divendres, 17 de juny de 2011

Homenatge a en Siset Salleras


És molt difícil estar preparat per a quan algú proper ens deixa, es mort.
Llavors, quan esdevé aquest fet inevitable, del que ningú no ens n'escaparem, ens venen moments de perplexitat, de xoc i bloqueig cerebral, de records i retrets mentals amb un mateix: feia temps que volia anar-lo a veure; no li havia dit mai que l'estimava amb tota la meva ànima; no vaig a contestar aquella trucada perduda de fa molts dies, etc.

Em va passar -ja fa anys, amb el meu pare.
Feia anys que dèiem de quedar un vespre d'un cap de setmana a la casa de Calella per a fer un bon sopar a les brases de la llar de foc.
Jo, en tant que cuiner que treballava els caps de setmana, no hi vaig poder anar en quinze anys. Quinze anys dient-l'hi : sí, hem de buscar un dissabte que pugui venir... No va arribar mai aquest dissabte que tan esperàvem tots dos. Ho vaig descobrir el mateix dia de la seva mort.
Avui, ha mort en Siset Salleras.
Avui ha tornat a passar-me el mateix. Feia anys que havia de pujar a casa seva a mitja tarda, a aprendre a fer anar el torn, a esmolar broques, a parlar durant molta estona -que d'això en sabia un munt-, a aprendre de la vida, de la seva experiència.

Ja no podrà ser. He tornat a fer tard.
Em quedarà però per sempre més, l'essència de tot allò que em va transmetre. La seva manera d'entendre la vida, la dedicació carinyosa cap als seus nets en preparar-los el tió, artilugis per a jugar, uns petits platets de coure per a posar-hi llaminadures per l'arbre de Nadal. Tampoc puc oblidar aquell que em va ensenyar que un gintònic suau a mitja tarda o després de dinar, és fantàstic.

Una tristesa que em navega per tot el cos, és timonejada per la melangia i la sacsejada emocional de l'evidència de la nostra fragilitat.
Avui escric un petit homenatge a en Siset. Aquell qui em va tractar sempre com un fill, que em va ajudar sempre que li vaig demanar sense esperar mai res a canvi.

Una abraçada molt forta i un agraïment immens.

Bon viatge.

Cap comentari: