La sopa (boba?)

Som dissabte al vespre, moment de sofà aprofitant per a llegir els diaris del dia –que ja toca- abans de sopar i d’anar a treballar altre cop.

El Punt, pàgina 4. Titular:
“S’acaba la primera fase de millora de La Sopa”
Diuen que l’ampliació del centre d’acollida La Sopa, avança a bon ritme. Bona noticia, fantàstic, és del tot necessari tenir equipaments suficients per a la gent més necessitada i-o en procés de reinserció social.
Continuen explicant els del Punt Diari, que la voluntat de l’Ajuntament és que la diputació participi activament en la gestió del centre i el programa d’atenció al transeünt i que la Generalitat també hi aporta partides econòmiques ja que a la demarcació hi ha mancança d’aquest tipus d’instal·lacions i així podran acollir els “exclosos” socialment de tota la província.

Em de felicitar a les esmentades institucions per procurar per el bé dels més desvalguts i que estan passant un mal moment en les seves vides. Tots hi podem passar per allí en un moment de mala sort!

Però...

Cal que sigui al bell mig del centre històric i, per tant turístic de Girona?
Cal que sigui a molt pocs metres i visible des de la Catedral –si no el més, un dels punts més visitats-
Cal que sigui al costat de museus, restaurants, hotels i pensions?
On –us asseguro- la presència diària d’individus uns en notori estat de desintoxicació reunits a l’hora del ranxo o just després tot bevent a la Plaça del Lledoners, altres amb unes pintes que fan que les turistes s’agafin al braç del seu home i controlin amb força la seva bossa de ma i altres dormint a qualsevol hora per qualsevol lloc proper a aquell indret, converteix la part alta del nostre meravellós Barri Vell en una diària guerra social i veïnal.

M’agrada molt llegir la notícia que d’aquí uns mesos els clients del restaurant que dirigeixo o els dels hotels i pensions que hi ha, així com els veïns i els fills i filles d’aquests, tindran la oportunitat de veure ampliada la funció diària que ens ofereixen gratuïtament aquestes tres institucions.

Moltes gràcies. És un plaer tenir negoci al Barri Vell.

Firatast a Girona

Avui ha tancat l’edició d’aquest any de Firatast de Girona.
Una fira que va començar fa catorze anys amb un notable èxit i que, en les seves dues últimes edicions ha apostat molt seriosament per la diversificació de la seva oferta, entrant de ple i amb els millors actors possibles en el mon de la gastronomia professional-artesanal.

Tot en aquesta vida és criticable i millorable.
Avui però –i fent una petita crítica (que no me’n puc estar) per un costat a la molt patètica, vergonyosa i totalment tercermundista entrada del Palau Firal, com també a alguna institució que s’ha tret de la màniga algun grup gastronòmic inexistent com a tal, fruit de les conclusions del ja famós i diuen que caríssim estudi anomenat popularment “del xuixo” per tal de cobrir alguna partida econòmica destinada a la promoció gastronòmica del Gironès.- Avui però com deia, no vull ni puc ser negatiu.

Aquesta edició del Firatast s’ha superat i molt, oferint una diversitat i originalitat en la seva oferta gastronòmica. Els meus fills han menjat ostres amb espuma de cava, amanida de medusa, tàrtar, estofat i hamburguesa de poltre –de la meva amiga Eva de la Vall de Camprodon, plats típics africans i paquistanesos, rostit de pintada, gelat de llet de cabra amb fruits vermells de Cal Ros... no acabaria mai, hi havia moltes coses realment interessants.

Vull però felicitar expressament, a en Quim Hugues per la presentació en societat dels seus pans i no tan sols per els pans com a tals que , tot s’ha de dir, son dels millors que he menjat mai, si no per la energia i la il·lusió que porta i transmet ell allí darrera l’stand, arremangat i dirigint un petit equip que, com màquines no paraven de preparar uns “montaditos” amb aquells exquisits pans i a més, la matèria primera –Roquefort, pernil ibèric etc. posat a sobre aquelles llesques, era d’una qualitat increïble.

Els promotors de Firatast han afinat molt (i em consta que continuaran afinant) per a convertir la fira, a més de ser un lloc per anar-hi a dinar o sopar o a picar de manera diferent, en un espai d’educació i coneixement gastronòmic que tanta falta ens fa a tants de nosaltres.

Dolors, Jammi, Lluís...

Bé, molt bé.

Veïns i comerciants de Pedret es posicionen sobre la zona verda que els vol imposar l’Ajuntament de Girona

Aquest vespre, prop d’un centenar de veïns, i comerciants del barri de Pedret, membres de les respectives associacions, reunits en assemblea extraordinària, després d’escoltar les explicacions donades per la regidora de mobilitat Isabel Salamanya sobre el tema, deixen clar als representants de l’Ajuntament de Girona presents a la citada reunió, que no estan gens d’acord amb l’aplicació de la zona verda d’aparcament al barri.

En aquesta reunió pública, ha quedat clar que el que proposa l’Ajuntament -que es basa en un estudi molt complert sobre qui aparca a Pedret i en quines hores-, no convenç en absolut comerciants ni veïns, que retreuen a la representant del consistori que aquesta actuació no soluciona en absolut la forta mancança de transport públic que hi ha en l’anomenada ATM i que la gent que bé a treballar cada dia a Girona en cotxe, no té altres opcions en aquest moment.

En una votació a ma alçada, tan sols dos del centenar presents declara patir d’algun problema d’aparcament.
Demanen en tot cas –ja que tots tenim clar que l’àrea verda s’implantarà per “decreto ley”, com deia un veí durant la reunió, tan si es vol com si no-, que els veïns-residents no hagin de pagar cap quota ni diària ni setmanal.

No cal que deixi constància aquí de la negativa més absoluta a aquest fet.
¨Home, s’ha de pagar la inversió i manteniment de les màquines, vigilants etc...”

Increïble, surrealista gairebé.
Els veïns no tenen problemes d’aparcament, ha quedat ben clar, però per al seu bé, per a millorar la seva qualitat de vida i per que encara que no tinguin problemes d’aparcament en tinguin menys, l’Ajuntament els pintarà el carrer de color verd, els posarà unes maquinetes escurabutxaques molt xules i els posarà un vigilant per tal que tothom pagui la nova quota

Quina feina se li ha girat a la molt recentment formada associació de veïns de Pedret!
Els dono la benvinguda al mon genialment engrescador i ple de moments com el d’avui, en que et fan sentir partícip de veritat en les decisions que afectaran el teu dia a dia.

Una llàstima!

Dissabte al Mercat del Lleó

Dissabte al matí, confesso que més migdia que mati, vaig a comprar al mercat el menjar per a el dinar familiar d’aquell dia.
El que em porta al mercat del Lleó, no és la falta de matèria primera per a fer el dinar, –El fet de tenir dos restaurants fa que de menjar, no me’n falti- el que em porta a anar-hi, és més un acte social, una bona manera de relacionar-te amb gent molt diversa, gent d’ideologies i maneres de viure molt diferents, una interessant experiència sociològica.

Com que és del tot impossible aparcar el cotxe en un lloc diferent a un dels pàrquings de pagament que han aconseguit una concessió municipal, -a diferència de qualsevol “súper” que per aconseguir la llicència d’obertura, ha de tenir un mínim de places d’aparcament i el mercat municipal, el de la ciutat, no en té ni una- bé dons, com deia, entro el cotxe a l’aparcament soterrat de sota la plaça, i pujo amb l’ascensor que em deixa als peus del lleó, davant la parada d’en Pere Masó. Aprofito per saludar-lo i comprar unes tomates boníssimes. Faig una passada per les tres parades exteriors que m’interessen i entro a la plaça.

Gent amunt i avall, comerciants ja cansats esperant les últimes hores de feina d’aquella setmana; Parades que ja comencen a acusar a les seves lleixes, tot un matí de vendes. Mestresses, gent jove, amics coneguts de diferents professions lliberals, algun col·lega cuiner...
Saludo a en Ferran que està posant bé les pinyes de la parada del seu oncle, compro unes quantes nous, agafo número per la carnisseria d’en Pep i mentrestant aprofito i vaig a la polleria passant per davant de les peixateries que, per sort, encara no tiren tot el gel que ha estat conservant en fred el peix a terra mentre passen els últims clients. Saludo a en Xavier que, com sempre, des de dintre la seva carnisseria, em somriu; Compro quatre bolets que, a can Campllong, em trien amb cura; Paro a “la Puigdevall” que té unes mongetes boníssimes. Trobo a un conegut que, mirant un reportatge d’una revista gastronòmica, em va reconèixer en una fotografia feta allí mateix on érem en aquell moment.

Ja tinc tot el que vull, és hora de marxar. Carregat amb les bosses intento arribar al pàrquing tot continuant fent vida social de dissabte. En arribar a l’aparcament vaig a pagar al caixer automàtic. Horrible, una cua de més de cinc minuts. Un sol caixer, no accepten targetes de crèdit (tot i que crec que per conveni hi estan obligats) i la gent es desespera. Dintre la caseta de control i informació, dues dones de mitjana edat, que podrien ajudar en moments de col·lapse com aquell, parlant tranquil·lament, sense cap ganes de minimitzar la cua, sense dissimular lo interessant que devia ser seva conversa. Elles tenen els clients segurs. No hi ha cap més opció d’aparcament, tenen el mercat a sobre i l’Ajuntament, en donar la concessió, no va pensar que hi ha gent que vivim lluny del mercat i hem d’anar amb cotxe.

Una llàstima.

