No hi ha voluntat política

Portem més de mig any parlant i escrivint sobre el temor que l’Aeroport de Girona deixi de ser una de les bases de Ryannair.

Des de l’Associació d’Hostaleria de Girona, referent a aquest tema, ens hem reunit amb la vicepresidenta del nou govern català; amb diferents diputats; amb el director general de transports; amb la que en aquell moment era l’alcaldessa de Girona; amb el nou alcalde; amb el Director Territorial d’Empresa i Ocupació; amb el Delegat Territorial; amb representants de diferents partits polítics (aquells que fins fa quatre dies tenien les regnes i ara sembla que no vagi amb ells, que no hi tinguin res a veure, que això és nou i culpa única del nou govern, que els diputats catalans a Madrid no hi tenen res a dir ...)

Hem enviat cartes al president de la Generalitat així com als titulars de les diferents conselleries afectades per aquest afer, demanant una ràpida solució a les negociacions, mostrant la nostra preocupació per la continuïtat de les nostres empreses turístiques,

Hem assistit i participat a reunions amb representants de les diferents branques empresarials i institucionals...

Res, no hi ha res a fer. No cal perdre més temps en reunions estèrils ni en rodes de premsa “unitàries”. El govern català o bé no sap com negociar-ho o –contràriament al que diuen-, no és una de les seves prioritats. Aquest segon punt ens va quedar clar quan fa uns mesos a la Sra. Joana Ortega –vicepresidenta del Govern-, se li va “escapar” reconèixer que la subvenció a la Formula-1 no era comparable amb el cas de Ryannair i l’Aeroport de Girona (“per el fet de tenir la F-1, més ressò internacional”)

La meva condició de provincià no m’ho deu deixar entendre...

Han tardat mig any a oferir el mateix -o gairebé el mateix-, que el contracte que hi havia sobre la taula quan van entrar al govern. (Preacord que es signava des d’un govern en funcions, al mateix temps que el nou president del nostre país prenia possessió del càrrec. –Fet que tampoc puc entendre) Des d’un punt de vista estrictament empresarial ho han fet tant malament com han sabut. Si una empresa està negociant amb una altre i al cap de més de mig any, després de diferents trobades, es presenta a la reunió amb el mateix contracte que es va discutir el primer dia, l’altre empresa l’engega a pastar fang. -Lògic.

Els números canten. Hi ha un estudi molt interessant realitzat per la Universitat de Girona i dirigit per l’Antonio Donaire –un dels grans experts en turisme- que, a part de trencar uns quants tòpics sobre la gent que viatja amb Ryannair, el com i per quin motiu ho fan, ens diu que la mitjana de diners que gastaven a casa nostra els que arriben (arribaven) a Vilobí, era de 200€ per passatger. Aixó em porta a fer una simple operació matemàtica que s’aprèn a primer d’ESO i me n’adono que si aquesta temporada hem perdut dos milions de passatgers, hem deixat d’ingressar quatre-cents milions d’euros per el fet de no invertir-ne 7, 12 o 15. Tan sols els impostos directes d’aquesta xifra que em deixat d’ingressar, és de setanta-dos milions d’Euros. (impostos però que van a Madrid) . He de dir però i que quedi ben clar, que aquests diners no els perd Catalunya. Girona i Reus els deixen d’ingressar però a Barcelona els incrementen...

A el Prat, juntament amb Barajas, cobren unes taxes que estan un 40% per sota de la mitjana de qualsevol altre aeroport principal de les capitals europees i estan molt igualades a les que cobren a Girona, es vergonyós. Des d’un punt de vista empresarial, si a qualsevol comerciant li oferim un local al Passeig de Gràcia al mateix preu que paga al barri de Pedret de Girona, amb els ulls clucs se’n va a Barcelona.

La solució és tan sols de voluntat política. No perdem més temps, no calen noves reunions, ni més entrevistes, ni més rodes de premsa com tampoc cap més foto de grup. Si de veritat el que volem és un aeroport del Prat internacional i de primer ordre, s’han de començar a posar al dia les taxes per tal de re-situar l’oferta natural dels vols de baix cost i portar-los als aeroports radials. Sí, no cal que ens recordin que això depèn de Madrid, ja ho sabem. És just el que els demanem: negociïn amb el govern espanyol.

Sabem que no ho faran amb prou intensitat i que aquest serial dels traspassos encara ha de durar, ja els va bé a vostès. Nosaltres, mentrestant, continuarem intentant salvar el patrimoni empresarial turístic gironí, el nostre. Com recomanava Martí i Pol: “potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat...”