diumenge, 27 de desembre del 2009

Records materials


Els anys van passant, sí, ja ho sabem. El temps passa i no ho poden evitar. Els Nadals es toquen l’un amb el següent i tan sols hi som a temps a preguntar-nos: Ha passat un any ja?

Disculpeu la carrincloneria d’una petita dosi de melangia nadalenca, les trobades familiars (que sempre ens porten per uns petits instants a recordar aquells als qui ja no veurem més) sumat als excessos ingerits durant aquests dies, porten directament –en la soledat de la nit, d’altes hores de la matinada-, a reflexionar sobre el nostre breu pas per aquesta vida.

De la mateixa manera que la foto que encapçala aquest escrit em pot portar –em porta- a recordar una casa que ja no hi és, un jardí que ja no existeix, un pare assegut a la mateixa butaca de la foto, al mateix jardí, uns instants d’infantesa, de joventut, de l’alegria de saber-me amb tota una vida per davant... Hi ha moments que t’adones de lo increïblement etèria que és la nostra existència.

Confesso que la meva sensibilitat emocional em porta a intentar salvar fragments d’aquests records adquirits amb els anys. Guardo les butaques i la taula de jardí, algunes de les plantes que el vestien, la “cadireta” de la llar de foc, quadres i fins i tot alguna de les portes (bé, gairebé totes).
De la mateixa manera que les fotografies immortalitzen moments viscuts i, aquells qui no han estat testimonis directes de les mateixes, no poden reviure aquells moments, hi ha objectes que mantenen entre la seva matèria, petits trossets de la nostra història, dels nostres records.

Seure per un instant a la mateixa cadira de jardí on seia el teu pare, recordar-lo i sentir-lo deu anys després de la seva mort; Trobar-te a la ma la forquilla de plata amb les inicials dels qui ja no hi son; poder agafar la maneta o el pom d’alguna de les portes “salvades” i ara apilonades, deixar anar la imaginació com fan els nens i pensar que al girar el canell i empènyer la porta per a obrir-la, tornaràs –encara que sigui de pensament- a anys enrere, abans de fer-te gran, abans de saber que la vida va en serio i cada cop és més seria...
És un exercici que m’agrada tant o més que mirar les fotos on has estat actor o autor, tant si has estat retratat com si has estat tu qui era darrera la càmera fotogràfica.

La societat ens empeny a renunciar a aquests sentiments del passat, a deixar-los de banda, a mirar cap endavant, cap el futur, de la mateixa manera que ens acostuma i recomana deixar als “vells” arraconats en centres especialitzats en el seu aparcament. No hi ha temps. La producció no pot parar, no ens podem embadalir amb sentimentalismes no-productius.

N’hem d’aprendre molt encara...

dilluns, 7 de desembre del 2009

L'absurditat fins a la temperatura


Patètic;
És el primer adjectiu que em surt pensant en el decret llei que regula (?) les temperatures màximes i mínimes de la calefacció/refrigeració dels locals públics.

Subnormals;
És el que els nostres dirigents actuals han de pensar de nosaltres. Altrament, no veig possible que siguin capaços de d'aprovar un decret tant patètic i absurd com aquest.

Ineptes;
Sí, ineptes per què no és possible que no s'adonin del que estan fent. La seva incompetència i ineptitud és ja tan coneguda per tots, que comencen a provocar que la gent diguem que ja n'hi ha prou. Aquestes bestieses no es poden aguantar, no les hem de permetre.

Revolta;
Haig de confessar públicament que fa anys que insisteixo als treballadors dels diferents locals que gestiono per tal que no abusin de les temperatures extremes de la climatització, quan entro en un lloc massa fred o massa calent (l'últim cop en un despatx de l'ajuntament) sovint em queixo.
Dit això:
Com que n'estic tip d'aquesta mena de comunisme dictatorial-socialista i sovint tripartidista que, si pogués, voldria controlar fins i tot quants minuts passejo el gos cada dia, vull declarar-me públicament fora de la llei. Als meus locals hi posaré la temperatura que cregui convenient per tal que els meus clients se sentin el millor possible. És més, penso posar l'aire calent com a mínim a un grau més del que dicten. Ja poden venir a detenir-me avui mateix.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Tenim molt recorregut

Fa pocs dies, es donaven a conèixer els restaurants més destacats que tenim segons la “Guia Michelin”. Girona, ha estat especialment reconeguda. El Celler de Can Roca, amb la seva tercera estrella –merescuda fa anys-, encapçala les felicitacions que li arriben de tots els racons del mon. Tenim a “casa” el reconegut com a 5é millor restaurant de tot el mon i hauria estat una errada important de la guia francesa, no atorgar-li la màxima distinció .

La cultura gastronòmica que ens han legat els nostres avantpassats, ens ha portat a convertir-nos en una de les zones més reconegudes a nivell mundial per la seva gastronomia. -En poc més d’una hora de camí, trobem el millor restaurant del mon i el cinquè, quatre restaurants amb la màxima distinció d’aquesta guia francesa; Les Cols d’Olot ara ja amb dues estrelles, així com Bo.Tic i la Fonda Xesc que n'obtenen la primera.

No hem d’oblidar però que tenim entre nosaltres, uns quants cuiners més que “renoven” les seves estrelles. “Renoven” per que –és de justícia explicar-ho- els han tornat a destacar de nou però no conserven les que ja tenien, els hi han tornat a donar de nou. Tenir una estrella no és, ni molt menys, tenir la seguretat ni la tranquil·litat de que no te’n quedis sense. Al contrari, la pressió, la responsabilitat que comporta haver estat escollit entre els millors fa que no puguis baixar ni un segon la guàrdia cap dels 365 dies de l’any.

Deixant de banda els importantíssims reconeixements estel·lars, tenim, a la nostra zona d’influència, una amplíssima mostra de restaurants amb un nivell i cultura gastronòmica, que difícilment trobarem a cap altre lloc. Som “l’ull de l’huracà” de la gastronomia mundial. Ens ho hem de creure i també nosaltres hem de treballar més que mai per tal de continuar aconseguint més reconeixements. Ens hem d’implicar encara més amb els productors que aposten diàriament per la qualitat dels seus productes, amb pagesos i comerciants de mercats, amb distribuïdors que comencen a entendre que en la qualitat hi ha el futur.
Hem d’aconseguir que les institucions creguin en nosaltres i ens tinguin en compte a l’hora de programar les seves estratègies turístiques i de promoció de territori.

Felicitem-nos i omplim les copes de cava, sí: ens ho mereixem. Però un cop haguem brindat, tornem-nos a arremangar i demostrem que encara tenim molt recorregut.
(Publicat al Punt Diari, el 8/12/09) http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/112962.html

dimarts, 22 de setembre del 2009

Promoure el sector enogastronòmic


El passat 24 de juliol, el Consell de Ministres aprovava el Plan de Promoción Internacional de Turismo Enogastronómico, amb una dotació de nou milions d'Euros. Sens dubte, una bona noticia per al sector gastronòmic: promoure el nostre gran potencial gastronòmic per tal d'atraure més turisme i de més qualitat és una bona idea i sel's ha de felicitar sense reserves.

Aquest pla de promoció es basa en tres eixos: El Plan de Marketing del Turismo Enogastronómico; el I Congreso Europeo sobre Turismo y Gastronomia; i el Club de producto turístico “Saborear España”.
El primer vol donar a conèixer la gastronomia de l’Estat a Europa, Amèrica i Àsia. El segon eix és l’organització d’un congrés que se celebrarà íntegrament a Madrid i on s'anirà de la ma amb la "Real academia de gastronomía". El tercer punt vol crear un club que es dirà "Saborear España", l'objectiu del qual és un "club de producte" com a punt d'atracció de turisme aprofitant el bon reconeixement gastronòmic que es té en aquests moments, diversificar la oferta, apostar per la qualitat i desestacionalitzar l'activitat.

Nou milions d’euros (mil cinc-cents milions de les antigues pessetes) per a la promoció turístico-gastronòmica, en aquests moments de crisi, demostren un esforç considerable per part del govern d’Espanya i, sobretot, la sensació que creuen i recolzen l'esforç que els últims trenta anys s'ha fet des del sector: les millores en establiments, en formació, en producte i amb el productor, en tècniques de cocció etc.

M'estranya però no haver llegit cap notícia sobre el tema a cap mitjà català; em sobta que cap dels coneguts companys de professió amb els qui he parlat en sàpiguen res; i m’amoïna imaginar que els diferents congressos gastronòmics que s'han fet a l’Estat –fora de Catalunya– aquest darrer any hagin estat deficitaris i ara, els seus reials organitzadors tinguin un nou i important repte –però amb la tranquil·litat de fer-ho amb diner públic.

En efecte, l’Estat espanyol té tres dels cinc millors restaurants del món. A Catalunya, a Girona, a menys de 50 quilòmetres de distància, hi ha els que s’han triat com a primer i cinquè millors restaurants del planeta. A menys d'una hora tenim tres restaurants (aviat quatre) amb tres estrelles Michelin cada un, un gran ventall de restaurants que en tenen una o dues i, a més, una xarxa inacabable d'establiments familiars amb una cultura gastronòmica increïblement rica.

I tot i això, no em queda clar quants d'aquests milions que ha aprovat el Consell de Ministres ens arribaran als empresaris catalans del sector. Ho han negociat a consciència els responsables del DAR o del DIUE de la Generalitat? Hi ha prevista cap partida econòmica per a algun congrés gastronòmic que es faci a Girona o Catalunya?

El sector de la restauració i l’hosteleria és un dels que està notant amb més força la crisi econòmica: sortir a dinar o a sopar fora és una de les primeres coses que es deixa de fer, o si se surt es redueix la despesa. El patrimoni d’un sector de prestigi construït amb esforç necessita un suport per part del sector públic i també per part dels ciutadans. Però donat que el Consell de Ministres ja ha posat nou milions d’euros sobre la taula, faríem bé exigint el Govern de la Generalitat i els diputats catalans al Congrés que s’assegurin que les empreses catalanes no quedin bandejades d’una iniciativa tan important quan més ho necessiten.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Reflexions professionals durant les vacances

El fet d’estar de vacances et permet –dins el seu lògic relaxament- analitzar el teu voltant amb més detall, fins i tot amb més entreteniment, gaudint de fets, sense que importi en absolut el temps “perdut” com de veure -com estic fent en aquest moment-, observar des del meu punt de vista -en aquests moments privilegiat-, de quina manera es van diluint lentament, poc a poquet, difuminant-se fins a desaparèixer en el gris-blau de la nit, les diferents tonalitats i matisos dels colors d’una posta de sol estiuenca a Menorca.

Convertit en turista, en client dels empresaris turístics, havent passat a “l’altre costat del taulell”, pots analitzar amb més tranquil·litat les mancances i en tot cas les millores que el sector d’allí on et trobes té o necessitaria. Convertit en client –en aquest cas client analitzador-, trobant-te encara físicament en el lloc analitzat i amb les conclusions de millora fresques, latents i de ben segur inacabades, arribes a la primera conclusió, al fet que es nota més; La falta de “ganes” d’aquests empresaris i treballadors, l’acomodament que es transmet en les propostes de les seves cartes, en el tracte amb els clients, en la decoració del local, en la relació qualitat preu...

És molt fàcil analitzar empreses alienes i arribar a conclusions solucionadores o milloradores dels les seves mancances. Les Descobreixo a empresaris i institucions menorquines i son les mateixes que podem trobar a les institucions i empreses gironines.
El que és més difícil, és traslladar tota aquesta analítica empresàrial a la pròpia empresa. La pregunta que ens hauríem de fer tots plegats és: Fem tot el que podem i sabem per a que les nostres empreses de serveis siguin cada dia millor? No, no ho fem. Em veig totalment capaç de millorar en cinc minuts les mancances de les empreses alienes, però no ho faig amb la meves.

