diumenge, 27 de desembre de 2009

Records materials


Els anys van passant, sí, ja ho sabem. El temps passa i no ho poden evitar. Els Nadals es toquen l’un amb el següent i tan sols hi som a temps a preguntar-nos: Ha passat un any ja?

Disculpeu la carrincloneria d’una petita dosi de melangia nadalenca, les trobades familiars (que sempre ens porten per uns petits instants a recordar aquells als qui ja no veurem més) sumat als excessos ingerits durant aquests dies, porten directament –en la soledat de la nit, d’altes hores de la matinada-, a reflexionar sobre el nostre breu pas per aquesta vida.

De la mateixa manera que la foto que encapçala aquest escrit em pot portar –em porta- a recordar una casa que ja no hi és, un jardí que ja no existeix, un pare assegut a la mateixa butaca de la foto, al mateix jardí, uns instants d’infantesa, de joventut, de l’alegria de saber-me amb tota una vida per davant... Hi ha moments que t’adones de lo increïblement etèria que és la nostra existència.

Confesso que la meva sensibilitat emocional em porta a intentar salvar fragments d’aquests records adquirits amb els anys. Guardo les butaques i la taula de jardí, algunes de les plantes que el vestien, la “cadireta” de la llar de foc, quadres i fins i tot alguna de les portes (bé, gairebé totes).
De la mateixa manera que les fotografies immortalitzen moments viscuts i, aquells qui no han estat testimonis directes de les mateixes, no poden reviure aquells moments, hi ha objectes que mantenen entre la seva matèria, petits trossets de la nostra història, dels nostres records.

Seure per un instant a la mateixa cadira de jardí on seia el teu pare, recordar-lo i sentir-lo deu anys després de la seva mort; Trobar-te a la ma la forquilla de plata amb les inicials dels qui ja no hi son; poder agafar la maneta o el pom d’alguna de les portes “salvades” i ara apilonades, deixar anar la imaginació com fan els nens i pensar que al girar el canell i empènyer la porta per a obrir-la, tornaràs –encara que sigui de pensament- a anys enrere, abans de fer-te gran, abans de saber que la vida va en serio i cada cop és més seria...
És un exercici que m’agrada tant o més que mirar les fotos on has estat actor o autor, tant si has estat retratat com si has estat tu qui era darrera la càmera fotogràfica.

La societat ens empeny a renunciar a aquests sentiments del passat, a deixar-los de banda, a mirar cap endavant, cap el futur, de la mateixa manera que ens acostuma i recomana deixar als “vells” arraconats en centres especialitzats en el seu aparcament. No hi ha temps. La producció no pot parar, no ens podem embadalir amb sentimentalismes no-productius.

N’hem d’aprendre molt encara...

Cap comentari: