diumenge, 29 d’octubre del 2017

I ARA QUÈ?


Som diumenge al vespre i estic escrivint després d’una victòria històrica del Girona FC sobre el Real Madrid. Els gironins estem vivint un triplet firal de somni: Soms una república recent alliberada de l’estat opressor que ens va colonitzar fa molts anys; estem en el punt àlgid de les fires de Sant Narcís i, quan semblava que ja havíem tocat el cel, l’humil però decidit Girona FC, guanya a un dels equips més potents del món, tant potent que, amb el seu pressupost podria tenir 17 clubs com el Girona.

Sí, estem tocant el cel però en baixar al carrer, escoltant i parlant entre la gent, o mirant les xarxes, es viu un neguit compartit per una majoria gens silenciosa de ciutadans. Homes i dones, noies i nois, avies i avis, tenim un patiment interior, uns grans interrogants  surten del nostre interior sense poder-ho evitar, per molt que ens proposem tapar-los o, al menys,  ignorar-los.  I ARA QUÈ? –Què passarà demà dilluns quant el President Puigdemont (cal recordar que és el President electe de TOTS els catalans i catalanes) i els membres del seu (perdó, del nostre) Govern, vagin a treballar com han fet fins ara, per què... Hi aniran? Els detindran pel camí cap a la feina davant  els seus familiars?  Esperaran a que vagin arribant a les seves conselleries, Palau de la Generalitat o al Parlament? Els portaran detinguts i emmanillats a Soto del Real? Tal vegada no serà dilluns i esperaran a Tots Sants, quan estiguin tots menjant panellets i castanyes amb les seves famílies? Qui els detindrà, seran els mossos d’Esquadra sota les ordres del seu nou comandament ara que han despenjat el retrat del seu president de les seves casernes o tal vegada millor una unitat d’elit de la Guardia Civil?

Podria estar-m’hi hores citant els milers d’hipòtesis que he anat sentint –i pensant- sobre el que passarà, el que ens passarà, el que ens faran passar, el que haurem de lluitar per a que no passi allò que no podem deixar passar.

Dubtem –i dubto- sobre si el President Puigdemont i el seu govern tenen les coses clares, l’estratègia apunt i ben preparada, si estaran a l’alçada en el moment més complicat , en el punt àlgid que molt aviat arribarà.

Dijous passat, en anunciar que el President anunciaria una convocatòria d’eleccions (per que va ser tan sols això, un anunci d’una anunciació que no va arribar mai) la majoria de ciutadans ens vam decepcionar, deprimir, frustrar i enrabiar. El nostre líder s’havia rendit, no havia pogut fer allò al que es va comprometre en acceptar el càrrec, els dinosaures polítics del partit  i els seus lobbies econòmics havien guanyat la partida i tot se n’anava en orris. Tota la feina d’aquests últims mesos, la il·lusió col·lectiva, els apallissats amb porres, coces i bales de goma per els matons a sou enviats pel Gobierno, de cop es va esvair, no havia servit de res.

Els qui tenim la sort  d’haver conegut i/o patit l’alcalde Carles Puigdemont, ens vam quedar sense entendre res de res, Barcelona ens l’havia canviat! Res més lluny de la realitat, va ser un cop mestre de l’essència concentrada d’en Carles. Un estratega polític com pocs n’hi ha que va ser capaç d’una maniobra tant arriscada com magistral.

És just aquest fet el que avui em fa tenir plena confiança en ell, és important recordar que ell és qui es juga 30 anys de presó repressiva. No tornaré a dubtar de la seva capacitat, de si té l’estratègia ben preparada o si explica o deixa d’explicar què està fent i el perquè  de cada passa. Li dono tota la meva confiança, cegament i sense por de fer-ho, al contrari, ho faig convençut i content. Si en algun moment s’equivoca, si pel que sigui no aconseguim la fita, mai no li podré retreure que no hagi estat lleial al que ens va prometre. Estaria bé que tu, lector que estàs llegint aquestes reflexions, també les tinguessis en compte i et demano humilment, pel bé de la nostra república acabada de néixer, que intentis fer-li confiança. S’ho ha guanyat, s’ho mereix.

Toni Vallory