No els ho hem de permetre

La notícia de la mort de l’artista empordanesa Angeles Santos Torroella, ha arribat a Girona en un moment d’intens debat ciutadà, provocat per un nou episodi d’una trista manera de fer política al que ens tenen acostumats alguns dels nostres electes municipals.

Després d’escoltar diferents experts independents en documentalisme; art; cultura; turisme; gestió de ciutats; periodistes documentats; directors de museus, etc. queda molt clar, que el fons d’art i el documental de R. Santos Torroella, és un bé que Girona no es pot deixar perdre de cap de les maneres. Llavors, què és el que passa? Que, alguns dels nostres representants polítics municipals, aquesta gent que cobra diners públics per a gestionar de la millor manera possible la ciutat i els seus ciutadans, posen per davant la continuïtat del seu sou i els seus interessos partidistes (baralles internes incloses) que el bé de la ciutat.

M’ha costat molt saber de què  consta aquest fons que el govern municipal vol adquirir i crec que és bàsic per a poder opinar sobre el mateix –si no, em passaria com una exregidora experta en art  que, assisteix de ponent a una conferència sobre aquest fons i diu amb veu alta que no coneix el contingut del què ha vingut a parlar-

He pogut recopilar unes quantes dades del fons documental i de l’artístic que, crec que han de ser de domini públic:

Una biblioteca formada per més de 20.000 llibres catàlegs i revistes difícils de trobar.

Un arxiu amb 1.000 arxivadors que contenen 3.000 cartes amb diferents personalitats del món de l’art del S.XX, entre ells, un manuscrit de Dalí de 30 pàgines de la conferència “Picaso y Yo” que es va fer a Madrid l’any 1951.

1.340 obres d’art (Gairebé el mateix nombre que té el fons del Museu d’Art del mateix periode) entre les que destaquen 9 Dalí, 5 Picasso, 10 tapies, Miró, 1 Picabia (perseguit i desitjat pel Moma de NY), l’únic dibuix existent a Espanya de Remedios Varo, o uns quants interessants dibuixos de Federico Garcia Lorca, 5 Angeles. Santos Torroella (al catàleg del Reina Sofia de Madrid en veig tan sols tres i, després de la mort de l’artista, segur que intenten ampliar la col·lecció).

"Niña Muerta" d'Angeles Santos Torroella (fons ST)

Com és possible que la vídua de Santos Torroella no hagi venut abans als pretendents d’algunes de les seves obres com el mateix Reina Sofia o el Moma de Nova York? Per que el que demana aquesta senyora de 94 anys,  els fom el mateix Reina Sofia o sos in  l'e es conservi la seva memva York? os de  del mllar. oposiciés que el fons documental complementi l’artístic i que tot plegat formi un bloc que estigui a disposició dels especialistes i estudiosos que vulguin consultar l’arxiu per tal de poder publicar molta part inèdita que conté. Busca una continuïtat de la feina del seu marit.

No puc entendre com alguns poden titllar de precipitada aquesta compra que es va començar a negociar l’any 2001 pel llavors alcalde Nadal. Encara entenc menys, que aquests que ara  critiquen l’adquisició, eren els que la volien comprar, aquells que sempre han defensat la importància de la cultura per al futur econòmic de la ciutat. Girona, no es pot permetre que els interessos polítics i les absurdes picabaralles entre partits, deixin perdre oportunitats que poden situar la nostra àrea metropolitana com una de les capdavanteres del món en la gestió de la cultura. Ens hi estem jugant el futur, no els ho hem de permetre.

Girona és plaer!

És realment un plaer poder passejar per Girona, mirant la ciutat durant el cap de setmana que es porta a terme el Girona10. És un plaer, com actor o part organitzadora. És un plaer com a ciutadà gironí, veure com en tan sols dues edicions i des d’una iniciativa privada s’aconsegueix  una complicitat de les institucions tan sols comparable amb “Temps de flors”. És un plaer veure els carrers farcits d’activitats, uns carrers plens de gent, parelles joves, gent de mitjana edat, famílies amb nens petits i cotxets, grupets d’amigues i amics que han aprofitat per a fer un “Girona-10”. Passar el cap de setmana a la nostra ciutat, visitar-la, anar als museus, dinar i sopar en algun dels restaurants que han preparat un menú-10, escoltar els diferents concerts i obres de teatre que s’han programat, anar a fer un berenar-sopar al Mercat del Lleó, passejar per els diferents mercats  i fires artesanals i d’antiquaris i brocanters, de pintures, visitar la Catedral i els Banys Àrabs. A les botigues del centre, (tan sols a les 15 participants?) aprofitar els últims dies de rebaixes per a  “firar-se” a gust.

És un plaer poder afirmar que, en tan sols dues edicions, ja hi ha molta gent que parla d’una “festa major d’hivern”, unes petites fires de gener que trenquen bruscament el recolliment i tranquil·litat de la ciutat que ens te acostumats el final del primer mes de l’any.

M’agrada pensar que aquells nens que avui han vingut a passar un parell de dies amb els seus pares i han pogut gaudir d’una ciutat plena de tot tipus d’activitats, tindran gravats per sempre més aquests records d’una ciutat que els va acollir tan bé. Recordaran una ciutat bolcada a rebre a aquells que la visiten, amb uns carrers i carrerons increïbles i divertits, amb dues catedrals a pocs metres de distància, música als carrers,  barbacoes als mercats, gegants... festa, festa i festa a diferents barris.  Aquests noiets seran els nostres millors ambaixadors en un futur proper. Voldran tornar i segur que en parlaran bé a tots aquells que els hi preguntin.  Haurem fidelitzat una part important dels clients potencials.

M’agrada pensar en aquelles parelles joves que han vingut i que, tot i que ara no ho saben, recordaran amb alegria una de les seves primeres estades en un hotel de Girona, en un cap de setmana del tot diferent. D’aquí vint anys, miraran les fotos i comentaris que van penjar a Instagram, al Faceboock o tal vegada al Twitter, aquelles primeres coses del primitiu 2.0 -ara se’m fa  impossible imaginar en quin format les miraran- i tot mirant-les recordaran aquells moments de la fantàstica estada que van fer a Girona. Voldran tornar, segur.  I qui sap quants nous gironins -no de naixement, si no de creació- haurà aconseguit la festa del Girona-10!

És un plaer continuar treballant, ara ja per a una tercera edició, amb encara més força. Amb noves incorporacions a les diferents activitats i propostes, amb més sorpreses, anant de la ma amb els grans aliats del sector públic que han estat liderats per l’Ajuntament de Girona:  el Bisbat, el Consell Comarcal o el patronat de Turisme de Girona.

Girona és plaer!

publicat a el Punt-avui 29-01-2013:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/614455-girona-es-plaer.html

47 ANYS

47 anys.

Ara, segur que ja he passat l’equador de la meva vida –no puc pretendre viure molt més dels 90 anys que penso viure!-

Fa tot just tres hores que tinc 47 anys i ja em noto la maduresa, el pes de la responsabilitat, que comporta fer-se gran. Soc pare, de dos adolescents (Senyor, ajuda’m!) i company de vida d’una fantàstica xicota.

Fa tan sols dues hores i me’ls noto d’un a un. Estic repassant mentalment aquest gairebé mig segle i  m’adono de tot el que he fet, que no és poc. Segurament és tot  això que he anat fent, el que em fa notar aquest pes del temps.  He començat el dia –la nit per al lector-, amb un sentiment de pessimisme general, de decepció de moltes coses: De la feina i l’acumulació de temes pendents, d’alguns companys d’aventures, de la majoria de gent que es dedica a la política, de la gent del carrer que camina sense il·lusions, sense ganes, amb futur incert i sense haver estat preparats per a la supervivència necessària en aquesta nova època.

Confesso que, en la soledat de la nit i tan sols acompanyat per les cançons d’en Moustaki, he estat mirant fotos de fa anys, -la fototeca personal és important en moments de dubte existencial!

Sí, m’he fet gran. Ja no soc un jovenet i es normal que em noti aquest pes dels anys. Però...

M’he adonat que aquest pes de la maduresa no té per què ser un pes pesat, estàtic, feixuc, tediós. La podem convertir en una base massissa que actua com un estilobat per a suportar, donar l'estabilitat duradora i necessària als anys que encara em queden –i que espero que siguin molts-...!

Així dons, si heu cregut que us parlaria dels meus 47 anys amb paraules tristes i negatives, és que encara no em coneixeu prou. No em vull cansar de lluitar per a millorar el món on visc. Un món que m’ha regalat una vida plena de fantàstiques experiències. Em sento totalment afortunat d’haver pogut viure i veure tot el que m’ha passat, el que he aprés, les errades que he anat fent, els moments de felicitat màxima que he tingut, els amics que han aparegut en les diferents etapes de la vida...

Bé, tan sols us volia explicar que encara no en tinc prou,  haig de fer molta feina encara... Alguns m’acusareu de poc modest però tinc la sensació, sento la necessitat, de lluitar uns anys més per a millorar el món. Deixar als meus fills, una ciutat, un país, un planeta millor del que jo em vaig trobar. 

Jo tot sol poca cosa podré fer, és cert. En soc conscient. He trobat i continuaré trobant gent amb les mateixes ganes que jo, amics i amigues que, de manera voluntària, lluiten cada dia, cada setmana, cada més, per a millorar l’entorn on viuen, la vida dels seus veïns, les injustícies del nostre sistema, etc.

No tinc la veritat absoluta, ho sé. Noha de viure sense pors.  de fer. ig de fer,  e crec que igual, se me'unt amb futur incert i sense estar preparats per a la super pretenc que tots pensem igual, se me’n fot que parlin malament de mi per fer el que crec que haig de fer.  La vida és curta i s’ha de viure sense pors.  

I si al final resulta que no estic a l’equador de la vida, que, de manera precipitada em fan deixar-vos abans d’hora -dels 90 que us deia al principi-, m’agradaria que sabéssiu que he estat molt feliç, m’ho he passat molt bé. Ha valgut la pena. Feu un brindis a la meva salut.

Mentrestant -em sap greu-,  haureu de continuar aguantant els meus tuïts!

Salut!

Georges Moustaki – L'Ile Habitée 

Bon diumenge -10!

Redacto aquest escrit quan falten poques hores per a que comenci el cap de setmana de “Girona-10”. No puc saber dons, com anirà, quanta gent haurà vingut a aquesta meravellosa i interessant ciutat, com hauran anat els accessos i els aparcaments; les entrades gratuïtes als museus, la Catedral, les visites guiades i tot el que s’ha posat al sac d’aquest dia extraordinari; 1.500 persones hauran dormit, aprofitant aquesta increïble promoció nascuda, liderada i promoguda pels hotelers i restauradors de l’Associació d’hostaleria de Girona i Radial. 

