Dissabte al Mercat del Lleó

Dissabte al matí, confesso que més migdia que mati, vaig a comprar al mercat el menjar per a el dinar familiar d’aquell dia.
El que em porta al mercat del Lleó, no és la falta de matèria primera per a fer el dinar, –El fet de tenir dos restaurants fa que de menjar, no me’n falti- el que em porta a anar-hi, és més un acte social, una bona manera de relacionar-te amb gent molt diversa, gent d’ideologies i maneres de viure molt diferents, una interessant experiència sociològica.

Com que és del tot impossible aparcar el cotxe en un lloc diferent a un dels pàrquings de pagament que han aconseguit una concessió municipal, -a diferència de qualsevol “súper” que per aconseguir la llicència d’obertura, ha de tenir un mínim de places d’aparcament i el mercat municipal, el de la ciutat, no en té ni una- bé dons, com deia, entro el cotxe a l’aparcament soterrat de sota la plaça, i pujo amb l’ascensor que em deixa als peus del lleó, davant la parada d’en Pere Masó. Aprofito per saludar-lo i comprar unes tomates boníssimes. Faig una passada per les tres parades exteriors que m’interessen i entro a la plaça.

Gent amunt i avall, comerciants ja cansats esperant les últimes hores de feina d’aquella setmana; Parades que ja comencen a acusar a les seves lleixes, tot un matí de vendes. Mestresses, gent jove, amics coneguts de diferents professions lliberals, algun col·lega cuiner...
Saludo a en Ferran que està posant bé les pinyes de la parada del seu oncle, compro unes quantes nous, agafo número per la carnisseria d’en Pep i mentrestant aprofito i vaig a la polleria passant per davant de les peixateries que, per sort, encara no tiren tot el gel que ha estat conservant en fred el peix a terra mentre passen els últims clients. Saludo a en Xavier que, com sempre, des de dintre la seva carnisseria, em somriu; Compro quatre bolets que, a can Campllong, em trien amb cura; Paro a “la Puigdevall” que té unes mongetes boníssimes. Trobo a un conegut que, mirant un reportatge d’una revista gastronòmica, em va reconèixer en una fotografia feta allí mateix on érem en aquell moment.

Ja tinc tot el que vull, és hora de marxar. Carregat amb les bosses intento arribar al pàrquing tot continuant fent vida social de dissabte. En arribar a l’aparcament vaig a pagar al caixer automàtic. Horrible, una cua de més de cinc minuts. Un sol caixer, no accepten targetes de crèdit (tot i que crec que per conveni hi estan obligats) i la gent es desespera. Dintre la caseta de control i informació, dues dones de mitjana edat, que podrien ajudar en moments de col·lapse com aquell, parlant tranquil·lament, sense cap ganes de minimitzar la cua, sense dissimular lo interessant que devia ser seva conversa. Elles tenen els clients segurs. No hi ha cap més opció d’aparcament, tenen el mercat a sobre i l’Ajuntament, en donar la concessió, no va pensar que hi ha gent que vivim lluny del mercat i hem d’anar amb cotxe.

Una llàstima.