He acabat de reflexionar i m’agradaria compartir algunes d’aquestes reflexions de manera resumida:
-La primera cosa que m’ha fet pensar, reflexionar, és el per què ens cal un dia de reflexió. No ho entenc, de veritat. No ens el podríem estalviar? Els països que no tenen aquesta jornada on se’ns tracta una mica com curts de mollera, no els va bé? La gent es confon en el seu vot? No, no ho crec.
-La segona cosa que m’ha vingut al cap, ha estat recopilar mentalment alguns dels comentaris que he anat sentint de la moltíssima gent que no anirà a votar i intentar vincular-los d’alguna manera amb les diferents propostes de les diferents formacions polítiques que es presenten. No he estat capaç de trobar cap intent de motivació del vot més enllà del ja conegut “que ve el llop!”. Trist, sí.
-He continuat aprofundint i he augmentat l’esforç mental de la meva tanda de reflexions de cada quatre anys i he anat a parar a analitzar una mica els diferents missatges que han anat llançant cada un dels partits i les seves diferents propostes, queixes de la “competència”, ensenyar les medalles de la feina feta els últims vuit anys o els altres darrers vint i tres... Estressant, sí, sens dubte!
-M’agradaria anar a votar a un candidat, a una formació, a un equip, que em convencés. No serà així. No ha estat possible. No me’n agrada cap. He vist en molts d’ells, amb els que hi he tingut algun vincle o relació -gairebé tots els que tenen representació parlamentària-, coses que no m’han agradat: enveges internes; odis personals; cops de colze descarats i coneguts, sense que ningú no pugui parar-los; Mentides i demagògies amb premeditació, traïdoria i fins i tot nocturnitat sense cap atenuant possible a part del de guanyar vots a qualsevol preu.
-Un trist exercici de democràcia mal entesa, una gent amb ganes d’agafar-se a la mamella del poder a qualsevol preu. Uns sense acabar-se de mullar, altres prometent coses que fa temps que haurien d’haver solucionat i, no tan sols no han estat capaços de fer-ho, si no que ho han empitjorat tant com han pogut al fer cas omís als diferents professionals privats dels diferents sectors.
-Aniré a votar, sí. Hem d’anar a votar, sí. Encara que sigui tan sols per a poder denunciar diàriament tot aquells abusos, desídies, incompetències, i males praxis dels que ens governin. Hem d’aprendre a parlar clar, sense pors. Però primer cal triar als que ens desagradin menys.
diumenge, 28 de novembre del 2010
dilluns, 22 de novembre del 2010
Primera impressió del debat.
No ha estat el debat que m'hauria agradat. Massa demagògia de tots plegats; retrets que no tocaven; relliscades incomprensibles; falta de preparació i d'informació.
No l'he vist tot, se m’han obert alguns dubtes:
Algun dels candidats ha dit que treballaran per a minimitzar la desafecció? Per a eliminar la falta de respecte que tenim a la gent que es dedica a la política -i que molts es mereixen? d’incorporar a les llistes gent amb contrastada experiència en gestió privada? Han parlat de crear grups vinculants d’assessorament des de l’àmbit privat en tots i cada un dels sectors? S’han compromès a reduir el més del 60% de funcionaris que formen l’arc parlamentari i que, juntament amb els intel•lectuals amics dels de torn, formen una nova classe aristocràtica?
No, jo no ho he sentit, segurament ho han dit en el moment que no ho mirava.
M’hauria agradat que en Mas hagués agafat el compromís que l’hi ha proposat ERC, que s’hagués “mullat”. Jo, vull el concert, sí. Però també vull la independència
Sabíeu que en Montilla , parla català a casa, en privat, amb els seus fills? No sé si és l’acudit del dia o algú ha fet de Pinotxo...
dilluns, 25 d’octubre del 2010
Prometo fer-ho
Aquesta tarda, en una conversa telefònica amb una amiga amb carnet socialista, m'acusava de convergent demagog sense remei.
No, no és cert. Ni molt menys que hagi votat sempre a CIU!
No dono confiança cega a ningú, no puc. De fet, no me'n refio de cap de les opcions polítiques que es presenten. Tots fallen, i bastant, en diversos aspectes.
El tripartit és mort. És evident, palpable i fa temps que ho sabem tots. Els tres partits han demostrat amb exemples diaris a tots nivells -locals; comarcals; provincials; autonòmics; etc.- La manca d'entesa (recordeu com es va batejar aquest segon tripartit?) la manca de voluntat de país per davant de la personal o partidista.
Els socialistes, s'han vist agafat pels d'allonsis per un costat amb el PSOE (no els puc ni vull perdonar no haver aprofitat els 25 diputats decisius a Madrid) i per l'altre amb la gent capitanejada per la part més sectària que ha tingut mai ERC amb en Puigercòs al capdavant marcant una tendència tant clara com destructiva. A l'altre costat -costadet-, els d'iniciativa amb en Saura que no ha parat de ficar-se de peus a la galleda -de fet, no els ha tret- (encara recordo aquells titulars de fa dos anys que tot content ens deia que havia pactat un termini per l'estatutet amb la De La Vega.) i el seu segon pocavergonya que asisteix a les manis anti-sistema, anti-govern i anti-tot essent un del màxims responsables i el més gran dels irresponsables. No entro en el terreny que millor conec, el de àmbit local i comarcal perquè segurament les meves declaracions acabarien, com a mínim, a la fiscalia.
No m'agrada la brutícia que em viscut amb les noves propostes independentistes. És una llàstima; vull la independència però no la veig a mans d'una gent que mira més el melic que el país.
Pot ser que l'edat m'hagi fet tirar cap a la dreta, defensant els que han estalviat, en lloc d'anar al bar cada dia i, en morir, es troben amb un espoli injust; Defensant als empresaris catalans que han lluitat i lluiten per al bé de les seves empreses i per tant, implícitament, per al dels seus treballadors. (hi ha empresaris i empresaris, sí, aixó és un altre tema). Defensant al teixit comercial familiar català (del que en soc fill) com a fet diferencial i base d'estalvi i seguretat en la economia del nostre país colonitzat i espoliat diàriament. Soc de dretes per que defenso als meus col·legues del sector servei i de turisme i, em refereixo sobretot, als milers de restaurants i establimnts regentats per parelles,per pares i fills que no sempre cobren tots els sou, que treballen el doble que qualsevol altre mortal de la nostra societat. Soc de dretes per que crec que hi ha masses funcionaris; per que cada cop que vaig a qualsevol institució, veig el desgavell, la manca de responsabilitat i la gran despreocupació general que s'hi respira.
No, no em refio de la gent de CIU. No han fet prou neteja interna. L'altre dia, en un dinar del sector turístic amb l'Artur Mas, hi havia uns personatges, -vells coneguts pel sector- que no hi haurien d'haver anat...
En Sanchez LLibre, encara m'ha de contestar un mail que li vaig enviar fa mesos d'un tema de vital importància per a la nostra promoció i desenvolupament turístic, tema pel que el PSC al menys s'hi va interessar i que ERC va respondre entrant un document al congrés de diputats espanyol. Sí, CIU ha patit diferents escàndols en personatges de molt pes en governs anteriors, en Pujol hauria d'haver estat més valent, a en Mas se'l veu cregut, etc.
Com a empresari però, (molt petit empresari, però empresari) tinc clar quan toca canviar de rumb, fer un "bordo", enmig d'una tempesta. Agafar fort el timó i marcar un canvi en el trajecte que ens porta sense remei a estavellar-nos contra les roques, -que és la situació actual.
Això sí, haurem de vigilar molt d'aprop aquest nou rumb. No podem deixar-nos anar. No podem permetre que ens prometin i no ens donin.
Prometo fer-ho.
dijous, 30 de setembre del 2010
Energúmens!
A les onze i deu minuts d'aquest matí, arribava a un cèntric hotel de Girona per tal d'assistir a una reunió, la segona del dia.
L'hora i el destí, ha fet que coincidíssim amb l'arribada d'una cinquantena de piquets "informatius".
Sense pensar-ho massa, m'he posat al costat del personal directiu de l'establiment per tal de recolzar el seu DRET a treballar. Al cap d'un moment, els tres altres assistents a la reunió han sortit de l'establiment i ens hem posicionat creant una petita i fràgil barrera humana davant la porta del citat hotel, porta que alguns d'aquests energúmens ignorants dits piquets, provaven d'obrir per tal d'entrar a molestar als clients que hi havia.
Hi ha hagut algun moment de tensió entre voler obrir la porta i no poder; entre voler raonar-los -entre soroll de pitos,que alló que feien no es podia fer; entre discussions que deixaven en clara evidència el grau de formació, de coneixement i d'educació dels quinze personatges cridaners, amenaçadors i violents, que trepitjaven de manera delictiva els drets dels que no pensàvem com ells.
No ha arribat la sang al riu. La gran preparació en el diàleg que gaudeixen els hotelers, sumada a la legalitat màxima en temes laborals de la empresa, ha anat apagant el foc interior (segurament fruit de moltes nits no aprofitades, malgastades o avorrides) d'aquells que ens amenaçaven.
Avui, he perdut el respecte per a tots els energúmens que hagin amenaçat a una sola persona, que hagin cremat contenidors, que hagin bolcat autobusos, furgonetes o camions, que hagin sortit al carrer (molts d'ells amb retribució a canvi) amb la intenció de fer mal, destrossar o trencar el que fos.
Els sindicats haurien d'anar més en compte a l'hora de "deixar anar els gossos", les il·legalitats -i menys en massa-, no es poden permetre.
L'hora i el destí, ha fet que coincidíssim amb l'arribada d'una cinquantena de piquets "informatius".
Sense pensar-ho massa, m'he posat al costat del personal directiu de l'establiment per tal de recolzar el seu DRET a treballar. Al cap d'un moment, els tres altres assistents a la reunió han sortit de l'establiment i ens hem posicionat creant una petita i fràgil barrera humana davant la porta del citat hotel, porta que alguns d'aquests energúmens ignorants dits piquets, provaven d'obrir per tal d'entrar a molestar als clients que hi havia.
Hi ha hagut algun moment de tensió entre voler obrir la porta i no poder; entre voler raonar-los -entre soroll de pitos,que alló que feien no es podia fer; entre discussions que deixaven en clara evidència el grau de formació, de coneixement i d'educació dels quinze personatges cridaners, amenaçadors i violents, que trepitjaven de manera delictiva els drets dels que no pensàvem com ells.
No ha arribat la sang al riu. La gran preparació en el diàleg que gaudeixen els hotelers, sumada a la legalitat màxima en temes laborals de la empresa, ha anat apagant el foc interior (segurament fruit de moltes nits no aprofitades, malgastades o avorrides) d'aquells que ens amenaçaven.
Avui, he perdut el respecte per a tots els energúmens que hagin amenaçat a una sola persona, que hagin cremat contenidors, que hagin bolcat autobusos, furgonetes o camions, que hagin sortit al carrer (molts d'ells amb retribució a canvi) amb la intenció de fer mal, destrossar o trencar el que fos.
Els sindicats haurien d'anar més en compte a l'hora de "deixar anar els gossos", les il·legalitats -i menys en massa-, no es poden permetre.
dimecres, 15 de setembre del 2010
ADÉU CENTENARI!
Vaig tenir el privilegi de ser un dels convidats al sopar de cloenda del centenari de la Costa Brava en el marc del nou i flamant Casino de Lloret. El sopar i el seu muntatge, em va a portar a repassar què ha estat el Centenari, quina repercussió ha tingut, com a estat orquestrat, quins pressupostos ha tingut, d'on han sortit, etc. per que va ser un fidel reflex de com ha anat tot durant aquest dos anys.
És trist que els actes realitzats durant la celebració del centenari de la major font d'ingressos turístics del país durant dècades, hagi estat tan desastrós, improvisat i mal gestionat.
És vergonyós, que la major repercussió mediàtica a nivell mundial (i m'atreveixo a dir que la única) hagi estat l'escàndol d'una errada increïblement repetida del conegut tema de les fotos.
És del tot inadmissible que els interessos polítics afectin a institucions i patronats fins el punt de convertir-los en xapuces constants, improvisació i despropòsit diari, arribant a anular la gestió dels bons professionals que hi treballen.
És un escàndol que facin fora de manera pública i notòria a antics gerents acusant-los de crear grans "forats" en la seva economia i que mai més se'n parli, Que no es demostri.
-Crec que aixó te un nom tipificat en el codi penal Sr. President!
El país necessita urgentment un canvi, sí. Tots ho sabem i avui ja gairebé tots ho diem. Les institucions necessiten urgentment una renovació de la seva manera de funcionar. Que algú s'ho apunti si us plau!
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/304579-adeu-centenari.html
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/304579-adeu-centenari.html
dimecres, 30 de juny del 2010
Ara toca la independència
Avui, m'he llevat rar.
Era evident que el constitucional retallaria l'Estatut, jo n'era molt conscient. Tot ho sabíem.
Ara ja és un fet, no una paraula.
Al ser un fet, ja no calen paraules, calen , urgeixen fets.
M'he llevat rar, trist, moix, amb la moral baixa i de mal humor. No crec que els representants polítics que tenim, estiguin en condicions, siguin capaços o tinguin la valentia d'enfrontar-se a Espanya de la manera dura i decidida que ens caldria. Tots miraran de ser "políticament correctes" i no aniran més enllà de paraules, d'acataments sense estar-hi d'acord, de convocatòries de manifestacions, necessàries però estèrils.
Ara toca la independència.
Era evident que el constitucional retallaria l'Estatut, jo n'era molt conscient. Tot ho sabíem.
Ara ja és un fet, no una paraula.
Al ser un fet, ja no calen paraules, calen , urgeixen fets.
M'he llevat rar, trist, moix, amb la moral baixa i de mal humor. No crec que els representants polítics que tenim, estiguin en condicions, siguin capaços o tinguin la valentia d'enfrontar-se a Espanya de la manera dura i decidida que ens caldria. Tots miraran de ser "políticament correctes" i no aniran més enllà de paraules, d'acataments sense estar-hi d'acord, de convocatòries de manifestacions, necessàries però estèrils.
Ara toca la independència.
Carta oberta a Jóse Montilla
Sr. President,
que un senyor amb una cultura i unes costums tan llunyanes a les meves, pugui arribar a ser president del meu país, i conservi el seu nom castellà -Jóse, passi.
Que aquest mateix senyor surti, aparegui de cop, emergeixi d'en mig del psoe, de Madrid i els seus ministeris, amb una actuació més que discutible, passi.
Que el que vol ser president d'un país s'emprenyi a la primera entrevista que li fan quan li pregunten com acaba el Zoo d'en Pitus, passi.
Que no hagi estat capaç fins ara de fer servir la força que hauria de tenir al Congresso de los Diputados, passi.
Que tingui la cara dura de declarar que sense els diners dels catalans Espanya no s'aguanta, passi. (no passa però em va bé per a escriure-ho)
El que esperava del president de Catalunya però, es alguna cosa més que convocar als catalans a una manifestació.
Sr. Montilla: vostè disposa de 25 diputats a Madrid per a fer la força que calgui per a solucionar molts dels nostres problemes.
Sr. President, faci el favor d'actuar. No és vostè qui ha de convocar manifestacions, vostè ha de governar, gestionar, apretar fins el final.
Sr. President: FETS, NO PARAULES. Deixis de tonteries i faci servir els instruments de força, si no, aparti's i deixi fer.
que un senyor amb una cultura i unes costums tan llunyanes a les meves, pugui arribar a ser president del meu país, i conservi el seu nom castellà -Jóse, passi.
Que aquest mateix senyor surti, aparegui de cop, emergeixi d'en mig del psoe, de Madrid i els seus ministeris, amb una actuació més que discutible, passi.
Que el que vol ser president d'un país s'emprenyi a la primera entrevista que li fan quan li pregunten com acaba el Zoo d'en Pitus, passi.
Que no hagi estat capaç fins ara de fer servir la força que hauria de tenir al Congresso de los Diputados, passi.
Que tingui la cara dura de declarar que sense els diners dels catalans Espanya no s'aguanta, passi. (no passa però em va bé per a escriure-ho)
El que esperava del president de Catalunya però, es alguna cosa més que convocar als catalans a una manifestació.
Sr. Montilla: vostè disposa de 25 diputats a Madrid per a fer la força que calgui per a solucionar molts dels nostres problemes.
Sr. President, faci el favor d'actuar. No és vostè qui ha de convocar manifestacions, vostè ha de governar, gestionar, apretar fins el final.
Sr. President: FETS, NO PARAULES. Deixis de tonteries i faci servir els instruments de força, si no, aparti's i deixi fer.
divendres, 18 de juny del 2010
Un altre cop.
Un altre cop.
Sí, un altre cop, avui, aquesta tarda, vespre i nit hi havia restriccions d'aparcament a la Plaça de Sant Domènec per "rodatge". La meitat de les poques places d'aparcament que hi queden -després de la fantàstica gestió en aquest tema que fa l'ajuntament-, quedaven eliminades.
Dels disset dies que portem del mes de Juny, i si no vaig errat, durant catorze dies hi ha hagut prohibicions d'aparcament i de circulació -tant en cotxe com a peu-.
Això és difícil d'aguantar per a un petit restaurant situat a la part alta del Barri Vell, entre la Catedral i la plaça de Sant Domènec. És evident que els possibles clients no hi poden accedir, la gent no vol, fuig de les complicacions.
Aquest vespre però, ha estat la gota que ha fet vessar el got:
Teníem una taula encarregada, una quinzena de persones. A tres quarts de deu de la nit l'hora justa en que aquests clients arribaven al restaurant s'han trobat que just davant de la porta del mateix, hi havia una trentena de persones amb llums, càmeres, cables, disfresses etc. i que els demanaven que no passessin durant uns minuts ja que estaven filmant. (No podien entrar al restaurant)
Jo, he arribat cinc o deu minuts més tard, (arribava molt just de temps sortint d'una reunió del cole dels nens), anava en cotxe i m'he trobat, de cop i sense cap avís ni senyalització prèvia, un paio que em deia que no podia passar, que havia d'esperar uns minuts que acabessin de rodar.