Espero que hagueu tingut una molt bona nit! Avui toca viure la ciutat, menjar un xuixo a mig matí, recórrer els carrerons més tranquils i amagats; redescobrir racons normalment oblidats, aquells jardins,  passejos i muralles tan propers però que ens costa de perdre-nos-hi. Girona és una ciutat amb un encant especial, una “ciutat 10”. Caminar sobre les irregulars llambordes humides dels tranquil·líssims carrers del Barri Vell mentre la Beneta toca les hores, no té preu. Pujar fins els Jardins dels Alemanys, visitar la Plaça de Sant Domènec, el nou mirador dels antics Maristes...  

Fa venir gana... 

Teniu a la vostra disposició molts restaurants que hem preparat aquest dia amb molta cura. Girona és una de les primeres capitals gastronòmiques del món. 

Deixeu-vos anar i Gaudiu-ne!

Toni Vallory

La taxa nyap

Després de les diferents opinions aparegudes tan a la premsa com a la xarxa sobre la nova taxa turística que vol imposar a la força el govern d’Artur Mas, m’agradaria compartir alguns dels punts que porten al sector turístic a oposar-s’hi: 
1) No és una taxa turística, és un impost directe als establiments hotelers. O pot ser no han tingut en compte els milers de comercials de les empreses del país, treballadors de diferents sectors, traslladats a treballar lluny de casa seva temporalment, que s’han de quedar a dormir als establiments hotelers per feina? Han pensat que els turistes que tenen segones residències, no pagaran? Llavors, què vol dir “turística”?  
2)És una imposició feta de cop, amb errades i amb enganys de diferents consellers. L’últim va ser del Conseller Mena a Girona, fa pocs dies, on va dir que “n’aniríem parlant”. Consellers que caldria recordar que no en saben res de turisme i no s’escolten als professionals que tenen  en nòmina quan els expliquen que s’equivoquen. Hem de deixar clar que de mitjana,  la taxa, a Catalunya, descomptant Barcelona, representarà un 8% d’increment al preu d’hotels, apartaments, càmpings, etc. A París, la taxa representa un 0,7%, a Roma un 1,58, a New York un 1,83 i a Egipte, un 1% -Un detall a tenir en compte! 
3) És una estafa a un claríssim compromís electoral –el punt 539 del programa electoral de CIU a les eleccions autonòmiques diu “...ens comprometem a no establir noves figures impositives que tinguin com a objecte principal gravar l’activitat turística". Fa poques setmanes, el Sr. Duran i Lleida, defensava el que deia el programa electoral que CIU va presentar a les eleccions generals-2011: “...ens oposarem a l’establiment de noves figures impositives estatals que tinguin per objecte principal gravar l’activitat turística”.   Artur Mas, En un dinar just abans de les eleccions autonòmiques, ens va dir que creia en el sector, que si guanyava, ens escoltaria i ens tindria en compte per a projectar tot el que tingués a veure amb el turisme. En soc testimoni presencial i per tant puc afirmar que si la taxa s’acaba aprovant, el President haurà dit mentides, ens haurà enganyat. 
4) Sabem que a Catalunya es fan 180.000 pernoctacions anuals. Posant una mitjana de la taxa de 1,5€ per pernoctació, hauríem d’ingressar 270Milions d’euros. El Govern espera recaptar-ne tan sols 100M. Perquè? Per la gran quantitat d’allotjaments i d’apartaments turístics il·legals, que no estan donats d’alta i no tributen en cap impost. En lloc de perseguir-los, encara els fan més atractius... 
5) On aniran a parar aquests 100Milions? Qui els gestionarà? A quina partida en concret aniran a parar? Ens diuen que són per a la promoció de Catalunya al món. Una altre mentida. L’agència Catalana de Turisme (encarregada de la promoció de Catalunya al món mundial) té un pressupost anual de 15M d’euros. (On hi hem d’incloure les nomines de tots els seus treballadors/es.) Ara, de cop i volta ens hem tornat bojos i anirem a vendre Catalunya multiplicant per 7 els pressupost per a la promoció? Seria fantàstic! Pot ser però, que es necessitin per a pagar la F1 (35Milions) -que la vicepresidenta Sra. Joana Ortega dóna més preferència que als passatgers de Ryanair a Girona-. I, parlant d’avions, pot ser que els necessitin per la partida de (70Milions) que s’emporta Spanair? Ostres! Ara m’adono que eliminant aquestes dues partides ja tenim els 100M que necessitem... No ens neguem a la taxa, ens neguem a acatar un nyap!
Encara hi som a temps. Demano als responsables de CIU, que facin complir les seves promeses electorals. Demano als altres grups parlamentaris que votin en contra d’aquest nyap fet amb presses i obliguin el govern a buscar el consens que sens cap mena de dubte trobaran amb el sector si es fa ben fet.
Demano també als empresaris del sector que no es conformin. Que siguin valents i es neguin rotundament a cobrar i pagar aquest nou impost camuflat en la paraula taxa “turística”. El Govern s’atrevirà a multar TOTES les empreses turístiques del país? 

Decàleg de la Sra. M&M's

Molta gent m'ha demanat la publicació, després de conèixer l'existència d'un escrit resum descriptiu de la reunió de presentació de la Sra. Marian Muro davant el sector turístic gironí, aquest estiu, a Girona.
Com que vaig ser present a la citada reunió, puc donar fe que és un fidel relat del que va passar. No és un escrit meu, no és el meu estil. M'agradaria però haver-lo sabut escriure.

