divendres, 31 de juliol de 2009

El model ha de canviar molt.



Quan portes uns dies de vacances, gairebé sense connexió amb tot el que estàs acostumat al llarg de tota la temporada laboral i comences a estar una mica relaxat, i ja has tornat a ser persona amb els sentits emocionals altre cop desperts, te n’adones de coses que en altres circumstàncies no ho faries.

Ahir vaig emocionar-me veient els meus dos fills navegant amb la mateixa barqueta de rems de fibra de vidre i fusta amb la que navegava jo a la seva edat i que ha estat uns anys retirada de la navegació. En Pau – convertit en aquell moment en capità-, al deixar anar el cab que mantenia el bot lligat al veler, va començar a remar cap a sa Forcanera amb una naturalitat que em va fer pensar si era possible la transmissió genètica de pares a fills en el remar.

Avui, passant per carrers dels afores Blanes que feia molts anys que no hi passava, m’ha portat a pensar amb els canvis constants, imparables, dels nostres pobles i ciutats. Canvis tant de fesomia urbanística com de la humana. De cop i volta et trobes al mig d’uns carrers on la gent que hi ha pel carrer es de pell mes fosca i va vestida amb unes teles amb dissenys i estampats ben diferent del que hi havia l’últim cop que recordo haver-hi passat –fa 25 anys. Els comerciants d’aquells carrers també son molt diferents del que haurien imaginat els blanencs fa 50 anys. Els comerços, les diferents botigues, les carniceries-colmados, els locutoris... Retolats amb grafies exòtiques, ens indiquen a quin públic majoritari van dirigits els esforços d’aquets nouvinguts comerciants.
-Comerciants que cal dir que al entrar als seus interessants establiments i parlar-los en català, no tan sols t’entenen si no que a més en molts casos et contesten també en català, no com passa a molts altres comerços d’aquesta població amb comerciants o dependents ¨del país¨

M’he recordat de petit passant amb bicicleta per aquells indrets poblats llavors d’immigrants més propers –aquells que no parlen ni parlaran mai en català-, o portant a rentar a la ¨labanderia” els llençols i tovalloles dels ¨clients¨ del pis que els meus pares llogaven als estius i que ajudava –i molt-, la tocada economia de família ¨molt nombrosa¨.

No he pogut evitar per una estona, pensar en el futur. Com serà tot d’aquí vint anys? Com estaran distribuïdes les diferents tribus urbanes que tenim ara? Es possible un altre canvi poblacional i urbanístic tan gran com el dels últims anys?

Tornant al centre del poble, he pogut constatar que la crisi ha apretat fort a molts comerciants blanencs i en el moment de fer aquest escrit puc assegurar –sense haver-ho comptat-, que en els carrers cèntrics hi ha la mateixa quantitat de locals tancats o a punt de fer-ho que els que estan encara oberts al públic. Aquest fet, sumat a veure cada dia de juliol la majoria de terrasses dels diferents passeigs de mar de la Costa Brava més buides que plenes, és el que em fa preveure que els canvis no s’han acabat, que encara hi ha marge. El model que estem seguint no funciona i les coses han de canviar molt i molt.

Cap comentari: