Dimecres 24 vaig estar gairebé tot el dia preparant una comanda de canelons, -de rostit tradicional i de peix i marisc-. El dia abans havia anat a comprar els ingredients necessaris.
Tot i que en el Firatast de l’any passat vam ser els encarregats de fer els canelons que es van servir en l’estand del mercat municipal, haig de confessar que jo feia molts anys que no feia canelons. Començant per preparar tota la matèria primera, fer el rostit, arnar-lo vigilant, remenant i remullant, olorar els diferents aromes que desprèn la cassola a mida que tot plegat va agafant color i “forma”; Desossar les peces i anar-ho triturant tot procurant que la pasta del farcit resultant sigui una barreja equilibrada de textura, sabor i color.
En aquest punt de la feina –el que vull explicar avui de fet-, Vaig fer una petita regressió a la meva infantesa. Per uns instants meravellosos em vaig trobar a la cuina de la casa dels meus pares, al costat de la “Tieta”, davant del marbre blanc que em quedava just a la meva alçada. Vaig veure en les meves mans actuals plenes de pasta de caneló, les mans ossudes i amb els dits ja prims per la edat de la tieta, entre el farcit dels seus canelons. Vaig recordar com em donava a provar aquell farcit acabat de triturar, aquella pasta tèbia d’un gust i temperatura únics. Vaig reviure uns moments d’infantesa que em van sobtar per la claredat en que van aparèixer.
La vaig recordar socarrimant els pollastres, moment que, des de la meva perspectiva de nen de sis o set anys, esdevenia quelcom màgic; Agafar un pollastre gros i, sobre les flames del fogó gran, passar l’animal agafat amb les mans que jo creia incombustibles mentre sortien guspires provocades per la depilació total d’aquell bitxo. Aquella olor i la llum groga de la flama exterminadora de restes de plomes.
La Tieta era tia política del meu pare, vídua i que vivia amb nosaltres -o nosaltres amb ella- que ens va fer d’àvia i a la que vull dedicar-li aquests moments de petits grans records que a vegades afloren recordant-me vivències que, sens dubte, han acabat forjant la meva persona.
1 comentari:
Se la mereix amb escreix, la dedicatòria. Bon Nadal, tieta!
Publica un comentari a l'entrada