dimecres, 1 d’abril del 2009

El nostre tresor més preuat


M'he posat content, ho confesso, llegint la contraportada d'avui del Punt. Classes pràctiques de cuina per a un màxim de deu persones (en aquest cas jubilats) i, amb un programa triat per als mateixos que fan el curs.
M'imagino aquells senyors d'avançada edat descobrint un dels millors tresors que tenim que és l'art de cuinar, de disfrutar cuinant per a després poder experimentar el gran plaer, la plenitud del teu ego, tan de menjar-ho com de que se t'ho mengin. (això ha quedat una mica rar, ho reconec abans no m'ho digueu) Vull dir, ja ho sabeu, que un dels millors plaers d'aquesta vida és que alguna cosa feta amb les teves mans, agradi als altres. I la cuina n'és el gran i millor exponent diari.

La notícia parla d'uns jubilats de Figueres i m'ha fet reflexionar una mica.

No és tan difícil, no és tan car, no es necessita massa cosa a part de ganes de fer-ho.
Perquè a Girona tenim tan abandonat aquest tema? Com és que avui no tenim ja un programa d'educació pràctica de cuina i alimentació per a totes les escoles? Com és possible que un tema tan important per als hàbits i per tant la salut dels nostres fills sigui a hores d'ara inexistent en els programes municipals? Com és possible que quan planteges a l'Ajuntament de realitzar algun tipus de curs de cuina pràctic per a nens i nenes i els demanes ajuts et diguin que no tenen recursos per això?

No val que diguin que fa un any que s'està muntant un petit espai al mercat de lleó que pot servir en part per això, per que no servirà per a aquesta tasca. -A banda que en un any les obres d'adequació d'aquest espai han donat de si per a canviar una finestra... No, no em refereixo a aquest espai, em refereixo a que a hores d'ara TOTS els nens d'aquesta ciutat (de totes de fet) haurien d'haver passat unes hores com a mínim en contacte amb els aliments frescos, tallant-los, porcionant-los, cuinant-los, tastant-los, endevinant-los...

No senyores de l'Ajuntament, no. Els nostres fills mereixen millors representants municipals. Gent que no es barallin entre ells, gent que els tingui en compte a ells i la seva educació, gent que no llenci els diners públics de maneres cada cop més absurdes i indignants, gent que no es baralli per una barana de més o de menys. Gent que siguin capaços de donar a conèixer, de promoure, de conservar a partir de la documentació i de recollir el coneixement de la gent gran, la nostra alimentació i tot el que l'envolta, les bases de la nostra cuina. El nostre tresor més preuat

Una llàstima...