Despotisme il·lustrat al segle XXI

Un cop més, la lectura m’ha ajudat a entendre les coses. Fullejant “Un soñador para el pueblo” (de A. Buero Vallejo), obra de teatre de reconstrucció històrica situada a finals del segle XVIII, quan tingué lloc una revolta del poble provocada per les mesures dictades per el marqués de Esquilache, de com calia –de com imposava- anar vestit. El “motín de las capas i los sombreros” -Motín de Esquilache-. Ministre llavors més conegut que la actual Magdalena Alvarez, conegut per totes els projectes importants que havia portat a terme - amb el propòsit de millorar el país i la vida dels seu conciutadans, però sense ser apreciat en absolut per aquests, en un moment de la conversa amb el seu amic-traïdor marqués de la Ensenada , diu:
Esquilatxe: Però si no es tracta de ma dura...
Ensenada: No ho podem fer d’altre manera, Recorda el nostre lema, “Tot per a el poble però sense el poble.”
El poble sempre és menor d’edat
Esquilatxe:...“sense el poble”, no per que sigui sempre menor d’edat, si no per que encara és menor d’edat
Ensenada:No arribaràs molt lluny amb aquestes il·lusions, Jo les vaig perdre fa vint anys. T’han donat mai la més mínima mostra d’entendre quelcom? T’agraeixen tot el que fas per ells? Els has fet gran el país, els has donat instrucció, monts de pietat, els has tret la gana. ....I encara t’odien!

No trobeu alguna semblança amb la política actual?

Avui, tenim una elit, carregada de les millors bones intencions, que pensa que no és bo que “el poble” pensi que pot saber quelcom de les seves necessitats i decidir sobre elles. Tan sols informen el que han decidit, expliquen què han fet. Els nostres dirigents pensen que si els professionals del sector privat demanen ser tinguts en compte per a pensar i forjar entre tots la ciutat, el país, el que cal és ma dura, posicionaments durs per a demostrar-los-hi qui té el poder. Al meu entendre, aquest fet suposa un retràs cultural de gairebé 250 anys.
Si ens remuntem al segle XVIII veiem la majoria de cases reials europees intentant compaginar el fet de mantenir els seus privilegis amb el de voler millorar el benestar del seu poble permetent-los, molt discretament, l’accés a l’educació, la millora de la seva sanitat.... El Rei però continuava essent el centre total i indiscutible del poder i no tenia cap obligació de justificar les seves accions: “Tot per al poble, però sense el poble”. Era el Despotisme Il·lustrat, i l’invent se’ls va escapar de les mans i va acabar, sumada a altres causes –una greu crisi- provocant la Revolució Francesa de 1789.

Pot ser que comença a ser hora de explicar una mica d’història als nostres dirigents i demanar-los que escoltin i tinguin més en compte al “poble” per tal d’evitar una repetició dels desagradables efectes de la famosa guillotina -que va fer rodar molts caps-.

Ho entendran? Cal estar atents!