Ens cal dons començar a mirar on som, què oferim i on voldríem arribar; Ens cal una visió crítica de nosaltres mateixos com a camí de millora; Ens cal que les institucions ens comencin a tenir en compte a l’hora de planificar la promoció i planificació de futur. Ens cal a tots plegats posar-nos-hi de veritat, millorar dia a dia i no adormin-nos mai més.

dimarts, 8 de setembre del 2009

El mon judicial, encara falangista? Si, es clar que si!

Si l’afer d’Arenys no en tenia prou amb la tristament coneguda jutgessa Isabel Gallardo que “porta el cas” i, sens cap mena de dubte, intentarà posar tants pals a les rodes com li sigui possible, l’advocat que representa l’estat espanyol, el Sr. Jorge Buxadé Villalba, és un falangista reconegut –llegiu:
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/09/l_advocat_que_representa_l_estat_en_el_cas_d_arenys_excandidat_de_la_falange_71004.php

Si ja era dur que “toqués” la problemàtica jutgessa, tristament coneguda per la seva intransigència cap a tota la gent vinculada a moviments socials, amb querelles criminals per prevaricació, acusada de persecució política, amb uns quants casos dubtosos o discutibles en el seu historial, m’agrada saber que el representant de l’estat és un excandidat de la Falange Española de les JONS i membre actiu en el “mundillo” franquista i fatxa.

M’agrada que sigui un fatxa la persona que representa el país veí, m’agrada que cada cop més ens acostumem a posar les cartes sobre la taula i, sense complexos, sense hipocresies, diem qui i què som i quines son les nostres veritables intencions.

Posats a sincerar-nos, permeteu-me que us confessi un secret íntim;

No tinc clar si m’atrau més, “apretar” pel darrera a una jutgessa, que no podrà parar la gent d’Arenys i els qui els donem suport, o fer-ho a qui te la barra de pretendre representar a l’estat espanyol des del punt de vista de la “Falange Española i de las JONS”.

dimarts, 25 d’agost del 2009

Serem allò que vulguem ser

La meva capacitat de raonament s’està esgotant. Masses inputs, sobrecàrrega d’entrades diàries, excés d’informació pendent de classificar i anar-la raonant a mida que la intento desar en alguna de les “carpetes” del raconet del magatzem del cervell que toqui.

Maragall, Porta, Carot, Tura, Nadal, López Tena, en Saura-Iguana dels verds, a Arenys, amb els falangistes, el tren d’en Tremosa i la nova victòria de la xula aquella de “partía i doblà”...Si el que volien tota aquesta gent era que acabés sense saber quina és la veritat i fins on arriben les mentides, si el que el que intenten els nostres representants polítics és que no entenguem res de res, ho estan aconseguint.

Més enllà del pacte del Majèstic, deixant de banda la merda d’estatut que vam votar (sense saber què era el que votàvem), la seva aprovació, el pacte Mas-Zp, l’altre pacte d’ara fa un any iguana-papagai espanyol; aparcant els anys de govern de Ciu i les coses que haguessin hagut d’aconseguir –sempre s’ha de demanar més, ens vam quedar curts-; oblidant totes les errades d’uns i altres en la gestió de la Generalitat fins el dia d’avui; oblidant el trist acord pel finançament aconseguit fa poc i celebrat per el ja poc honorable atrevint-se a sortir a tots els mitjans informatius fent afirmacions tan falses com que “l’acord compleix escrupolosament l’Estatut” com si el poble fos imbècil; Deixant de banda també o fent cas omís a les filtracions de la premsa estatal que ja sap què diran els imparcials nacionalistes espanyols del TC, quan encara aquí a Catalunya ningú del govern no en sap res (o son mentiders –que també-, o bé molt més inútils del que creiem –que ja és dir). Deixant de banda tot això i molt més, agafant-me a les diferents publicacions sobre les lleis com fa en López Tena, llegint articles de diferents estudis sobre el finançament i repartiments i les diferents versions que ens venen uns i altres, això quan no rectifiquen o “aclaren” les declaracions del dia abans, la pregunta que no puc parar de fer-me és:
Com pot ser que no siguem capaços de posar-nos d’acord entre tots plegats i proclamar la independència?

Catalunya avui, serà catalana i independent o no serà. Espanya no ens deixarà anar mai si no la forcem, si no ho fem, esdevindrem per molts anys més el que som; un poble oprimit, esclavitzat i espoliat. Les nostres empreses se’n van en orris mentre ells ens roben i enganyen, els nostres trens son patètics quan ells fa molts anys tenen “aves”, nosaltres paguem i ells fan “peonadas”, autovies gratuïtes i aeroports amb bon enllaç al transport públic. (La meva primera visita a la T1 de Bcn em va costar 200€ d’aparcament)

Serem allò que vulguem ser, escrivia en Martí i Pol.

Volem ser però?
Seran capaços els nostres polítics de ser valents? Posaran els interessos de Catalunya per davant de les seves poltrones?

Si no ho fan, no tornaré a votar en molts anys. No penso estar-me tota la vida patint i lluitant si després –com passa ara- els que hem triat per a defensar el que és nostre no ho facin i se’n continuïn enfotent de nosaltres com ara.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Encara queda "crosta" per arrencar

Titular del diari Avui, 15 d’agost. Pàgina 5.

“Joan Ferran carrega contra Huguet per la manifestació”

És una nova mostra de la manera de pensar d’una de les veus del sector més espanyolista dels socialistes catalans. El senyor que passarà a la història com l’arrencador més gran de crostes nacionalistes que hi ha hagut, continua sense dissimular la seva aversió a una Catalunya catalana.
Una persona que ha mostrat sense cap mania, la seva visió totalment partidista sobre molts i molt importants afers de la nostre vida intel·lectual i social, el que s’ha carregat tot solet el lideratge d’audiències per motius de “excés de nacionalisme”, aquest mateix senyor, te la barra de, a més, donar lliçons de com han d’actuar els altres membres del govern català.

El senyor Ferran, aconsella “una actuació ordenada, dirigida i pensada des del govern” (On els PSC té el dret de veto).
Quina barra!
No cal, que ningú no aixequi el cul de la seva cadira. Que ningú no es mogui!
Ja tenim tot el tripartit que ens salvarà de tots els mals que els nostres veïns-invasors ens envien. Les declaracions dels caradures sense vergonya, en aquest petit país que tenim, son els que omplen els titulars.

S’ha d’acabar, Els polítics han de començar a entendre que hi ha molta gent que n’estem farts, que ja en tenim prou de tants enganys, de demagògia en totes i cada una de les dades que ens fan arribar uns i altres, de presidents de fireta que afirmen –mentint vilment- que el finançament compleix escrupolosament amb l’Estatut, de tripartits patètics, de socialistes espanyolistes, d’esquerranosos amb el cul enganxat al càrrec i votant en contra dels seu principis, d’ecologistes carregant-se el país en nom del progrés (la última, la votació per a cobrir la riera d’Arenys) de convergents sense acabar de definir el seu full de ruta...

Això em porta a la pàgina 7 del mateix diari on diu que el 85% dels catalans estem insatisfets amb la classe política. No pensa fer res aquesta classe política per a canviar aquesta apatia de la nostra societat? No, els hi va bé que sigui així. Ells manant, dirigint, decidint encara que no en tinguin ni la més remota idea sobre el que decideixen i, mentrestant, Catalunya cada cop menys competitiva, més pobre i menys catalana. Aixó si, sense cap “crosta”

Una llàstima...

divendres, 31 de juliol del 2009

El model ha de canviar molt.



Quan portes uns dies de vacances, gairebé sense connexió amb tot el que estàs acostumat al llarg de tota la temporada laboral i comences a estar una mica relaxat, i ja has tornat a ser persona amb els sentits emocionals altre cop desperts, te n’adones de coses que en altres circumstàncies no ho faries.

Ahir vaig emocionar-me veient els meus dos fills navegant amb la mateixa barqueta de rems de fibra de vidre i fusta amb la que navegava jo a la seva edat i que ha estat uns anys retirada de la navegació. En Pau – convertit en aquell moment en capità-, al deixar anar el cab que mantenia el bot lligat al veler, va començar a remar cap a sa Forcanera amb una naturalitat que em va fer pensar si era possible la transmissió genètica de pares a fills en el remar.

Avui, passant per carrers dels afores Blanes que feia molts anys que no hi passava, m’ha portat a pensar amb els canvis constants, imparables, dels nostres pobles i ciutats. Canvis tant de fesomia urbanística com de la humana. De cop i volta et trobes al mig d’uns carrers on la gent que hi ha pel carrer es de pell mes fosca i va vestida amb unes teles amb dissenys i estampats ben diferent del que hi havia l’últim cop que recordo haver-hi passat –fa 25 anys. Els comerciants d’aquells carrers també son molt diferents del que haurien imaginat els blanencs fa 50 anys. Els comerços, les diferents botigues, les carniceries-colmados, els locutoris... Retolats amb grafies exòtiques, ens indiquen a quin públic majoritari van dirigits els esforços d’aquets nouvinguts comerciants.
-Comerciants que cal dir que al entrar als seus interessants establiments i parlar-los en català, no tan sols t’entenen si no que a més en molts casos et contesten també en català, no com passa a molts altres comerços d’aquesta població amb comerciants o dependents ¨del país¨

M’he recordat de petit passant amb bicicleta per aquells indrets poblats llavors d’immigrants més propers –aquells que no parlen ni parlaran mai en català-, o portant a rentar a la ¨labanderia” els llençols i tovalloles dels ¨clients¨ del pis que els meus pares llogaven als estius i que ajudava –i molt-, la tocada economia de família ¨molt nombrosa¨.

No he pogut evitar per una estona, pensar en el futur. Com serà tot d’aquí vint anys? Com estaran distribuïdes les diferents tribus urbanes que tenim ara? Es possible un altre canvi poblacional i urbanístic tan gran com el dels últims anys?

Tornant al centre del poble, he pogut constatar que la crisi ha apretat fort a molts comerciants blanencs i en el moment de fer aquest escrit puc assegurar –sense haver-ho comptat-, que en els carrers cèntrics hi ha la mateixa quantitat de locals tancats o a punt de fer-ho que els que estan encara oberts al públic. Aquest fet, sumat a veure cada dia de juliol la majoria de terrasses dels diferents passeigs de mar de la Costa Brava més buides que plenes, és el que em fa preveure que els canvis no s’han acabat, que encara hi ha marge. El model que estem seguint no funciona i les coses han de canviar molt i molt.

diumenge, 12 de juliol del 2009

L'engany del finançament

No puc creure el que diuen els representants dels diferents partits polítics. No puc creure que no ens enganyin altre cop.

Haig de reconèixer que no en tinc ni idea de macroeconomia autonòmica ni de les balances fiscals ni de si està bé 3.000 milions o en necessitem 5.000 al cap de 25 anys o pot ser la xifra no te massa importància i el que realment ha de comptar és el model i les bases que es faran servir per a definir aquest model.
Ens enganyen i ho saben. Ens enganyen a La capital d'espanya i ens enganyen a la plaça Sant Jaume.

Fa anys, just abans d'haver de votar per l'Estatut, em van passar uns Pdf amb la comparativa de l'estatut aprovat per el Parlament de Catalunya i el que va quedar després de passar-lo pel "ribot" madrileny, vaig adonar-me'n de la facilitat que hi ha a manipular dades i redactats i fer demagògia sobre les mateixes per tal que el poble sigui conduit per allí on volen, tant els que ens governen com els que estan a la oposició.

N'estic segur que ara passa el mateix. Segur que acabem pactant just abans del termini, la xifra serà de 3.500 o de 3.800 milions i el termini de tres o quatre anys. N'estic segur que CIU dirà que no hi està d'acord, bé per que el temps ha excedit el que dicta el text estatutari o bé per que la xifra no arriba al seu sostre màxim, el PP dirà o bé que robem a espanya o també pot ser que tot i que inncontitucional ho troben insuficient. Del tripartit, millor no opinar-ne, sens cap mena de dubte per a ells serà -sigui el que sigui-, el finançament que necessitem i a més, dins del termini pactat! (amb tan sols tot un any d'incompliment, però aixó no ens importa ni un pito)

No em considero, no soc pessimista. En aquest cas però deixeu-me que tingui "dubtes raonables" que els nostres colonitzadors ens donin el que reclamem, el que necessitem. Cada Euro que ens donin de més de la misèria que hem rebut fins ara, ens el descomptaran d'alguna de les altres partides pressupostàries dallí on faci falta.

Ens entossudim a barallar-nos amb els nostres inquisidors quan el més fàcil seria sens dubte agafar totes les nostres empreses i traslladar-les al País Basc, agafar a tota la població catalana empadronar-la allí també. D'aquesta manera, entre el que ens estalviaríem com a empresaris i com a ciudatans, al cap de dues o tres generacions potser podriem arribar a tenir les infraestructures i el poder adquisitiu industrial, turístic, social, particular.. que en aquest moment hauríem de tenir i que ara tan sols és una utopia molt llunyana.

Una llàstima...

dimarts, 7 de juliol del 2009

Girona és milionària!

M'agradaria saber comptar millor. Les classes de matemàtiques sempre m'havien anat bé però ara, amb els anys, dec haver perdut el saber-fer dels números.

Breument, comptant bé algunes de les dades que ens donen en aquesta notícia,
http://www.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/57501-els-turistes-de-girona-es-gasten-765-euros-de-mitjana-en-la-seva-estada-a-la-ciutat.html

Segurament vaig errat però a mi em surt que:

Si cada visitant a la ciutat de Girona gasta de mitjana 765€ cada dia i la mitjana d'estada és -sempre segons l'estudi- d'uns 3 dies, fent una simple divisió, sabem que de mitjana cada visitant a Girona es gasta 255€ al dia. Continuant amb les dades donades per l'Ajuntament que publica El Punt, si resulta que cada any es queden a dormir 106.000 persones i aquestes, ja hem dit que gasten 255€ cada dia, resulta que la ciutat de Girona ingressa anualment només de la gent que es queda a dormir, vint i set milions d'Euros (27.000.000€) o el que és el mateix, quatre-mil quatre-cents noranta dos milions de pessetes. (4.492.422.000pts.)

No està malament, oi? Tots els ciutadans de Girona rics!

No em surten els números tampoc, quan diuen que ha pujat el % d'ocupació hotelera.
Posen per exemple que al febrer ha estat el doble que l'any passat (del 24% de 2008 al 46% de 2009) En aquest cas, no crec que sigui jo qui no sàpiga sumar, estic segur que han agafat les dades d'alguna llista totalment errònia o algú, amb mala fe, els ha enganyat vilment.
La veritat però és que no tenen cap llistat d'ocupació hotelera.

Una llàstima o una nova mentida?

dilluns, 6 de juliol del 2009

Xiringuitos "etnics"

El fet de no poder veure uns amics amb els que havia quedat per que no es trobaven massa be ja que "vam anar a menjar alguna cosa a les paradetes que hi ha a la plaça dels Apòstols durant el festival de les músiques religioses", -Menjar que els va provocar una lleugera intoxicació-, m'ha portat a reflexionar sobre el què i el com s'estan fent les activitats en aquell indret.

Hem de recolzar les iniciatives del nostre ajuntament per a aconseguir una mica de vida-activitat al carrer. No és fàcil i encara ho és menys al nostre Barri Vell. Hi ha qui opina que aquesta activitat s'hauria de traslladar a un indret on no produís tantes molèsties. A la part alta d'aquest estimat barri, hi tenim molts problemes d'accés i una gran manca d'aparcament. Eliminar la meitat de les poquíssimes places per aparcar els veïns durant un mes, Tallar totalment, de manera contundent el pas de vehicles i fins i tot de persones a peu que volen anar a casa seva o a la feina i no poden passar-hi, no tenir en compte que hi ha pensions, hotels i apartaments turístics que necessiten accés i silenci nocturn... son petits detalls que s'hauria de mirar de solucionar.
Tenim una Devesa tan mal aprofitada...

No puc estar-me'n d'analitzar professionalment, com a representant d'una bona part dels restaurants de la nostra ciutat, com està gestionat el tema dels "xiringuitos ètnics" que hi ha aquests dies. Desconec quin procediment és l'utilitza't per a decidir qui hi podrà tenir una paradeta de menjar durant tots aquests dies d'estiu i quins controls sanitaris s'utilitzen, tot i que segons els responsables d'aquest control, "Els d'aquestes fires son controls més fluixos"
A Girona, en aquest moment, hi tenim moltíssims professionals de la restauració amb establiments que ofereixen menjar de tots els racons del mon, amb garanties i controls sanitaris i periòdics. Perquè no oferim la explotació d'aquestes paradetes a tots aquests professionals? Ells son els únics que haurien de poder servir menjar públicament!

Conèixer un veí que faci una bona paella els diumenges no vol dir que aquesta persona pugui oferir a centenars de comensals, menjar manipulat en les condicions precàries de les paradetes o en el millor dels casos en cuines casolanes però amb un transport i conservació totalment inadequats. Aixó és just el que passa a l'oferta gastronòmica que ens prepara l'Ajuntament.

Fa pocs dies un conegut membre de la societat intel·lectual gironina, proposava a l'Alcaldessa ampliar i actualitzar la oferta actual del Festival de Músiques Religioses posant com a exemple experiències viscudes a diferents llocs del planeta i traslladar-lo a la solitària Devesa, l'espai amb un dels potencials més grans que tenim.

Tenir en compte les propostes que fan gent amb conegut bagatge cultural, aprendre a treballar junts amb els professionals de cada sector, demanar-los consell per a les diferents activitats i, a més, creure-s'ho de veritat, creure en la participació, en el parlar de tu a tu, ens portaria sens dubte a una Girona més moderna, més activa i per tant, més viva.

dimarts, 16 de juny del 2009

Tots cap a la foto!

Segurament hauria d'haver acabat el màster en ciències polítiques que mai vaig començar, d'aquesta manera entendria avui el que passa.

Jo m'hi esforço, de veritat. No entenc el per què totes les forces polítiques es pengen medalles el dia abans de la inauguració de la nova terminal del Prat. Ens delecten amb una nova sessió telenovelesca de "a veure qui en pot treure més rèdits electorals de la foto de demà".

Què hi ha per celebrar, una terminal sense cap tipus de gestió ni poder de decisió sobre ella? Una terminal quatre cops més econòmica que la de Madrid? Una terminal que serà inaugurada sense que hi arribi -i tardarà en arribar-hi, el transport públic i les interconnexions més importants?

Correu, correu tots que si no no podreu sortir a la foto!
No patiu, els que ja no van a votar per que n'estan farts de ser enganyats us criticaran igualment.

dijous, 11 de juny del 2009

15 de Juliol

Ja tenim data límit, 15 de Juliol de 2009.

He posat una ampolla de cava en fresc per tal de poder-la obrir just o pot ser abans d'aquesta data.

Si, el president del govern espanyol ha "apretat" als seus i als altres seus que son entre nosaltres i als seus amics, socis i companys d'aventures governamentals, per a que s'afanyin a posar-se d'acord o, en cas contrari s'haurà acabat la negociació.

No entenc que vol dir que si no es posen d'acord s'acabarà la negociació. Algú pot explicar-m'ho? Vol dir pot ser que ja no tindrem res a dir-hi? Vol dir que els vint i cinc diputats catalans a Madrid es menjaran els mocs públicament? Vol dir que per nassos tindrem acord encara que -n'estic segur-, serà de totes totes un mal acord camuflat, disfressat?

El problema no s'acabarà fins que no s'adonin que el que demanen és totalment lícit. És nostre i tan sols nostre.
Qui s'ha cregut que és aquest mentider compulsiu, aquest estafador de paraules, diners i fets, aquest lladre que tenim com a president del govern d'espanya per a "avisar" de que si no hi ha acord s'haurà acabat tot!

Fins quant els catalans ens deixarem trepitjar vegada rere vegada sense dir prou d'una vegada?
Tindran el que haurien de tenir els diputats catalans per a plantar-se i deixar amb el cul a l'aire, si cal, als seus socis-majoritaris-capitalistes de Madrid? No, la colla d'ineptes i venuts que tenim al nostre petit govern, no ho podran fer, no en saben.

Senyor Montilla, jo no el vaig votar ni ho faria mai. Com li podria explicar... És una mica com si no em sentís del tot identificat amb vostè...
Molta gent creu que ho aconseguirà, que no ens enganyarà i tindrem un finançament potable. A mi, m'agradaria tant poder creure-ho!

Ja n'hi comença haver prou, no? Estem farts de la desídia del seu govern, de les ambaixades sense transparència de pressupost del seu soci bigotut. De la ineptitud reiterada de consellers anti-sistema dirigint interior, de que ens prenguin el pel mentre el país se'n va a n'oris, mentre cada dia tanquem més empreses... estem farts de tot, de tot plegat.

dimecres, 3 de juny del 2009

Visca el comunisme! (per si de cas)




"El Estado contrata 430 trabajadores al día para enjugar el dato de paro"

http://www.expansion.com/2009/06/01/economiapolitica/1243892567.html
http://www.expansion.com/2009/06/01/opinion/1243887429.html

Quan he arribat a la taula del Rex on s'hi trobava el meu amic que m'esperava, amic que estava fent un tè mentre llegia l'Expansión, gairebé abans de dir-me hola i just en el moment en que m'he adonat que a la llibreria Pla Dalmau hi havia un rètol ben gran que posava "Es lloga" i al enfocar la mirada cap a dintre del local l'he trobat buit del tot, en aquest moment complicat de la meva vida on jo em trobava mentalment dins la llibreria remenant algun llibre de cuina, he sentit que aquest amic meu oblidat per unes dècimes de segon, em deia enfadat ensenyant-me un article de la premsa que llegia que no podia ser, que vivíem en un país que havia perdut el nord del tot.

Us haig de confessar que no tinc prous coneixements, ni estudis, ni màsters especialitzats en el tema però em permeto la llicència d'opinar-ne recolzant-me entre la lògica i la intuïció.
Avui mateix, poques hores després de llegir els articles lincats més amunt, he sentit a les notícies del vespre que en ZP, deia en un míting que havia baixat l'atur.

Com us podeu imaginar, m'ha costat molt que el meu cervell tries quin dels dos ítems contradictoris que li arribaven, tries quina de les dues notícies era la correcte. En una el president del govern anunciava content que ho estava controlant tot. Per altre banda, un diari dedicat a la economia amb bons i entesos col·laboradors i amb un ampli reconeixement social, denunciava que ens estaven portant cap al comunisme.

A Girona i província, on lògicament hi conec més gent, hi ha un degoteig constant i sense fi de comerços, autònoms, restaurants, industries, despatxos professionals i fàbriques que tanquen ho son a punt de fer-ho, fan "ero's", concursos de creditors etc...
Molts diuen que al setembre veurem qui ha pogut aguantar la vergonyosa manca de finançament en que ens trobem immersos els empresaris encara que les notícies oficials ens diguin que l'estat ha donat molts milions a les entitats bancàries per a que repercutís directament en la societat empresarial -Una nova mentida per a la col·lecció-.

No vaig fer cas al meu pare quan em deia repetidament i en diversos moments de la meva joventut, que em fes funcionari. Quanta raó tenia!

Què som avui els petits empresaris? RES. Quina importància tenen per l'administració els petits empresaris familiars, els nostres comerços, i empreses de serveis, els joves amb ganes de tirar nous projectes endavant? CAP. No s'adonen del que estan fent, son uns inconscients perillosos, son una nul·litat en gestió i planificació. Es barallen vergonyosament entre ells per no perdre les respectives poltrones mentre els que durant anys hem treballat i arriscat per crear treball, riquesa, benestar, modernització... ens trobem ja, en perill d'extinció.

Ens trobem en una forta crisi mundial com un vaixell en mig d'un fort temporal. Jo, en aquest cas, m'estimo més un capità titulat i amb una amplia, llarga i reconeguda experiència en navegació que no professor d'instituts, catedràtics i teòrics de lletres però sense la més remota idea en gestió, direcció ni planificació. No em seveixen, no vull xarlatans.

Senyors que maneu: Si voleu salvar uns quants llocs de treball més, em podeu nacionalitzar el restaurant. No m'hi oposaré. Si penseu obrir un nou restaurant, no cal que us gasteu quatre milions i mig d'euros a Quart per a donar serveis als amics a canvi de rutes de bicicletes a Bordils, jo us venc el meu local per moltíssim menys i, a més em comprometo a fer de funcionari-cuiner fins que em jubili anticipadament.

divendres, 29 de maig del 2009

Les bromes d'en "pepe" i en "Jose"

Com és possible que tan el president del govern espanyol com el seu col·lega català reconeguin en primera persona, públicament, per radio, que a Roma, abans del partit van fer "bromes" sobre el finançament català i que ens quedem tan amples? No saben que estan incomplint una llei i, a més se ne'n foten?
http://www.tv3.cat/videos/1254399/Zapatero-Montilla-Barca-i-financament

El primer impuls que he tingut en saber-ho, ha estat d'insultar-los en el mateix grau en que jo m'he sentit insultat. Un insult fort i gruixut. Hagués estat fàcil per que hi ha moltes paraules d'aquelles que els diem als nostres fills petits que no es diuen, que defineixen amb molt encert a aquests dos personatges de la nostra trista política actual. Hagués estat fàcil però no ho he fet. No ho he fet per que no em veig capacitat de fer-ho millor que els de Polònia. Els deixo aquesta dura feina...

Trobo que demostren una mala educació i un semenfotisme vergonyosos.
És com si a algú que està patint maltractaments de gènere, li expliquéssim un acudit sobre el tema; És com si una noia arribés plorant a una comissaria de policia denunciant una violació i es trobés a un agent que li digués: "Es que aneu provocant..."

No entenc, no puc entendre i no vull entendre, que altra cop, un nou fet vergonyós i insultant passi com si res. Aquests individus, estan fent "broma" amb el futur de les nostres empreses, dels nostres comerços, de les nostres universitats i per tant del futur dels nostres joves, de les nostres institucions, del nostre posicionament mundial, del nostre futur. Del futur de Catalunya com a poble, si. Però també de l'autonomia catalana. (la seva manera d'anomenar aquesta colònia que tenen)

En "pepe", no sap que amb un bon finançament a la butxaca, els catalans, -aquests dels que ell en fa de governador, tindríem alguna opció d'ensortir-nos-en? No s'adona de la pressió fiscal a la que estem sotmesos a Catalunya, amb un terrible greuge diferencial amb altres comunitats autònomes? Ha anat aquest impresentable dirigent amb cotxe per les autovies gratuïtes de Castella? Sap com funciona el finançament institucional del turisme a Galícia?... Ha analitzat alguna vegada quina experiència en gestió tenen els diferents membres del seu govern?

Em sento insultat. De fet, fa temps que em sento insultat per els representants que tenim. Fa temps que em sento insultat per la desídia, inutilitat i estupidesa que hi ha a gairebé tots els departaments de la Generalitat. Fa temps que em sento insultat per que el que hauria de ser el meu president, no sap gairebé ni parlar la meva llengua, no em representa ni em pot representar no entendrà mai, -no pot, com penso ni què penso.

Avui m'he sentit insultat públicament i aixó fa mal. Que dos ineptes (Ineptes no com insult, si no com a definició del que son per la seva pèssima gestió), facin broma amb els diners que ens han robat, que ens han dit i promès que ens en donarien unes engrunes, diners que en aquets moments necessitem amb candeletes, que en facin broma, em fa encendre. Un, un lladre llest; Un estafador professional, un xarlatà, un delinqüent. L'altre.... No cal, oi?

Una llàstima...

dimarts, 26 de maig del 2009

Qui tingui projectes que els lideri

Dues frases de na Lluïsa Faxedas entrevistada al diari de Girona on hi surt una foto seva feta sobre "el niu" ("el niu" és un espai "cultural" finançat amb diners públics i que no sé si compleix cap normativa municipal):

"...Qui tingui projectes, que els lideri..."
"A la gent que es queixa de la política, els recomanaria que es plantegessin de participar-hi"


Haig de dir, emocionat, que estic totalment d'acord amb ella al 100%. Tan sols un petit "però":

Sap que la gent que ens està governant, amb la seva peculiar manera de fer-ho, no deixa o posa molts impediments per a tirar endavant nous projectes i que la cosa encara es complica més si et declares amb intenció de ser participatiu-actiu?

Recolzo totalment les seves teories d'aquesta entrevista.

Llàstima que tan sols siguin paraules...

divendres, 15 de maig del 2009

És difícil fer les coses al gust de tothom

Sempre he sabut que és difícil fer les coses a gust de tothom.

Els nostres gestors institucionals ho tenen molt complicat per a portar a terme actuacions que vagin bé a la majoria de la ciutadania i que, aquests a més, ho entenguin així. El poble, sempre és i serà el poble i no saben massa el que els hi convé...
Per aquest motiu és necessari a vegades, i sense fer massa soroll, tirar pel dret i decidir què és el millor per a ells.
Si a més ens trobem que la governabilitat de la teva ciutat és compartida a tres bandes i tu en tens el trosset més petit, encara ho tens molt més difícil. Això ho entén fins i tot un nen de 10 anys.

Segurament soc un dels que no entén i no està ni pot estar d'acord que segons quines decisions de l'ajuntament siguin unilaterals i tirant pel dret, m'agradaria ser més conformista, -ves què hi farem!

Fa pocs dies vaig entrar al primer pis de l'edifici municipal que hi ha a la plaça del Jurats, pis, sala diàfana, que m'era coneguda de varies visites i d'haver-hi passat unes quantes hores.
La meva sorpresa va ser màxima en veure que algú s'havia carregat la gran sala diàfana que comprenia aquell primer pis d'aquell edifici tan ben situat. Sala municipal, -s'ha de dir, amb capacitat per a 150-200 persones al bell mig del Barri Vell. Ara, és ple de tabics, partions que perfilen i defineixen despatxos i sales petites.

Els senyors d'ICV del nostre ajuntament, sense dir ase ni bèstia, van decidir fer obres. M'agradaria veure la llicència (m'hi jugo un sopar que inexistent o manipulada), el projecte, els estudis de prevenció de riscos i estudis varis que ens demanen a qualsevol ciutadà per a fer la més mínima obra. M'agradaria saber en quin moment es va decidir i a qui es va informar. Ho sabien els seus socis de govern? No, no ho crec.
És igual, i què! És una "parcel·la" que ens toca gestionar a nosaltres. Qui ens ha de dir què? Que hi ha de dir el poble? Res, no pot dir res.

Fa pocs dies, un destacat membre de la vida política i social gironina, m'explicava un projecte que els senyors d'ICV tenien al primer pis del Mercat del Lleó (un altre primer pis que els hi va tocar en fer el repartiment de bens de ciutat durant la dura la negociació que hi va haver després de les eleccions) que és on ara tenen unes oficines que encara no sé ben bé que hi fan a part de decidir enviar cartes als nostres fills menors de 10 anys recomanant-los fer servir preservatius en les seves relacions sexuals, sense cap anunci previ als seus pares... Perdó, he perdut el fil... El projecte per aquest equipament de primera, en unes dependències extraordinàries i amb immillorable situació, just a sobre el mercat, era tan genial com muntar-hi un espai de dentistes sense fronteres. Si, de veritat, no és un acudit per molt que ho sembli.

S'han tornat bojos aquests romans!

De moment ja hem perdut (il.legalment) una de les millors sales de que disposàvem al Barri Vell. Deixarem perdre estúpidament un dels altres espais que hi ha en aquesta ciutat?

Si, entenc que és molt difícil fer les coses al gust de tothom.

Una llàstima...

dimecres, 13 de maig del 2009

Que fan els nostres representants a Madrid?

Zapatero ha assegurat que manté els seus compromisos amb Catalunya. "He procurat sempre complir amb els meus compromisos amb Catalunya. Mantinc el meu ferm suport a la realitat plurinacional, a l'ús de la seva llengua, a l'increment de l'autogovern i al finançament previst a l'Estatut", ha afirmat. (nota del diari Avui)
El president del país que ens té com a una colònia productiva -i a la que cal explotar tant com es pugui-, No tan sols és un mentider compulsiu si no que a més té una barra i una cara dura impressionants. Aquest si que és el rei dels que no tenen vergonya!

Fa temps que sabem que el de les seies aixecades amb la mateixa forma del dolent de les primeres pel·lícules d'en Charlot, ens enganya tant com pot. Què fan els nostres representants polítics mentre això passa ? Res, absolutament res més que passejar-se per la capital de l'imperi, anar a dinar amb "gent important" de les espanyes que queda mot bé. Portar carteres, maletins plens lliures d'impostos, encàrrecs dels empresaris de la "región catalana".

Els 25 diputats socialistes catalans no fan més que pena, la vergonya de Catalunya en tant que, segons ells, catalans.
Els convergents amb Duran al capdavant, no fan massa més, a voltes, quan estan molt enfadats, planten cara tímidament i amb les orelles baixes mentre o fan, per por de no quedar del tot malament, -no se sap mai...
Els d'ERC, ja no cal ni parlar-ne, aguantant als socialistes al poder a Casa per tal de no perdre cap cadira, ni un despatx, no tenen, ni poden tenir cap força allí. Van bé però per a ensenyar que a casa també hi tenim xiruquers, representants d'una part de la nostra gent, que saben dir coses com "mort al Borbó"...
Els "saurans", a part de fer el ridícul contínuament, també frisant per a que els convidin a dinar a algun dels millors restaurants d'aquella capital (àpats i locals que fa tan sols uns anys haguessin criticat durament) o sortir a totes les portades dels diaris del mes d'agost amb acords inventats i, per tant mai portats a terme.

Hauríem de boicotejar totes les eleccions i que hi hagués una abstenció total fins que la gent de la política jugui net.

Amics, tinc clar que l'únic partit coherent tan a Catalunya com a Espanya és sens cap mena de dubte el PP. No us dic pas que tingui intenció de votar-los, no. El que no entenc és que hi fan encara aquí.
-Com? que dieu? és veritat?No, no em puc creure que la patronal catalana sigui plena de fatxes! No em crec que les institucions financeres del nostre país petit tinguin tants vincles amb els peperos i les seves empreses. No, no em crec que els empresaris simpatitzants del PP no tinguin tants problemes financers i d'aconsseguir prèstecs en aquests moments!

Ai, com m'agradaria una Catalunya catalana!

dijous, 7 de maig del 2009

L'obscenitat de la prepotència



M'ha agradat, llegint el Diari de Girona, trobar-me amb un article d'en Francesc López (http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009050600_3_330505__Comarques-Lobscenitat-prepotencia) contestant un escrit al mateix diari que mesos abans l'impresentable d'en Josep Lopez de Lerma li va dedicar.

M'ha agradat, la claredat que ha fet servir en Francesc L. amb el que va passar amb aquest senyor. Explicar (el que ja tots sabem) que aquest reconegut senyor va voler enxufar el seu fill (amb un perfil un xic baix) tant si com no al Patronat, ha estat bé. Crec però que s'hauria d'haver denunciat. A ell i tots els com ell.

Lluny de voler polemitzar més sobre la seva vergonyosa destitució per part dels actuals mandataris del Patronat de turisme (que prou maldecaps em va portar un petit escrit que hi vaig dedicar), el que en aquell moment em va fer sentir vergonya aliena, va ser que un senyor amb una cultura més que demostrada, llicenciat i professor en dret, considerat entre els 50 millors advocats de l'estat en dret públic, diputat per Girona al congrés dels diputats on va arribar a ocupar una de les vicepresidències i moltes altres coses... El que realment em va fer angunia, va ser la manera d'insultar a una persona -del seu mateix partit-, que acabava de ser acomiadada de la feina de manera pública i grollera.
Aprofitar un moment difícil per a poder-te venjar d'una persona, amb un odi terrible i fosc, insultar repetides vegades en un article al diari, esperar tants anys...

Encara hi ha gent que es pregunta per què CIU va perdre les majories? Una gran part de culpa la tenen els prepotents com en Josep Lopez de Lerma.

dissabte, 25 d’abril del 2009

Les bromes del nostre ajuntament

És divertit tenir un negoci al Barri Vell de Girona, no tens oportunitat d'avorrir-te.

Els gestors municipals, fent servir la seva cada vegada més mundialment reconeguda experiència i eficàcia en la gestió del que necessita el comerç i la hostaleria de la ciutat, ens procuren dia si, dia també, entreteniments diferents en format sorpresa per tal de tenir-nos entretinguts.

Avui la sorpresa ha estat en arribar a l'alçada de Sant Lluc, trobar una tanca municipal amb un senyal de prohibició del pas cap a la catedral i per tant, cap a la resta del barri. Uns nens estaven posant espelmes a les escales de la Catedral i això és suficient per a impedir el pas dels cotxes a la resta del Barri Vell a veïns, comerciants, els tres restaurants, els dos hotels i els dos blocs d'apartaments turístics que hi ha. Una bona broma!

El que trobo més greu, no és el fet de tallar totalment l'accés -fet greu de per si mateix i totalment innecessari-.
El fet que ha provocat aquest escrit és que, com de costum, no ens han avisat. Ningú no en sabia res del tall de la pujada de la Catedral, ni hotelers, ni botiguers ni restauradors ni veïns. En aquest punt afegeixo, que s'ha demanat repetidament a l'ajuntament que al menys, ens ho comuniqui.

En el moment que m'he trobat amb el cotxe davant la tanca, arribant juts a temps per a obrir el restaurant (al que hem arribat tard) m'he trobat amb el regidor amb més pes del nostre ajuntament (i de la Diputació) que baixava caminant tranquil.lament. Tot i que no és competència seva, m'he queixat i li he dit que no podia ser, que cada dos per tres estàvem igual. Com sempre fa, cordialment i amb un somriure, ha fugit d'estudi.

Estic segur, que no és possible una gestió pitjor que la que està portant a terme aquest ajuntament amb la gent que ens intentem guanyar la vida al Barri Vell.
Quan deixaran que la gent amb ganes comenci a governar la nostra ciutat? Quan deixaran de carregar-se al petit empresari gironí?

Som molts, cada cop més, els que ja en tenim prou, els que estem amb l'aigua al coll i que veiem que lluny d'ajudar, encara posen impediments.
Som cada cop més els que n'estem farts de que per exemple un bon dia una regidora es llevi pensant que si posa pilones a la façana de Sant Domènec, els turistes podran fer millors fotografies però no tingui en compte que elimina el 70% de l'aparcament de la plaça, el que necessiten els nostres clients i, per tant ens quedem sense clients. La resposta -en privat- que donen els membres del PSC gironí a les queixes és: La gent no es queixa amb prou força, no canviarem res per a un sol que es queixi, no? per tant ho continuarem fent.

Una llàstima de gent...

divendres, 24 d’abril del 2009

Ho aconseguirem?

El Girona F.C. demanarà que Girona sigui una de les seus espanyoles del mundial de futbol de 2018. Una bona oportunitat, un mundial de futbol pot bellugar entre quatre i cinc milions de persones i un ressó mediàtic sense precedents a casa nostra. El president del Girona, és valent, sap fer apostes arriscades que ningú més es creu. Això ja ho ha demostrat els dos últims anys. Aquesta última no és arriscada, és una aposta genial.
El projecte, no va dirigit a la ciutat de Girona si no a tota la província, no pot ser d'altre manera, no funcionaria. El nostre punt fort és aquest. Girona és el territori que pot oferir més i millor. Tenim de tot i força, gaudim d'una situació privilegiada, a una hora de Barcelona i a mitja de França, mar i muntanya, unes planes d'una bellesa fantàstica, diferents propostes culturals, barris i edificis singulars, la millor gastronomia del mon... I la nostra manera de ser, la capacitat i les ganes de fer coses.

És una proposta que deixarà ben poca gent indiferent. Des del sector esportiu és una molt bona notícia, des del sector empresarial, sens dubte, serà una molt bona oportunitat i des del sector públic? Com respondran les institucions?
Crec que tenim moltes possibilitats d'aconseguir-ho si ens hi posem tots. Hi ha molta feina a fer i l'hem de fer entre tots. Si els senyors/es dels diferents colors polítics a ajuntaments, diputacions, consells comarcals... hi posen les ganes, deixen per una vegada de barallar-se entre ells i es posen a treballar per al bé de tots. Sense demagògies, sense mitges veritats, sense necessitats imperioses de sortir a la foto al preu que sigui, Girona serà una bona opció.

Ho aconseguirem?

dimecres, 1 d’abril del 2009

El nostre tresor més preuat


M'he posat content, ho confesso, llegint la contraportada d'avui del Punt. Classes pràctiques de cuina per a un màxim de deu persones (en aquest cas jubilats) i, amb un programa triat per als mateixos que fan el curs.
M'imagino aquells senyors d'avançada edat descobrint un dels millors tresors que tenim que és l'art de cuinar, de disfrutar cuinant per a després poder experimentar el gran plaer, la plenitud del teu ego, tan de menjar-ho com de que se t'ho mengin. (això ha quedat una mica rar, ho reconec abans no m'ho digueu) Vull dir, ja ho sabeu, que un dels millors plaers d'aquesta vida és que alguna cosa feta amb les teves mans, agradi als altres. I la cuina n'és el gran i millor exponent diari.

La notícia parla d'uns jubilats de Figueres i m'ha fet reflexionar una mica.

No és tan difícil, no és tan car, no es necessita massa cosa a part de ganes de fer-ho.
Perquè a Girona tenim tan abandonat aquest tema? Com és que avui no tenim ja un programa d'educació pràctica de cuina i alimentació per a totes les escoles? Com és possible que un tema tan important per als hàbits i per tant la salut dels nostres fills sigui a hores d'ara inexistent en els programes municipals? Com és possible que quan planteges a l'Ajuntament de realitzar algun tipus de curs de cuina pràctic per a nens i nenes i els demanes ajuts et diguin que no tenen recursos per això?

No val que diguin que fa un any que s'està muntant un petit espai al mercat de lleó que pot servir en part per això, per que no servirà per a aquesta tasca. -A banda que en un any les obres d'adequació d'aquest espai han donat de si per a canviar una finestra... No, no em refereixo a aquest espai, em refereixo a que a hores d'ara TOTS els nens d'aquesta ciutat (de totes de fet) haurien d'haver passat unes hores com a mínim en contacte amb els aliments frescos, tallant-los, porcionant-los, cuinant-los, tastant-los, endevinant-los...

No senyores de l'Ajuntament, no. Els nostres fills mereixen millors representants municipals. Gent que no es barallin entre ells, gent que els tingui en compte a ells i la seva educació, gent que no llenci els diners públics de maneres cada cop més absurdes i indignants, gent que no es baralli per una barana de més o de menys. Gent que siguin capaços de donar a conèixer, de promoure, de conservar a partir de la documentació i de recollir el coneixement de la gent gran, la nostra alimentació i tot el que l'envolta, les bases de la nostra cuina. El nostre tresor més preuat

Una llàstima...

dijous, 26 de març del 2009

La meva manera d'entendre la vida


Hi ha molta gent que, després de llegir alguns dels escrits d'aquest blog, pensen, diuen i em comenten coses. Moltes coses.
És un privilegi per a una persona amb una feina i formació molt allunyada del mon literari saber-se llegit. És divertit anar a una reunió i que, a sobre la taula hi posin una còpia d'un post teu demanant-te explicacions sobre el mateix. És agradable que hi hagi gent que et comenti que li agrada descobrir la teva sensibilitat en alguns dels escrits i d'altre que t'encoratja i recolza els escrits més crítics. Té el seu morbo, ho reconec, trobar-te amb gent que has nomenat en un post d'algun d'aquells dies que t'indignes i escrius coses de manera massa directes. Penses, "deu haver llegit el que vaig escriure"?

Hi ha gent, que et diu coses com: Què pretens? No veus que et boicotejaran? No pots parlar malament dels polítics ni dels mitjans d'aquesta manera! Ets ben boig! Ets un inconscient!...

Si, pot ser tenen raó. Hauria de no opinar, de deixar que tot passi, deixar per als professionals, els intel·lectuals, els politòlegs, els tècnics i els polítics de torn, les crítiques o lloances a la seva gestió, que fessin el que volguessin sense ficar-m'hi. Dedicar-me al meu petit negoci per tal d'evitar que la crisi l'ensorri. Què en sé jo de macroeconomia? De política? de gestió municipal? Res, no en tinc ni idea. Jo tan sols sé que el bacallà queda ben cuit a 53º i que la poma hi lliga molt bé.

Vull deixar clar per una banda, que si escric críticament sobre una gestió concreta d'alguna administració, és per que crec de tot cor, que es pot fer molt millor i, com a ciutadans, com a empresaris, ho hem de denunciar. No hem de parar de denunciar tot allò que està fallant i que ens porta cap al tancament de molts dels nostres negocis i comerços, que ens porta a moltes famílies cap a l'atur i a deixar-nos amb el cul a l'aire.
No tot és culpa de les administracions, és cert, però podrien i haurien d'actuar d'una manera menys sectària i més participativa. Els nostres governants no estan suficientment preparats (fixem-nos en els seus historials laborals i ens n'adonarem de seguida) i no volen escoltar als professionals dels diferents sectors econòmics de la societat. Això si, amb el pressupost anual per a les ambaixades d'en Carot en plena crisi, 3.200 famílies catalanes podrien acabar de passar el mes.

Vull deixar clar també, que si escric és per que m'agrada fer-ho. Ho faig a títol personal i ho penso continuar fent. A qui no li agradi que no ho llegeixi. Aquest és el meu bloc, ningú no està obligat a entrar-hi. Pot ser que algun dia m'equivoqui en alguna qüestió concreta i demano disculpes per endavant si això succeeix. Rectificaré tot allò que la meva manca de coneixement em condueixi a l'errada.
Ratifico expressament però el pensament de tot el que he escrit. Sigui per dir que alguna "patum" ha perdut la vergonya, que un diari no està sent just o que hi ha actuacions polítiques dignes de jutjat de guàrdia.

És la meva manera d'entendre la vida i vull, m'agradaria, que ho continuï sent.


dilluns, 23 de març del 2009

Què ens està passant?

Ho intento.

Se'm fa difícil però entendre la lògica de les estratègies polítiques. Confesso que no hi entenc. No soc, no vull ser, ni arribaré a ser mai algú entès en la matèria.

No puc creure que hagi escoltat a en ZP als telenotícies negant unes dades fetes públiques i més tard ratificades per diferents membres del govern de Catalunya. No puc entendre què estan fent (a banda del ridícul) els 25 diputats del PSC aguantant a un mentider compulsiu com Zapatero. No entenc què fen els membres "catalans" del PSC; No puc entendre què estan fent els ja reconeguts per la seva incompetència, la gent d'ERC, mantenint a un senyor "dels altres catalans" com president de la generalitat, un president de paraules (aquí em seria molt fàcil fer un acudit) però, de moment, cap fet.

No puc entendre que en els moments difícils, cap dels nostres representants no tinguin el valor, la valentia, la voluntat i el "saber fer" que necessitaríem per anar tots junts per tal de tirar el país endavant, d'aconseguir entre tots, la Catalunya que tocaria, no la "Polònia" que tenim.

No ens mereixem l'engany a que vam ser sotmesos els ciutadans amb l'Estatut -em refereixo a que el 99% de la població no sabia que votava-. Qui es va llegir el text tornat de Madrid? Qui el va comparar amb el que va ser aprovat per a el nostre Parlament? Vam votar una vergonya de text censurat, "passat pel ribot", no l'estatut que volíem.
No ens mereixem la relliscada de CIU pactant amb en ZP. Però tampoc que anys després encara hi hagi retrets. No ens mereixem que uns ineptes fessin president a un com en Montilla a canvi de conservar la cadira; No ens mereixem una oposició resclosida i conservant a qualsevol preu els posicionaments interns i, que tot just ara sembla que comença a reaccionar.

Què ens està passant? Com és possible que els nostres representants polítics no entenguin que els ciutadans n’estem cada dia més tips de la seva incapacitat per a aconseguir i gestionar el que el país necessita?

Una llàstima...

dilluns, 16 de març del 2009

Pobra Costa Brava!

Vull felicitar públicament a la cambra de Comerç de Palamós per el premi extraordinari que han atorgat aquest any. És just el que necessitem per acabar d'arrodonir la feina ben feta fins ara per el Patronat de Turisme.

Primer publiquen fins a tres anuncis publicitant Catalunya amb fotografies de diferents llocs del mon. Ho justifiquen al·legant "una qüestió de concepte" i, sense cap mena de vergonya diuen que no passa res, és el més normal del mon i que no hi prendran cap mesura. Després, quan hi ha una mica de pressió social cessen a en F. López, dient que no tenia res a veure amb l'afer però que no els agrada la seva gestió. Van arrodonint aquesta seriació de despropòsits fent rodes de premsa al carrer vergonyoses, celebrant una reunió extraordinària del consell a la que molta gent que hi està convocada (dos terços) no hi assisteix. Acaben carregant contra l'empresa anunciant, destituint a en F. López per mala gestió substituint-lo però per tres funcionaris, encarregant una auditoria donant entendre a la gent, que en els anys de gestió de CIU hi han descobert un desajustament de fins a 900.000€...

Sens dubte aquest patronat i el seu president mereixen un premi extraordinari!

Continuem sense saber però qui ha estat el/la responsable de les fotos. Continuem sense que acceptin cap mena de responsabilitat per la gestió d'aquest afer. Ens quedarem com sempre lamentant-nos d'una nova mala gestió sense fer res?

Pobra Costa Brava!

divendres, 13 de març del 2009

Senyors que maneu tant, si escopiu al cel us caurà a la cara

L'Esteve Fortuny, (Companyia Elèctrica Darma) en una cançó de la meva última etapa d'adolescència, deia:

"Senyors que maneu tant, si escopiu al cel us caurà a la cara"

Aixó és justament el primer que m'ha vingut al cap al començar a pensar com començaria aquest escrit.

Totes, si, totes les iniciatives per a portar diners, feina, beques, investigació de primer ordre... a Girona, son -hi han de ser- benvingudes. No ens equivoquem, necessitem fundacions empresarials que estiguin disposades a tirar del carro. A convertir Girona, Catalunya, altre cop (com diu en Tremosa) en un dels motors econòmics europeus.

No siguem provincians, em d'aprendre a treure'ns els complexos de sobre. El diner és el diner i aquí tot si val. Els grans empresaris, si no aconsegueixen grans beneficis, s'han de bellugar, els han de buscar. És lícit i lògic i, qui no ho entengui ja es pot anar comprant un diccionari empresarial.

No podem deixar de cap de les maneres que, quatre peluts pudents cremadors de fotocòpies barates de fotografies reials, ens separin del sistema econòmic del que depenem, l'espanyol.
Els ciutadans de Girona, hem d'estar agraïts a aquests grans diplodocus empresarials resclosits, fills de gent de la Falange d'en Franco i que en aquella època van aconseguir el poder i els diners, que son capassos d'anar a la casa reial a baixar-se els pantalons per tal d'aconseguir alguna almoina. D'això en dic bons empresaris. Un exemple a seguir.

Collons, no hi havia cap més opció que embolicar els Borbons? Una gent que sempre que ha pogut ens ha maltractat i ha provat d'eliminar-nos?

No, no pot ser, hem de reaccionar. Hem de començar a boicotejar a les empreses implicades, que se'n vagin a Madrid a treballar! Treure, eliminar totes les llibretes de les caixes que ho han gestat, ens hem de donar de baixa a la cambra de comerç, hem d'anul.lar les llibretes del club súper tres de la Caixa, la flamant targeta comerç, la llibreta creixement de Caixa Girona..... hem de fer un llistat dels empresaris que vagin a retre vassallatge en les visites reials, els hem d'assenyalar amb el dit. Hem de demostrar (sempre pacíficament) que no volem borbons que ens toquin els collons, que de cremar fotocòpies en sabem molt que aquest príncep imposat no serà mai benvingut com a tal a casa nostra, que de xiular en sabem molt...

Una proposta, obrim una porra per a veure qui endevina quants policies es mobilitzen en la propera visita principesca a Girona? A veure qui endevina el cost real de la visita? Quanta gent acabarà detinguda?

Una nova vergonya gironina. No parem!

dissabte, 7 de març del 2009

La vergonya de la costa Brava, els seus patrons!

Estic segur que he menjat massa carn vermella, no hi ha dubte.

Llegint la premsa local d'avui, començo a tenir vergonya de ser gironí. De tenir el més petit vincle amb el turisme. De tenir els representants que tenim. Que aquests diguin el que diuen i no passi res. Que facin rodes de premsa patètiques i vergonyoses, que fins i tot la premsa internacional se'n fot de nosaltres.  Que el senyor Vilert tingui la cara dura de dir que la destitució d’en F. López no té res a veure amb les fotos, segur que el nas l'hi ha crescut un pam. Que la Dolors Batallé reconegui públicament que sabia que les imatges que serien publicades no eren de la nostra costa i no li passi res. Aquesta senyora, segons la premsa, cobra 90.000€ anuals per gestionar el patronat -Feina, al meu entendre no massa ben feta. És amiga del president!
Comença bé el centenari de la Costa Brava, ja ens l’hem carregat abans de començar!

Diputacions, Consells comarcals, Patronats diversos... Un despropòsit, un munt de baralles internes per a repartir el pastís.
Potser que comencem a dir prou, no?

dijous, 5 de març del 2009

Les vergonyes del Patronat de Turisme

A vegades, mentre llegeixo la premsa m’indigno, m’enfado i em sulfuro.
(Crec que menjo massa carn vermella)

Aquest matí però, al llegir les notícies sobre l’afer del Patronat de Turisme i les seves ja famoses fotografies, no tan sols m’he indignat, he quedat estupefacte de les diferents declaracions que hi sortien.

Per un costat és patètic i vergonyós que els diferents actors del diferents partits politics en vagin tirant sempre la cavalleria per sobre en lloc d’anar a buscar i denunciar l’arrel del problema.

Fora de la penosa obra de teatre que ens ofereix normalment el tripartit (que es troben a més sense una oposició com cal) no hi veig relació entre la gerència d’un patronat i els diferents posicionaments polítics que explica avui la premsa.

No veig, (ho desconec) per què en Francesc López ha estat –o serà-, destituït i per quin motiu. És ell el responsable de la tria i publicació de les penoses i vergonyoses fotografies? És ell el que va sortir a defensar el “concepte”? És ell qui ahir va fer una patètica (faig servir paraules del periodistes presents) roda de premsa al mig del carrer i, a més dient que no pensava dimitir?

No sé (ho desconec) quina responsabilitat té en F. López però coneixent la seva relació amb Convergència, fa una mica de pudor tot plegat.

Sabem qui ha estat el responsable directe de la campanya? Si ha estat en Francesc López que plegui, no ho demorem. Si no ha estat ell però també ho hem de saber.
Si no estan contents amb la seva gestió per altres motius, aquest no és el moment de carregar-se’l.

Llegia ahir comentaris de la edició digital de ”la Vanguardia” que ens començaven a dedicar coneguts acudits de Lepe però traslladant-los a Catalunya.

Els ciutadans i empresaris que ens hi estem deixant les banyes intentant tirar endavant en moments complicats, no podem permetre xuleries, rodes de premsa patètiques ni destitucions camuflades o fora de lloc. És indigne que, a més, tinguin la barra de dir que encara continuaran treballant amb aquesta empresa. És indigne que la màxima responsable d’una institució actuï com està actuant.

Que ens passa que no ens revoltem? Tots tenim massa por a fer públic el que pensem.

Una llàstima...

dimecres, 4 de març del 2009

Felicitat

No en sabem. No ens n’han ensenyat i no n’aprendrem.

Miro una foto del meu pare, mort fa uns anys, feta al menjador d’una casa familiar que ja tampoc hi és.

Els humans tenim el conegut costum de no valorar mai el que tenim fins que ens falta. No som conscients que cada moment és únic i irrepetible. A l’adolescència, que segurament és quan vivim més moments emocionalment nous, molt intensos, ho intuïm i no els volem deixar escapar. Som capassos d’estar hores senceres abraçats a la noia estimada acaronant-nos o mirant com les ones van a morir a la platja o a les roques, tan si ho fan molt suaument o amb força. Pugem muntanyes creant uns moments emocionalment intensíssims mentre ho fem.

Sense oblidar que tota regla te excepcions, a mida que passen els anys i ajudats per aquesta rara societat en que vivim i que no ens convenç, ens anem acomodant, repenjant, apoltronant al nostre status que cada cop és “millor”; Aconseguim feina que creiem assegurada de per vida, vivim en parella i tenim fills; comprem un pis o millor una casa i un o dos cotxes; Sortim a sopar amb els amics i ens aficionem als bons vins i caves o champanys; cada any hem d’anar a esquiar i, a l’estiu no podem estar sense anar a passar uns dies en algun país llunyà.

Estem pensant i parlant diàriament de la famosa crisi econòmica actual. No pensem però una crisi que fa molts més anys que dura i que, tot i que no obre els informatius és molt més seria del que volem que sigui o ens obliguem a pensar que son “danys col·laterals” d’aquesta societat.

En general no sabem viure, no sabem gaudir de la vida, no podem viure la vida!

Som, ens convertim en màquines productives i poca cosa més. No podem i ja no sabem, mirar els estels a les nits, estar-nos tota una tarda o tot un dia sencer jugant amb els fills, estirar-nos a la gespa i mirar, notar com gira la terra i com corren els núvols. Estar, de pensament, a un sol lloc a l’hora. Fer un dinar amb la família vivint aquell moment intensament enlloc de pensar en la feina de l’endemà. Estar una mica pendent del teu pare, mare o germans que fa temps que no veus i que sempre et queden moltes coses per a dir-los...

No us espanteu, no patiu. Estic bé.

La vida, fins aquest moment, m’ha somrigut. Crec que avui puc dir que soc i he estat feliç. He viscut moments que no canvio per res, he conegut gent de tota mena, fet que m’ha enriquit. He estat a llocs increïblement interessants amb gent que també ho ha estat. He aconseguit gairebé tot el que m’he proposat per impossible que semblés. He estat privilegiat en moltes coses, he estat en alguns dels millors restaurants, he tastat alguns dels millors vins del mon, he pres el sol sobre la neu, he estat hores i hores navegant a vela sentint el mar, he tingut el privilegi de poder escoltar en directe l'Estaca amb en Lluís Llach a l'Olímpia dret, emocionat; m’he sentit estimat, apreciat per molts i molt diferents amics, tantes coses...
(També podria dir alguna cosa negativa. Sense els moments dolents, durs, no podríem aferrar-nos i assaborir els bons, però això mereix un altre escrit)

Penso però, i aquesta és la raó d’aquest escrit, que la majoria de gent no ha tingut, no te, no comparteix amb mi aquesta sensació de plenitud de vida. Ho tenim tots a dintre i tan sols ho hem de buscar una mica, hem d’aprendre a gaudir de cada moment únic i irrepetible. Cada moment de la nostra vida.
Aquest fet m’entristeix, veig molts amics i amigues que no tenen, no troben, no saben trobar, aquests moments de felicitat als que jo m’aferro diàriament i que em fan ser inconscient a voltes, però feliç.

diumenge, 1 de març del 2009

Més fotos de "la costa Brava" segons el Patronat de Turisme

Si hi ha alguna excusa per al tema de les ja famosa fotografia que ha fet servir el Patronat de Turisme de la costa Brava per a la seva publicitat, on es veu una noieta caminant per una platja totalment tropical, qüestió ja de sí una mica complicada o sense excusa raonable, avui, mentre feia neteja de revistes acumulades, he trobat la revista que es va publicar en motiu del Fòrum.
És molt "divertit" veure que la seva contraportada és una altre fotografia -diferent- publicitant també el centenari de la costa Brava, on hi torna a haver una platja tropical, un mar tropical, un cel tropical. Voleu dir que la gent del Patronat de Turisme han trepitjat mai la nostra costa?
No, no ho crec. Els convido a fer-ho, poden al.lucinar amb el que tenim!!

dissabte, 28 de febrer del 2009

Girona, gastronomia per excel·lència


S'ha acabat el Fòrum Gastronòmic de Girona 09 batejat ja com el més important congrés gastronòmic europeu -i una mica més.

S'ha acabat el que ha estat el congrés, la trobada, la fira, el punt de reunió, l'aula magna de la cuina professional, dels professionals de la cuina i tot el que l'envolta, de tots i tot el necessari per al fantàstic i increïble mon de la cuina i dels seus fans incondicionals, els cuiners/es.

Fa molt poc vaig explicar la meva visita de cap de setmana al Fòrum que em va deixar impressionat. Avui però escric després d'haver passat gairebé cinc dies tancat allí dintre amb les seves cinc nits amb gent que en tenia alguna relació. Crec que he estat cinc fantàstics dies fent contactes, retrobant-me casualment amb gent desapareguda de la meva vida feia anys, fent noves amistats, tastant i coneixent productes sensacionals, aprenent dels grans mestres, de la gent amb una sensibilitat extraordinària per allò que creen constantment, parlant i intercanviant coneixements amb infinitat de persones.
Així i tot m'han quedat moltes ponències, tastos, exposicions, estands... Que, volent-t'hi anar, no m'ha estat possible per falta de temps.

El Fòrum ha estat un èxit molt més gran que el que ens imaginàvem tot plegats.
En una etapa de crisi internacional, amb un sector molt afectat per la mateixa, amb dos fracassats congressos espanyols fets fa poc i amb molt poc espai de temps entre ells, al més de Febrer, a Girona -competint amb Madrid i San Sebastián, dues ciutats que ens donen moltes voltes en moltíssimes coses-, el nostre Fòrum ha estat sens dubte, el millor que s’ha fet fins ara, el millor de tots els congressos gastronòmics que es fan.

Girona te la oportunitat d’esdevenir, amb els anys, el punt de referència gastronòmica mundial.

Ho tenim tot; A pocs quilòmetres, amb poc més de mitja hora, tenim accés a moltíssims referents de la gastronomia mundial. Els reconeguts per les grans guies amb les millors distincions possibles, entre ells el considerat millor del mon. Però també tenim una llista inacabable d’interessantíssims locals de cuina tradicional, llocs encantadors i amb gent al seu capdavant amb moltes ganes de transmetre, donar a conèixer aquest ancestral art que és la cuina. Uns col·lectius de cuina únics al mon i amb la il·lusió de millorar tan com es pugui la nostra cuina cada dia. Tenim una ciutat que enamora, uns paisatges únics i molt variats, el mar a tocar, escriptors, artistes i poetes enamorats immortalitzadors de la nostra gastronomia; Uns productes frescos amb una qualitat immillorable, uns productors que s’han adonat que la seva única supervivència és amb base a la qualitat...

Hem de felicitar al Fòrum gastronòmic per aquest èxit tan gran, a tots els professionals que l’han fet possible, que, amb el seu suport han aconseguit fer-ho possible, -especialment als incombustibles germans Roca-; A tots els agents turístics implicats i a les institucions que hi han donat suport.

Ara és el moment de començar a preparar el Fòrum d’aquí dos anys. Ara toca no adormir-se, repassar les millores indispensables i urgents, parlar amb els diferents professionals implicats i buscar consens en les actuacions necessàries.

Ara toca consolidar el nom de Girona com a pal de paller de la gastronomia mundial.
Ens hi posem?

diumenge, 22 de febrer del 2009

El Fòrum Gastronòmic de Girona

Avui he anat al Fòrum gastronòmic. No tenia intenció d'anar-hi fins dilluns per que professionalment m'hi passaré gairebé els tres dies i, el cap de setmana, encarat més als no-professionals, el deixava per a ells.

Per qüestions de feina he hagut d'entrar-hi un moment i, al trobar-me gent coneguda, sense voler-ho hi he acabat entrant del tot i unes quantes hores. He fet visita d'estands i la veritat és que m'he quedat parat de l'alt nivell del que hi he trobat. Per a ser una fira oberta al públic en general, a Girona, en època de crisi, la qualitat de la immensitat d'expositors que hi ha, és tan exagerada que a hores d'ara encara no m'ho acabo de creure.

No soc imparcial, ho reconec. No puc ser-ho per diferents raons que no vénen al cas.

Ara per ara, i que jo sàpiga, hi ha tres esdeveniments importants a nivell espanyol; Lo mejor de la gastronomia a San Sebastiàn, Madrid Fusion a la capital de l'imperi i el Fòrum de Girona. Els dos primers -còpia descarada i espanyolitzada del que fa deu anys va començar i avui tenim a Girona, pioner a nivell mundial-, han tancat les seves recents passades edicions afectats, "tocats" molt seriosament per la crisi, econòmica però també de concepte. La gran quantitat i varietat d'expositors que hi ha al Fòrum de Girona, deixen enrere els més que normals dubtes que hi havia de l'èxit del congrés de Girona.

M'han ofert, he tastat, unes divinitats de vins canadencs. Vins de gel considerats els millors del mon. Amb un refinament i elegància que feien plorar. (Acompanyats d'un foie exel.lent) He tastat plats oferts per diferents col.lectius de cuina catalans; Caves innovadors monovarietals com un interessant Pinot Noir de Mont Ferran; Els millors formatges artesans de Catalunya; Tòfona; Llonganisses; El ja famós pa de la fleca Moner; Vins, molts vins i vins molt interessants. El passadís de vins de l'Empordà, amb els seus productors directes explicant el producte.... No és la meva intenció fer un llistat d'expositors i de les seves excel·lències...

Avui m'he sentit (ho faig sovint) orgullós de la meva ciutat. Content, encara que la majoria de ciutadans no en son conscients, per què durant cinc dies Girona esdevindrà el centre gastronòmic mundial. La concentració dels millors cuiners mundials, dels nous i joves cracks de la cuina, dels que volem aprendre, sumats als millors productors i distribuïdors presents que son el més fiable termòmetre de la salut d'una fira, ens diuen que el Fòrum Gastronòmic de Girona, amb el suport i recolzament de tota la ciutat, te molt futur per endavant.

Felicitats als organitzadors.

dissabte, 21 de febrer del 2009

La societat ha de canviar.


La societat ha de canviar, va dir Felip Puig a l'auditori de Caixa Girona, i continua...
...Això vol dir que els empresaris han de canviar, els comerciants han de canviar, els polítics han de canviar, els ciudatans han de canviar...
Totalment d'acord. Si Felip, estic amb tu.

El directiu empresarial que com a prioritat posava la ràpida multiplicació de beneficis sense mirar més enllà; El comerciant que estava més pendent de les pujades i baixades diàries de la borsa, que de la renovació del seu comerç i del que feia la competència; L'autònom valent que muntava del no res una empresa de lampisteria amb trenta treballadors -que ara son tots al carrer-; Els ciudatans que no paràvem de comprar molt per sobre de les nostres possibilitats... Tots hem de canviar. I ho farem per què no tenim més remei, la crisi ens ensenyarà, ens obligarà a fer-ho.

I els polítics, Canviaran? Canviaran la seva manera de manipular tot el que poden? Canviaran els forts sectarismes que hi ha a tots els partits? Canviarà l'aferrament i l'empoltroniment als càrrecs "aconseguits"? Aprendran a demanar disculpes quan s'equivoquen? Deixaran d'estar més pendents de sortir a la tv. perquè aquell dia al parlament, han aconseguit una bona oratòria que ha fet riure o enfadar als presents, que de gestionar el país, o al menys intentar-ho de veritat? Escoltaran de veritat el que necessita la gent? Tindran en compte a la gent, els parlaran de tu a tu i aconseguiran que la societat se senti implicada, vinculada als projectes?

No felip, no m'ho crec. No que no et cregui a tu, no crec que això passi d'unes paraules interessants dites en un moment de crisi com el que vivim.

La reforma que necessita el mon polític com el coneixem, si vol sobreviure abans que no peti del tot i arribem a uns nivells d'abstenció del 90%, del s'emenenfotisme general -que és cap a on anem, és una reforma de maneres, de polítics professionals, qualificats i amb ganes de política per el bé de tots. Creant ens mixtes i vinculants -però de veritat, no de cara a la galeria-, amb els diferents sectors de la societat.

Un petit però bon començament és pensar i dir que també els polítics han de canviar.
Ara falta fer-ho. No trobo cap petit indici que hi hagi algú amb aquesta disposició.

dijous, 12 de febrer del 2009

Despotisme il·lustrat al segle XXI


Un cop més, la lectura m’ha ajudat a entendre les coses. Fullejant “Un soñador para el pueblo” (de A. Buero Vallejo), obra de teatre de reconstrucció històrica situada a finals del segle XVIII, quan tingué lloc una revolta del poble provocada per les mesures dictades per el marqués de Esquilache, de com calia –de com imposava- anar vestit. El “motín de las capas i los sombreros” -Motín de Esquilache-. Ministre llavors més conegut que la actual Magdalena Alvarez, conegut per totes els projectes importants que havia portat a terme - amb el propòsit de millorar el país i la vida dels seu conciutadans, però sense ser apreciat en absolut per aquests, en un moment de la conversa amb el seu amic-traïdor marqués de la Ensenada , diu:
Esquilatxe: Però si no es tracta de ma dura...
Ensenada: No ho podem fer d’altre manera, Recorda el nostre lema, “Tot per a el poble però sense el poble.”
El poble sempre és menor d’edat
Esquilatxe:...“sense el poble”, no per que sigui sempre menor d’edat, si no per que encara és menor d’edat
Ensenada:No arribaràs molt lluny amb aquestes il·lusions, Jo les vaig perdre fa vint anys. T’han donat mai la més mínima mostra d’entendre quelcom? T’agraeixen tot el que fas per ells? Els has fet gran el país, els has donat instrucció, monts de pietat, els has tret la gana. ....I encara t’odien!

No trobeu alguna semblança amb la política actual?

Avui, tenim una elit, carregada de les millors bones intencions, que pensa que no és bo que “el poble” pensi que pot saber quelcom de les seves necessitats i decidir sobre elles. Tan sols informen el que han decidit, expliquen què han fet. Els nostres dirigents pensen que si els professionals del sector privat demanen ser tinguts en compte per a pensar i forjar entre tots la ciutat, el país, el que cal és ma dura, posicionaments durs per a demostrar-los-hi qui té el poder. Al meu entendre, aquest fet suposa un retràs cultural de gairebé 250 anys.
Si ens remuntem al segle XVIII veiem la majoria de cases reials europees intentant compaginar el fet de mantenir els seus privilegis amb el de voler millorar el benestar del seu poble permetent-los, molt discretament, l’accés a l’educació, la millora de la seva sanitat.... El Rei però continuava essent el centre total i indiscutible del poder i no tenia cap obligació de justificar les seves accions: “Tot per al poble, però sense el poble”. Era el Despotisme Il·lustrat, i l’invent se’ls va escapar de les mans i va acabar, sumada a altres causes –una greu crisi- provocant la Revolució Francesa de 1789.

Pot ser que comença a ser hora de explicar una mica d’història als nostres dirigents i demanar-los que escoltin i tinguin més en compte al “poble” per tal d’evitar una repetició dels desagradables efectes de la famosa guillotina -que va fer rodar molts caps-.

Ho entendran? Cal estar atents!

diumenge, 8 de febrer del 2009

Cristina Alsina, que bé que escrius!

Cristina, que bé que escrius!

Com m'agrada tot el que dius al teu nou post sobre la necessitat d'impulsar el comerç i el sector serveis, les pimes i les microempreses. Com m'agrada que comparis tot això amb la gestió professionalitzada dels espais comercials!
Que bé que escrius!

Quin plaer tenir una regidora amb les idees tan clares i apostant tant fort per el sector privat!

Ara tan sols falta passar del paper, de les paraules, als fets. Girona necessita urgentment gent amb ganes com tu, disposades a escoltar als professionals i els seus representants dels diferents sectors econòmics de la ciutat. De tota la ciutat. Barri Vell, Centre i Sant Narcís, Santa Eugènia... (bé, no cal que els nomeni tots, no?)

Has de pensar però que els grans centres comercials tenen -per normativa d'obligat compliment- un aparcament immens que els gironins no tenim. tenen un bon accés que nosaltres no tenim. Tenen una bona senyalització que nosaltres, a Girona, no tan sols no la tenim si no que la poca que hi ha, senyalitza malament. Si vull comprar un enciam, vaig al Caprabo per que quan vaig al mercat del Lleó, no tinc aparcament gratuït com a qualsevol súper per cutre que sigui.
Has de pensar, que els grans centres comercials i els seus professionals, mai no farien la errada, gran com la catedral, de posar pilones a la plaça de Sant Domènec eliminant vint places d'aparcament en un lloc on no n'hi ha per a que estigui tot "endreçat". D'això si que se'n diu promoure el comerç! Igual que eliminar constantment aparcaments gratuïts del centre de la ciutat per plantar arbres o a l'estació, quan no hi ha un bon transport públic.
Dius que ens cal "un lideratge actiu i representatiu dels seus actors" i, quan et reuneixes amb ells, amb els seus representants, si no et diuen el que vols sentir, t'enfades i t'enfrontes a ells.

Lluny estem de tenir el 100% dels espais oberts. Obre els ulls i veuràs que cada dia n'hi ha més de tancats. Passeja per tots els barris de Girona i mira quantes persianes hi ha baixades, pregunta a urbanisme quants locals s'estan adaptant per a vivenda. Alguna cosa esta fallant, no?

M'agrada molt com escrius...

dilluns, 2 de febrer del 2009

Ignasi Thió. El millor, sens dubte!

L'Auditori-Palau de Congressos de Girona IGNASI THIÓ.. President del comitè executiu de la Fundació Auditori-Palau de Congressos. Regidor de l'Ajuntament de Girona

Llegint avui a El Punt ( http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3460395 )
les explicacions de la breu història que el senyor Thió dona de l’auditori de Girona, voldria, i sempre buscant el millor per la ciutat, exposar el meu humil punt de vista sobre alguns dels punts tractats i altres que els no ha explicat.
Comença dient, en el primer paràgraf, “volem convertir la ciutat en un centre congressual de primera línia” Bé, això ho volem tots. M’agradaria saber però com ho pensa fer. Continua en el segon paràgraf, “lluny de voler polemitzar sobre si és un auditori o un palau de congressos”... i continua més endavant, “evidentment per construir un auditori i no un palau de congressos” Bé, ell mateix ja està entrant en polèmica. Deu patir per que la regidora en vol dir palau de congressos i ell auditori, no sé...

Continua, explicant l’èxit aclaparador de l’auditori. Ens dona dades que, si coneixem la manera generalitzada de treballar i manipular-les, no en les podem creure. Explica la seva preocupació per el bé de la ciutat: “La fundació que gestiona el Palau i el seu departament comercial treballen amb l'objectiu d'aconseguir que al Palau hi hagi activitat cada dia de l'any... ...que aquestes generin ocupació hotelera i de restauració, que els acompanyants comprin al comerç de la ciutat, agafin taxis i visitin la nostra ciutat...”
Quina barra! Quins taxis, els de la parada que hi ha just davant de l’auditori? On son?
Quins comerços? Donen informació del comerç gironí als visitants? Els acompanyen a veure Girona? Hi ha transport públic fins el centre?
Quina ocupació de restauració els preocupa? La dels restaurants de Girona? O pot ser els de l’Escala? Com és que la gent del restaurant El Ginjoler ja no hi son? Ho voldran explicar públicament? No, no poden. Bé, no volen. Com és que no hi ha un restaurant de Girona dins l’auditori? Com és que quan assisteixo a una reunió amb la gerència de l’auditori, com a restaurador de Girona, em posen tovallons amb el nom del Molí de l’Escala? (vull deixar clar que no tinc cap mena de problema professional amb en Jordi Jaques, amb el que tinc en molt bona consideració, un bon amic i professional) Sou uns hipòcrites. Sigueu valents, digueu la veritat quan us ho preguntem a la cara, no tireu pilotes fora, tenim dret a saber el per què de totes les adjudicacions a dit i, si no, no les feu.

Acabo...

Continua dient ja al final: “Totes aquestes accions es fan conjuntament amb Girona Convention Bureau (Cambra de Comerç), amb el Patronat de Turisme de la Diputació, amb Turisme de Catalunya i informant-ne l'Associació d'Hostaleria Girona Radial.” És que no te vergonya, no puc creure que aquest senyor tingui la barra de dir que “informa” a l’associació d’hostaleria i es quedi tan tranquil. No després que aquesta associació hagi demanat en roda de premsa, fa molts pocs dies, formar part de les decisions que es prenen en lloc d’estar-ne “informats”.
No sé si inclinar-me a pensar que fa dies que no dorm bé, és bon noi, no te mala fe però no sap el que diu; Que és una persona dolenta i posa el dit a la llaga expressament; o bé que se li enfot totalment el sector privat i diu el discurs que te aprés encara que no sigui cert i que no el posi en pràctica.
Amb gent així no podem anar bé...

Una llàstima!

dissabte, 24 de gener del 2009

En Clau de Vi. Merceditas Milà

No em cau bé la Mercedes Milà, ho reconec obertament. Aquest posat de sobrada i aquesta xuleria que demostra, sumats a la seva desagradable cara i les ganyotes que li surten, fan que no la tingui en massa consideració.

Un gran mestre (el gran mestre) del tracte amb la gent, en Pitu Roca, no tan sols és capaç de donar-li la volta a la mala educació, grolleria o falta de tacte i sense cap sensibilitat de la Milà, si no que a més converteix aquest fet en un repte, una diversió personal... Un crack.

Com n'hem d'aprendre de tu Pitu!

dissabte, 17 de gener del 2009

L'espai gastronòmic del Mercat del Lleó


No sé ben bé com, he trobat al youtube un vídeo del que penjo l’enllaç.

http://www.youtube.com/watch?v=GaWoLLS4iU4&feature=related

És de fa dies però com que no l’havia vist, per a mi és com si fos nou.

Vull felicitar als senyors (senyores) de l’àrea responsable del mercat de l’Ajuntament de Girona. Ja era hora. Ja tocava un espai gastronòmic al Mercat del Lleó per a promocionar la gastronomia gironina.
Vull felicitar també, amb certa enveja sana, a tots els amics comerciants del Mercat del Lleó de Girona. Al final tindran un espai que, per el que s’intueix en aquesta noticia, serà l’enveja de tots els mercats catalans.

500.000 Euros per a crear aquest espai gastronòmic! 80 milions de les antigues pessetes!
És sens dubte una notícia importantíssima. Els ciudatans de Girona disposaran, al mig de la ciutat, dins el mateix mercat, un espai gastronòmic amb un equipament que, amb aquest pressupost serà, sens dubte, dels millors que hi ha a cap dels mercats municipals de Catalunya.

Ja tinc ganes de veure peixaters i peixateres, carnisseres i carnissers, la gent de les fruites i verdures, els de la grana seca... Tos ells,
muntant sessions gastronòmiques dins aquest espai. Educant els nens de les escoles amb classes pràctiques de cuina bàsica i saludable; Ensenyant als clients del mercat, en classes pràctiques, les diferents maneres de cuinar i-o acompanyar un peix, com es fa un bon sofregit, les diferents peces de carn i les diferents coccions que necessiten, quina diferència hi ha entre la manera de bullir cigrons, llenties i mongets.
Ja sento el flaire de la bona cuina casolana quan m’imagino aprenent a cuinar, remenant la cassola, al costat dels grans mestres del producte fresc que son els comerciants del mercat.

Les coses per el seu nom. Avui toca felicitar i molt a la regidoria responsable del Mercat. 500.000€ d’inversió, destinats a un espai gastronòmic (una aula? -M’imagino jo) municipal no es veuen cada dia.
Llàstima que sigui mentida...