Les façanes del Barri Vell de Girona i la Rosa Cànovas

Vull felicitar a l’Ajuntament de Girona per com ha aconseguit, amb molta feina i treball de molts anys recuperar un Barri Vell que ha passat d’estar molt degradat, brut i amb pudors als carrers, a que actualment sigui un plaer passejar-hi tranquil·lament en una tarda de dissabte amb la família. Us animo a fer-ho, val la pena.

Quan estigueu passejant-t’hi, fixeu-vos en els detalls. Mireu les façanes restaurades de les cases, moltes d’elles estucades amb calç enlloc d’estar pintades. Fixeu-vos que no hi ha en tot el barri cap element que distorsioni l’entorn, no hi pot ser. No hi ha acer inoxidable, ni plàstics, ni rètols d’establiments fora de norma, no hi ha cap llum de neó. No es veu cap aparell d’aire condicionat i la fusteria de portes i finestres han d’anar pintades d’uns colors predeterminats i escollits “in Situ” per els tècnics de l’ajuntament que amb els anys i, amb els diners dels veïns, ha aconseguit aquesta harmonia.

Una de les persones encarregades gairebé des del principi en que es va decidir posar unes normes per tal “d’homogeneïtzar” el barri i, sens dubte la que hi ha passat més hores, ha estat la Rosa Cànovas, arquitecte municipal. Ha estat ella la que s’ha hagut de barallar amb la majoria –o tots- els veïns d’aquest barri que han volgut bellugar una sola pedra de casa seva i han demanat un permís d’obres. Ha estat ella la que ha perdut moltes hores atenent a la gent i explicant què és el que es pot fer i el que no és permès. Una de les coses que vaig aprendre d’ella, és que les façanes, que antigament es feien de pedra, no eren totes iguals. N’hi havia unes que eren fetes amb carreus (Un carreu és una pedra tallada, comunament en forma de paral·lelepípede rectangular). Aquestes façanes de pedra eren fetes per anar vistes sense cap arrebossat posterior. Son les façanes i murs més importants: Catedral, col·legi d’arquitectes, l’antic Santa Caterina...

Hi ha un altre tipus de façana de pedra (sempre segons la citada Rosa Cànovas) que era feta per anar “tapada”. La pedra aquí, petita i “lletja” tan sols era material d’obra que juntament amb la sorra i calç feia aguantar les cases. Aquestes façanes, sempre anaven arrebossades i, moltes vegades, com és el cas de casa meva, amb un estucat que sembla que vulgui imitar la forma rectangular dels carreus. Son façanes d’aquest tipus, la de casa meva, la del veí, la de l’antic Santa Caterina...

Per tant, les façanes amb carreus, han d’anar a pedra vista i les que no ho son, per nassos han d’anar tapades i depèn de la façana han d’anar a més, esgrafiades (uns dibuixets molt macos que a mà, rascant a poc a poc, un operari especialitzat, va fent sobre l’estucat de la façana) Si la Sra. Arquitecte municipal pensa que la teva façana ha d’anar així, has begut oli. Et deixa ben clar que no tindràs la llicència d’obres de l’ajuntament fins que no arreglis la façana com ella diu, o bé firmes un document on et compromets a fer-ho en breu. Si no, i ho puc dir per pròpia experiència, no pots fer obres, ni pintar ni res de res et bloqueja la sol·licitud. (Bé, sempre hi ha excepcions, no puc generalitzar, La façana de la facultat de Turisme de la UdG, cau a trossos els dies de vent o pluja, hi ha requeriments per que sigui arreglada i no van tenir cap problema per a fer obres fa poc).

El que em porta a aquest escrit però és que passejant per Girona i, gaudint de la fantàstica restauració de la façana de Santa Caterina, vaig descobrir que la meitat de la façana és feta amb carreus però l’altre meitat no. El tros de façana principal que és més a prop del riu, és feta amb pedres petites, irregulars i amb grans espais de ciment entre elles. Just el que “no es pot fer”. Ara tota la façana despullada és a la vista, acabada de restaurar. –Que consti que a mi m’agrada però, eh!

Em sento estafat; La meva façana m’ha costat un ull de la cara, em van obligar a fer-la “per normativa” i ara ells fan el que volen passant-se la “normativa rosa-canovesa” pel forro.
Quina vergonya!
La façana de Santa Caterina i d’altres “d’amics” que fan el que volen, el fanal de la Plaça del Vi (fet amb materials totalment prohibits al Barri Vell), totes les altres façanes que tenen requeriments i que segons qui ets no t’afecta, el vergonyós “Niu” –vergonyós, per als qui com a mi, han fet enderrocar un terrat fet feia més de 50 anys per que es veia des de la muralla i tan sols vol teulades-
La última però d’aquesta senyora, i ho diré amb veu baixa per que de ben segur que legalment deu estar coberta, (per tant haig de dir que no ho sé del cert) és bloquejar una primera ocupació d’uns pisos de nova construcció, mentre negociava amb el promotor la rebaixa de preu d’un dels pisos, el que ella havia adquirit. Crec que al final no se n’ha sortit.

Ai ai, es que no estem mai contents!