Tan sols m'agradaria puntualitzar que aquesta reunió -tot i que no es va voler reconèixer-,  es va convocar després d'unes "enganxades" 2.0 entre empresaris turístics i del comerç gironins i el Conseller Recoder, que va enviar a la Sra. Directora.

Cada d'hora que passa penso que la Sra. M&M's ens ha venut el següent decàleg:


1.- Ens feu molt pena per això hem vingut; ningú ens ha condicionat aquesta vista, tot el contrari m'ha sortit d'una manera natural o és que no saps llegir qui ha fet la convocatoria???. Jefa + 2 subalternes.


2.- El meu interlocutor és Mr. Patronat de Turisme CostraBrava - Pirineu perquè és impossible parlar directament amb tots vosaltres, sou massa complicats i de "poble".


3.- Les accions que ja teníem previstes fer segons calendari i pressupost amb el patronat ara les farem i seran les que us han de treure les castanyes del foc d'aquesta tardor - hivern; això sí, en pagareu una part perquè la cosa està fotuda.


4.- Els 7.5 milions € que podíem invertir amb Ryanair faran la mateixa fi que l'aerolinia i "volaran" cap a BCN i m'apunto medalla d'estalvi econòmic davant la resta de conselleries.


5.- No tinc ni idea com vindrà el Sr i la Sra Smith de Londres perquè efectivament NO queda ni un trist vol al Regne Unit però igualment aniré a fer una acció promocional a "The Stone Village" ( Roca Village versió UK), perquè ja està pressupostat i aprovat.


6.- La promoció interior al territori NO la faig jo, a veure si us entereu d'una vegada! Turisme de Catalunya només fa Londres - París - Milà que és fashion. A part no us l'aconsello doncs la gent de la terra no té €€€€.


7.- Com que l'antic govern de la ciutat a fet 0 accions els darrers 8 anys, tenim temps de fer les coses; Carles, tranquil que no vindrà d'un parell d'anys però si pots començar a esquitxar € millor que millor.


8.- Girona.....Girona existe!


9.- Insisteixo no vull parlar del tema Ryanair, no perquè no s'hi estigui treballant ni perquè internament ja ens va bé que vagin a BCN, ni perque en tingui alguna idea senzillament com deia en el MH President Pujol: Això no toca! Ara bé, les passareu molt putes per recuperar els TT.OO que vareu fotre fora enlloc de Ryanair.


10.- M'encanta Llafranc, m'encanta! ahora que ya tenemos la autovía sólo nos falta la parada del AVE Ganduxer / Diagonal a Llafranc con apeaderos en Sant Feliu y Playa de Aro para que no se quejen los vecinos de la escalera.

Confondre els naps amb les pastanagues

Llegeixo un article de M. Fañanás al Punt-Avui el dia 7/10, que no entenc: Girona compta amb 35 hotels i 1.500 habitacions, no 20 com cita en el seu article. Escudero va parlar de la província de Girona, no de la ciutat de Girona en afirmar que no sobraven places (Cosa molt diferent). Estic d'acord en que calen més polítiques actives (el pressupost per a la promoció econòmico-turística de Girona l’any passat, amb un govern que defensava la mateixa filosofia de creixement hoteler que el Sr. Fañanás durant dècades, va ser de 30.000€, mentre a Tarragona va ser de 1.500.000€). El resultat de les polítiques de promoció de Girona, sobretot en els últims 8 anys, ara es deixen veure. Si no es creu les valoracions negatives, sigui valent, vagi als hotels en persona i pregunti-los-hi. S’ha parat a pensar que pot ser que una de les causes del tancament del Fornells Parc hagi estat la construcció de l’hotel del costat de l’Hipercor com li van avançar els hotelers en el seu moment?

No ens podem comparar amb Florència (400.000 habitants) o Verona (275.000 hab.). Vostè confon naps amb pastanagues! No podem escriure de temes que no controlem. No podem fer demagògia mentre hi hagin molts llocs de treball en joc. Serietat. Volem fets i no paraules Sr. Fañanás si us plau!

No hi ha voluntat política

Portem més de mig any parlant i escrivint sobre el temor que l’Aeroport de Girona deixi de ser una de les bases de Ryannair.

Des de l’Associació d’Hostaleria de Girona, referent a aquest tema, ens hem reunit amb la vicepresidenta del nou govern català; amb diferents diputats; amb el director general de transports; amb la que en aquell moment era l’alcaldessa de Girona; amb el nou alcalde; amb el Director Territorial d’Empresa i Ocupació; amb el Delegat Territorial; amb representants de diferents partits polítics (aquells que fins fa quatre dies tenien les regnes i ara sembla que no vagi amb ells, que no hi tinguin res a veure, que això és nou i culpa única del nou govern, que els diputats catalans a Madrid no hi tenen res a dir ...)

Hem enviat cartes al president de la Generalitat així com als titulars de les diferents conselleries afectades per aquest afer, demanant una ràpida solució a les negociacions, mostrant la nostra preocupació per la continuïtat de les nostres empreses turístiques,

Hem assistit i participat a reunions amb representants de les diferents branques empresarials i institucionals...

Res, no hi ha res a fer. No cal perdre més temps en reunions estèrils ni en rodes de premsa “unitàries”. El govern català o bé no sap com negociar-ho o –contràriament al que diuen-, no és una de les seves prioritats. Aquest segon punt ens va quedar clar quan fa uns mesos a la Sra. Joana Ortega –vicepresidenta del Govern-, se li va “escapar” reconèixer que la subvenció a la Formula-1 no era comparable amb el cas de Ryannair i l’Aeroport de Girona (“per el fet de tenir la F-1, més ressò internacional”)

La meva condició de provincià no m’ho deu deixar entendre...

Han tardat mig any a oferir el mateix -o gairebé el mateix-, que el contracte que hi havia sobre la taula quan van entrar al govern. (Preacord que es signava des d’un govern en funcions, al mateix temps que el nou president del nostre país prenia possessió del càrrec. –Fet que tampoc puc entendre) Des d’un punt de vista estrictament empresarial ho han fet tant malament com han sabut. Si una empresa està negociant amb una altre i al cap de més de mig any, després de diferents trobades, es presenta a la reunió amb el mateix contracte que es va discutir el primer dia, l’altre empresa l’engega a pastar fang. -Lògic.

Els números canten. Hi ha un estudi molt interessant realitzat per la Universitat de Girona i dirigit per l’Antonio Donaire –un dels grans experts en turisme- que, a part de trencar uns quants tòpics sobre la gent que viatja amb Ryannair, el com i per quin motiu ho fan, ens diu que la mitjana de diners que gastaven a casa nostra els que arriben (arribaven) a Vilobí, era de 200€ per passatger. Aixó em porta a fer una simple operació matemàtica que s’aprèn a primer d’ESO i me n’adono que si aquesta temporada hem perdut dos milions de passatgers, hem deixat d’ingressar quatre-cents milions d’euros per el fet de no invertir-ne 7, 12 o 15. Tan sols els impostos directes d’aquesta xifra que em deixat d’ingressar, és de setanta-dos milions d’Euros. (impostos però que van a Madrid) . He de dir però i que quedi ben clar, que aquests diners no els perd Catalunya. Girona i Reus els deixen d’ingressar però a Barcelona els incrementen...

A el Prat, juntament amb Barajas, cobren unes taxes que estan un 40% per sota de la mitjana de qualsevol altre aeroport principal de les capitals europees i estan molt igualades a les que cobren a Girona, es vergonyós. Des d’un punt de vista empresarial, si a qualsevol comerciant li oferim un local al Passeig de Gràcia al mateix preu que paga al barri de Pedret de Girona, amb els ulls clucs se’n va a Barcelona.

La solució és tan sols de voluntat política. No perdem més temps, no calen noves reunions, ni més entrevistes, ni més rodes de premsa com tampoc cap més foto de grup. Si de veritat el que volem és un aeroport del Prat internacional i de primer ordre, s’han de començar a posar al dia les taxes per tal de re-situar l’oferta natural dels vols de baix cost i portar-los als aeroports radials. Sí, no cal que ens recordin que això depèn de Madrid, ja ho sabem. És just el que els demanem: negociïn amb el govern espanyol.

Sabem que no ho faran amb prou intensitat i que aquest serial dels traspassos encara ha de durar, ja els va bé a vostès. Nosaltres, mentrestant, continuarem intentant salvar el patrimoni empresarial turístic gironí, el nostre. Com recomanava Martí i Pol: “potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat...”

Homenatge a en Siset Salleras

És molt difícil estar preparat per a quan algú proper ens deixa, es mort.

Llavors, quan esdevé aquest fet inevitable, del que ningú no ens n'escaparem, ens venen moments de perplexitat, de xoc i bloqueig cerebral, de records i retrets mentals amb un mateix: feia temps que volia anar-lo a veure; no li havia dit mai que l'estimava amb tota la meva ànima; no vaig a contestar aquella trucada perduda de fa molts dies, etc.

Em va passar -ja fa anys, amb el meu pare.

Feia anys que dèiem de quedar un vespre d'un cap de setmana a la casa de Calella per a fer un bon sopar a les brases de la llar de foc.

Jo, en tant que cuiner que treballava els caps de setmana, no hi vaig poder anar en quinze anys. Quinze anys dient-l'hi : sí, hem de buscar un dissabte que pugui venir... No va arribar mai aquest dissabte que tan esperàvem tots dos. Ho vaig descobrir el mateix dia de la seva mort.

Avui, ha mort en Siset Salleras.

Avui ha tornat a passar-me el mateix. Feia anys que havia de pujar a casa seva a mitja tarda, a aprendre a fer anar el torn, a esmolar broques, a parlar durant molta estona -que d'això en sabia un munt-, a aprendre de la vida, de la seva experiència.

Ja no podrà ser. He tornat a fer tard.

Em quedarà però per sempre més, l'essència de tot allò que em va transmetre. La seva manera d'entendre la vida, la dedicació carinyosa cap als seus nets en preparar-los el tió, artilugis per a jugar, uns petits platets de coure per a posar-hi llaminadures per l'arbre de Nadal. Tampoc puc oblidar aquell que em va ensenyar que un gintònic suau a mitja tarda o després de dinar, és fantàstic.

Una tristesa que em navega per tot el cos, és timonejada per la melangia i la sacsejada emocional de l'evidència de la nostra fragilitat.

Avui escric un petit homenatge a en Siset. Aquell qui em va tractar sempre com un fill, que em va ajudar sempre que li vaig demanar sense esperar mai res a canvi.

Una abraçada molt forta i un agraïment immens.

Bon viatge.

Girona a Fitur



Mostra del menú d'un dels dies. Catalunya no pot oferir algo millor?



Fa poc vaig anar a Fitur. La Fira Internacional del Turisme, que es fa anualment a Madrid.

Em va sorprendre l’estand de Catalunya. Era immens, molt ben situat, -el primer del passadís central. Preparat per a que es poguessin fer presentacions territorials massives, amb una sala de premsa ben equipada, microfonia, tècnics de so, grans pantalles de tv. Amb espais per a fer molts contactes, una amplia cafeteria, un reservat per a menjador, etc. Un estand on predominava el color blanc, la senzillesa, m’atreviria a dir fins i tot la nuesa dels diferents espais. Un estand atès per diferents tècnics dels diferents organismes que hi participaven. Uns i sobretot unes tècniques de turisme que atenien les consultes i ampliaven contactes amb una professionalitat envejable. Llàstima que el disseny de l'espai fos pèssim i sempre estigués gairebé buit!

Vaig acostar-me al petit taulell del Patronat de turisme de Girona - Costa Brava i no hi vaig trobar cap fulletó informatiu, planell, tarja, díptic, o el que fos, de Girona ciutat. Res, ni un sol paperet.
Dijous a la tarda, la regidora de Promoció de la ciutat de Girona, la representant del nostre ajuntament, va fer una intervenció sonada: Sense cap vergonya, va pujar a l’escenari preparat per a les presentacions i sense ni una sola persona de públic -bé, hi era jo parlant amb un amic-, sense premsa, sense oients, va començar a presentar, a “vendre” Girona i la seva nova i fantàstica ruta de les pedres. Jo sí que em vaig quedar de pedra al sentir que la seva intervenció allí, a Madrid i dirigida a una fira internacional, era integrament en Català. D’això se’n diu saber-ne! Va acabar els seus deu minuts de gloria, amb una quinzena d’espectadors reclutats a corre-cuita entre el personal que van trobar per l’estand.

Em pregunto què ens va costar el desplaçament i les dietes d’aquesta senyora i la seva brillant ponència!

Hauríem de començar a queixar-nos de veritat. Ara és el moment. No ens podem permetre quatre anys més d’ineptituds, enganys, robatoris i desídies institucionals com les que em tingut. Si no hi ha turistes, els hotels són vuits, als restaurants no hi entra gent i les botigues no venen. Si no ens agafem en serio el palau de congressos que hauríem de tenir –i que no tenim-, i com s’ha de fer funcionar, no vindran congressistes. Si institucions i sector privat no anem junts, no ens en sortirem.

Qui s’hi compromet?

Aquest govern ja no podrà ser dels millors

Llegeixo amb estupefacció, la notícia estrella d'aquest vespre.

CIU l'ha cagat i molt fort.

Artur Mas va deixar molt clar molts cops i davant molta gent que, si guanyava les eleccions faria un govern de màxims, dels millors.

Avui, em pregunto si en Mas és un mentider tipus ZP o bé algú l'hi ha donat gat per llebre. -Vull creure en la segona  opció.

Fitxant un dels pitjors gestors municipals que hi ha hagut a la ciutat de Girona, no es pot fer un govern dels millors.

No, em sap greu, no hi estic d'acord. Aquest senyor no ha fet ni farà les coses bé.

Ho puc dir com a empresari de Girona per que m'ha fet perdre directament molts milers d'euros

Ho puc dir com a ciutadà de Girona per que ens ha fet perdre molts milions d'euros

Ho puc dir com a veí seu perquè a part de fer-me perdre clients, a casa serva i tot i sent regidor d'urbanisme, s'ha saltat la normativa urbanística municipal del Barri Vell molts cops.

Poc ha durat la gran il·lusió que molts vam posar amb CIU.

Una llàstima...

Mentre

://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/354296-critiques-dels-locals-de-girona-per-laugment-de-les-taxes-de-les-terrasses.html


Cal felicitar als nostres governants municipals per la feina ben feta. Per que cada dia la fan més bé. Per que s'estimen la ciutat i demostren cada dia, esforçant-se fins a l'infinit que són els millors del mon.

M'agradaria exposar-vos un poema que m'ha sortit del cor tot llegint la notícia:

-Mentre l'alcaldessa no es cansa, un i altre cop de demanar als restaurants que baixem els preus de les cartes i els menús, per al bé de la ciutat, ells ens pugen vergonyosament (un 60%) els impostos. (Perdo, les taxes. Els impostos no pugen, ja ho va dir.)

-Mentre inauguren el nou centre municipal d'informació turística en un lloc on no hi ha turistes, tanquen les portes del que hi havia en el lloc on hi passen turistes (la Rambla). No han escoltat les queixes del sector i la posterior demanda i fins i tot súplica de cessió urgent de l'antic espai d'informació ara tancat i vital per al turisme a la nostra ciutat.

-Mentre que des del sector privat es proposa i es presenta a l'ajuntament un projecte d'aula gastronòmica al Mercat del Lleó, la lleona de torn roba el projecte que li han presentat, roba els diners destinats a la promoció gastronòmica de la ciutat, munta una aula xapucera i insostenible i hi enterra tot el pressupost disponible. (i el no disponible però això, en tot cas hauria de ser la fiscalia qui ho demanés)

-Mentre el sector privat denuncia la mala senyalització a la nostra ciutat i en demana una revisió urgent, es fan rutes senyalitzades per anar a veure les pedres.

