La sopa (boba?)

Som dissabte al vespre, moment de sofà aprofitant per a llegir els diaris del dia –que ja toca- abans de sopar i d’anar a treballar altre cop.

El Punt, pàgina 4. Titular:
“S’acaba la primera fase de millora de La Sopa”
Diuen que l’ampliació del centre d’acollida La Sopa, avança a bon ritme. Bona noticia, fantàstic, és del tot necessari tenir equipaments suficients per a la gent més necessitada i-o en procés de reinserció social.
Continuen explicant els del Punt Diari, que la voluntat de l’Ajuntament és que la diputació participi activament en la gestió del centre i el programa d’atenció al transeünt i que la Generalitat també hi aporta partides econòmiques ja que a la demarcació hi ha mancança d’aquest tipus d’instal·lacions i així podran acollir els “exclosos” socialment de tota la província.

Em de felicitar a les esmentades institucions per procurar per el bé dels més desvalguts i que estan passant un mal moment en les seves vides. Tots hi podem passar per allí en un moment de mala sort!

Però...

Cal que sigui al bell mig del centre històric i, per tant turístic de Girona?
Cal que sigui a molt pocs metres i visible des de la Catedral –si no el més, un dels punts més visitats-
Cal que sigui al costat de museus, restaurants, hotels i pensions?
On –us asseguro- la presència diària d’individus uns en notori estat de desintoxicació reunits a l’hora del ranxo o just després tot bevent a la Plaça del Lledoners, altres amb unes pintes que fan que les turistes s’agafin al braç del seu home i controlin amb força la seva bossa de ma i altres dormint a qualsevol hora per qualsevol lloc proper a aquell indret, converteix la part alta del nostre meravellós Barri Vell en una diària guerra social i veïnal.

M’agrada molt llegir la notícia que d’aquí uns mesos els clients del restaurant que dirigeixo o els dels hotels i pensions que hi ha, així com els veïns i els fills i filles d’aquests, tindran la oportunitat de veure ampliada la funció diària que ens ofereixen gratuïtament aquestes tres institucions.

Moltes gràcies. És un plaer tenir negoci al Barri Vell.

Firatast a Girona

Avui ha tancat l’edició d’aquest any de Firatast de Girona.
Una fira que va començar fa catorze anys amb un notable èxit i que, en les seves dues últimes edicions ha apostat molt seriosament per la diversificació de la seva oferta, entrant de ple i amb els millors actors possibles en el mon de la gastronomia professional-artesanal.

Tot en aquesta vida és criticable i millorable.
Avui però –i fent una petita crítica (que no me’n puc estar) per un costat a la molt patètica, vergonyosa i totalment tercermundista entrada del Palau Firal, com també a alguna institució que s’ha tret de la màniga algun grup gastronòmic inexistent com a tal, fruit de les conclusions del ja famós i diuen que caríssim estudi anomenat popularment “del xuixo” per tal de cobrir alguna partida econòmica destinada a la promoció gastronòmica del Gironès.- Avui però com deia, no vull ni puc ser negatiu.

Aquesta edició del Firatast s’ha superat i molt, oferint una diversitat i originalitat en la seva oferta gastronòmica. Els meus fills han menjat ostres amb espuma de cava, amanida de medusa, tàrtar, estofat i hamburguesa de poltre –de la meva amiga Eva de la Vall de Camprodon, plats típics africans i paquistanesos, rostit de pintada, gelat de llet de cabra amb fruits vermells de Cal Ros... no acabaria mai, hi havia moltes coses realment interessants.

Vull però felicitar expressament, a en Quim Hugues per la presentació en societat dels seus pans i no tan sols per els pans com a tals que , tot s’ha de dir, son dels millors que he menjat mai, si no per la energia i la il·lusió que porta i transmet ell allí darrera l’stand, arremangat i dirigint un petit equip que, com màquines no paraven de preparar uns “montaditos” amb aquells exquisits pans i a més, la matèria primera –Roquefort, pernil ibèric etc. posat a sobre aquelles llesques, era d’una qualitat increïble.

Els promotors de Firatast han afinat molt (i em consta que continuaran afinant) per a convertir la fira, a més de ser un lloc per anar-hi a dinar o sopar o a picar de manera diferent, en un espai d’educació i coneixement gastronòmic que tanta falta ens fa a tants de nosaltres.

