nom del progrés (la última, la votació per a cobrir la riera d’Arenys) de convergents sense acabar de definir el seu full de ruta...

Això em porta a la pàgina 7 del mateix diari on diu que el 85% dels catalans estem insatisfets amb la classe política. No pensa fer res aquesta classe política per a canviar aquesta apatia de la nostra societat? No, els hi va bé que sigui així. Ells manant, dirigint, decidint encara que no en tinguin ni la més remota idea sobre el que decideixen i, mentrestant, Catalunya cada cop menys competitiva, més pobre i menys catalana. Aixó si, sense cap “crosta”

Una llàstima...