-Mentre moltíssims municipis gironins accedeixen a fires promocionals amb un cost baixíssim aportant planells, tríptics, fulletons, etc. El nostre ajuntament amb la seva fantàstica àrea de promoció dirigida per la millor regidora que ha tingut Girona en molts anys, no apareix enlloc, no li cal

-Mentre els bars, cafeteries, restaurants i hotels, pateixen la crisi econòmica de manera especialment dura, l'ajuntament tarda dos anys a permetre l'ús de les estufes a les terrasses. Llavors però han de pagar un 60% d'increment de taxes.

-Mentre l'Auditori no faci de veritat de palau de congressos i es conformi amb ser auditori i poca cosa més...

-Mentre el regidor d'urbanisme tingui la llibertat de fer obres de reforma al Barri Vell, fora de normativa...

-Mentre els senyors de l'oposició no facin res per a evitar tot aquest desgavell que tenim al consistori...

-Mentre...

Mentre anem baixant el cap, ens anem queixant individualment, continuem pagant i a sobre, la majoria de nosaltres fem bona cara quan ens venen a veure... Podrem continuar aquesta llista de manera inacabable.

Aviat però vindran eleccions... Continurà tot igual?

Carbó de reis a l'ajuntament de Girona

Mentre feia de patge reial, a quarts d’una de la matinada, a Girona, dins d’una furgoneta amb un bon amic, després d’un sopar amb molta beguda i poca aigua, tornàvem cap a casa amb la feina feta. Hem anat a buscar un dels regals grans i pesats que viatjava a cos de rei: una taula de fusta, de jardí .

Amb la furgoneta passem per davant de l’ajuntament. M’adono que allí ja han passat els reis. Sí, la porta és tota plena de carbó (No es deuen haver portat del tot bé). La furgoneta no s’atura i passem la Plaça del Vi. El meu amic, que m’ajudava a fer de patge, condueix la furgoneta grossa de la seva empresa sense massa pràctica. De cop li demano que s’aturi i faci marxa enrere. Farem una foto de la porta de l’ajuntament amb el carbó. Una foto interessant per a compartir amb els amics feisboqueros. Oh! M'adono que no porto el mòbil. L'he deixat a casa.  Li demano el seu telèfon per a fer la foto i em contesta algo així com que baixa ell a fer-la, que és més ràpid això que explicar-me com va la càmera del mòbil.

La furgoneta grossa, negra mate, al mig de la plaça del vi just davant la porta de la casa consistorial; jo a dintre, ben assegut i amb el cinturó posat; en Josep baixa, es planta davant la porta de l’ajuntament i s’apropa per a fer la foto. No se li engega el flaix i es queda dret, pal plantat allí davant, mira l’aparell per tal de fer la foto amb flaix..

Apareix de cop, per la cantonada, un cotxe de la policia municipal. Li dic en broma i amb veu alta: Josep, compte, la poli! El cotxe accelera una mica i passa entre la furgoneta i el fotògraf de manera ràpida i es posa entravessada davant la furgoneta. Baixen els agents i es dirigeixen directament a en Josep disposats, com a mínim, a detenir-lo convençuts de que és el brètol que acaba d'omplir  l’entrada de l’ajuntament de carbó. L’hi demanen explicacions. Ell, sorprès de la situació s’excusa una mica: nooo.. tan sols volíem fer una foto... el facebook..

No puc aguantar més. Em poso a riure com un boig des de dins la furgoneta. És una situació tan surrealista com còmica.  El vi, els caves i el gintònic de després de sopar em fan perdre una mica el control i no puc parar de riure quan veig tres cotxes patrulla més que arriben a la plaça amb les llums blaves engegades, a tota màquina  i els agents, baixant dels seus vehicles, envolten al suposat fotògraf-delinqüent.

Em sap molt greu no haver pogut fer la foto del president d'una associació de comerciants, un amic, un premi J.M.casero, un empresari gironí, a la una de la matinada, davant la porta de l'ajuntament, envoltat de policies que no sabien ben bé si detenir-lo o no.

(Les restes de cava i dels dels gintònics de després de sopar)



Baixo de la furgoneta i em dirigeixo a una agent –tot rient-, explicant-li que, encara que a vegades la “liem” una mica i tenim fama de crítics amb algunes accions del consistori, som bons ciutadans i ja no tenim edat per a bretolades.
En aquell moment des de la central els avisen que a casa de l’alcaldessa també hi ha passat el mateix rei. Ens deixen marxar, marxen. A prop de la casa un ex-conseller que viu al Barri Vell, també hi ha moviment de patrulles. Els reis van ràpids...

Un cop a casa -amb una patrulla al darrera vigilant-nos-, ens n’adonem que cap dels dos portàvem cap mena d’identificació, havíem begut una mica i la furgoneta, per allí no hi podia passar. Comentem i imaginem què hagués passat si no ens haguessin cregut, si a més, hi hagués hagut la nostra estimada primera tinent d'alcalde com a alcaldessa en funcions, si a més, ens haguessin fet bufar i si a sobre, a la furgoneta hi haguessin hagut restes de carbó d'alguna barbacoa passada.

Un titular de primera plana per a la premsa local: Coneguts representants del comerç i hostaleria, detinguts per haver omplert la porta de l'ajuntament de carbó, després de beure's uns quants gin-tònics.