Dolors, Jammi, Lluís...

Bé, molt bé.

Veïns i comerciants de Pedret es posicionen sobre la zona verda que els vol imposar l’Ajuntament de Girona

Aquest vespre, prop d’un centenar de veïns, i comerciants del barri de Pedret, membres de les respectives associacions, reunits en assemblea extraordinària, després d’escoltar les explicacions donades per la regidora de mobilitat Isabel Salamanya sobre el tema, deixen clar als representants de l’Ajuntament de Girona presents a la citada reunió, que no estan gens d’acord amb l’aplicació de la zona verda d’aparcament al barri.

En aquesta reunió pública, ha quedat clar que el que proposa l’Ajuntament -que es basa en un estudi molt complert sobre qui aparca a Pedret i en quines hores-, no convenç en absolut comerciants ni veïns, que retreuen a la representant del consistori que aquesta actuació no soluciona en absolut la forta mancança de transport públic que hi ha en l’anomenada ATM i que la gent que bé a treballar cada dia a Girona en cotxe, no té altres opcions en aquest moment.

En una votació a ma alçada, tan sols dos del centenar presents declara patir d’algun problema d’aparcament.
Demanen en tot cas –ja que tots tenim clar que l’àrea verda s’implantarà per “decreto ley”, com deia un veí durant la reunió, tan si es vol com si no-, que els veïns-residents no hagin de pagar cap quota ni diària ni setmanal.

No cal que deixi constància aquí de la negativa més absoluta a aquest fet.
¨Home, s’ha de pagar la inversió i manteniment de les màquines, vigilants etc...”

Increïble, surrealista gairebé.
Els veïns no tenen problemes d’aparcament, ha quedat ben clar, però per al seu bé, per a millorar la seva qualitat de vida i per que encara que no tinguin problemes d’aparcament en tinguin menys, l’Ajuntament els pintarà el carrer de color verd, els posarà unes maquinetes escurabutxaques molt xules i els posarà un vigilant per tal que tothom pagui la nova quota

Quina feina se li ha girat a la molt recentment formada associació de veïns de Pedret!
Els dono la benvinguda al mon genialment engrescador i ple de moments com el d’avui, en que et fan sentir partícip de veritat en les decisions que afectaran el teu dia a dia.

Una llàstima!

Dissabte al Mercat del Lleó

Dissabte al matí, confesso que més migdia que mati, vaig a comprar al mercat el menjar per a el dinar familiar d’aquell dia.
El que em porta al mercat del Lleó, no és la falta de matèria primera per a fer el dinar, –El fet de tenir dos restaurants fa que de menjar, no me’n falti- el que em porta a anar-hi, és més un acte social, una bona manera de relacionar-te amb gent molt diversa, gent d’ideologies i maneres de viure molt diferents, una interessant experiència sociològica.

Com que és del tot impossible aparcar el cotxe en un lloc diferent a un dels pàrquings de pagament que han aconseguit una concessió municipal, -a diferència de qualsevol “súper” que per aconseguir la llicència d’obertura, ha de tenir un mínim de places d’aparcament i el mercat municipal, el de la ciutat, no en té ni una- bé dons, com deia, entro el cotxe a l’aparcament soterrat de sota la plaça, i pujo amb l’ascensor que em deixa als peus del lleó, davant la parada d’en Pere Masó. Aprofito per saludar-lo i comprar unes tomates boníssimes. Faig una passada per les tres parades exteriors que m’interessen i entro a la plaça.

Gent amunt i avall, comerciants ja cansats esperant les últimes hores de feina d’aquella setmana; Parades que ja comencen a acusar a les seves lleixes, tot un matí de vendes. Mestresses, gent jove, amics coneguts de diferents professions lliberals, algun col·lega cuiner...
Saludo a en Ferran que està posant bé les pinyes de la parada del seu oncle, compro unes quantes nous, agafo número per la carnisseria d’en Pep i mentrestant aprofito i vaig a la polleria passant per davant de les peixateries que, per sort, encara no tiren tot el gel que ha estat conservant en fred el peix a terra mentre passen els últims clients. Saludo a en Xavier que, com sempre, des de dintre la seva carnisseria, em somriu; Compro quatre bolets que, a can Campllong, em trien amb cura; Paro a “la Puigdevall” que té unes mongetes boníssimes. Trobo a un conegut que, mirant un reportatge d’una revista gastronòmica, em va reconèixer en una fotografia feta allí mateix on érem en aquell moment.

Ja tinc tot el que vull, és hora de marxar. Carregat amb les bosses intento arribar al pàrquing tot continuant fent vida social de dissabte. En arribar a l’aparcament vaig a pagar al caixer automàtic. Horrible, una cua de més de cinc minuts. Un sol caixer, no accepten targetes de crèdit (tot i que crec que per conveni hi estan obligats) i la gent es desespera. Dintre la caseta de control i informació, dues dones de mitjana edat, que podrien ajudar en moments de col·lapse com aquell, parlant tranquil·lament, sense cap ganes de minimitzar la cua, sense dissimular lo interessant que devia ser seva conversa. Elles tenen els clients segurs. No hi ha cap més opció d’aparcament, tenen el mercat a sobre i l’Ajuntament, en donar la concessió, no va pensar que hi ha gent que vivim lluny del mercat i hem d’anar amb cotxe.

Una llàstima.

Les façanes del Barri Vell de Girona i la Rosa Cànovas

Vull felicitar a l’Ajuntament de Girona per com ha aconseguit, amb molta feina i treball de molts anys recuperar un Barri Vell que ha passat d’estar molt degradat, brut i amb pudors als carrers, a que actualment sigui un plaer passejar-hi tranquil·lament en una tarda de dissabte amb la família. Us animo a fer-ho, val la pena.

Quan estigueu passejant-t’hi, fixeu-vos en els detalls. Mireu les façanes restaurades de les cases, moltes d’elles estucades amb calç enlloc d’estar pintades. Fixeu-vos que no hi ha en tot el barri cap element que distorsioni l’entorn, no hi pot ser. No hi ha acer inoxidable, ni plàstics, ni rètols d’establiments fora de norma, no hi ha cap llum de neó. No es veu cap aparell d’aire condicionat i la fusteria de portes i finestres han d’anar pintades d’uns colors predeterminats i escollits “in Situ” per els tècnics de l’ajuntament que amb els anys i, amb els diners dels veïns, ha aconseguit aquesta harmonia.

Una de les persones encarregades gairebé des del principi en que es va decidir posar unes normes per tal “d’homogeneïtzar” el barri i, sens dubte la que hi ha passat més hores, ha estat la Rosa Cànovas, arquitecte municipal. Ha estat ella la que s’ha hagut de barallar amb la majoria –o tots- els veïns d’aquest barri que han volgut bellugar una sola pedra de casa seva i han demanat un permís d’obres. Ha estat ella la que ha perdut moltes hores atenent a la gent i explicant què és el que es pot fer i el que no és permès. Una de les coses que vaig aprendre d’ella, és que les façanes, que antigament es feien de pedra, no eren totes iguals. N’hi havia unes que eren fetes amb carreus (Un carreu és una pedra tallada, comunament en forma de paral·lelepípede rectangular). Aquestes façanes de pedra eren fetes per anar vistes sense cap arrebossat posterior. Son les façanes i murs més importants: Catedral, col·legi d’arquitectes, l’antic Santa Caterina...

Hi ha un altre tipus de façana de pedra (sempre segons la citada Rosa Cànovas) que era feta per anar “tapada”. La pedra aquí, petita i “lletja” tan sols era material d’obra que juntament amb la sorra i calç feia aguantar les cases. Aquestes façanes, sempre anaven arrebossades i, moltes vegades, com és el cas de casa meva, amb un estucat que sembla que vulgui imitar la forma rectangular dels carreus. Son façanes d’aquest tipus, la de casa meva, la del veí, la de l’antic Santa Caterina...

Per tant, les façanes amb carreus, han d’anar a pedra vista i les que no ho son, per nassos han d’anar tapades i depèn de la façana han d’anar a més, esgrafiades (uns dibuixets molt macos que a mà, rascant a poc a poc, un operari especialitzat, va fent sobre l’estucat de la façana) Si la Sra. Arquitecte municipal pensa que la teva façana ha d’anar així, has begut oli. Et deixa ben clar que no tindràs la llicència d’obres de l’ajuntament fins que no arreglis la façana com ella diu, o bé firmes un document on et compromets a fer-ho en breu. Si no, i ho puc dir per pròpia experiència, no pots fer obres, ni pintar ni res de res et bloqueja la sol·licitud. (Bé, sempre hi ha excepcions, no puc generalitzar, La façana de la facultat de Turisme de la UdG, cau a trossos els dies de vent o pluja, hi ha requeriments per que sigui arreglada i no van tenir cap problema per a fer obres fa poc).

El que em porta a aquest escrit però és que passejant per Girona i, gaudint de la fantàstica restauració de la façana de Santa Caterina, vaig descobrir que la meitat de la façana és feta amb carreus però l’altre meitat no. El tros de façana principal que és més a prop del riu, és feta amb pedres petites, irregulars i amb grans espais de ciment entre elles. Just el que “no es pot fer”. Ara tota la façana despullada és a la vista, acabada de restaurar. –Que consti que a mi m’agrada però, eh!

Em sento estafat; La meva façana m’ha costat un ull de la cara, em van obligar a fer-la “per normativa” i ara ells fan el que volen passant-se la “normativa rosa-canovesa” pel forro.
Quina vergonya!
La façana de Santa Caterina i d’altres “d’amics” que fan el que volen, el fanal de la Plaça del Vi (fet amb materials totalment prohibits al Barri Vell), totes les altres façanes que tenen requeriments i que segons qui ets no t’afecta, el vergonyós “Niu” –vergonyós, per als qui com a mi, han fet enderrocar un terrat fet feia més de 50 anys per que es veia des de la muralla i tan sols vol teulades-
La última però d’aquesta senyora, i ho diré amb veu baixa per que de ben segur que legalment deu estar coberta, (per tant haig de dir que no ho sé del cert) és bloquejar una primera ocupació d’uns pisos de nova construcció, mentre negociava amb el promotor la rebaixa de preu d’un dels pisos, el que ella havia adquirit. Crec que al final no se n’ha sortit.

Ai ai, es que no estem mai contents!

TV. Girona i el castellà

Son les dotze de la nit. Soc a casa assegut al sofà i, cansat com estic, avui em distrec amb la tele. Poso Televisió de Girona on fan la repetició d’un programa (TDT) del migdia. Un format informatiu que trobo molt correcte i dinàmic. Miro l’entrevista que li fan al meu amic en Josep Campmajó, president del Mercat del Lleó. M’agrada el programa –que no havia mirat mai- per que té la gràcia de la notícia coneguda i, que afecta el teu dia a dia més proper. Lluny de les dades macroeconòmiques mundials i altres coses interessants que passen al planeta, et porta a unes noticies que, de tan properes que son et desperten un interès desconegut fins aquell moment en un programa de noticies. Gaudeixo del meu nou descobriment fins que donen entrada a una presentadora que ens recomanarà quins son els programes que hem de mirar avui en aquesta cadena televisiva... En castellà! Comença a parlar en castellà -d’accent sud-americà- i fa tota la seva exposició de recomanacions en aquesta llengua. No m’ho puc creure. He sentit de cop, com una violació del meu espai íntim-nocturn de sofà. Llàstima.

Toni Vallory

Contestació a en David Marca

Apreciat senyor Marca, no puc entendre que hi hagi gent que,com vostè, pugui opinar tan a la lleugera com va fer l’altre dia a “La tradició s’ha enfadat” (El Punt 01/06/08). No li vull retreure, el seu punt de vista del que és o hauria de ser un restaurant o de si el menjar ha d’estar elaborat amb un “savi toc d’escola francesa” com diu vostè en el seu article (per sort avui dia la gent que busca aquest afrancesament carregós dels anys setanta en la cuina son ben pocs). No pretenc tampoc entrar en la estúpida guerra mediàtica començada per un senyor que la va vessar i no ha estat prou hàbil , o no l’hi ha interessat reconèixer l’errada monumental però ben calculada, no de criticar a un col·lega, si no de dir que el que aquest cuina és, o pot ser, perjudicial per la salut sense cap mena de fonament científic. No sé si vostè ha anat mai a El Bulli (restaurant al que vostè es refereix al seu article), ni les raons que te per a carregar contra el que allí elaboren, del seu preu i de la gent que hi va (snobs inclosos). Tinc la lleugera sospita i espero que sigui així, que vostè fa anys que no hi ha posat el peus en aquell petit tros de paradís terrenal, entre altres coses, per que fa temps que tan sols obren els vespres, cosa que fa que sigui impossible anar-hi a dinar com diu vostè.
Intentar establir paral·lelismes entre un actor còmic en el seu paper còmic de cantant i un professional com en Ferran Adrià, és ser ignorant o demagog. He menjat al Racó de can Faves i he sortit d’allí content d’haver-hi anat. He tingut la sort d’anar varies vegades a El Bulli, hi he menjat esferificacions i espumes, he begut pa amb tomata però també hi he menjat un llom de conill fantàstic. Aixó és el que s’ha de transmetre a la gent.
Ens hem d’obrir una mica a les noves coses que ens va portant la vida senyor Marca! Valen la pena.

Una simfonia perfecte.

Feia molts dies que anava de bòlid. Més agobiat del que el cos aguanta sense que et comenci a canviar el caràcter i, la gent que és al teu costat ho comenci a patir.

Els restaurants, els parcs infantils, el minigolf, els bons fogons, l’exposició de flors... Ostres, crec que hauria de parar.

Hi ha moments en la vida, que et trobes una mica desorientat i no saps cap a on és millor tirar, què es el millor professionalment i personalment. –Existencialisme

Hi ha moments a la vida que son com si tot plegat els musics de l’orquestra es tornessin de cop anàrquics, que cada instrument toqués individualment i sense tenir, en absolut, en compte als altres. –Un orgue de gats.

De cop, en el que creus que és el pitjor moment, que ja no pots més, s’obre una petita escletxa i, una trucada a mitja tarda et comunica que aquell dissabte a la nit, i per unes hores, pots ser lliure. No tens nens i no has d’anar a treballar. –Dilema,
què fas?, què pots fer?

Cinc segons, no més, és el que tarda el cervell en donar l’ordre d’agafar el mòbil i trucar al Celler de can Roca. És gairebé impossible trobar taula per a un dissabte tres hores abans però, per provar que no quedi. Fantàstic m’acaben de confirmar la reserva. Truco de seguida a la Montse i li explico que vagi preparant-se per anar a sopar al Celler.
No, no que es posi “guapa”, no vull dir aixó. Que es prepari mentalment –igual que estic fent jo m’entre li dic-. Que comenci a bellugar els engranatges que fan sensibilitzar els sentits.

Plou, ho ha fet tota la tarda, arribem sota la pluja. El paraigües passa molt just entre els murs de la suau rampa d’accés. Ja al jardí, amb la cuina al davant i la visió del menjador a través dels vidres, comences a deixar-te anar per a poder concentrar-te amb el que passarà allí dintre.
Comences a baixar cap al menjador mentre et vas creuant amb el personal que et va donant la benvinguda tot saludant-te. Comença la màgia, ets en un local que et fa sentir com si fossis en un conte i tu en fossis el príncep.

Snacks mentre en Pitu et transmet, amb saviesa que ets a casa teva i així t’has de sentir. Em quedo amb els pèsols que em sorprenen primer per la mida, després per la textura i al final amb el gust.

Comença el festival i cada plat et sorprèn. Sembla que faci anys que no hi venia però no és així. No fa massa de l’última vegada i recordo marxar gratament sorprès amb el que vaig disfrutar.
A mida que van passant els plats m’adono que hi ha hagut una evolució de conceptes i tècniques. Cada plat és una nova pujada de llistó i penses que bé, és normal que ara en toqui un que no et transporti directament al cel dels plaers terrenals. Arriba el següent i t’adones que en aquella cuina tenen més recursos, idees i projectes de les que tu et puguis arribar a imaginar mai. Em sobta el garrí –que el meu cervell ja el tenia “escanejat” i, de cop, quan el tens al davant, t’adones que aquell garrí conegut anteriorment i que consideraves “la perfecció”, és un altre i és molt millor. Disfruto amb la Royal d’oca. Com és possible revisitar la cuina més clàssica d’aquesta manera?

L’increïble maridatge no perdona els meus excessos i començo a notar l’efecte dels exquisits elixirs de Baco, triats per a cada plat.

Bé, vaig acabant...

Pèsols de postres. Segurament la meva sensibilitat gustativa-recordativa, en aquell moment era forta. De cop, la memòria gustativa em transportà a la infantessa, al maresme, a un racó d’un jardí fantàstic d’una casa pairal familiar desgranant pèsols al sol i menjant-ne els més petits, d’un en un, posant el pèsol a la boca i notant com amb una lleugera i estudiada pressió amb les dents, esclatava la frescor interior d’aquell vegetal. Em vaig emocionar tant que els ulls se’m van humitejar. Menjant, no m’havia passat mai.

Com es pot millorar una obra mestra com el Trêsor?
Com és possible que aquesta millora esdevingui immillorable?

No soc cafeter. Vaig trobar sublim l’endívia. Pot ser que sigui el millor plat que he menjat per acabar un àpat. Et deixa una sensació simplement genial.

Una simfonia perfecte. Les piles es van carregar. Puc continuar.

No sé mai com descriure la sensació de venir a menjar a casa vostra, no he sabut mai explicar-vos el que transmeteu a l’interior dels vostres clients –es clar que d’això només puc parlar per mi-.
No he trobat mai la manera d’agrair-vos, per un costat totes i cada una de les vegades que he pogut menjar a casa vostra i, per altre banda, l’acolliment sincer, el plaer de poder gaudir, de compartir el vostre preuat temps, la vostra saviesa i bonhomia.

He pensat que, com que no us puc aportar res i sempre soc jo el que recull i vosaltres els que doneu, us dedico l’estona que he dedicat a aquest escrit. Poca cosa –de fet res per vosaltres- encara us he fet perdre més temps però no me’n podia estar de dir-vos que és un plaer que en el mon hi hagi gent com vosaltres.

Independència i punt

Aplaudeixo les declaracions que de fa dies està fent el senyor López Tena.
Se li ha acabat la paciència i ha vist la llum, ha entès que els espanyols no ens consideraran mai una nació. No poden ni volen entendre aquesta mania que tenim els catalans de parlar en català. No podran entendre el perquè als restaurants hi tenim les cartes en català, demanem etiquetatge en català o a les escoles s’ensenya en català.

Em sobta que en López Tena hagi trigat tant a adonar-se que no hi ha res a fer, que no hi ha res a discutir, amb els espanyols. Es una discussió totalment inútil i les baralles no porten enlloc. Ho vaig tenir clar essent adolescent en un llarg internat de dos anys en una escola prop de Salamanca.

El que em sobta més però, és que cap membre de la política catalana encara no ho sàpiga i a hores d’ara encara tinguin esperança de poder pactar alguna cosa, recollir alguna engruna més i intentar que el nostre Ibertren de rodalies no acabi de petar del tot. Això sí, digueu-los on es la seva càmera per què puguin sortir bé a la foto.

No cal que ens discutim, no ens barallem. Declarem la independència, ho necessitem. Si continuem així Catalunya aviat s’acostarà al tercermundisme en infraestructures i logística empresarial. No anem en contra d’Espanya, no perdem temps. Espanya està bé on és, som nosaltres que hem de marxar. Sens dubte des de fora ens entendrem més cordialment amb els nostres veïns espanyols. Es molt senzill: Independència i punt.

Zoila Riera i l'Exposició de Flors.

Diumenge al migdia, repassant la premsa en la tranquil·litat calorosa d'un dia festiu de finals de juny, llegeixo a El Punt que Zoila Riera, portaveu de CiU a l'Ajuntament de Girona, diu que cal plantejar si el pressupost del consistori per a l'Exposició de flors és correcte perquè al seu entendre la ciutat té altres necessitats prioritàries, i que "potser cal reflexionar". I això és el que he fet.

Analitzant el tema des d’un punt de vista empresarial, més enllà dels pressupostos municipals, els números que em surten són que l'Ajuntament es gasta, segons l'article citat, 493.000 euros, per a fer venir a Girona unes 500.000 persones, que si comptem que pel cap baix fan una despesa durant la seva estada de 10 Euros per cap, aquest hipotètic mig milió de visitants, generarien uns ingressos de 5 milions d'euros en comerços gironins, vint vegades més que l'inversió. Aquests ingressos es reparteixen bàsicament entre el comerç i les empreses de serveis de la nostra ciutat, que en part retornaran a la ciutat mitjançant els impostos que serveixen per a cobrir les necessitats reclamades per Zoila Riera.