Tinc un dubte fa temps que m’amoïna, no sé a qui votaré a les properes eleccions. –Quines eleccions, les municipals, les autonòmiques (o aviat regionals) o les del estado español? Us preguntareu.- A cap d’elles.
N’estic ben fart de funcionaris jugant –de manera pèssima- a la gestió de l’empresa pública des de la política.
N’estic fart dels polítics sectaris i manipuladors de xifres, persones i empreses a tots els nivells.
N’estic fart de professors d’institut a primera línea de la política, farmacèutics com a assessors polítics, metges de capçalera com a ministres.
No vull viure en un país –el meu- que la comoditat i el conegut “millor-que-no-remenem-massa, no fos cas que...” d’uns i el conegut aferrament a la cadira per sobre de tot dels altres, fa que no siguem capaços de posar-nos d’acord tots plegats com a mínim per els temes més transcendents i de vital importància.
No m’agrada viure en un país on enlloc de mirar endavant i sumar, uns retreguin als altres les errades del passat, els altres que s’ho han d’empassar, desgasten als primers i mentrestant uns tercers, que tenen tota la força a Madrid que donen els 25 escons, diguin sense vergonya que sort en tenim d’ells!
No m’agrada que els nostres representants polítics, a sobre, es pensin que ho fan bé. No parlen amb la gent? O potser és que la gent, quan els te a prop els tem i no gosen parlar clar per el “no fos cas...”
No hi entenc de polítiques econòmiques –soc cuiner- i no arribo a entendre el ball absurd de xifres que uns i altres donen sobre el suposat finançament que marca l’Estatut. (Estatut que no concreta massa cosa i deixa totes les portes obertes a que ens prenguin el pèl quan vulguin). No entenc les xifres que presenten els ajuntaments ni les diputacions ni els consells comarcals ni les fundacions privades que en veritat son públiques però camuflades...
No les entenc, no soc professional del tema.
Sé sumar i restar però, sé quan em prenen el pèl, veig en la cara d’aquests homenots i homenotes, després de fer qualsevol declaració, la satisfacció de “ha colat, uff!”. I la gent continuem callant.
No, no sé a qui votar.
És una llàstima.
N’estic ben fart de funcionaris jugant –de manera pèssima- a la gestió de l’empresa pública des de la política.
N’estic fart dels polítics sectaris i manipuladors de xifres, persones i empreses a tots els nivells.
N’estic fart de professors d’institut a primera línea de la política, farmacèutics com a assessors polítics, metges de capçalera com a ministres.
No vull viure en un país –el meu- que la comoditat i el conegut “millor-que-no-remenem-massa, no fos cas que...” d’uns i el conegut aferrament a la cadira per sobre de tot dels altres, fa que no siguem capaços de posar-nos d’acord tots plegats com a mínim per els temes més transcendents i de vital importància.
No m’agrada viure en un país on enlloc de mirar endavant i sumar, uns retreguin als altres les errades del passat, els altres que s’ho han d’empassar, desgasten als primers i mentrestant uns tercers, que tenen tota la força a Madrid que donen els 25 escons, diguin sense vergonya que sort en tenim d’ells!
No m’agrada que els nostres representants polítics, a sobre, es pensin que ho fan bé. No parlen amb la gent? O potser és que la gent, quan els te a prop els tem i no gosen parlar clar per el “no fos cas...”
No hi entenc de polítiques econòmiques –soc cuiner- i no arribo a entendre el ball absurd de xifres que uns i altres donen sobre el suposat finançament que marca l’Estatut. (Estatut que no concreta massa cosa i deixa totes les portes obertes a que ens prenguin el pèl quan vulguin). No entenc les xifres que presenten els ajuntaments ni les diputacions ni els consells comarcals ni les fundacions privades que en veritat son públiques però camuflades...
No les entenc, no soc professional del tema.
Sé sumar i restar però, sé quan em prenen el pèl, veig en la cara d’aquests homenots i homenotes, després de fer qualsevol declaració, la satisfacció de “ha colat, uff!”. I la gent continuem callant.
No, no sé a qui votar.
És una llàstima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada