Girona és plaer!

És realment un plaer poder passejar per Girona, mirant la ciutat durant el cap de setmana que es porta a terme el Girona10. És un plaer, com actor o part organitzadora. És un plaer com a ciutadà gironí, veure com en tan sols dues edicions i des d’una iniciativa privada s’aconsegueix  una complicitat de les institucions tan sols comparable amb “Temps de flors”. És un plaer veure els carrers farcits d’activitats, uns carrers plens de gent, parelles joves, gent de mitjana edat, famílies amb nens petits i cotxets, grupets d’amigues i amics que han aprofitat per a fer un “Girona-10”. Passar el cap de setmana a la nostra ciutat, visitar-la, anar als museus, dinar i sopar en algun dels restaurants que han preparat un menú-10, escoltar els diferents concerts i obres de teatre que s’han programat, anar a fer un berenar-sopar al Mercat del Lleó, passejar per els diferents mercats  i fires artesanals i d’antiquaris i brocanters, de pintures, visitar la Catedral i els Banys Àrabs. A les botigues del centre, (tan sols a les 15 participants?) aprofitar els últims dies de rebaixes per a  “firar-se” a gust.

És un plaer poder afirmar que, en tan sols dues edicions, ja hi ha molta gent que parla d’una “festa major d’hivern”, unes petites fires de gener que trenquen bruscament el recolliment i tranquil·litat de la ciutat que ens te acostumats el final del primer mes de l’any.

M’agrada pensar que aquells nens que avui han vingut a passar un parell de dies amb els seus pares i han pogut gaudir d’una ciutat plena de tot tipus d’activitats, tindran gravats per sempre més aquests records d’una ciutat que els va acollir tan bé. Recordaran una ciutat bolcada a rebre a aquells que la visiten, amb uns carrers i carrerons increïbles i divertits, amb dues catedrals a pocs metres de distància, música als carrers,  barbacoes als mercats, gegants... festa, festa i festa a diferents barris.  Aquests noiets seran els nostres millors ambaixadors en un futur proper. Voldran tornar i segur que en parlaran bé a tots aquells que els hi preguntin.  Haurem fidelitzat una part important dels clients potencials.

M’agrada pensar en aquelles parelles joves que han vingut i que, tot i que ara no ho saben, recordaran amb alegria una de les seves primeres estades en un hotel de Girona, en un cap de setmana del tot diferent. D’aquí vint anys, miraran les fotos i comentaris que van penjar a Instagram, al Faceboock o tal vegada al Twitter, aquelles primeres coses del primitiu 2.0 -ara se’m fa  impossible imaginar en quin format les miraran- i tot mirant-les recordaran aquells moments de la fantàstica estada que van fer a Girona. Voldran tornar, segur.  I qui sap quants nous gironins -no de naixement, si no de creació- haurà aconseguit la festa del Girona-10!

És un plaer continuar treballant, ara ja per a una tercera edició, amb encara més força. Amb noves incorporacions a les diferents activitats i propostes, amb més sorpreses, anant de la ma amb els grans aliats del sector públic que han estat liderats per l’Ajuntament de Girona:  el Bisbat, el Consell Comarcal o el patronat de Turisme de Girona.

Girona és plaer!

publicat a el Punt-avui 29-01-2013:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/614455-girona-es-plaer.html

47 ANYS

47 anys.

Ara, segur que ja he passat l’equador de la meva vida –no puc pretendre viure molt més dels 90 anys que penso viure!-

Fa tot just tres hores que tinc 47 anys i ja em noto la maduresa, el pes de la responsabilitat, que comporta fer-se gran. Soc pare, de dos adolescents (Senyor, ajuda’m!) i company de vida d’una fantàstica xicota.

Fa tan sols dues hores i me’ls noto d’un a un. Estic repassant mentalment aquest gairebé mig segle i  m’adono de tot el que he fet, que no és poc. Segurament és tot  això que he anat fent, el que em fa notar aquest pes del temps.  He començat el dia –la nit per al lector-, amb un sentiment de pessimisme general, de decepció de moltes coses: De la feina i l’acumulació de temes pendents, d’alguns companys d’aventures, de la majoria de gent que es dedica a la política, de la gent del carrer que camina sense il·lusions, sense ganes, amb futur incert i sense haver estat preparats per a la supervivència necessària en aquesta nova època.

Confesso que, en la soledat de la nit i tan sols acompanyat per les cançons d’en Moustaki, he estat mirant fotos de fa anys, -la fototeca personal és important en moments de dubte existencial!

Sí, m’he fet gran. Ja no soc un jovenet i es normal que em noti aquest pes dels anys. Però...

M’he adonat que aquest pes de la maduresa no té per què ser un pes pesat, estàtic, feixuc, tediós. La podem convertir en una base massissa que actua com un estilobat per a suportar, donar l'estabilitat duradora i necessària als anys que encara em queden –i que espero que siguin molts-...!

Així dons, si heu cregut que us parlaria dels meus 47 anys amb paraules tristes i negatives, és que encara no em coneixeu prou. No em vull cansar de lluitar per a millorar el món on visc. Un món que m’ha regalat una vida plena de fantàstiques experiències. Em sento totalment afortunat d’haver pogut viure i veure tot el que m’ha passat, el que he aprés, les errades que he anat fent, els moments de felicitat màxima que he tingut, els amics que han aparegut en les diferents etapes de la vida...

Bé, tan sols us volia explicar que encara no en tinc prou,  haig de fer molta feina encara... Alguns m’acusareu de poc modest però tinc la sensació, sento la necessitat, de lluitar uns anys més per a millorar el món. Deixar als meus fills, una ciutat, un país, un planeta millor del que jo em vaig trobar. 

Jo tot sol poca cosa podré fer, és cert. En soc conscient. He trobat i continuaré trobant gent amb les mateixes ganes que jo, amics i amigues que, de manera voluntària, lluiten cada dia, cada setmana, cada més, per a millorar l’entorn on viuen, la vida dels seus veïns, les injustícies del nostre sistema, etc.

No tinc la veritat absoluta, ho sé. Noha de viure sense pors.  de fer. ig de fer,  e crec que igual, se me'unt amb futur incert i sense estar preparats per a la super pretenc que tots pensem igual, se me’n fot que parlin malament de mi per fer el que crec que haig de fer.  La vida és curta i s’ha de viure sense pors.  

I si al final resulta que no estic a l’equador de la vida, que, de manera precipitada em fan deixar-vos abans d’hora -dels 90 que us deia al principi-, m’agradaria que sabéssiu que he estat molt feliç, m’ho he passat molt bé. Ha valgut la pena. Feu un brindis a la meva salut.

Mentrestant -em sap greu-,  haureu de continuar aguantant els meus tuïts!

Salut!

Georges Moustaki – L'Ile Habitée 

Bon diumenge -10!

Redacto aquest escrit quan falten poques hores per a que comenci el cap de setmana de “Girona-10”. No puc saber dons, com anirà, quanta gent haurà vingut a aquesta meravellosa i interessant ciutat, com hauran anat els accessos i els aparcaments; les entrades gratuïtes als museus, la Catedral, les visites guiades i tot el que s’ha posat al sac d’aquest dia extraordinari; 1.500 persones hauran dormit, aprofitant aquesta increïble promoció nascuda, liderada i promoguda pels hotelers i restauradors de l’Associació d’hostaleria de Girona i Radial. 

Espero que hagueu tingut una molt bona nit! Avui toca viure la ciutat, menjar un xuixo a mig matí, recórrer els carrerons més tranquils i amagats; redescobrir racons normalment oblidats, aquells jardins,  passejos i muralles tan propers però que ens costa de perdre-nos-hi. Girona és una ciutat amb un encant especial, una “ciutat 10”. Caminar sobre les irregulars llambordes humides dels tranquil·líssims carrers del Barri Vell mentre la Beneta toca les hores, no té preu. Pujar fins els Jardins dels Alemanys, visitar la Plaça de Sant Domènec, el nou mirador dels antics Maristes...  

Fa venir gana... 

Teniu a la vostra disposició molts restaurants que hem preparat aquest dia amb molta cura. Girona és una de les primeres capitals gastronòmiques del món. 

Deixeu-vos anar i Gaudiu-ne!

Toni Vallory

La taxa nyap

Després de les diferents opinions aparegudes tan a la premsa com a la xarxa sobre la nova taxa turística que vol imposar a la força el govern d’Artur Mas, m’agradaria compartir alguns dels punts que porten al sector turístic a oposar-s’hi: 
1) No és una taxa turística, és un impost directe als establiments hotelers. O pot ser no han tingut en compte els milers de comercials de les empreses del país, treballadors de diferents sectors, traslladats a treballar lluny de casa seva temporalment, que s’han de quedar a dormir als establiments hotelers per feina? Han pensat que els turistes que tenen segones residències, no pagaran? Llavors, què vol dir “turística”?  
2)És una imposició feta de cop, amb errades i amb enganys de diferents consellers. L’últim va ser del Conseller Mena a Girona, fa pocs dies, on va dir que “n’aniríem parlant”. Consellers que caldria recordar que no en saben res de turisme i no s’escolten als professionals que tenen  en nòmina quan els expliquen que s’equivoquen. Hem de deixar clar que de mitjana,  la taxa, a Catalunya, descomptant Barcelona, representarà un 8% d’increment al preu d’hotels, apartaments, càmpings, etc. A París, la taxa representa un 0,7%, a Roma un 1,58, a New York un 1,83 i a Egipte, un 1% -Un detall a tenir en compte! 
3) És una estafa a un claríssim compromís electoral –el punt 539 del programa electoral de CIU a les eleccions autonòmiques diu “...ens comprometem a no establir noves figures impositives que tinguin com a objecte principal gravar l’activitat turística". Fa poques setmanes, el Sr. Duran i Lleida, defensava el que deia el programa electoral que CIU va presentar a les eleccions generals-2011: “...ens oposarem a l’establiment de noves figures impositives estatals que tinguin per objecte principal gravar l’activitat turística”.   Artur Mas, En un dinar just abans de les eleccions autonòmiques, ens va dir que creia en el sector, que si guanyava, ens escoltaria i ens tindria en compte per a projectar tot el que tingués a veure amb el turisme. En soc testimoni presencial i per tant puc afirmar que si la taxa s’acaba aprovant, el President haurà dit mentides, ens haurà enganyat. 
4) Sabem que a Catalunya es fan 180.000 pernoctacions anuals. Posant una mitjana de la taxa de 1,5€ per pernoctació, hauríem d’ingressar 270Milions d’euros. El Govern espera recaptar-ne tan sols 100M. Perquè? Per la gran quantitat d’allotjaments i d’apartaments turístics il·legals, que no estan donats d’alta i no tributen en cap impost. En lloc de perseguir-los, encara els fan més atractius... 
5) On aniran a parar aquests 100Milions? Qui els gestionarà? A quina partida en concret aniran a parar? Ens diuen que són per a la promoció de Catalunya al món. Una altre mentida. L’agència Catalana de Turisme (encarregada de la promoció de Catalunya al món mundial) té un pressupost anual de 15M d’euros. (On hi hem d’incloure les nomines de tots els seus treballadors/es.) Ara, de cop i volta ens hem tornat bojos i anirem a vendre Catalunya multiplicant per 7 els pressupost per a la promoció? Seria fantàstic! Pot ser però, que es necessitin per a pagar la F1 (35Milions) -que la vicepresidenta Sra. Joana Ortega dóna més preferència que als passatgers de Ryanair a Girona-. I, parlant d’avions, pot ser que els necessitin per la partida de (70Milions) que s’emporta Spanair? Ostres! Ara m’adono que eliminant aquestes dues partides ja tenim els 100M que necessitem... No ens neguem a la taxa, ens neguem a acatar un nyap!
Encara hi som a temps. Demano als responsables de CIU, que facin complir les seves promeses electorals. Demano als altres grups parlamentaris que votin en contra d’aquest nyap fet amb presses i obliguin el govern a buscar el consens que sens cap mena de dubte trobaran amb el sector si es fa ben fet.
Demano també als empresaris del sector que no es conformin. Que siguin valents i es neguin rotundament a cobrar i pagar aquest nou impost camuflat en la paraula taxa “turística”. El Govern s’atrevirà a multar TOTES les empreses turístiques del país? 

Decàleg de la Sra. M&M's

Molta gent m'ha demanat la publicació, després de conèixer l'existència d'un escrit resum descriptiu de la reunió de presentació de la Sra. Marian Muro davant el sector turístic gironí, aquest estiu, a Girona.
Com que vaig ser present a la citada reunió, puc donar fe que és un fidel relat del que va passar. No és un escrit meu, no és el meu estil. M'agradaria però haver-lo sabut escriure.

Tan sols m'agradaria puntualitzar que aquesta reunió -tot i que no es va voler reconèixer-,  es va convocar després d'unes "enganxades" 2.0 entre empresaris turístics i del comerç gironins i el Conseller Recoder, que va enviar a la Sra. Directora.

Cada d'hora que passa penso que la Sra. M&M's ens ha venut el següent decàleg:


1.- Ens feu molt pena per això hem vingut; ningú ens ha condicionat aquesta vista, tot el contrari m'ha sortit d'una manera natural o és que no saps llegir qui ha fet la convocatoria???. Jefa + 2 subalternes.


2.- El meu interlocutor és Mr. Patronat de Turisme CostraBrava - Pirineu perquè és impossible parlar directament amb tots vosaltres, sou massa complicats i de "poble".


3.- Les accions que ja teníem previstes fer segons calendari i pressupost amb el patronat ara les farem i seran les que us han de treure les castanyes del foc d'aquesta tardor - hivern; això sí, en pagareu una part perquè la cosa està fotuda.


4.- Els 7.5 milions € que podíem invertir amb Ryanair faran la mateixa fi que l'aerolinia i "volaran" cap a BCN i m'apunto medalla d'estalvi econòmic davant la resta de conselleries.


5.- No tinc ni idea com vindrà el Sr i la Sra Smith de Londres perquè efectivament NO queda ni un trist vol al Regne Unit però igualment aniré a fer una acció promocional a "The Stone Village" ( Roca Village versió UK), perquè ja està pressupostat i aprovat.


6.- La promoció interior al territori NO la faig jo, a veure si us entereu d'una vegada! Turisme de Catalunya només fa Londres - París - Milà que és fashion. A part no us l'aconsello doncs la gent de la terra no té €€€€.


7.- Com que l'antic govern de la ciutat a fet 0 accions els darrers 8 anys, tenim temps de fer les coses; Carles, tranquil que no vindrà d'un parell d'anys però si pots començar a esquitxar € millor que millor.


8.- Girona.....Girona existe!


9.- Insisteixo no vull parlar del tema Ryanair, no perquè no s'hi estigui treballant ni perquè internament ja ens va bé que vagin a BCN, ni perque en tingui alguna idea senzillament com deia en el MH President Pujol: Això no toca! Ara bé, les passareu molt putes per recuperar els TT.OO que vareu fotre fora enlloc de Ryanair.


10.- M'encanta Llafranc, m'encanta! ahora que ya tenemos la autovía sólo nos falta la parada del AVE Ganduxer / Diagonal a Llafranc con apeaderos en Sant Feliu y Playa de Aro para que no se quejen los vecinos de la escalera.

Confondre els naps amb les pastanagues

Llegeixo un article de M. Fañanás al Punt-Avui el dia 7/10, que no entenc: Girona compta amb 35 hotels i 1.500 habitacions, no 20 com cita en el seu article. Escudero va parlar de la província de Girona, no de la ciutat de Girona en afirmar que no sobraven places (Cosa molt diferent). Estic d'acord en que calen més polítiques actives (el pressupost per a la promoció econòmico-turística de Girona l’any passat, amb un govern que defensava la mateixa filosofia de creixement hoteler que el Sr. Fañanás durant dècades, va ser de 30.000€, mentre a Tarragona va ser de 1.500.000€). El resultat de les polítiques de promoció de Girona, sobretot en els últims 8 anys, ara es deixen veure. Si no es creu les valoracions negatives, sigui valent, vagi als hotels en persona i pregunti-los-hi. S’ha parat a pensar que pot ser que una de les causes del tancament del Fornells Parc hagi estat la construcció de l’hotel del costat de l’Hipercor com li van avançar els hotelers en el seu moment?

No ens podem comparar amb Florència (400.000 habitants) o Verona (275.000 hab.). Vostè confon naps amb pastanagues! No podem escriure de temes que no controlem. No podem fer demagògia mentre hi hagin molts llocs de treball en joc. Serietat. Volem fets i no paraules Sr. Fañanás si us plau!

No hi ha voluntat política

Portem més de mig any parlant i escrivint sobre el temor que l’Aeroport de Girona deixi de ser una de les bases de Ryannair.

Des de l’Associació d’Hostaleria de Girona, referent a aquest tema, ens hem reunit amb la vicepresidenta del nou govern català; amb diferents diputats; amb el director general de transports; amb la que en aquell moment era l’alcaldessa de Girona; amb el nou alcalde; amb el Director Territorial d’Empresa i Ocupació; amb el Delegat Territorial; amb representants de diferents partits polítics (aquells que fins fa quatre dies tenien les regnes i ara sembla que no vagi amb ells, que no hi tinguin res a veure, que això és nou i culpa única del nou govern, que els diputats catalans a Madrid no hi tenen res a dir ...)

Hem enviat cartes al president de la Generalitat així com als titulars de les diferents conselleries afectades per aquest afer, demanant una ràpida solució a les negociacions, mostrant la nostra preocupació per la continuïtat de les nostres empreses turístiques,

Hem assistit i participat a reunions amb representants de les diferents branques empresarials i institucionals...

Res, no hi ha res a fer. No cal perdre més temps en reunions estèrils ni en rodes de premsa “unitàries”. El govern català o bé no sap com negociar-ho o –contràriament al que diuen-, no és una de les seves prioritats. Aquest segon punt ens va quedar clar quan fa uns mesos a la Sra. Joana Ortega –vicepresidenta del Govern-, se li va “escapar” reconèixer que la subvenció a la Formula-1 no era comparable amb el cas de Ryannair i l’Aeroport de Girona (“per el fet de tenir la F-1, més ressò internacional”)

La meva condició de provincià no m’ho deu deixar entendre...

Han tardat mig any a oferir el mateix -o gairebé el mateix-, que el contracte que hi havia sobre la taula quan van entrar al govern. (Preacord que es signava des d’un govern en funcions, al mateix temps que el nou president del nostre país prenia possessió del càrrec. –Fet que tampoc puc entendre) Des d’un punt de vista estrictament empresarial ho han fet tant malament com han sabut. Si una empresa està negociant amb una altre i al cap de més de mig any, després de diferents trobades, es presenta a la reunió amb el mateix contracte que es va discutir el primer dia, l’altre empresa l’engega a pastar fang. -Lògic.

Els números canten. Hi ha un estudi molt interessant realitzat per la Universitat de Girona i dirigit per l’Antonio Donaire –un dels grans experts en turisme- que, a part de trencar uns quants tòpics sobre la gent que viatja amb Ryannair, el com i per quin motiu ho fan, ens diu que la mitjana de diners que gastaven a casa nostra els que arriben (arribaven) a Vilobí, era de 200€ per passatger. Aixó em porta a fer una simple operació matemàtica que s’aprèn a primer d’ESO i me n’adono que si aquesta temporada hem perdut dos milions de passatgers, hem deixat d’ingressar quatre-cents milions d’euros per el fet de no invertir-ne 7, 12 o 15. Tan sols els impostos directes d’aquesta xifra que em deixat d’ingressar, és de setanta-dos milions d’Euros. (impostos però que van a Madrid) . He de dir però i que quedi ben clar, que aquests diners no els perd Catalunya. Girona i Reus els deixen d’ingressar però a Barcelona els incrementen...

A el Prat, juntament amb Barajas, cobren unes taxes que estan un 40% per sota de la mitjana de qualsevol altre aeroport principal de les capitals europees i estan molt igualades a les que cobren a Girona, es vergonyós. Des d’un punt de vista empresarial, si a qualsevol comerciant li oferim un local al Passeig de Gràcia al mateix preu que paga al barri de Pedret de Girona, amb els ulls clucs se’n va a Barcelona.

La solució és tan sols de voluntat política. No perdem més temps, no calen noves reunions, ni més entrevistes, ni més rodes de premsa com tampoc cap més foto de grup. Si de veritat el que volem és un aeroport del Prat internacional i de primer ordre, s’han de començar a posar al dia les taxes per tal de re-situar l’oferta natural dels vols de baix cost i portar-los als aeroports radials. Sí, no cal que ens recordin que això depèn de Madrid, ja ho sabem. És just el que els demanem: negociïn amb el govern espanyol.

Sabem que no ho faran amb prou intensitat i que aquest serial dels traspassos encara ha de durar, ja els va bé a vostès. Nosaltres, mentrestant, continuarem intentant salvar el patrimoni empresarial turístic gironí, el nostre. Com recomanava Martí i Pol: “potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat...”

Homenatge a en Siset Salleras

És molt difícil estar preparat per a quan algú proper ens deixa, es mort.

Llavors, quan esdevé aquest fet inevitable, del que ningú no ens n'escaparem, ens venen moments de perplexitat, de xoc i bloqueig cerebral, de records i retrets mentals amb un mateix: feia temps que volia anar-lo a veure; no li havia dit mai que l'estimava amb tota la meva ànima; no vaig a contestar aquella trucada perduda de fa molts dies, etc.

Em va passar -ja fa anys, amb el meu pare.

Feia anys que dèiem de quedar un vespre d'un cap de setmana a la casa de Calella per a fer un bon sopar a les brases de la llar de foc.

Jo, en tant que cuiner que treballava els caps de setmana, no hi vaig poder anar en quinze anys. Quinze anys dient-l'hi : sí, hem de buscar un dissabte que pugui venir... No va arribar mai aquest dissabte que tan esperàvem tots dos. Ho vaig descobrir el mateix dia de la seva mort.

Avui, ha mort en Siset Salleras.

Avui ha tornat a passar-me el mateix. Feia anys que havia de pujar a casa seva a mitja tarda, a aprendre a fer anar el torn, a esmolar broques, a parlar durant molta estona -que d'això en sabia un munt-, a aprendre de la vida, de la seva experiència.

Ja no podrà ser. He tornat a fer tard.

Em quedarà però per sempre més, l'essència de tot allò que em va transmetre. La seva manera d'entendre la vida, la dedicació carinyosa cap als seus nets en preparar-los el tió, artilugis per a jugar, uns petits platets de coure per a posar-hi llaminadures per l'arbre de Nadal. Tampoc puc oblidar aquell que em va ensenyar que un gintònic suau a mitja tarda o després de dinar, és fantàstic.

Una tristesa que em navega per tot el cos, és timonejada per la melangia i la sacsejada emocional de l'evidència de la nostra fragilitat.

Avui escric un petit homenatge a en Siset. Aquell qui em va tractar sempre com un fill, que em va ajudar sempre que li vaig demanar sense esperar mai res a canvi.

Una abraçada molt forta i un agraïment immens.

Bon viatge.

Girona a Fitur



Mostra del menú d'un dels dies. Catalunya no pot oferir algo millor?



Fa poc vaig anar a Fitur. La Fira Internacional del Turisme, que es fa anualment a Madrid.

Em va sorprendre l’estand de Catalunya. Era immens, molt ben situat, -el primer del passadís central. Preparat per a que es poguessin fer presentacions territorials massives, amb una sala de premsa ben equipada, microfonia, tècnics de so, grans pantalles de tv. Amb espais per a fer molts contactes, una amplia cafeteria, un reservat per a menjador, etc. Un estand on predominava el color blanc, la senzillesa, m’atreviria a dir fins i tot la nuesa dels diferents espais. Un estand atès per diferents tècnics dels diferents organismes que hi participaven. Uns i sobretot unes tècniques de turisme que atenien les consultes i ampliaven contactes amb una professionalitat envejable. Llàstima que el disseny de l'espai fos pèssim i sempre estigués gairebé buit!

Vaig acostar-me al petit taulell del Patronat de turisme de Girona - Costa Brava i no hi vaig trobar cap fulletó informatiu, planell, tarja, díptic, o el que fos, de Girona ciutat. Res, ni un sol paperet.
Dijous a la tarda, la regidora de Promoció de la ciutat de Girona, la representant del nostre ajuntament, va fer una intervenció sonada: Sense cap vergonya, va pujar a l’escenari preparat per a les presentacions i sense ni una sola persona de públic -bé, hi era jo parlant amb un amic-, sense premsa, sense oients, va començar a presentar, a “vendre” Girona i la seva nova i fantàstica ruta de les pedres. Jo sí que em vaig quedar de pedra al sentir que la seva intervenció allí, a Madrid i dirigida a una fira internacional, era integrament en Català. D’això se’n diu saber-ne! Va acabar els seus deu minuts de gloria, amb una quinzena d’espectadors reclutats a corre-cuita entre el personal que van trobar per l’estand.

Em pregunto què ens va costar el desplaçament i les dietes d’aquesta senyora i la seva brillant ponència!

Hauríem de començar a queixar-nos de veritat. Ara és el moment. No ens podem permetre quatre anys més d’ineptituds, enganys, robatoris i desídies institucionals com les que em tingut. Si no hi ha turistes, els hotels són vuits, als restaurants no hi entra gent i les botigues no venen. Si no ens agafem en serio el palau de congressos que hauríem de tenir –i que no tenim-, i com s’ha de fer funcionar, no vindran congressistes. Si institucions i sector privat no anem junts, no ens en sortirem.

Qui s’hi compromet?

Aquest govern ja no podrà ser dels millors

Llegeixo amb estupefacció, la notícia estrella d'aquest vespre.

CIU l'ha cagat i molt fort.

Artur Mas va deixar molt clar molts cops i davant molta gent que, si guanyava les eleccions faria un govern de màxims, dels millors.

Avui, em pregunto si en Mas és un mentider tipus ZP o bé algú l'hi ha donat gat per llebre. -Vull creure en la segona  opció.

Fitxant un dels pitjors gestors municipals que hi ha hagut a la ciutat de Girona, no es pot fer un govern dels millors.

No, em sap greu, no hi estic d'acord. Aquest senyor no ha fet ni farà les coses bé.

Ho puc dir com a empresari de Girona per que m'ha fet perdre directament molts milers d'euros

Ho puc dir com a ciutadà de Girona per que ens ha fet perdre molts milions d'euros

Ho puc dir com a veí seu perquè a part de fer-me perdre clients, a casa serva i tot i sent regidor d'urbanisme, s'ha saltat la normativa urbanística municipal del Barri Vell molts cops.

Poc ha durat la gran il·lusió que molts vam posar amb CIU.

Una llàstima...

Mentre

://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/354296-critiques-dels-locals-de-girona-per-laugment-de-les-taxes-de-les-terrasses.html


Cal felicitar als nostres governants municipals per la feina ben feta. Per que cada dia la fan més bé. Per que s'estimen la ciutat i demostren cada dia, esforçant-se fins a l'infinit que són els millors del mon.

M'agradaria exposar-vos un poema que m'ha sortit del cor tot llegint la notícia:

-Mentre l'alcaldessa no es cansa, un i altre cop de demanar als restaurants que baixem els preus de les cartes i els menús, per al bé de la ciutat, ells ens pugen vergonyosament (un 60%) els impostos. (Perdo, les taxes. Els impostos no pugen, ja ho va dir.)

-Mentre inauguren el nou centre municipal d'informació turística en un lloc on no hi ha turistes, tanquen les portes del que hi havia en el lloc on hi passen turistes (la Rambla). No han escoltat les queixes del sector i la posterior demanda i fins i tot súplica de cessió urgent de l'antic espai d'informació ara tancat i vital per al turisme a la nostra ciutat.

-Mentre que des del sector privat es proposa i es presenta a l'ajuntament un projecte d'aula gastronòmica al Mercat del Lleó, la lleona de torn roba el projecte que li han presentat, roba els diners destinats a la promoció gastronòmica de la ciutat, munta una aula xapucera i insostenible i hi enterra tot el pressupost disponible. (i el no disponible però això, en tot cas hauria de ser la fiscalia qui ho demanés)

-Mentre el sector privat denuncia la mala senyalització a la nostra ciutat i en demana una revisió urgent, es fan rutes senyalitzades per anar a veure les pedres.

-Mentre moltíssims municipis gironins accedeixen a fires promocionals amb un cost baixíssim aportant planells, tríptics, fulletons, etc. El nostre ajuntament amb la seva fantàstica àrea de promoció dirigida per la millor regidora que ha tingut Girona en molts anys, no apareix enlloc, no li cal

-Mentre els bars, cafeteries, restaurants i hotels, pateixen la crisi econòmica de manera especialment dura, l'ajuntament tarda dos anys a permetre l'ús de les estufes a les terrasses. Llavors però han de pagar un 60% d'increment de taxes.

-Mentre l'Auditori no faci de veritat de palau de congressos i es conformi amb ser auditori i poca cosa més...

-Mentre el regidor d'urbanisme tingui la llibertat de fer obres de reforma al Barri Vell, fora de normativa...

-Mentre els senyors de l'oposició no facin res per a evitar tot aquest desgavell que tenim al consistori...

-Mentre...

Mentre anem baixant el cap, ens anem queixant individualment, continuem pagant i a sobre, la majoria de nosaltres fem bona cara quan ens venen a veure... Podrem continuar aquesta llista de manera inacabable.

Aviat però vindran eleccions... Continurà tot igual?

Carbó de reis a l'ajuntament de Girona

Mentre feia de patge reial, a quarts d’una de la matinada, a Girona, dins d’una furgoneta amb un bon amic, després d’un sopar amb molta beguda i poca aigua, tornàvem cap a casa amb la feina feta. Hem anat a buscar un dels regals grans i pesats que viatjava a cos de rei: una taula de fusta, de jardí .

Amb la furgoneta passem per davant de l’ajuntament. M’adono que allí ja han passat els reis. Sí, la porta és tota plena de carbó (No es deuen haver portat del tot bé). La furgoneta no s’atura i passem la Plaça del Vi. El meu amic, que m’ajudava a fer de patge, condueix la furgoneta grossa de la seva empresa sense massa pràctica. De cop li demano que s’aturi i faci marxa enrere. Farem una foto de la porta de l’ajuntament amb el carbó. Una foto interessant per a compartir amb els amics feisboqueros. Oh! M'adono que no porto el mòbil. L'he deixat a casa.  Li demano el seu telèfon per a fer la foto i em contesta algo així com que baixa ell a fer-la, que és més ràpid això que explicar-me com va la càmera del mòbil.

La furgoneta grossa, negra mate, al mig de la plaça del vi just davant la porta de la casa consistorial; jo a dintre, ben assegut i amb el cinturó posat; en Josep baixa, es planta davant la porta de l’ajuntament i s’apropa per a fer la foto. No se li engega el flaix i es queda dret, pal plantat allí davant, mira l’aparell per tal de fer la foto amb flaix..

Apareix de cop, per la cantonada, un cotxe de la policia municipal. Li dic en broma i amb veu alta: Josep, compte, la poli! El cotxe accelera una mica i passa entre la furgoneta i el fotògraf de manera ràpida i es posa entravessada davant la furgoneta. Baixen els agents i es dirigeixen directament a en Josep disposats, com a mínim, a detenir-lo convençuts de que és el brètol que acaba d'omplir  l’entrada de l’ajuntament de carbó. L’hi demanen explicacions. Ell, sorprès de la situació s’excusa una mica: nooo.. tan sols volíem fer una foto... el facebook..

No puc aguantar més. Em poso a riure com un boig des de dins la furgoneta. És una situació tan surrealista com còmica.  El vi, els caves i el gintònic de després de sopar em fan perdre una mica el control i no puc parar de riure quan veig tres cotxes patrulla més que arriben a la plaça amb les llums blaves engegades, a tota màquina  i els agents, baixant dels seus vehicles, envolten al suposat fotògraf-delinqüent.

Em sap molt greu no haver pogut fer la foto del president d'una associació de comerciants, un amic, un premi J.M.casero, un empresari gironí, a la una de la matinada, davant la porta de l'ajuntament, envoltat de policies que no sabien ben bé si detenir-lo o no.

(Les restes de cava i dels dels gintònics de després de sopar)



Baixo de la furgoneta i em dirigeixo a una agent –tot rient-, explicant-li que, encara que a vegades la “liem” una mica i tenim fama de crítics amb algunes accions del consistori, som bons ciutadans i ja no tenim edat per a bretolades.
En aquell moment des de la central els avisen que a casa de l’alcaldessa també hi ha passat el mateix rei. Ens deixen marxar, marxen. A prop de la casa un ex-conseller que viu al Barri Vell, també hi ha moviment de patrulles. Els reis van ràpids...

Un cop a casa -amb una patrulla al darrera vigilant-nos-, ens n’adonem que cap dels dos portàvem cap mena d’identificació, havíem begut una mica i la furgoneta, per allí no hi podia passar. Comentem i imaginem què hagués passat si no ens haguessin cregut, si a més, hi hagués hagut la nostra estimada primera tinent d'alcalde com a alcaldessa en funcions, si a més, ens haguessin fet bufar i si a sobre, a la furgoneta hi haguessin hagut restes de carbó d'alguna barbacoa passada.

Un titular de primera plana per a la premsa local: Coneguts representants del comerç i hostaleria, detinguts per haver omplert la porta de l'ajuntament de carbó, després de beure's uns quants gin-tònics.

És complicat aixó de fer de patge reial... ;-))

PD: Perdoneu la mala qualitat de la foto. Els municipals no ens han deixat tornar-ho a provar

BON ANY

Ara fa un any acomiadava el 2009 amb un escrit, enmig d'una forta preocupació social per l'atur, la crisi, la manca de finançament, el tancament de molts locals de comerç i restauració, i la incertesa dels que no havíem tancat de saber quant temps més podríem aguantar.

Llavors vaig compartir amb vosaltres que el 2010 se’m presentava ple de projectes interessantíssims tant professionalment com per al creixement personal.

A l’hora de la veritat però, la majoria d’aquells projectes no s’han materialitzat.

No ho han fet però per que he tingut una inexplicable pluja de propostes, moltes d’elles de gent que no coneixia, per a portar a terme projectes de naturalesa molt diferent. Avui, necessitaria tres “jo” per a poder fer tot allò que m’han proposat i que per alguna raó o altre m’han atret. No dono més de mi. Tinc un límit físic i d’horari. Em sap greu...

Ha passat un any: Un projecte meu d’educació alimentària ha guanyat una beca; Faig molts tallers de cuina a llocs molt diferents; No he hagut de tancar cap local. No he hagut de continuar rebaixant el nombre de treballadors; Hem pogut aturar les pèrdues empresarials de l’any 2009. Tot això Amb el cinturó bastant més estret, sí. Fent moltes més hores, sí. Però em sento molt viu i més fort.

Deixem una dècada, els primers deu anys orfe de pare; uns anys amb uns canvis de governs i governants per a oblidar; uns anys on hem passat d’aconseguir diners fàcils a tenir difícil cobrir les nòmines; Els fills han passat de nadons a nois; Alguns amics s’han separat i altres s’han allunyat. Hem passat però uns anys molt bons amb uns records inesborrables.

Comença una nova dècada i amb ella neixen noves il•lusions: Neix un nou projecte súper interessant, assessorar la posada en marxa d’una petita xarxa d’hostatgeries a la província de Girona; Comença un nou i diferent govern; Hi haurà canvis a les alcaldies, això provocarà canvis als consells comarcals, a les diputacions, a institucions i patronats varis... -Bé, ja començava a tocar. Serà una dècada de fills adolescents –ai, ai; D’arribar als cinquanta i pico -Déu n’hi do!; d’aprendre a agafar-me les coses amb més tranquil•litat; Segurament d’aprendre a viure una mica més la vida.

Vull continuar amb tots vosaltres aquests propers deu anys. Estic content amb la gent amb la que em relaciono. Amb els que coincidim i amb els que discrepem. Amb els que els agraden els gintònics i als que no. Amb els que em doneu consells i als que em demaneu opinió. Estic segur que els meus propers anys seran d’una intensitat gairebé comparable amb l’adolescència i m’agradarà poder-ho compartir amb vosaltres.

Bon any!

Reflxions Electorals

He acabat de reflexionar i m’agradaria compartir algunes d’aquestes reflexions de manera resumida:


-La primera cosa que m’ha fet pensar, reflexionar, és el per què ens cal un dia de reflexió. No ho entenc, de veritat. No ens el podríem estalviar? Els països que no tenen aquesta jornada on se’ns tracta una mica com curts de mollera, no els va bé? La gent es confon en el seu vot? No, no ho crec.

-La segona cosa que m’ha vingut al cap, ha estat recopilar mentalment alguns dels comentaris que he anat sentint de la moltíssima gent que no anirà a votar i intentar vincular-los d’alguna manera amb les diferents propostes de les diferents formacions polítiques que es presenten. No he estat capaç de trobar cap intent de motivació del vot més enllà del ja conegut “que ve el llop!”. Trist, sí.

-He continuat aprofundint i he augmentat l’esforç mental de la meva tanda de reflexions de cada quatre anys i he anat a parar a analitzar una mica els diferents missatges que han anat llançant cada un dels partits i les seves diferents propostes, queixes de la “competència”, ensenyar les medalles de la feina feta els últims vuit anys o els altres darrers vint i tres... Estressant, sí, sens dubte!

-M’agradaria anar a votar a un candidat, a una formació, a un equip, que em convencés. No serà així. No ha estat possible. No me’n agrada cap. He vist en molts d’ells, amb els que hi he tingut algun vincle o relació -gairebé tots els que tenen representació parlamentària-, coses que no m’han agradat: enveges internes; odis personals; cops de colze descarats i coneguts, sense que ningú no pugui parar-los; Mentides i demagògies amb premeditació, traïdoria i fins i tot nocturnitat sense cap atenuant possible a part del de guanyar vots a qualsevol preu.

-Un trist exercici de democràcia mal entesa, una gent amb ganes d’agafar-se a la mamella del poder a qualsevol preu. Uns sense acabar-se de mullar, altres prometent coses que fa temps que haurien d’haver solucionat i, no tan sols no han estat capaços de fer-ho, si no que ho han empitjorat tant com han pogut al fer cas omís als diferents professionals privats dels diferents sectors.

-Aniré a votar, sí. Hem d’anar a votar, sí. Encara que sigui tan sols per a poder denunciar diàriament tot aquells abusos, desídies, incompetències, i males praxis dels que ens governin. Hem d’aprendre a parlar clar, sense pors. Però primer cal triar als que ens desagradin menys.

Primera impressió del debat.

No ha estat el debat que m'hauria agradat. Massa demagògia de tots plegats; retrets que no tocaven; relliscades incomprensibles; falta de preparació i d'informació.

No l'he vist tot, se m’han obert alguns dubtes:

Algun dels candidats ha dit que treballaran per a minimitzar la desafecció? Per a eliminar la falta de respecte que tenim a la gent que es dedica a la política -i que molts es mereixen? d’incorporar a les llistes gent amb contrastada experiència en gestió privada? Han parlat de crear grups vinculants d’assessorament des de l’àmbit privat en tots i cada un dels sectors? S’han compromès a reduir el més del 60% de funcionaris que formen l’arc parlamentari i que, juntament amb els intel•lectuals amics dels de torn, formen una nova classe aristocràtica?

No, jo no ho he sentit, segurament ho han dit en el moment que no ho mirava.

M’hauria agradat que en Mas hagués agafat el compromís que l’hi ha proposat ERC, que s’hagués “mullat”. Jo, vull el concert, sí. Però també vull la independència

Sabíeu que en Montilla , parla català a casa, en privat, amb els seus fills? No sé si és l’acudit del dia o algú ha fet de Pinotxo...

Prometo fer-ho

Aquesta tarda, en una conversa telefònica amb una amiga amb carnet socialista, m'acusava de convergent demagog sense remei.

No, no és cert. Ni molt menys que hagi votat sempre a CIU!

No dono confiança cega a ningú, no puc. De fet, no me'n refio de cap de les opcions polítiques que es presenten. Tots fallen, i bastant, en diversos aspectes.

El tripartit és mort. És evident, palpable i fa temps que ho sabem tots. Els tres partits han demostrat amb exemples diaris a tots nivells -locals; comarcals; provincials; autonòmics; etc.- La manca d'entesa (recordeu com es va batejar aquest segon tripartit?) la manca de voluntat de país per davant de la personal o partidista.

Els socialistes, s'han vist agafat pels d'allonsis per un costat amb el PSOE (no els puc ni vull perdonar no haver aprofitat els 25 diputats decisius a Madrid) i per l'altre amb la gent capitanejada per la part més sectària que ha tingut mai ERC amb en Puigercòs al capdavant marcant una tendència tant clara com destructiva. A l'altre costat -costadet-, els d'iniciativa amb en Saura que no ha parat de ficar-se de peus a la galleda -de fet, no els ha tret- (encara recordo aquells titulars de fa dos anys que tot content ens deia que havia pactat un termini per l'estatutet amb la De La Vega.) i el seu segon pocavergonya que asisteix a les manis anti-sistema, anti-govern i anti-tot essent un del màxims responsables i el més gran dels irresponsables. No entro en el terreny que millor conec, el de àmbit local i comarcal perquè segurament les meves declaracions acabarien, com a mínim, a la fiscalia.

No m'agrada la brutícia que em viscut amb les noves propostes independentistes. És una llàstima; vull la independència però no la veig a mans d'una gent que mira més el melic que el país.

Pot ser que l'edat m'hagi fet tirar cap a la dreta, defensant els que han estalviat, en lloc d'anar al bar cada dia i, en morir, es troben amb un espoli injust; Defensant als empresaris catalans que han lluitat i lluiten per al bé de les seves empreses i per tant, implícitament, per al dels seus treballadors. (hi ha empresaris i empresaris, sí, aixó és un altre tema). Defensant al teixit comercial familiar català (del que en soc fill) com a fet diferencial i base d'estalvi i seguretat en la economia del nostre país colonitzat i espoliat diàriament. Soc de dretes per que defenso als meus col·legues del sector servei i de turisme i, em refereixo sobretot, als milers de restaurants i establimnts regentats per parelles,per pares i fills que no sempre cobren tots els sou, que treballen el doble que qualsevol altre mortal de la nostra societat. Soc de dretes per que crec que hi ha masses funcionaris; per que cada cop que vaig a qualsevol institució, veig el desgavell, la manca de responsabilitat i la gran despreocupació general que s'hi respira.

No, no em refio de la gent de CIU. No han fet prou neteja interna. L'altre dia, en un dinar del sector turístic amb l'Artur Mas, hi havia uns personatges, -vells coneguts pel sector- que no hi haurien d'haver anat...

 En Sanchez LLibre, encara m'ha de contestar un mail que li vaig enviar fa mesos d'un tema de vital importància per a la nostra promoció i desenvolupament turístic, tema pel que el PSC al menys s'hi va interessar i que ERC va respondre entrant un document al congrés de diputats espanyol. Sí, CIU ha patit diferents escàndols en personatges de molt pes en governs anteriors, en Pujol hauria d'haver estat més valent, a en Mas se'l veu cregut, etc.

Com a empresari però, (molt petit empresari, però empresari) tinc clar quan toca canviar de rumb, fer un "bordo", enmig d'una tempesta. Agafar fort el timó i marcar un canvi en el trajecte que ens porta sense remei a estavellar-nos contra les roques, -que és la situació actual.

Això sí, haurem de vigilar molt d'aprop aquest nou rumb. No podem deixar-nos anar. No podem permetre que ens prometin i no ens donin.

Prometo fer-ho.

Energúmens!

A les onze i deu minuts d'aquest matí, arribava a un cèntric hotel de Girona per tal d'assistir a una reunió, la segona del dia.

L'hora i el destí, ha fet que coincidíssim amb l'arribada d'una cinquantena de piquets "informatius".
Sense pensar-ho massa, m'he posat al costat del personal directiu de l'establiment per tal de recolzar el seu DRET a treballar. Al cap d'un moment, els tres altres assistents a la reunió han sortit de l'establiment i ens hem posicionat creant una petita i fràgil barrera humana davant la porta del citat hotel, porta que alguns d'aquests energúmens ignorants dits piquets, provaven d'obrir per tal d'entrar a molestar als clients que hi havia.

Hi ha hagut algun moment de tensió entre voler obrir la porta i no poder; entre voler raonar-los -entre soroll de pitos,que alló que feien no es podia fer; entre discussions que deixaven en clara evidència el grau de formació, de coneixement i d'educació dels quinze personatges cridaners, amenaçadors i violents, que trepitjaven de manera delictiva els drets dels que no pensàvem com ells.

No ha arribat la sang al riu. La gran preparació en el diàleg que gaudeixen els hotelers, sumada a la legalitat màxima en temes laborals de la empresa, ha anat apagant el foc interior (segurament fruit de moltes nits no aprofitades, malgastades o avorrides) d'aquells que ens amenaçaven.

Avui, he perdut el respecte per a tots els energúmens que hagin amenaçat a una sola persona, que hagin cremat contenidors, que hagin bolcat autobusos, furgonetes o camions, que hagin sortit al carrer (molts d'ells amb retribució a canvi) amb la intenció de fer mal, destrossar o trencar el que fos.

Els sindicats haurien d'anar més en compte a l'hora de "deixar anar els gossos", les il·legalitats -i menys en massa-, no es poden permetre.

ADÉU CENTENARI!

Vaig tenir el privilegi de ser un dels convidats al sopar de cloenda del centenari de la Costa Brava en el marc del nou i flamant Casino de Lloret. El sopar i el seu muntatge, em va a portar a repassar què ha estat el Centenari, quina repercussió ha tingut, com a estat orquestrat, quins pressupostos ha tingut, d'on han sortit, etc. per que va ser un fidel reflex de com ha anat tot durant aquest dos anys.

És trist que els actes realitzats durant la celebració del centenari de la major font d'ingressos turístics del país durant dècades, hagi estat tan desastrós, improvisat i mal gestionat.

És vergonyós, que la major repercussió mediàtica a nivell mundial (i m'atreveixo a dir que la única) hagi estat l'escàndol d'una errada increïblement repetida del conegut tema de les fotos.

És del tot inadmissible que els interessos polítics afectin a institucions i patronats fins el punt de convertir-los en xapuces constants, improvisació i despropòsit diari, arribant a anular la gestió dels bons professionals que hi treballen.

És un escàndol que facin fora de manera pública i notòria a antics gerents acusant-los de crear grans "forats" en la seva economia i que mai més se'n parli, Que no es demostri.

-Crec que aixó te un nom tipificat en el codi penal Sr. President!

El país necessita urgentment un canvi, sí. Tots ho sabem i avui ja gairebé tots ho diem. Les institucions necessiten urgentment una renovació de la seva manera de funcionar. Que algú s'ho apunti si us plau!
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/304579-adeu-centenari.html

Ara toca la independència

Avui, m'he llevat rar.


Era evident que el constitucional retallaria l'Estatut, jo n'era molt conscient. Tot ho sabíem.
Ara ja és un fet, no una paraula.
Al ser un fet, ja no calen paraules, calen , urgeixen fets.
M'he llevat rar, trist, moix, amb la moral baixa i de mal humor. No crec que els representants polítics que tenim, estiguin en condicions, siguin capaços o tinguin la valentia d'enfrontar-se a Espanya de la manera dura i decidida que ens caldria. Tots miraran de ser "políticament correctes" i no aniran més enllà de paraules, d'acataments sense estar-hi d'acord, de convocatòries de manifestacions, necessàries però estèrils.

Ara toca la independència.

Carta oberta a Jóse Montilla

Sr. President,


que un senyor amb una cultura i unes costums tan llunyanes a les meves, pugui arribar a ser president del meu país, i conservi el seu nom castellà -Jóse, passi.

Que aquest mateix senyor surti, aparegui de cop, emergeixi d'en mig del psoe, de Madrid i els seus ministeris, amb una actuació més que discutible, passi.

Que el que vol ser president d'un país s'emprenyi a la primera entrevista que li fan quan li pregunten com acaba el Zoo d'en Pitus, passi.

Que no hagi estat capaç fins ara de fer servir la força que hauria de tenir al Congresso de los Diputados, passi.

Que tingui la cara dura de declarar que sense els diners dels catalans Espanya no s'aguanta, passi. (no passa però em va bé per a escriure-ho)

El que esperava del president de Catalunya però, es alguna cosa més que convocar als catalans a una manifestació.
Sr. Montilla: vostè disposa de 25 diputats a Madrid per a fer la força que calgui per a solucionar molts dels nostres problemes.
Sr. President, faci el favor d'actuar. No és vostè qui ha de convocar manifestacions, vostè ha de governar, gestionar, apretar fins el final.

Sr. President: FETS, NO PARAULES. Deixis de tonteries i faci servir els instruments de força, si no, aparti's i deixi fer.

Un altre cop.

Un altre cop.


Sí, un altre cop, avui, aquesta tarda, vespre i nit hi havia restriccions d'aparcament a la Plaça de Sant Domènec per "rodatge". La meitat de les poques places d'aparcament que hi queden -després de la fantàstica gestió en aquest tema que fa l'ajuntament-, quedaven eliminades.

Dels disset dies que portem del mes de Juny, i si no vaig errat, durant catorze dies hi ha hagut prohibicions d'aparcament i de circulació -tant en cotxe com a peu-.

Això és difícil d'aguantar per a un petit restaurant situat a la part alta del Barri Vell, entre la Catedral i la plaça de Sant Domènec. És evident que els possibles clients no hi poden accedir, la gent no vol, fuig de les complicacions.
Aquest vespre però, ha estat la gota que ha fet vessar el got:

Teníem una taula encarregada, una quinzena de persones. A tres quarts de deu de la nit l'hora justa en que aquests clients arribaven al restaurant s'han trobat que just davant de la porta del mateix, hi havia una trentena de persones amb llums, càmeres, cables, disfresses etc. i que els demanaven que no passessin durant uns minuts ja que estaven filmant. (No podien entrar al restaurant)

Jo, he arribat cinc o deu minuts més tard, (arribava molt just de temps sortint d'una reunió del cole dels nens), anava en cotxe i m'he trobat, de cop i sense cap avís ni senyalització prèvia, un paio que em deia que no podia passar, que havia d'esperar uns minuts que acabessin de rodar.

Reconec que he perdut una mica -tan sols una mica- els nervis i, per segon cop en pocs dies i després d'explicar-li al noi-vigilant que havia d'anar a cuinar per una gent que segurament ja ren asseguts a taula, He apretat el gas del cotxe i -em sap greu- he passat pel mig del rodatge podríem dir que amb una mica d'excés de velocitat.

He estat insultat, m'han cridat i fins i tot m'han estat a punt de pegar. -Els he espantat, ja he reconegut que he passat massa ràpid per un carrer estretíssim ple de gent-
Al final, demanant disculpes i explicant que porto anys amb el tema... no ha estat res. (segur que encara pensen que estic com una cabra).

Sí, estaven rodant just davant la porta del restaurant Alemanys-3 amb el carrer tallat a la circulació de cotxes i de persones. Sabeu que hi ha però davant la porta del restaurant? La porta del magatzem on hi tinc les begudes -sí, les begudes que necessitaven els clients ja asseguts a la taula-
Ja en tinc prou, en tinc els d'allonsis plens. No pararé fins a forçar l'ajuntament que creï una comissió juntament amb comerciants i sector serveis per tal que tinguin en compte i analitzin els permisos que donen i la gent que en surt perjudicada.
En sentireu a parlar...

M'ha agradat veure l'entrevista a en Montilla

M'ha agradat veure l'entrevista a en Montilla. M'ha agradat poder comprovar que cada cop parla en una llengua més semblant al català. Quantes hores ha de practicar amb logopedes cada setmana?

Havent viscut la nevada passejant des de la tranquil·litat del seient d'un vell però eficaç Range Rover, veient imatges de com han quedat els nostres boscos, comprovant que els grans i vells roures del minigolf que gestiono (amb molts problemes burocràtics) a la part alta de Montjüic, han quedat molt trinxats, Veient que les torres elèctriques s'han doblegat com si fossin de goma, que totes les carreteres, camins i autopistes van quedar col·lapsades, que les cadenes modernes de roba no serveixen per a la neu...

Després de constatar que realment ha estat una nevada extraordinària i, per tant, és normal que les torres caiguessin, que arbres no aguantessin el pes i es trenquessin tallant carreteres i vies... -el fet que els boscos hagin quedat molt malmesos, és el que em porta a reflexionar sobre tot el que ha passat i els seus "culpables"...

Em pregunto i m'agrada fer-ho en veu alta:

-Qui va prendre el comandament de tota la operativa necessària per a recuperar la normalitat des del primer moment que un cotxe va quedar travessat a la carretera?

-Algú (dels responsables en la nostra seguretat) era al seu lloc de treball preparat per a el que s'havia dit el dia abans que podria passar?

-Vaig veure venir a l'exèrcit espanyol amb unes fantàstiques màquines lleva-neus, vehicles tot terreny i altres, des de València, Alacant... Què hi feien aturats durant hores i hores esperant instruccions de ningú no sabia d'on ni de qui?

-On son totes les "pales" lleva-neus que fa anys en Toni Guell va fer subministrar a tots els parcs de bombers de la província de Girona i que eren adaptables als seus camions TT? (fins que es va "decidir" que no era feina del cos de bombers, -això és competència de carreteres.)

-Com és possible que durant anys, els ajuntaments, hagin estat capaços de construir caríssims pavellons poliesportius i poli-detot, supra-sobredimensionats i, que en la majoria dels casos un cop fets no tenen ni idea de què fer-ne, però no han tingut pressupost per a un petit garatge per a un petit camió amb una pala al davant i un escampador de sal a la part posterior?

-De veritat que tan sols tenen generadors a punt de funcionar les empreses que els lloguen? Cap ajuntament ha pensat que poden fer falta? alguns edificis amb generadors per obligació (hospitals) no tenen protocol per tal de tenir plens els dipòsits?

-Quin inepte va decidir comprar les cadenes tèxtils-plàstiques que porten els cotxes de la nostra policia i que no serveixen per a quan neva?

-Quan s'acabarà que a les direccions generals, conselleries, departaments tècnics... Els que decideixin siguin uns que no tenen ni la més remota idea del que fan o han de fer?

-Fins quant aguantarem una conselleria d'interior dirigida per un inepte mil vegades reincident en la seva ineptitud; un secretari general xulo, prepotent i mentider; unes institucions on els mateixos funcionaris son els primers a veure que no hi ha res que funcioni bé?

-Com pot ser que els partits que van perdre les eleccions ens governin? Com pot ser que els representant d'una de les forces menys votades siguin els que tinguin la cartera d'interior? Ens hem tornat bojos?

M'ha agradat veure l'entrevista a en Montilla.
M'ha agradat que m'expliqués que el govern va fer bé la seva feina.
Aquest personatge còmic que tenim com a president, aquest paio que no para de demostrar la seva incapacitat de governar, de decidir... M'ha convençut.

Necessitem més gestió forestal

És fàcil escriure sobre els incendis , els bombers i la seva actuació, els responsables dels departaments afectats i fins i tot dels polítics, presidents, ministres i ministresses de defensa... Mentre el foc és encara viu, mentre la campanya tan sols ha començat, mentre els afectats per els focs, bombers, veïns, pagesos, ramaders i turistes es troben en estat de xoc pèrdua de moltes i diferents coses.

És fàcil omplir pagines de diaris mentre el bosc encara fumeja buscant responsables de la desgracia en qüestió. La mala gestió en els comandaments, que si els bombers es van relaxar, si el conseller de torn no ha actuat amb la celeritat que esperàvem, la gent que se l’hi ha cremat la casa de ben segur que sempre pensaran que no hi havia prous efectius, els alcaldes dels municipis afectats han viscut en primer grau el “desordre” entre els les diferents unitats dels bombers, si hi ha professionals que han resultat ferits ens preguntem si la actuació duta a terme ha estat la correcte o si el protocol d’actuació s’ha de canviar...

Aquest matí, escoltant les diferents declaracions dels membres dels GRAF a la comissió del parlament, emocionat en alguns moments, recordant totes aquelles experiències viscudes durant cinc anys com a membre de reforç dels bombers de la Generalitat, m’he sentit obligat a fer costat a tots els membres del considerat un dels millors cossos de bombers del mon.
Tan sols els que hem estat al mig del bosc durant un foc, ens podem imaginar, sabem, què és el que passa allí en els moments difícils. En moments de gir sobtat del vent , que se’t cremi un tros de mànega unes desenes de metres enrere, haver de travessar la línea de foc saltant-la per entremig de les flames, protegir-te amb la mànega, arraulit, mentre les copes dels arbres que hi ha sobre el teu cap cremen estrepitosament com el pitjor dels inferns, tan sols els que hem arribat a casa amb els cabells socarrimats, podem saber com és viu un foc.

No hi ha cap dubte de la gran professionalitat dels bombers que varen morir. No tinc cap dubte, de la professionalitat dels seus comandaments. Com tampoc dubto que ningú s’esperava una desgracia com aquesta, un accident lamentable. S’hagués pogut evitar? Sí, es clar! Ara és fàcil de dir-ho, molt fàcil...

No busquem comandaments “dinant”, no busquem consellers responsables, no demanem responsabilitats als altres grups polítics per tal d’augmentar quota d’audiència.
Pregunten-nos i preguntem-los per què actualment encara hi ha dues conselleries diferents, de dos partits polítics diferents, -Medi ambient i governació-, que es reparteixen les tasques de prevenció, gestió i extinció dels nostres boscos. Preguntem-los els dèficits coneguts i denunciats de manca d’equipament i de mitjans. Hauríem de preguntar als consellers d’ara però també als dels últims trenta anys, si es podria haver fet més. No perdem més temps en comissions de pantomima. Parem els titulars partidistes i les emissions en directe. No enganyem més a la gent. Hem d’aprendre de les desgràcies i treballar per a minimitzar els accidents.

Una de les maneres d’evitar els focs és la gestió en prevenció que es fa cada hivern des de les ADF. Per què encara hi ha tan poc pressupost per a aquesta prevenció tan necessària? El cost de la citada comissió parlamentària, traslladada al bosc, podria evitar molts focs.

Toni Vallory
Membre de l’ADF de Girona