dimecres, 4 de març de 2009

Felicitat

No en sabem. No ens n’han ensenyat i no n’aprendrem.

Miro una foto del meu pare, mort fa uns anys, feta al menjador d’una casa familiar que ja tampoc hi és.

Els humans tenim el conegut costum de no valorar mai el que tenim fins que ens falta. No som conscients que cada moment és únic i irrepetible. A l’adolescència, que segurament és quan vivim més moments emocionalment nous, molt intensos, ho intuïm i no els volem deixar escapar. Som capassos d’estar hores senceres abraçats a la noia estimada acaronant-nos o mirant com les ones van a morir a la platja o a les roques, tan si ho fan molt suaument o amb força. Pugem muntanyes creant uns moments emocionalment intensíssims mentre ho fem.

Sense oblidar que tota regla te excepcions, a mida que passen els anys i ajudats per aquesta rara societat en que vivim i que no ens convenç, ens anem acomodant, repenjant, apoltronant al nostre status que cada cop és “millor”; Aconseguim feina que creiem assegurada de per vida, vivim en parella i tenim fills; comprem un pis o millor una casa i un o dos cotxes; Sortim a sopar amb els amics i ens aficionem als bons vins i caves o champanys; cada any hem d’anar a esquiar i, a l’estiu no podem estar sense anar a passar uns dies en algun país llunyà.

Estem pensant i parlant diàriament de la famosa crisi econòmica actual. No pensem però una crisi que fa molts més anys que dura i que, tot i que no obre els informatius és molt més seria del que volem que sigui o ens obliguem a pensar que son “danys col·laterals” d’aquesta societat.

En general no sabem viure, no sabem gaudir de la vida, no podem viure la vida!

Som, ens convertim en màquines productives i poca cosa més. No podem i ja no sabem, mirar els estels a les nits, estar-nos tota una tarda o tot un dia sencer jugant amb els fills, estirar-nos a la gespa i mirar, notar com gira la terra i com corren els núvols. Estar, de pensament, a un sol lloc a l’hora. Fer un dinar amb la família vivint aquell moment intensament enlloc de pensar en la feina de l’endemà. Estar una mica pendent del teu pare, mare o germans que fa temps que no veus i que sempre et queden moltes coses per a dir-los...

No us espanteu, no patiu. Estic bé.

La vida, fins aquest moment, m’ha somrigut. Crec que avui puc dir que soc i he estat feliç. He viscut moments que no canvio per res, he conegut gent de tota mena, fet que m’ha enriquit. He estat a llocs increïblement interessants amb gent que també ho ha estat. He aconseguit gairebé tot el que m’he proposat per impossible que semblés. He estat privilegiat en moltes coses, he estat en alguns dels millors restaurants, he tastat alguns dels millors vins del mon, he pres el sol sobre la neu, he estat hores i hores navegant a vela sentint el mar, he tingut el privilegi de poder escoltar en directe l'Estaca amb en Lluís Llach a l'Olímpia dret, emocionat; m’he sentit estimat, apreciat per molts i molt diferents amics, tantes coses...
(També podria dir alguna cosa negativa. Sense els moments dolents, durs, no podríem aferrar-nos i assaborir els bons, però això mereix un altre escrit)

Penso però, i aquesta és la raó d’aquest escrit, que la majoria de gent no ha tingut, no te, no comparteix amb mi aquesta sensació de plenitud de vida. Ho tenim tots a dintre i tan sols ho hem de buscar una mica, hem d’aprendre a gaudir de cada moment únic i irrepetible. Cada moment de la nostra vida.
Aquest fet m’entristeix, veig molts amics i amigues que no tenen, no troben, no saben trobar, aquests moments de felicitat als que jo m’aferro diàriament i que em fan ser inconscient a voltes, però feliç.

Cap comentari: