Una simfonia perfecte.

Feia molts dies que anava de bòlid. Més agobiat del que el cos aguanta sense que et comenci a canviar el caràcter i, la gent que és al teu costat ho comenci a patir.

Els restaurants, els parcs infantils, el minigolf, els bons fogons, l’exposició de flors... Ostres, crec que hauria de parar.

Hi ha moments en la vida, que et trobes una mica desorientat i no saps cap a on és millor tirar, què es el millor professionalment i personalment. –Existencialisme

Hi ha moments a la vida que son com si tot plegat els musics de l’orquestra es tornessin de cop anàrquics, que cada instrument toqués individualment i sense tenir, en absolut, en compte als altres. –Un orgue de gats.

De cop, en el que creus que és el pitjor moment, que ja no pots més, s’obre una petita escletxa i, una trucada a mitja tarda et comunica que aquell dissabte a la nit, i per unes hores, pots ser lliure. No tens nens i no has d’anar a treballar. –Dilema,
què fas?, què pots fer?

Cinc segons, no més, és el que tarda el cervell en donar l’ordre d’agafar el mòbil i trucar al Celler de can Roca. És gairebé impossible trobar taula per a un dissabte tres hores abans però, per provar que no quedi. Fantàstic m’acaben de confirmar la reserva. Truco de seguida a la Montse i li explico que vagi preparant-se per anar a sopar al Celler.
No, no que es posi “guapa”, no vull dir aixó. Que es prepari mentalment –igual que estic fent jo m’entre li dic-. Que comenci a bellugar els engranatges que fan sensibilitzar els sentits.

Plou, ho ha fet tota la tarda, arribem sota la pluja. El paraigües passa molt just entre els murs de la suau rampa d’accés. Ja al jardí, amb la cuina al davant i la visió del menjador a través dels vidres, comences a deixar-te anar per a poder concentrar-te amb el que passarà allí dintre.
Comences a baixar cap al menjador mentre et vas creuant amb el personal que et va donant la benvinguda tot saludant-te. Comença la màgia, ets en un local que et fa sentir com si fossis en un conte i tu en fossis el príncep.

Snacks mentre en Pitu et transmet, amb saviesa que ets a casa teva i així t’has de sentir. Em quedo amb els pèsols que em sorprenen primer per la mida, després per la textura i al final amb el gust.

Comença el festival i cada plat et sorprèn. Sembla que faci anys que no hi venia però no és així. No fa massa de l’última vegada i recordo marxar gratament sorprès amb el que vaig disfrutar.
A mida que van passant els plats m’adono que hi ha hagut una evolució de conceptes i tècniques. Cada plat és una nova pujada de llistó i penses que bé, és normal que ara en toqui un que no et transporti directament al cel dels plaers terrenals. Arriba el següent i t’adones que en aquella cuina tenen més recursos, idees i projectes de les que tu et puguis arribar a imaginar mai. Em sobta el garrí –que el meu cervell ja el tenia “escanejat” i, de cop, quan el tens al davant, t’adones que aquell garrí conegut anteriorment i que consideraves “la perfecció”, és un altre i és molt millor. Disfruto amb la Royal d’oca. Com és possible revisitar la cuina més clàssica d’aquesta manera?

L’increïble maridatge no perdona els meus excessos i començo a notar l’efecte dels exquisits elixirs de Baco, triats per a cada plat.

Bé, vaig acabant...

Pèsols de postres. Segurament la meva sensibilitat gustativa-recordativa, en aquell moment era forta. De cop, la memòria gustativa em transportà a la infantessa, al maresme, a un racó d’un jardí fantàstic d’una casa pairal familiar desgranant pèsols al sol i menjant-ne els més petits, d’un en un, posant el pèsol a la boca i notant com amb una lleugera i estudiada pressió amb les dents, esclatava la frescor interior d’aquell vegetal. Em vaig emocionar tant que els ulls se’m van humitejar. Menjant, no m’havia passat mai.

Com es pot millorar una obra mestra com el Trêsor?
Com és possible que aquesta millora esdevingui immillorable?

No soc cafeter. Vaig trobar sublim l’endívia. Pot ser que sigui el millor plat que he menjat per acabar un àpat. Et deixa una sensació simplement genial.

Una simfonia perfecte. Les piles es van carregar. Puc continuar.

No sé mai com descriure la sensació de venir a menjar a casa vostra, no he sabut mai explicar-vos el que transmeteu a l’interior dels vostres clients –es clar que d’això només puc parlar per mi-.
No he trobat mai la manera d’agrair-vos, per un costat totes i cada una de les vegades que he pogut menjar a casa vostra i, per altre banda, l’acolliment sincer, el plaer de poder gaudir, de compartir el vostre preuat temps, la vostra saviesa i bonhomia.

He pensat que, com que no us puc aportar res i sempre soc jo el que recull i vosaltres els que doneu, us dedico l’estona que he dedicat a aquest escrit. Poca cosa –de fet res per vosaltres- encara us he fet perdre més temps però no me’n podia estar de dir-vos que és un plaer que en el mon hi hagi gent com vosaltres.