Son les dotze de la nit. Soc a casa assegut al sofà i, cansat com estic, avui em distrec amb la tele. Poso Televisió de Girona on fan la repetició d’un programa (TDT) del migdia. Un format informatiu que trobo molt correcte i dinàmic. Miro l’entrevista que li fan al meu amic en Josep Campmajó, president del Mercat del Lleó. M’agrada el programa –que no havia mirat mai- per que té la gràcia de la notícia coneguda i, que afecta el teu dia a dia més proper. Lluny de les dades macroeconòmiques mundials i altres coses interessants que passen al planeta, et porta a unes noticies que, de tan properes que son et desperten un interès desconegut fins aquell moment en un programa de noticies. Gaudeixo del meu nou descobriment fins que donen entrada a una presentadora que ens recomanarà quins son els programes que hem de mirar avui en aquesta cadena televisiva... En castellà! Comença a parlar en castellà -d’accent sud-americà- i fa tota la seva exposició de recomanacions en aquesta llengua. No m’ho puc creure. He sentit de cop, com una violació del meu espai íntim-nocturn de sofà. Llàstima.
Toni Vallory
dijous, 30 d’octubre del 2008
dijous, 5 de juny del 2008
Contestació a en David Marca
Apreciat senyor Marca, no puc entendre que hi hagi gent que,com vostè, pugui opinar tan a la lleugera com va fer l’altre dia a “La tradició s’ha enfadat” (El Punt 01/06/08). No li vull retreure, el seu punt de vista del que és o hauria de ser un restaurant o de si el menjar ha d’estar elaborat amb un “savi toc d’escola francesa” com diu vostè en el seu article (per sort avui dia la gent que busca aquest afrancesament carregós dels anys setanta en la cuina son ben pocs). No pretenc tampoc entrar en la estúpida guerra mediàtica començada per un senyor que la va vessar i no ha estat prou hàbil , o no l’hi ha interessat reconèixer l’errada monumental però ben calculada, no de criticar a un col·lega, si no de dir que el que aquest cuina és, o pot ser, perjudicial per la salut sense cap mena de fonament científic. No sé si vostè ha anat mai a El Bulli (restaurant al que vostè es refereix al seu article), ni les raons que te per a carregar contra el que allí elaboren, del seu preu i de la gent que hi va (snobs inclosos). Tinc la lleugera sospita i espero que sigui així, que vostè fa anys que no hi ha posat el peus en aquell petit tros de paradís terrenal, entre altres coses, per que fa temps que tan sols obren els vespres, cosa que fa que sigui impossible anar-hi a dinar com diu vostè.
Intentar establir paral·lelismes entre un actor còmic en el seu paper còmic de cantant i un professional com en Ferran Adrià, és ser ignorant o demagog. He menjat al Racó de can Faves i he sortit d’allí content d’haver-hi anat. He tingut la sort d’anar varies vegades a El Bulli, hi he menjat esferificacions i espumes, he begut pa amb tomata però també hi he menjat un llom de conill fantàstic. Aixó és el que s’ha de transmetre a la gent.
Ens hem d’obrir una mica a les noves coses que ens va portant la vida senyor Marca! Valen la pena.
Intentar establir paral·lelismes entre un actor còmic en el seu paper còmic de cantant i un professional com en Ferran Adrià, és ser ignorant o demagog. He menjat al Racó de can Faves i he sortit d’allí content d’haver-hi anat. He tingut la sort d’anar varies vegades a El Bulli, hi he menjat esferificacions i espumes, he begut pa amb tomata però també hi he menjat un llom de conill fantàstic. Aixó és el que s’ha de transmetre a la gent.
Ens hem d’obrir una mica a les noves coses que ens va portant la vida senyor Marca! Valen la pena.
dilluns, 12 de maig del 2008
Una simfonia perfecte.
Feia molts dies que anava de bòlid. Més agobiat del que el cos aguanta sense que et comenci a canviar el caràcter i, la gent que és al teu costat ho comenci a patir.
Els restaurants, els parcs infantils, el minigolf, els bons fogons, l’exposició de flors... Ostres, crec que hauria de parar.
Hi ha moments en la vida, que et trobes una mica desorientat i no saps cap a on és millor tirar, què es el millor professionalment i personalment. –Existencialisme
Hi ha moments a la vida que son com si tot plegat els musics de l’orquestra es tornessin de cop anàrquics, que cada instrument toqués individualment i sense tenir, en absolut, en compte als altres. –Un orgue de gats.
De cop, en el que creus que és el pitjor moment, que ja no pots més, s’obre una petita escletxa i, una trucada a mitja tarda et comunica que aquell dissabte a la nit, i per unes hores, pots ser lliure. No tens nens i no has d’anar a treballar. –Dilema,
què fas?, què pots fer?
Cinc segons, no més, és el que tarda el cervell en donar l’ordre d’agafar el mòbil i trucar al Celler de can Roca. És gairebé impossible trobar taula per a un dissabte tres hores abans però, per provar que no quedi. Fantàstic m’acaben de confirmar la reserva. Truco de seguida a la Montse i li explico que vagi preparant-se per anar a sopar al Celler.
No, no que es posi “guapa”, no vull dir aixó. Que es prepari mentalment –igual que estic fent jo m’entre li dic-. Que comenci a bellugar els engranatges que fan sensibilitzar els sentits.
Plou, ho ha fet tota la tarda, arribem sota la pluja. El paraigües passa molt just entre els murs de la suau rampa d’accés. Ja al jardí, amb la cuina al davant i la visió del menjador a través dels vidres, comences a deixar-te anar per a poder concentrar-te amb el que passarà allí dintre.
Comences a baixar cap al menjador mentre et vas creuant amb el personal que et va donant la benvinguda tot saludant-te. Comença la màgia, ets en un local que et fa sentir com si fossis en un conte i tu en fossis el príncep.
Snacks mentre en Pitu et transmet, amb saviesa que ets a casa teva i així t’has de sentir. Em quedo amb els pèsols que em sorprenen primer per la mida, després per la textura i al final amb el gust.
Comença el festival i cada plat et sorprèn. Sembla que faci anys que no hi venia però no és així. No fa massa de l’última vegada i recordo marxar gratament sorprès amb el que vaig disfrutar.
A mida que van passant els plats m’adono que hi ha hagut una evolució de conceptes i tècniques. Cada plat és una nova pujada de llistó i penses que bé, és normal que ara en toqui un que no et transporti directament al cel dels plaers terrenals. Arriba el següent i t’adones que en aquella cuina tenen més recursos, idees i projectes de les que tu et puguis arribar a imaginar mai. Em sobta el garrí –que el meu cervell ja el tenia “escanejat” i, de cop, quan el tens al davant, t’adones que aquell garrí conegut anteriorment i que consideraves “la perfecció”, és un altre i és molt millor. Disfruto amb la Royal d’oca. Com és possible revisitar la cuina més clàssica d’aquesta manera?
L’increïble maridatge no perdona els meus excessos i començo a notar l’efecte dels exquisits elixirs de Baco, triats per a cada plat.
Bé, vaig acabant...
Pèsols de postres. Segurament la meva sensibilitat gustativa-recordativa, en aquell moment era forta. De cop, la memòria gustativa em transportà a la infantessa, al maresme, a un racó d’un jardí fantàstic d’una casa pairal familiar desgranant pèsols al sol i menjant-ne els més petits, d’un en un, posant el pèsol a la boca i notant com amb una lleugera i estudiada pressió amb les dents, esclatava la frescor interior d’aquell vegetal. Em vaig emocionar tant que els ulls se’m van humitejar. Menjant, no m’havia passat mai.
Com es pot millorar una obra mestra com el Trêsor?
Com és possible que aquesta millora esdevingui immillorable?
No soc cafeter. Vaig trobar sublim l’endívia. Pot ser que sigui el millor plat que he menjat per acabar un àpat. Et deixa una sensació simplement genial.
Una simfonia perfecte. Les piles es van carregar. Puc continuar.
No sé mai com descriure la sensació de venir a menjar a casa vostra, no he sabut mai explicar-vos el que transmeteu a l’interior dels vostres clients –es clar que d’això només puc parlar per mi-.
No he trobat mai la manera d’agrair-vos, per un costat totes i cada una de les vegades que he pogut menjar a casa vostra i, per altre banda, l’acolliment sincer, el plaer de poder gaudir, de compartir el vostre preuat temps, la vostra saviesa i bonhomia.
He pensat que, com que no us puc aportar res i sempre soc jo el que recull i vosaltres els que doneu, us dedico l’estona que he dedicat a aquest escrit. Poca cosa –de fet res per vosaltres- encara us he fet perdre més temps però no me’n podia estar de dir-vos que és un plaer que en el mon hi hagi gent com vosaltres.
Els restaurants, els parcs infantils, el minigolf, els bons fogons, l’exposició de flors... Ostres, crec que hauria de parar.
Hi ha moments en la vida, que et trobes una mica desorientat i no saps cap a on és millor tirar, què es el millor professionalment i personalment. –Existencialisme
Hi ha moments a la vida que son com si tot plegat els musics de l’orquestra es tornessin de cop anàrquics, que cada instrument toqués individualment i sense tenir, en absolut, en compte als altres. –Un orgue de gats.
De cop, en el que creus que és el pitjor moment, que ja no pots més, s’obre una petita escletxa i, una trucada a mitja tarda et comunica que aquell dissabte a la nit, i per unes hores, pots ser lliure. No tens nens i no has d’anar a treballar. –Dilema,
què fas?, què pots fer?
Cinc segons, no més, és el que tarda el cervell en donar l’ordre d’agafar el mòbil i trucar al Celler de can Roca. És gairebé impossible trobar taula per a un dissabte tres hores abans però, per provar que no quedi. Fantàstic m’acaben de confirmar la reserva. Truco de seguida a la Montse i li explico que vagi preparant-se per anar a sopar al Celler.
No, no que es posi “guapa”, no vull dir aixó. Que es prepari mentalment –igual que estic fent jo m’entre li dic-. Que comenci a bellugar els engranatges que fan sensibilitzar els sentits.
Plou, ho ha fet tota la tarda, arribem sota la pluja. El paraigües passa molt just entre els murs de la suau rampa d’accés. Ja al jardí, amb la cuina al davant i la visió del menjador a través dels vidres, comences a deixar-te anar per a poder concentrar-te amb el que passarà allí dintre.
Comences a baixar cap al menjador mentre et vas creuant amb el personal que et va donant la benvinguda tot saludant-te. Comença la màgia, ets en un local que et fa sentir com si fossis en un conte i tu en fossis el príncep.
Snacks mentre en Pitu et transmet, amb saviesa que ets a casa teva i així t’has de sentir. Em quedo amb els pèsols que em sorprenen primer per la mida, després per la textura i al final amb el gust.
Comença el festival i cada plat et sorprèn. Sembla que faci anys que no hi venia però no és així. No fa massa de l’última vegada i recordo marxar gratament sorprès amb el que vaig disfrutar.
A mida que van passant els plats m’adono que hi ha hagut una evolució de conceptes i tècniques. Cada plat és una nova pujada de llistó i penses que bé, és normal que ara en toqui un que no et transporti directament al cel dels plaers terrenals. Arriba el següent i t’adones que en aquella cuina tenen més recursos, idees i projectes de les que tu et puguis arribar a imaginar mai. Em sobta el garrí –que el meu cervell ja el tenia “escanejat” i, de cop, quan el tens al davant, t’adones que aquell garrí conegut anteriorment i que consideraves “la perfecció”, és un altre i és molt millor. Disfruto amb la Royal d’oca. Com és possible revisitar la cuina més clàssica d’aquesta manera?
L’increïble maridatge no perdona els meus excessos i començo a notar l’efecte dels exquisits elixirs de Baco, triats per a cada plat.
Bé, vaig acabant...
Pèsols de postres. Segurament la meva sensibilitat gustativa-recordativa, en aquell moment era forta. De cop, la memòria gustativa em transportà a la infantessa, al maresme, a un racó d’un jardí fantàstic d’una casa pairal familiar desgranant pèsols al sol i menjant-ne els més petits, d’un en un, posant el pèsol a la boca i notant com amb una lleugera i estudiada pressió amb les dents, esclatava la frescor interior d’aquell vegetal. Em vaig emocionar tant que els ulls se’m van humitejar. Menjant, no m’havia passat mai.
Com es pot millorar una obra mestra com el Trêsor?
Com és possible que aquesta millora esdevingui immillorable?
No soc cafeter. Vaig trobar sublim l’endívia. Pot ser que sigui el millor plat que he menjat per acabar un àpat. Et deixa una sensació simplement genial.
Una simfonia perfecte. Les piles es van carregar. Puc continuar.
No sé mai com descriure la sensació de venir a menjar a casa vostra, no he sabut mai explicar-vos el que transmeteu a l’interior dels vostres clients –es clar que d’això només puc parlar per mi-.
No he trobat mai la manera d’agrair-vos, per un costat totes i cada una de les vegades que he pogut menjar a casa vostra i, per altre banda, l’acolliment sincer, el plaer de poder gaudir, de compartir el vostre preuat temps, la vostra saviesa i bonhomia.
He pensat que, com que no us puc aportar res i sempre soc jo el que recull i vosaltres els que doneu, us dedico l’estona que he dedicat a aquest escrit. Poca cosa –de fet res per vosaltres- encara us he fet perdre més temps però no me’n podia estar de dir-vos que és un plaer que en el mon hi hagi gent com vosaltres.
dimarts, 10 d’abril del 2007
Independència i punt
Aplaudeixo les declaracions que de fa dies està fent el senyor López Tena.
Se li ha acabat la paciència i ha vist la llum, ha entès que els espanyols no ens consideraran mai una nació. No poden ni volen entendre aquesta mania que tenim els catalans de parlar en català. No podran entendre el perquè als restaurants hi tenim les cartes en català, demanem etiquetatge en català o a les escoles s’ensenya en català.
Em sobta que en López Tena hagi trigat tant a adonar-se que no hi ha res a fer, que no hi ha res a discutir, amb els espanyols. Es una discussió totalment inútil i les baralles no porten enlloc. Ho vaig tenir clar essent adolescent en un llarg internat de dos anys en una escola prop de Salamanca.
El que em sobta més però, és que cap membre de la política catalana encara no ho sàpiga i a hores d’ara encara tinguin esperança de poder pactar alguna cosa, recollir alguna engruna més i intentar que el nostre Ibertren de rodalies no acabi de petar del tot. Això sí, digueu-los on es la seva càmera per què puguin sortir bé a la foto.
No cal que ens discutim, no ens barallem. Declarem la independència, ho necessitem. Si continuem així Catalunya aviat s’acostarà al tercermundisme en infraestructures i logística empresarial. No anem en contra d’Espanya, no perdem temps. Espanya està bé on és, som nosaltres que hem de marxar. Sens dubte des de fora ens entendrem més cordialment amb els nostres veïns espanyols. Es molt senzill: Independència i punt.
Se li ha acabat la paciència i ha vist la llum, ha entès que els espanyols no ens consideraran mai una nació. No poden ni volen entendre aquesta mania que tenim els catalans de parlar en català. No podran entendre el perquè als restaurants hi tenim les cartes en català, demanem etiquetatge en català o a les escoles s’ensenya en català.
Em sobta que en López Tena hagi trigat tant a adonar-se que no hi ha res a fer, que no hi ha res a discutir, amb els espanyols. Es una discussió totalment inútil i les baralles no porten enlloc. Ho vaig tenir clar essent adolescent en un llarg internat de dos anys en una escola prop de Salamanca.
El que em sobta més però, és que cap membre de la política catalana encara no ho sàpiga i a hores d’ara encara tinguin esperança de poder pactar alguna cosa, recollir alguna engruna més i intentar que el nostre Ibertren de rodalies no acabi de petar del tot. Això sí, digueu-los on es la seva càmera per què puguin sortir bé a la foto.
No cal que ens discutim, no ens barallem. Declarem la independència, ho necessitem. Si continuem així Catalunya aviat s’acostarà al tercermundisme en infraestructures i logística empresarial. No anem en contra d’Espanya, no perdem temps. Espanya està bé on és, som nosaltres que hem de marxar. Sens dubte des de fora ens entendrem més cordialment amb els nostres veïns espanyols. Es molt senzill: Independència i punt.
dilluns, 26 de juny del 2006
Zoila Riera i l'Exposició de Flors.
Diumenge al migdia, repassant la premsa en la tranquil·litat calorosa d'un dia festiu de finals de juny, llegeixo a El Punt que Zoila Riera, portaveu de CiU a l'Ajuntament de Girona, diu que cal plantejar si el pressupost del consistori per a l'Exposició de flors és correcte perquè al seu entendre la ciutat té altres necessitats prioritàries, i que "potser cal reflexionar". I això és el que he fet.
Analitzant el tema des d’un punt de vista empresarial, més enllà dels pressupostos municipals, els números que em surten són que l'Ajuntament es gasta, segons l'article citat, 493.000 euros, per a fer venir a Girona unes 500.000 persones, que si comptem que pel cap baix fan una despesa durant la seva estada de 10 Euros per cap, aquest hipotètic mig milió de visitants, generarien uns ingressos de 5 milions d'euros en comerços gironins, vint vegades més que l'inversió. Aquests ingressos es reparteixen bàsicament entre el comerç i les empreses de serveis de la nostra ciutat, que en part retornaran a la ciutat mitjançant els impostos que serveixen per a cobrir les necessitats reclamades per Zoila Riera.
Analitzant el tema des d’un punt de vista empresarial, més enllà dels pressupostos municipals, els números que em surten són que l'Ajuntament es gasta, segons l'article citat, 493.000 euros, per a fer venir a Girona unes 500.000 persones, que si comptem que pel cap baix fan una despesa durant la seva estada de 10 Euros per cap, aquest hipotètic mig milió de visitants, generarien uns ingressos de 5 milions d'euros en comerços gironins, vint vegades més que l'inversió. Aquests ingressos es reparteixen bàsicament entre el comerç i les empreses de serveis de la nostra ciutat, que en part retornaran a la ciutat mitjançant els impostos que serveixen per a cobrir les necessitats reclamades per Zoila Riera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)