És complicat aixó de fer de patge reial... ;-))

PD: Perdoneu la mala qualitat de la foto. Els municipals no ens han deixat tornar-ho a provar

BON ANY

Ara fa un any acomiadava el 2009 amb un escrit, enmig d'una forta preocupació social per l'atur, la crisi, la manca de finançament, el tancament de molts locals de comerç i restauració, i la incertesa dels que no havíem tancat de saber quant temps més podríem aguantar.

Llavors vaig compartir amb vosaltres que el 2010 se’m presentava ple de projectes interessantíssims tant professionalment com per al creixement personal.

A l’hora de la veritat però, la majoria d’aquells projectes no s’han materialitzat.

No ho han fet però per que he tingut una inexplicable pluja de propostes, moltes d’elles de gent que no coneixia, per a portar a terme projectes de naturalesa molt diferent. Avui, necessitaria tres “jo” per a poder fer tot allò que m’han proposat i que per alguna raó o altre m’han atret. No dono més de mi. Tinc un límit físic i d’horari. Em sap greu...

Ha passat un any: Un projecte meu d’educació alimentària ha guanyat una beca; Faig molts tallers de cuina a llocs molt diferents; No he hagut de tancar cap local. No he hagut de continuar rebaixant el nombre de treballadors; Hem pogut aturar les pèrdues empresarials de l’any 2009. Tot això Amb el cinturó bastant més estret, sí. Fent moltes més hores, sí. Però em sento molt viu i més fort.

Deixem una dècada, els primers deu anys orfe de pare; uns anys amb uns canvis de governs i governants per a oblidar; uns anys on hem passat d’aconseguir diners fàcils a tenir difícil cobrir les nòmines; Els fills han passat de nadons a nois; Alguns amics s’han separat i altres s’han allunyat. Hem passat però uns anys molt bons amb uns records inesborrables.

Comença una nova dècada i amb ella neixen noves il•lusions: Neix un nou projecte súper interessant, assessorar la posada en marxa d’una petita xarxa d’hostatgeries a la província de Girona; Comença un nou i diferent govern; Hi haurà canvis a les alcaldies, això provocarà canvis als consells comarcals, a les diputacions, a institucions i patronats varis... -Bé, ja començava a tocar. Serà una dècada de fills adolescents –ai, ai; D’arribar als cinquanta i pico -Déu n’hi do!; d’aprendre a agafar-me les coses amb més tranquil•litat; Segurament d’aprendre a viure una mica més la vida.

Vull continuar amb tots vosaltres aquests propers deu anys. Estic content amb la gent amb la que em relaciono. Amb els que coincidim i amb els que discrepem. Amb els que els agraden els gintònics i als que no. Amb els que em doneu consells i als que em demaneu opinió. Estic segur que els meus propers anys seran d’una intensitat gairebé comparable amb l’adolescència i m’agradarà poder-ho compartir amb vosaltres.

Bon any!

Reflxions Electorals

He acabat de reflexionar i m’agradaria compartir algunes d’aquestes reflexions de manera resumida:


-La primera cosa que m’ha fet pensar, reflexionar, és el per què ens cal un dia de reflexió. No ho entenc, de veritat. No ens el podríem estalviar? Els països que no tenen aquesta jornada on se’ns tracta una mica com curts de mollera, no els va bé? La gent es confon en el seu vot? No, no ho crec.

-La segona cosa que m’ha vingut al cap, ha estat recopilar mentalment alguns dels comentaris que he anat sentint de la moltíssima gent que no anirà a votar i intentar vincular-los d’alguna manera amb les diferents propostes de les diferents formacions polítiques que es presenten. No he estat capaç de trobar cap intent de motivació del vot més enllà del ja conegut “que ve el llop!”. Trist, sí.

-He continuat aprofundint i he augmentat l’esforç mental de la meva tanda de reflexions de cada quatre anys i he anat a parar a analitzar una mica els diferents missatges que han anat llançant cada un dels partits i les seves diferents propostes, queixes de la “competència”, ensenyar les medalles de la feina feta els últims vuit anys o els altres darrers vint i tres... Estressant, sí, sens dubte!

-M’agradaria anar a votar a un candidat, a una formació, a un equip, que em convencés. No serà així. No ha estat possible. No me’n agrada cap. He vist en molts d’ells, amb els que hi he tingut algun vincle o relació -gairebé tots els que tenen representació parlamentària-, coses que no m’han agradat: enveges internes; odis personals; cops de colze descarats i coneguts, sense que ningú no pugui parar-los; Mentides i demagògies amb premeditació, traïdoria i fins i tot nocturnitat sense cap atenuant possible a part del de guanyar vots a qualsevol preu.

-Un trist exercici de democràcia mal entesa, una gent amb ganes d’agafar-se a la mamella del poder a qualsevol preu. Uns sense acabar-se de mullar, altres prometent coses que fa temps que haurien d’haver solucionat i, no tan sols no han estat capaços de fer-ho, si no que ho han empitjorat tant com han pogut al fer cas omís als diferents professionals privats dels diferents sectors.

-Aniré a votar, sí. Hem d’anar a votar, sí. Encara que sigui tan sols per a poder denunciar diàriament tot aquells abusos, desídies, incompetències, i males praxis dels que ens governin. Hem d’aprendre a parlar clar, sense pors. Però primer cal triar als que ens desagradin menys.