Reconec que he perdut una mica -tan sols una mica- els nervis i, per segon cop en pocs dies i després d'explicar-li al noi-vigilant que havia d'anar a cuinar per una gent que segurament ja ren asseguts a taula, He apretat el gas del cotxe i -em sap greu- he passat pel mig del rodatge podríem dir que amb una mica d'excés de velocitat.
He estat insultat, m'han cridat i fins i tot m'han estat a punt de pegar. -Els he espantat, ja he reconegut que he passat massa ràpid per un carrer estretíssim ple de gent-
Al final, demanant disculpes i explicant que porto anys amb el tema... no ha estat res. (segur que encara pensen que estic com una cabra).
Sí, estaven rodant just davant la porta del restaurant Alemanys-3 amb el carrer tallat a la circulació de cotxes i de persones. Sabeu que hi ha però davant la porta del restaurant? La porta del magatzem on hi tinc les begudes -sí, les begudes que necessitaven els clients ja asseguts a la taula-
Ja en tinc prou, en tinc els d'allonsis plens. No pararé fins a forçar l'ajuntament que creï una comissió juntament amb comerciants i sector serveis per tal que tinguin en compte i analitzin els permisos que donen i la gent que en surt perjudicada.
En sentireu a parlar...
dimarts, 16 de març del 2010
M'ha agradat veure l'entrevista a en Montilla
M'ha agradat veure l'entrevista a en Montilla. M'ha agradat poder comprovar que cada cop parla en una llengua més semblant al català. Quantes hores ha de practicar amb logopedes cada setmana?
Havent viscut la nevada passejant des de la tranquil·litat del seient d'un vell però eficaç Range Rover, veient imatges de com han quedat els nostres boscos, comprovant que els grans i vells roures del minigolf que gestiono (amb molts problemes burocràtics) a la part alta de Montjüic, han quedat molt trinxats, Veient que les torres elèctriques s'han doblegat com si fossin de goma, que totes les carreteres, camins i autopistes van quedar col·lapsades, que les cadenes modernes de roba no serveixen per a la neu...
Després de constatar que realment ha estat una nevada extraordinària i, per tant, és normal que les torres caiguessin, que arbres no aguantessin el pes i es trenquessin tallant carreteres i vies... -el fet que els boscos hagin quedat molt malmesos, és el que em porta a reflexionar sobre tot el que ha passat i els seus "culpables"...
Em pregunto i m'agrada fer-ho en veu alta:
-Qui va prendre el comandament de tota la operativa necessària per a recuperar la normalitat des del primer moment que un cotxe va quedar travessat a la carretera?
-Algú (dels responsables en la nostra seguretat) era al seu lloc de treball preparat per a el que s'havia dit el dia abans que podria passar?
-Vaig veure venir a l'exèrcit espanyol amb unes fantàstiques màquines lleva-neus, vehicles tot terreny i altres, des de València, Alacant... Què hi feien aturats durant hores i hores esperant instruccions de ningú no sabia d'on ni de qui?
-On son totes les "pales" lleva-neus que fa anys en Toni Guell va fer subministrar a tots els parcs de bombers de la província de Girona i que eren adaptables als seus camions TT? (fins que es va "decidir" que no era feina del cos de bombers, -això és competència de carreteres.)
-Com és possible que durant anys, els ajuntaments, hagin estat capaços de construir caríssims pavellons poliesportius i poli-detot, supra-sobredimensionats i, que en la majoria dels casos un cop fets no tenen ni idea de què fer-ne, però no han tingut pressupost per a un petit garatge per a un petit camió amb una pala al davant i un escampador de sal a la part posterior?
-De veritat que tan sols tenen generadors a punt de funcionar les empreses que els lloguen? Cap ajuntament ha pensat que poden fer falta? alguns edificis amb generadors per obligació (hospitals) no tenen protocol per tal de tenir plens els dipòsits?
-Quin inepte va decidir comprar les cadenes tèxtils-plàstiques que porten els cotxes de la nostra policia i que no serveixen per a quan neva?
-Quan s'acabarà que a les direccions generals, conselleries, departaments tècnics... Els que decideixin siguin uns que no tenen ni la més remota idea del que fan o han de fer?
-Fins quant aguantarem una conselleria d'interior dirigida per un inepte mil vegades reincident en la seva ineptitud; un secretari general xulo, prepotent i mentider; unes institucions on els mateixos funcionaris son els primers a veure que no hi ha res que funcioni bé?
-Com pot ser que els partits que van perdre les eleccions ens governin? Com pot ser que els representant d'una de les forces menys votades siguin els que tinguin la cartera d'interior? Ens hem tornat bojos?
M'ha agradat veure l'entrevista a en Montilla.
M'ha agradat que m'expliqués que el govern va fer bé la seva feina.
Aquest personatge còmic que tenim com a president, aquest paio que no para de demostrar la seva incapacitat de governar, de decidir... M'ha convençut.
Havent viscut la nevada passejant des de la tranquil·litat del seient d'un vell però eficaç Range Rover, veient imatges de com han quedat els nostres boscos, comprovant que els grans i vells roures del minigolf que gestiono (amb molts problemes burocràtics) a la part alta de Montjüic, han quedat molt trinxats, Veient que les torres elèctriques s'han doblegat com si fossin de goma, que totes les carreteres, camins i autopistes van quedar col·lapsades, que les cadenes modernes de roba no serveixen per a la neu...
Després de constatar que realment ha estat una nevada extraordinària i, per tant, és normal que les torres caiguessin, que arbres no aguantessin el pes i es trenquessin tallant carreteres i vies... -el fet que els boscos hagin quedat molt malmesos, és el que em porta a reflexionar sobre tot el que ha passat i els seus "culpables"...
Em pregunto i m'agrada fer-ho en veu alta:
-Qui va prendre el comandament de tota la operativa necessària per a recuperar la normalitat des del primer moment que un cotxe va quedar travessat a la carretera?
-Algú (dels responsables en la nostra seguretat) era al seu lloc de treball preparat per a el que s'havia dit el dia abans que podria passar?
-Vaig veure venir a l'exèrcit espanyol amb unes fantàstiques màquines lleva-neus, vehicles tot terreny i altres, des de València, Alacant... Què hi feien aturats durant hores i hores esperant instruccions de ningú no sabia d'on ni de qui?
-On son totes les "pales" lleva-neus que fa anys en Toni Guell va fer subministrar a tots els parcs de bombers de la província de Girona i que eren adaptables als seus camions TT? (fins que es va "decidir" que no era feina del cos de bombers, -això és competència de carreteres.)
-Com és possible que durant anys, els ajuntaments, hagin estat capaços de construir caríssims pavellons poliesportius i poli-detot, supra-sobredimensionats i, que en la majoria dels casos un cop fets no tenen ni idea de què fer-ne, però no han tingut pressupost per a un petit garatge per a un petit camió amb una pala al davant i un escampador de sal a la part posterior?
-De veritat que tan sols tenen generadors a punt de funcionar les empreses que els lloguen? Cap ajuntament ha pensat que poden fer falta? alguns edificis amb generadors per obligació (hospitals) no tenen protocol per tal de tenir plens els dipòsits?
-Quin inepte va decidir comprar les cadenes tèxtils-plàstiques que porten els cotxes de la nostra policia i que no serveixen per a quan neva?
-Quan s'acabarà que a les direccions generals, conselleries, departaments tècnics... Els que decideixin siguin uns que no tenen ni la més remota idea del que fan o han de fer?
-Fins quant aguantarem una conselleria d'interior dirigida per un inepte mil vegades reincident en la seva ineptitud; un secretari general xulo, prepotent i mentider; unes institucions on els mateixos funcionaris son els primers a veure que no hi ha res que funcioni bé?
-Com pot ser que els partits que van perdre les eleccions ens governin? Com pot ser que els representant d'una de les forces menys votades siguin els que tinguin la cartera d'interior? Ens hem tornat bojos?
M'ha agradat veure l'entrevista a en Montilla.
M'ha agradat que m'expliqués que el govern va fer bé la seva feina.
Aquest personatge còmic que tenim com a president, aquest paio que no para de demostrar la seva incapacitat de governar, de decidir... M'ha convençut.
dilluns, 22 de febrer del 2010
Necessitem més gestió forestal
És fàcil escriure sobre els incendis , els bombers i la seva actuació, els responsables dels departaments afectats i fins i tot dels polítics, presidents, ministres i ministresses de defensa... Mentre el foc és encara viu, mentre la campanya tan sols ha començat, mentre els afectats per els focs, bombers, veïns, pagesos, ramaders i turistes es troben en estat de xoc pèrdua de moltes i diferents coses.
És fàcil omplir pagines de diaris mentre el bosc encara fumeja buscant responsables de la desgracia en qüestió. La mala gestió en els comandaments, que si els bombers es van relaxar, si el conseller de torn no ha actuat amb la celeritat que esperàvem, la gent que se l’hi ha cremat la casa de ben segur que sempre pensaran que no hi havia prous efectius, els alcaldes dels municipis afectats han viscut en primer grau el “desordre” entre els les diferents unitats dels bombers, si hi ha professionals que han resultat ferits ens preguntem si la actuació duta a terme ha estat la correcte o si el protocol d’actuació s’ha de canviar...
Aquest matí, escoltant les diferents declaracions dels membres dels GRAF a la comissió del parlament, emocionat en alguns moments, recordant totes aquelles experiències viscudes durant cinc anys com a membre de reforç dels bombers de la Generalitat, m’he sentit obligat a fer costat a tots els membres del considerat un dels millors cossos de bombers del mon.
Tan sols els que hem estat al mig del bosc durant un foc, ens podem imaginar, sabem, què és el que passa allí en els moments difícils. En moments de gir sobtat del vent , que se’t cremi un tros de mànega unes desenes de metres enrere, haver de travessar la línea de foc saltant-la per entremig de les flames, protegir-te amb la mànega, arraulit, mentre les copes dels arbres que hi ha sobre el teu cap cremen estrepitosament com el pitjor dels inferns, tan sols els que hem arribat a casa amb els cabells socarrimats, podem saber com és viu un foc.
No hi ha cap dubte de la gran professionalitat dels bombers que varen morir. No tinc cap dubte, de la professionalitat dels seus comandaments. Com tampoc dubto que ningú s’esperava una desgracia com aquesta, un accident lamentable. S’hagués pogut evitar? Sí, es clar! Ara és fàcil de dir-ho, molt fàcil...
No busquem comandaments “dinant”, no busquem consellers responsables, no demanem responsabilitats als altres grups polítics per tal d’augmentar quota d’audiència.
Pregunten-nos i preguntem-los per què actualment encara hi ha dues conselleries diferents, de dos partits polítics diferents, -Medi ambient i governació-, que es reparteixen les tasques de prevenció, gestió i extinció dels nostres boscos. Preguntem-los els dèficits coneguts i denunciats de manca d’equipament i de mitjans. Hauríem de preguntar als consellers d’ara però també als dels últims trenta anys, si es podria haver fet més. No perdem més temps en comissions de pantomima. Parem els titulars partidistes i les emissions en directe. No enganyem més a la gent. Hem d’aprendre de les desgràcies i treballar per a minimitzar els accidents.
Una de les maneres d’evitar els focs és la gestió en prevenció que es fa cada hivern des de les ADF. Per què encara hi ha tan poc pressupost per a aquesta prevenció tan necessària? El cost de la citada comissió parlamentària, traslladada al bosc, podria evitar molts focs.
Toni Vallory
Membre de l’ADF de Girona
És fàcil omplir pagines de diaris mentre el bosc encara fumeja buscant responsables de la desgracia en qüestió. La mala gestió en els comandaments, que si els bombers es van relaxar, si el conseller de torn no ha actuat amb la celeritat que esperàvem, la gent que se l’hi ha cremat la casa de ben segur que sempre pensaran que no hi havia prous efectius, els alcaldes dels municipis afectats han viscut en primer grau el “desordre” entre els les diferents unitats dels bombers, si hi ha professionals que han resultat ferits ens preguntem si la actuació duta a terme ha estat la correcte o si el protocol d’actuació s’ha de canviar...
Aquest matí, escoltant les diferents declaracions dels membres dels GRAF a la comissió del parlament, emocionat en alguns moments, recordant totes aquelles experiències viscudes durant cinc anys com a membre de reforç dels bombers de la Generalitat, m’he sentit obligat a fer costat a tots els membres del considerat un dels millors cossos de bombers del mon.
Tan sols els que hem estat al mig del bosc durant un foc, ens podem imaginar, sabem, què és el que passa allí en els moments difícils. En moments de gir sobtat del vent , que se’t cremi un tros de mànega unes desenes de metres enrere, haver de travessar la línea de foc saltant-la per entremig de les flames, protegir-te amb la mànega, arraulit, mentre les copes dels arbres que hi ha sobre el teu cap cremen estrepitosament com el pitjor dels inferns, tan sols els que hem arribat a casa amb els cabells socarrimats, podem saber com és viu un foc.
No hi ha cap dubte de la gran professionalitat dels bombers que varen morir. No tinc cap dubte, de la professionalitat dels seus comandaments. Com tampoc dubto que ningú s’esperava una desgracia com aquesta, un accident lamentable. S’hagués pogut evitar? Sí, es clar! Ara és fàcil de dir-ho, molt fàcil...
No busquem comandaments “dinant”, no busquem consellers responsables, no demanem responsabilitats als altres grups polítics per tal d’augmentar quota d’audiència.
Pregunten-nos i preguntem-los per què actualment encara hi ha dues conselleries diferents, de dos partits polítics diferents, -Medi ambient i governació-, que es reparteixen les tasques de prevenció, gestió i extinció dels nostres boscos. Preguntem-los els dèficits coneguts i denunciats de manca d’equipament i de mitjans. Hauríem de preguntar als consellers d’ara però també als dels últims trenta anys, si es podria haver fet més. No perdem més temps en comissions de pantomima. Parem els titulars partidistes i les emissions en directe. No enganyem més a la gent. Hem d’aprendre de les desgràcies i treballar per a minimitzar els accidents.
Una de les maneres d’evitar els focs és la gestió en prevenció que es fa cada hivern des de les ADF. Per què encara hi ha tan poc pressupost per a aquesta prevenció tan necessària? El cost de la citada comissió parlamentària, traslladada al bosc, podria evitar molts focs.
Toni Vallory
Membre de l’ADF de Girona
dijous, 4 de febrer del 2010
17 milions d'euros per a la promoció gastronòmica espanyola
Mentre que en l’àmbit gastronòmic a Catalunya anem amb una sabata i una espardenya –malgrat comptar amb iniciatives com ALICIA o l'Institut Català de la Cuina–, als bascos, que disposen d'un bon finançament mercès al seu concert econòmic, el govern espanyol els emplena les butxaques.
A finals de setembre el govern espanyol va aprovar un "Plan de promoción internacional de turismo enogastronómico", acompanyat d'una dotació de nou milions d'euros per a uns conegudíssims reials "amigos" que la van rebre. Llavors em vaig posar en contacte amb diferents diputats catalans al Congrés demanant-los acció. Uns em van dir que sabien perfectament de què es tractava i n'estaven al corrent. ”Són coses que passen...”. D’altres no van ni respondre els meus missatges.
Però les coses es mouen. La setmana passada, la Junta de Andalucía anunciava nou-cents-mil euros per un costat i sis-cents mil més per un altre, com a tret de sortida per a la promoció internacional de la gastronomia andalusa. Un milió i mig d'euros. I recentment he llegit al BOE una subvenció directa de set milions d'euros que el Ministeri de Ciència i Innovació ha concedit al Basque Culinary Center fundazioa per a la posada en marxa d'un centre de formació i investigació gastronòmica.
Si bé és motiu d’alegria que es comenci a donar importància a la inversió en l’oferta cultural d'alt nivell que és la gastronomia, és preocupant que a Catalunya es digui que no hi ha diners per a fer aquestes coses. Per exemple, quan institucions com Turisme de Catalunya proposen als cuiners acompanyar-los a mostrar el nostre patrimoni gastronòmic a fires promocionals internacionals, no tenen pressupost per a pagar ni una habitació d'hotel individual i molt menys les hores treballades. Ens demanen una col•laboració a canvi de promoció. “No hi ha ni un duro", diuen...
En un article al Punt de fa quatre mesos, demanava al Govern de la Generalitat i als diputats catalans al Congrés que s'asseguressin que la gastronomia catalana no quedés bandejada dels milions d’euros que des de l’Estat –amb els nostres impostos– s’estaven invertint per a la promoció, aprenentatge, investigació i difusió de la gastronomia, que tanta falta fa per a no perdre el moment històric de reconeixement mundial en què ens trobem.
Necessitem que els nostres governants vetllin per un sector com el gastronòmic que ha fet els deures de l’excel•lència i que ara es troba en un moment fortament crític. No hi ha cap justificació que dels disset milions d'euros per a la promoció gastronòmica que han sortit de les arques de l’Estat en els últims quatre mesos, a Catalunya –capdavantera indiscutible de l'alta cuina– no hagi arribat ni un sol cèntim. Cal que algú ens expliqui el perquè, i que es posi fi a aquesta discriminació.
A finals de setembre el govern espanyol va aprovar un "Plan de promoción internacional de turismo enogastronómico", acompanyat d'una dotació de nou milions d'euros per a uns conegudíssims reials "amigos" que la van rebre. Llavors em vaig posar en contacte amb diferents diputats catalans al Congrés demanant-los acció. Uns em van dir que sabien perfectament de què es tractava i n'estaven al corrent. ”Són coses que passen...”. D’altres no van ni respondre els meus missatges.
Però les coses es mouen. La setmana passada, la Junta de Andalucía anunciava nou-cents-mil euros per un costat i sis-cents mil més per un altre, com a tret de sortida per a la promoció internacional de la gastronomia andalusa. Un milió i mig d'euros. I recentment he llegit al BOE una subvenció directa de set milions d'euros que el Ministeri de Ciència i Innovació ha concedit al Basque Culinary Center fundazioa per a la posada en marxa d'un centre de formació i investigació gastronòmica.
Si bé és motiu d’alegria que es comenci a donar importància a la inversió en l’oferta cultural d'alt nivell que és la gastronomia, és preocupant que a Catalunya es digui que no hi ha diners per a fer aquestes coses. Per exemple, quan institucions com Turisme de Catalunya proposen als cuiners acompanyar-los a mostrar el nostre patrimoni gastronòmic a fires promocionals internacionals, no tenen pressupost per a pagar ni una habitació d'hotel individual i molt menys les hores treballades. Ens demanen una col•laboració a canvi de promoció. “No hi ha ni un duro", diuen...
En un article al Punt de fa quatre mesos, demanava al Govern de la Generalitat i als diputats catalans al Congrés que s'asseguressin que la gastronomia catalana no quedés bandejada dels milions d’euros que des de l’Estat –amb els nostres impostos– s’estaven invertint per a la promoció, aprenentatge, investigació i difusió de la gastronomia, que tanta falta fa per a no perdre el moment històric de reconeixement mundial en què ens trobem.
Necessitem que els nostres governants vetllin per un sector com el gastronòmic que ha fet els deures de l’excel•lència i que ara es troba en un moment fortament crític. No hi ha cap justificació que dels disset milions d'euros per a la promoció gastronòmica que han sortit de les arques de l’Estat en els últims quatre mesos, a Catalunya –capdavantera indiscutible de l'alta cuina– no hagi arribat ni un sol cèntim. Cal que algú ens expliqui el perquè, i que es posi fi a aquesta discriminació.
diumenge, 27 de desembre del 2009
Records materials
Els anys van passant, sí, ja ho sabem. El temps passa i no ho poden evitar. Els Nadals es toquen l’un amb el següent i tan sols hi som a temps a preguntar-nos: Ha passat un any ja?
Disculpeu la carrincloneria d’una petita dosi de melangia nadalenca, les trobades familiars (que sempre ens porten per uns petits instants a recordar aquells als qui ja no veurem més) sumat als excessos ingerits durant aquests dies, porten directament –en la soledat de la nit, d’altes hores de la matinada-, a reflexionar sobre el nostre breu pas per aquesta vida.
De la mateixa manera que la foto que encapçala aquest escrit em pot portar –em porta- a recordar una casa que ja no hi és, un jardí que ja no existeix, un pare assegut a la mateixa butaca de la foto, al mateix jardí, uns instants d’infantesa, de joventut, de l’alegria de saber-me amb tota una vida per davant... Hi ha moments que t’adones de lo increïblement etèria que és la nostra existència.
Confesso que la meva sensibilitat emocional em porta a intentar salvar fragments d’aquests records adquirits amb els anys. Guardo les butaques i la taula de jardí, algunes de les plantes que el vestien, la “cadireta” de la llar de foc, quadres i fins i tot alguna de les portes (bé, gairebé totes).
De la mateixa manera que les fotografies immortalitzen moments viscuts i, aquells qui no han estat testimonis directes de les mateixes, no poden reviure aquells moments, hi ha objectes que mantenen entre la seva matèria, petits trossets de la nostra història, dels nostres records.
Seure per un instant a la mateixa cadira de jardí on seia el teu pare, recordar-lo i sentir-lo deu anys després de la seva mort; Trobar-te a la ma la forquilla de plata amb les inicials dels qui ja no hi son; poder agafar la maneta o el pom d’alguna de les portes “salvades” i ara apilonades, deixar anar la imaginació com fan els nens i pensar que al girar el canell i empènyer la porta per a obrir-la, tornaràs –encara que sigui de pensament- a anys enrere, abans de fer-te gran, abans de saber que la vida va en serio i cada cop és més seria...
És un exercici que m’agrada tant o més que mirar les fotos on has estat actor o autor, tant si has estat retratat com si has estat tu qui era darrera la càmera fotogràfica.
La societat ens empeny a renunciar a aquests sentiments del passat, a deixar-los de banda, a mirar cap endavant, cap el futur, de la mateixa manera que ens acostuma i recomana deixar als “vells” arraconats en centres especialitzats en el seu aparcament. No hi ha temps. La producció no pot parar, no ens podem embadalir amb sentimentalismes no-productius.
N’hem d’aprendre molt encara...
Disculpeu la carrincloneria d’una petita dosi de melangia nadalenca, les trobades familiars (que sempre ens porten per uns petits instants a recordar aquells als qui ja no veurem més) sumat als excessos ingerits durant aquests dies, porten directament –en la soledat de la nit, d’altes hores de la matinada-, a reflexionar sobre el nostre breu pas per aquesta vida.
De la mateixa manera que la foto que encapçala aquest escrit em pot portar –em porta- a recordar una casa que ja no hi és, un jardí que ja no existeix, un pare assegut a la mateixa butaca de la foto, al mateix jardí, uns instants d’infantesa, de joventut, de l’alegria de saber-me amb tota una vida per davant... Hi ha moments que t’adones de lo increïblement etèria que és la nostra existència.
Confesso que la meva sensibilitat emocional em porta a intentar salvar fragments d’aquests records adquirits amb els anys. Guardo les butaques i la taula de jardí, algunes de les plantes que el vestien, la “cadireta” de la llar de foc, quadres i fins i tot alguna de les portes (bé, gairebé totes).
De la mateixa manera que les fotografies immortalitzen moments viscuts i, aquells qui no han estat testimonis directes de les mateixes, no poden reviure aquells moments, hi ha objectes que mantenen entre la seva matèria, petits trossets de la nostra història, dels nostres records.
Seure per un instant a la mateixa cadira de jardí on seia el teu pare, recordar-lo i sentir-lo deu anys després de la seva mort; Trobar-te a la ma la forquilla de plata amb les inicials dels qui ja no hi son; poder agafar la maneta o el pom d’alguna de les portes “salvades” i ara apilonades, deixar anar la imaginació com fan els nens i pensar que al girar el canell i empènyer la porta per a obrir-la, tornaràs –encara que sigui de pensament- a anys enrere, abans de fer-te gran, abans de saber que la vida va en serio i cada cop és més seria...
És un exercici que m’agrada tant o més que mirar les fotos on has estat actor o autor, tant si has estat retratat com si has estat tu qui era darrera la càmera fotogràfica.
La societat ens empeny a renunciar a aquests sentiments del passat, a deixar-los de banda, a mirar cap endavant, cap el futur, de la mateixa manera que ens acostuma i recomana deixar als “vells” arraconats en centres especialitzats en el seu aparcament. No hi ha temps. La producció no pot parar, no ens podem embadalir amb sentimentalismes no-productius.
N’hem d’aprendre molt encara...
dilluns, 7 de desembre del 2009
L'absurditat fins a la temperatura
Patètic;
És el primer adjectiu que em surt pensant en el decret llei que regula (?) les temperatures màximes i mínimes de la calefacció/refrigeració dels locals públics.
Subnormals;
És el que els nostres dirigents actuals han de pensar de nosaltres. Altrament, no veig possible que siguin capaços de d'aprovar un decret tant patètic i absurd com aquest.
Ineptes;
Sí, ineptes per què no és possible que no s'adonin del que estan fent. La seva incompetència i ineptitud és ja tan coneguda per tots, que comencen a provocar que la gent diguem que ja n'hi ha prou. Aquestes bestieses no es poden aguantar, no les hem de permetre.
Revolta;
Haig de confessar públicament que fa anys que insisteixo als treballadors dels diferents locals que gestiono per tal que no abusin de les temperatures extremes de la climatització, quan entro en un lloc massa fred o massa calent (l'últim cop en un despatx de l'ajuntament) sovint em queixo.
Dit això:
Com que n'estic tip d'aquesta mena de comunisme dictatorial-socialista i sovint tripartidista que, si pogués, voldria controlar fins i tot quants minuts passejo el gos cada dia, vull declarar-me públicament fora de la llei. Als meus locals hi posaré la temperatura que cregui convenient per tal que els meus clients se sentin el millor possible. És més, penso posar l'aire calent com a mínim a un grau més del que dicten. Ja poden venir a detenir-me avui mateix.
dilluns, 30 de novembre del 2009
Tenim molt recorregut
Fa pocs dies, es donaven a conèixer els restaurants més destacats que tenim segons la “Guia Michelin”. Girona, ha estat especialment reconeguda. El Celler de Can Roca, amb la seva tercera estrella –merescuda fa anys-, encapçala les felicitacions que li arriben de tots els racons del mon. Tenim a “casa” el reconegut com a 5é millor restaurant de tot el mon i hauria estat una errada important de la guia francesa, no atorgar-li la màxima distinció .
La cultura gastronòmica que ens han legat els nostres avantpassats, ens ha portat a convertir-nos en una de les zones més reconegudes a nivell mundial per la seva gastronomia. -En poc més d’una hora de camí, trobem el millor restaurant del mon i el cinquè, quatre restaurants amb la màxima distinció d’aquesta guia francesa; Les Cols d’Olot ara ja amb dues estrelles, així com Bo.Tic i la Fonda Xesc que n'obtenen la primera.
No hem d’oblidar però que tenim entre nosaltres, uns quants cuiners més que “renoven” les seves estrelles. “Renoven” per que –és de justícia explicar-ho- els han tornat a destacar de nou però no conserven les que ja tenien, els hi han tornat a donar de nou. Tenir una estrella no és, ni molt menys, tenir la seguretat ni la tranquil·litat de que no te’n quedis sense. Al contrari, la pressió, la responsabilitat que comporta haver estat escollit entre els millors fa que no puguis baixar ni un segon la guàrdia cap dels 365 dies de l’any.
Deixant de banda els importantíssims reconeixements estel·lars, tenim, a la nostra zona d’influència, una amplíssima mostra de restaurants amb un nivell i cultura gastronòmica, que difícilment trobarem a cap altre lloc. Som “l’ull de l’huracà” de la gastronomia mundial. Ens ho hem de creure i també nosaltres hem de treballar més que mai per tal de continuar aconseguint més reconeixements. Ens hem d’implicar encara més amb els productors que aposten diàriament per la qualitat dels seus productes, amb pagesos i comerciants de mercats, amb distribuïdors que comencen a entendre que en la qualitat hi ha el futur.
Hem d’aconseguir que les institucions creguin en nosaltres i ens tinguin en compte a l’hora de programar les seves estratègies turístiques i de promoció de territori.
Felicitem-nos i omplim les copes de cava, sí: ens ho mereixem. Però un cop haguem brindat, tornem-nos a arremangar i demostrem que encara tenim molt recorregut.
La cultura gastronòmica que ens han legat els nostres avantpassats, ens ha portat a convertir-nos en una de les zones més reconegudes a nivell mundial per la seva gastronomia. -En poc més d’una hora de camí, trobem el millor restaurant del mon i el cinquè, quatre restaurants amb la màxima distinció d’aquesta guia francesa; Les Cols d’Olot ara ja amb dues estrelles, així com Bo.Tic i la Fonda Xesc que n'obtenen la primera.
No hem d’oblidar però que tenim entre nosaltres, uns quants cuiners més que “renoven” les seves estrelles. “Renoven” per que –és de justícia explicar-ho- els han tornat a destacar de nou però no conserven les que ja tenien, els hi han tornat a donar de nou. Tenir una estrella no és, ni molt menys, tenir la seguretat ni la tranquil·litat de que no te’n quedis sense. Al contrari, la pressió, la responsabilitat que comporta haver estat escollit entre els millors fa que no puguis baixar ni un segon la guàrdia cap dels 365 dies de l’any.
Deixant de banda els importantíssims reconeixements estel·lars, tenim, a la nostra zona d’influència, una amplíssima mostra de restaurants amb un nivell i cultura gastronòmica, que difícilment trobarem a cap altre lloc. Som “l’ull de l’huracà” de la gastronomia mundial. Ens ho hem de creure i també nosaltres hem de treballar més que mai per tal de continuar aconseguint més reconeixements. Ens hem d’implicar encara més amb els productors que aposten diàriament per la qualitat dels seus productes, amb pagesos i comerciants de mercats, amb distribuïdors que comencen a entendre que en la qualitat hi ha el futur.
Hem d’aconseguir que les institucions creguin en nosaltres i ens tinguin en compte a l’hora de programar les seves estratègies turístiques i de promoció de territori.
Felicitem-nos i omplim les copes de cava, sí: ens ho mereixem. Però un cop haguem brindat, tornem-nos a arremangar i demostrem que encara tenim molt recorregut.
(Publicat al Punt Diari, el 8/12/09) http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/112962.html
dimarts, 22 de setembre del 2009
Promoure el sector enogastronòmic
El passat 24 de juliol, el Consell de Ministres aprovava el Plan de Promoción Internacional de Turismo Enogastronómico, amb una dotació de nou milions d'Euros. Sens dubte, una bona noticia per al sector gastronòmic: promoure el nostre gran potencial gastronòmic per tal d'atraure més turisme i de més qualitat és una bona idea i sel's ha de felicitar sense reserves.
Aquest pla de promoció es basa en tres eixos: El Plan de Marketing del Turismo Enogastronómico; el I Congreso Europeo sobre Turismo y Gastronomia; i el Club de producto turístico “Saborear España”.
El primer vol donar a conèixer la gastronomia de l’Estat a Europa, Amèrica i Àsia. El segon eix és l’organització d’un congrés que se celebrarà íntegrament a Madrid i on s'anirà de la ma amb la "Real academia de gastronomía". El tercer punt vol crear un club que es dirà "Saborear España", l'objectiu del qual és un "club de producte" com a punt d'atracció de turisme aprofitant el bon reconeixement gastronòmic que es té en aquests moments, diversificar la oferta, apostar per la qualitat i desestacionalitzar l'activitat.
Nou milions d’euros (mil cinc-cents milions de les antigues pessetes) per a la promoció turístico-gastronòmica, en aquests moments de crisi, demostren un esforç considerable per part del govern d’Espanya i, sobretot, la sensació que creuen i recolzen l'esforç que els últims trenta anys s'ha fet des del sector: les millores en establiments, en formació, en producte i amb el productor, en tècniques de cocció etc.
M'estranya però no haver llegit cap notícia sobre el tema a cap mitjà català; em sobta que cap dels coneguts companys de professió amb els qui he parlat en sàpiguen res; i m’amoïna imaginar que els diferents congressos gastronòmics que s'han fet a l’Estat –fora de Catalunya– aquest darrer any hagin estat deficitaris i ara, els seus reials organitzadors tinguin un nou i important repte –però amb la tranquil·litat de fer-ho amb diner públic.
En efecte, l’Estat espanyol té tres dels cinc millors restaurants del món. A Catalunya, a Girona, a menys de 50 quilòmetres de distància, hi ha els que s’han triat com a primer i cinquè millors restaurants del planeta. A menys d'una hora tenim tres restaurants (aviat quatre) amb tres estrelles Michelin cada un, un gran ventall de restaurants que en tenen una o dues i, a més, una xarxa inacabable d'establiments familiars amb una cultura gastronòmica increïblement rica.
I tot i això, no em queda clar quants d'aquests milions que ha aprovat el Consell de Ministres ens arribaran als empresaris catalans del sector. Ho han negociat a consciència els responsables del DAR o del DIUE de la Generalitat? Hi ha prevista cap partida econòmica per a algun congrés gastronòmic que es faci a Girona o Catalunya?
El sector de la restauració i l’hosteleria és un dels que està notant amb més força la crisi econòmica: sortir a dinar o a sopar fora és una de les primeres coses que es deixa de fer, o si se surt es redueix la despesa. El patrimoni d’un sector de prestigi construït amb esforç necessita un suport per part del sector públic i també per part dels ciutadans. Però donat que el Consell de Ministres ja ha posat nou milions d’euros sobre la taula, faríem bé exigint el Govern de la Generalitat i els diputats catalans al Congrés que s’assegurin que les empreses catalanes no quedin bandejades d’una iniciativa tan important quan més ho necessiten.
dilluns, 21 de setembre del 2009
Reflexions professionals durant les vacances
El fet d’estar de vacances et permet –dins el seu lògic relaxament- analitzar el teu voltant amb més detall, fins i tot amb més entreteniment, gaudint de fets, sense que importi en absolut el temps “perdut” com de veure -com estic fent en aquest moment-, observar des del meu punt de vista -en aquests moments privilegiat-, de quina manera es van diluint lentament, poc a poquet, difuminant-se fins a desaparèixer en el gris-blau de la nit, les diferents tonalitats i matisos dels colors d’una posta de sol estiuenca a Menorca.Convertit en turista, en client dels empresaris turístics, havent passat a “l’altre costat del taulell”, pots analitzar amb més tranquil·litat les mancances i en tot cas les millores que el sector d’allí on et trobes té o necessitaria. Convertit en client –en aquest cas client analitzador-, trobant-te encara físicament en el lloc analitzat i amb les conclusions de millora fresques, latents i de ben segur inacabades, arribes a la primera conclusió, al fet que es nota més; La falta de “ganes” d’aquests empresaris i treballadors, l’acomodament que es transmet en les propostes de les seves cartes, en el tracte amb els clients, en la decoració del local, en la relació qualitat preu...
És molt fàcil analitzar empreses alienes i arribar a conclusions solucionadores o milloradores dels les seves mancances. Les Descobreixo a empresaris i institucions menorquines i son les mateixes que podem trobar a les institucions i empreses gironines.
El que és més difícil, és traslladar tota aquesta analítica empresàrial a la pròpia empresa. La pregunta que ens hauríem de fer tots plegats és: Fem tot el que podem i sabem per a que les nostres empreses de serveis siguin cada dia millor? No, no ho fem. Em veig totalment capaç de millorar en cinc minuts les mancances de les empreses alienes, però no ho faig amb la meves.
Ens cal dons començar a mirar on som, què oferim i on voldríem arribar; Ens cal una visió crítica de nosaltres mateixos com a camí de millora; Ens cal que les institucions ens comencin a tenir en compte a l’hora de planificar la promoció i planificació de futur. Ens cal a tots plegats posar-nos-hi de veritat, millorar dia a dia i no adormin-nos mai més.
dimarts, 8 de setembre del 2009
El mon judicial, encara falangista? Si, es clar que si!
Si l’afer d’Arenys no en tenia prou amb la tristament coneguda jutgessa Isabel Gallardo que “porta el cas” i, sens cap mena de dubte, intentarà posar tants pals a les rodes com li sigui possible, l’advocat que representa l’estat espanyol, el Sr. Jorge Buxadé Villalba, és un falangista reconegut –llegiu:
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/09/l_advocat_que_representa_l_estat_en_el_cas_d_arenys_excandidat_de_la_falange_71004.php
Si ja era dur que “toqués” la problemàtica jutgessa, tristament coneguda per la seva intransigència cap a tota la gent vinculada a moviments socials, amb querelles criminals per prevaricació, acusada de persecució política, amb uns quants casos dubtosos o discutibles en el seu historial, m’agrada saber que el representant de l’estat és un excandidat de la Falange Española de les JONS i membre actiu en el “mundillo” franquista i fatxa.
M’agrada que sigui un fatxa la persona que representa el país veí, m’agrada que cada cop més ens acostumem a posar les cartes sobre la taula i, sense complexos, sense hipocresies, diem qui i què som i quines son les nostres veritables intencions.
Posats a sincerar-nos, permeteu-me que us confessi un secret íntim;
No tinc clar si m’atrau més, “apretar” pel darrera a una jutgessa, que no podrà parar la gent d’Arenys i els qui els donem suport, o fer-ho a qui te la barra de pretendre representar a l’estat espanyol des del punt de vista de la “Falange Española i de las JONS”.
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/09/l_advocat_que_representa_l_estat_en_el_cas_d_arenys_excandidat_de_la_falange_71004.php
Si ja era dur que “toqués” la problemàtica jutgessa, tristament coneguda per la seva intransigència cap a tota la gent vinculada a moviments socials, amb querelles criminals per prevaricació, acusada de persecució política, amb uns quants casos dubtosos o discutibles en el seu historial, m’agrada saber que el representant de l’estat és un excandidat de la Falange Española de les JONS i membre actiu en el “mundillo” franquista i fatxa.
M’agrada que sigui un fatxa la persona que representa el país veí, m’agrada que cada cop més ens acostumem a posar les cartes sobre la taula i, sense complexos, sense hipocresies, diem qui i què som i quines son les nostres veritables intencions.
Posats a sincerar-nos, permeteu-me que us confessi un secret íntim;
No tinc clar si m’atrau més, “apretar” pel darrera a una jutgessa, que no podrà parar la gent d’Arenys i els qui els donem suport, o fer-ho a qui te la barra de pretendre representar a l’estat espanyol des del punt de vista de la “Falange Española i de las JONS”.
dimarts, 25 d’agost del 2009
Serem allò que vulguem ser
La meva capacitat de raonament s’està esgotant. Masses inputs, sobrecàrrega d’entrades diàries, excés d’informació pendent de classificar i anar-la raonant a mida que la intento desar en alguna de les “carpetes” del raconet del magatzem del cervell que toqui.
Maragall, Porta, Carot, Tura, Nadal, López Tena, en Saura-Iguana dels verds, a Arenys, amb els falangistes, el tren d’en Tremosa i la nova victòria de la xula aquella de “partía i doblà”...Si el que volien tota aquesta gent era que acabés sense saber quina és la veritat i fins on arriben les mentides, si el que el que intenten els nostres representants polítics és que no entenguem res de res, ho estan aconseguint.
Més enllà del pacte del Majèstic, deixant de banda la merda d’estatut que vam votar (sense saber què era el que votàvem), la seva aprovació, el pacte Mas-Zp, l’altre pacte d’ara fa un any iguana-papagai espanyol; aparcant els anys de govern de Ciu i les coses que haguessin hagut d’aconseguir –sempre s’ha de demanar més, ens vam quedar curts-; oblidant totes les errades d’uns i altres en la gestió de la Generalitat fins el dia d’avui; oblidant el trist acord pel finançament aconseguit fa poc i celebrat per el ja poc honorable atrevint-se a sortir a tots els mitjans informatius fent afirmacions tan falses com que “l’acord compleix escrupolosament l’Estatut” com si el poble fos imbècil; Deixant de banda també o fent cas omís a les filtracions de la premsa estatal que ja sap què diran els imparcials nacionalistes espanyols del TC, quan encara aquí a Catalunya ningú del govern no en sap res (o son mentiders –que també-, o bé molt més inútils del que creiem –que ja és dir). Deixant de banda tot això i molt més, agafant-me a les diferents publicacions sobre les lleis com fa en López Tena, llegint articles de diferents estudis sobre el finançament i repartiments i les diferents versions que ens venen uns i altres, això quan no rectifiquen o “aclaren” les declaracions del dia abans, la pregunta que no puc parar de fer-me és:
Com pot ser que no siguem capaços de posar-nos d’acord entre tots plegats i proclamar la independència?
Catalunya avui, serà catalana i independent o no serà. Espanya no ens deixarà anar mai si no la forcem, si no ho fem, esdevindrem per molts anys més el que som; un poble oprimit, esclavitzat i espoliat. Les nostres empreses se’n van en orris mentre ells ens roben i enganyen, els nostres trens son patètics quan ells fa molts anys tenen “aves”, nosaltres paguem i ells fan “peonadas”, autovies gratuïtes i aeroports amb bon enllaç al transport públic. (La meva primera visita a la T1 de Bcn em va costar 200€ d’aparcament)
Serem allò que vulguem ser, escrivia en Martí i Pol.
Volem ser però?
Seran capaços els nostres polítics de ser valents? Posaran els interessos de Catalunya per davant de les seves poltrones?
Si no ho fan, no tornaré a votar en molts anys. No penso estar-me tota la vida patint i lluitant si després –com passa ara- els que hem triat per a defensar el que és nostre no ho facin i se’n continuïn enfotent de nosaltres com ara.
Maragall, Porta, Carot, Tura, Nadal, López Tena, en Saura-Iguana dels verds, a Arenys, amb els falangistes, el tren d’en Tremosa i la nova victòria de la xula aquella de “partía i doblà”...Si el que volien tota aquesta gent era que acabés sense saber quina és la veritat i fins on arriben les mentides, si el que el que intenten els nostres representants polítics és que no entenguem res de res, ho estan aconseguint.
Més enllà del pacte del Majèstic, deixant de banda la merda d’estatut que vam votar (sense saber què era el que votàvem), la seva aprovació, el pacte Mas-Zp, l’altre pacte d’ara fa un any iguana-papagai espanyol; aparcant els anys de govern de Ciu i les coses que haguessin hagut d’aconseguir –sempre s’ha de demanar més, ens vam quedar curts-; oblidant totes les errades d’uns i altres en la gestió de la Generalitat fins el dia d’avui; oblidant el trist acord pel finançament aconseguit fa poc i celebrat per el ja poc honorable atrevint-se a sortir a tots els mitjans informatius fent afirmacions tan falses com que “l’acord compleix escrupolosament l’Estatut” com si el poble fos imbècil; Deixant de banda també o fent cas omís a les filtracions de la premsa estatal que ja sap què diran els imparcials nacionalistes espanyols del TC, quan encara aquí a Catalunya ningú del govern no en sap res (o son mentiders –que també-, o bé molt més inútils del que creiem –que ja és dir). Deixant de banda tot això i molt més, agafant-me a les diferents publicacions sobre les lleis com fa en López Tena, llegint articles de diferents estudis sobre el finançament i repartiments i les diferents versions que ens venen uns i altres, això quan no rectifiquen o “aclaren” les declaracions del dia abans, la pregunta que no puc parar de fer-me és:
Com pot ser que no siguem capaços de posar-nos d’acord entre tots plegats i proclamar la independència?
Catalunya avui, serà catalana i independent o no serà. Espanya no ens deixarà anar mai si no la forcem, si no ho fem, esdevindrem per molts anys més el que som; un poble oprimit, esclavitzat i espoliat. Les nostres empreses se’n van en orris mentre ells ens roben i enganyen, els nostres trens son patètics quan ells fa molts anys tenen “aves”, nosaltres paguem i ells fan “peonadas”, autovies gratuïtes i aeroports amb bon enllaç al transport públic. (La meva primera visita a la T1 de Bcn em va costar 200€ d’aparcament)
Serem allò que vulguem ser, escrivia en Martí i Pol.
Volem ser però?
Seran capaços els nostres polítics de ser valents? Posaran els interessos de Catalunya per davant de les seves poltrones?
Si no ho fan, no tornaré a votar en molts anys. No penso estar-me tota la vida patint i lluitant si després –com passa ara- els que hem triat per a defensar el que és nostre no ho facin i se’n continuïn enfotent de nosaltres com ara.
dissabte, 15 d’agost del 2009
Encara queda "crosta" per arrencar
Titular del diari Avui, 15 d’agost. Pàgina 5.
“Joan Ferran carrega contra Huguet per la manifestació”
És una nova mostra de la manera de pensar d’una de les veus del sector més espanyolista dels socialistes catalans. El senyor que passarà a la història com l’arrencador més gran de crostes nacionalistes que hi ha hagut, continua sense dissimular la seva aversió a una Catalunya catalana.
Una persona que ha mostrat sense cap mania, la seva visió totalment partidista sobre molts i molt importants afers de la nostre vida intel·lectual i social, el que s’ha carregat tot solet el lideratge d’audiències per motius de “excés de nacionalisme”, aquest mateix senyor, te la barra de, a més, donar lliçons de com han d’actuar els altres membres del govern català.
El senyor Ferran, aconsella “una actuació ordenada, dirigida i pensada des del govern” (On els PSC té el dret de veto).
Quina barra!
No cal, que ningú no aixequi el cul de la seva cadira. Que ningú no es mogui!
Ja tenim tot el tripartit que ens salvarà de tots els mals que els nostres veïns-invasors ens envien. Les declaracions dels caradures sense vergonya, en aquest petit país que tenim, son els que omplen els titulars.
S’ha d’acabar, Els polítics han de començar a entendre que hi ha molta gent que n’estem farts, que ja en tenim prou de tants enganys, de demagògia en totes i cada una de les dades que ens fan arribar uns i altres, de presidents de fireta que afirmen –mentint vilment- que el finançament compleix escrupolosament amb l’Estatut, de tripartits patètics, de socialistes espanyolistes, d’esquerranosos amb el cul enganxat al càrrec i votant en contra dels seu principis, d’ecologistes carregant-se el país en nom del progrés (la última, la votació per a cobrir la riera d’Arenys) de convergents sense acabar de definir el seu full de ruta...
Això em porta a la pàgina 7 del mateix diari on diu que el 85% dels catalans estem insatisfets amb la classe política. No pensa fer res aquesta classe política per a canviar aquesta apatia de la nostra societat? No, els hi va bé que sigui així. Ells manant, dirigint, decidint encara que no en tinguin ni la més remota idea sobre el que decideixen i, mentrestant, Catalunya cada cop menys competitiva, més pobre i menys catalana. Aixó si, sense cap “crosta”
Una llàstima...
“Joan Ferran carrega contra Huguet per la manifestació”
És una nova mostra de la manera de pensar d’una de les veus del sector més espanyolista dels socialistes catalans. El senyor que passarà a la història com l’arrencador més gran de crostes nacionalistes que hi ha hagut, continua sense dissimular la seva aversió a una Catalunya catalana.
Una persona que ha mostrat sense cap mania, la seva visió totalment partidista sobre molts i molt importants afers de la nostre vida intel·lectual i social, el que s’ha carregat tot solet el lideratge d’audiències per motius de “excés de nacionalisme”, aquest mateix senyor, te la barra de, a més, donar lliçons de com han d’actuar els altres membres del govern català.
El senyor Ferran, aconsella “una actuació ordenada, dirigida i pensada des del govern” (On els PSC té el dret de veto).
Quina barra!
No cal, que ningú no aixequi el cul de la seva cadira. Que ningú no es mogui!
Ja tenim tot el tripartit que ens salvarà de tots els mals que els nostres veïns-invasors ens envien. Les declaracions dels caradures sense vergonya, en aquest petit país que tenim, son els que omplen els titulars.
S’ha d’acabar, Els polítics han de començar a entendre que hi ha molta gent que n’estem farts, que ja en tenim prou de tants enganys, de demagògia en totes i cada una de les dades que ens fan arribar uns i altres, de presidents de fireta que afirmen –mentint vilment- que el finançament compleix escrupolosament amb l’Estatut, de tripartits patètics, de socialistes espanyolistes, d’esquerranosos amb el cul enganxat al càrrec i votant en contra dels seu principis, d’ecologistes carregant-se el país en nom del progrés (la última, la votació per a cobrir la riera d’Arenys) de convergents sense acabar de definir el seu full de ruta...
Això em porta a la pàgina 7 del mateix diari on diu que el 85% dels catalans estem insatisfets amb la classe política. No pensa fer res aquesta classe política per a canviar aquesta apatia de la nostra societat? No, els hi va bé que sigui així. Ells manant, dirigint, decidint encara que no en tinguin ni la més remota idea sobre el que decideixen i, mentrestant, Catalunya cada cop menys competitiva, més pobre i menys catalana. Aixó si, sense cap “crosta”
Una llàstima...
divendres, 31 de juliol del 2009
El model ha de canviar molt.
Quan portes uns dies de vacances, gairebé sense connexió amb tot el que estàs acostumat al llarg de tota la temporada laboral i comences a estar una mica relaxat, i ja has tornat a ser persona amb els sentits emocionals altre cop desperts, te n’adones de coses que en altres circumstàncies no ho faries.
Ahir vaig emocionar-me veient els meus dos fills navegant amb la mateixa barqueta de rems de fibra de vidre i fusta amb la que navegava jo a la seva edat i que ha estat uns anys retirada de la navegació. En Pau – convertit en aquell moment en capità-, al deixar anar el cab que mantenia el bot lligat al veler, va començar a remar cap a sa Forcanera amb una naturalitat que em va fer pensar si era possible la transmissió genètica de pares a fills en el remar.
Avui, passant per carrers dels afores Blanes que feia molts anys que no hi passava, m’ha portat a pensar amb els canvis constants, imparables, dels nostres pobles i ciutats. Canvis tant de fesomia urbanística com de la humana. De cop i volta et trobes al mig d’uns carrers on la gent que hi ha pel carrer es de pell mes fosca i va vestida amb unes teles amb dissenys i estampats ben diferent del que hi havia l’últim cop que recordo haver-hi passat –fa 25 anys. Els comerciants d’aquells carrers també son molt diferents del que haurien imaginat els blanencs fa 50 anys. Els comerços, les diferents botigues, les carniceries-colmados, els locutoris... Retolats amb grafies exòtiques, ens indiquen a quin públic majoritari van dirigits els esforços d’aquets nouvinguts comerciants.
-Comerciants que cal dir que al entrar als seus interessants establiments i parlar-los en català, no tan sols t’entenen si no que a més en molts casos et contesten també en català, no com passa a molts altres comerços d’aquesta població amb comerciants o dependents ¨del país¨
M’he recordat de petit passant amb bicicleta per aquells indrets poblats llavors d’immigrants més propers –aquells que no parlen ni parlaran mai en català-, o portant a rentar a la ¨labanderia” els llençols i tovalloles dels ¨clients¨ del pis que els meus pares llogaven als estius i que ajudava –i molt-, la tocada economia de família ¨molt nombrosa¨.
No he pogut evitar per una estona, pensar en el futur. Com serà tot d’aquí vint anys? Com estaran distribuïdes les diferents tribus urbanes que tenim ara? Es possible un altre canvi poblacional i urbanístic tan gran com el dels últims anys?
Tornant al centre del poble, he pogut constatar que la crisi ha apretat fort a molts comerciants blanencs i en el moment de fer aquest escrit puc assegurar –sense haver-ho comptat-, que en els carrers cèntrics hi ha la mateixa quantitat de locals tancats o a punt de fer-ho que els que estan encara oberts al públic. Aquest fet, sumat a veure cada dia de juliol la majoria de terrasses dels diferents passeigs de mar de la Costa Brava més buides que plenes, és el que em fa preveure que els canvis no s’han acabat, que encara hi ha marge. El model que estem seguint no funciona i les coses han de canviar molt i molt.
Avui, passant per carrers dels afores Blanes que feia molts anys que no hi passava, m’ha portat a pensar amb els canvis constants, imparables, dels nostres pobles i ciutats. Canvis tant de fesomia urbanística com de la humana. De cop i volta et trobes al mig d’uns carrers on la gent que hi ha pel carrer es de pell mes fosca i va vestida amb unes teles amb dissenys i estampats ben diferent del que hi havia l’últim cop que recordo haver-hi passat –fa 25 anys. Els comerciants d’aquells carrers també son molt diferents del que haurien imaginat els blanencs fa 50 anys. Els comerços, les diferents botigues, les carniceries-colmados, els locutoris... Retolats amb grafies exòtiques, ens indiquen a quin públic majoritari van dirigits els esforços d’aquets nouvinguts comerciants.
-Comerciants que cal dir que al entrar als seus interessants establiments i parlar-los en català, no tan sols t’entenen si no que a més en molts casos et contesten també en català, no com passa a molts altres comerços d’aquesta població amb comerciants o dependents ¨del país¨
M’he recordat de petit passant amb bicicleta per aquells indrets poblats llavors d’immigrants més propers –aquells que no parlen ni parlaran mai en català-, o portant a rentar a la ¨labanderia” els llençols i tovalloles dels ¨clients¨ del pis que els meus pares llogaven als estius i que ajudava –i molt-, la tocada economia de família ¨molt nombrosa¨.
No he pogut evitar per una estona, pensar en el futur. Com serà tot d’aquí vint anys? Com estaran distribuïdes les diferents tribus urbanes que tenim ara? Es possible un altre canvi poblacional i urbanístic tan gran com el dels últims anys?
Tornant al centre del poble, he pogut constatar que la crisi ha apretat fort a molts comerciants blanencs i en el moment de fer aquest escrit puc assegurar –sense haver-ho comptat-, que en els carrers cèntrics hi ha la mateixa quantitat de locals tancats o a punt de fer-ho que els que estan encara oberts al públic. Aquest fet, sumat a veure cada dia de juliol la majoria de terrasses dels diferents passeigs de mar de la Costa Brava més buides que plenes, és el que em fa preveure que els canvis no s’han acabat, que encara hi ha marge. El model que estem seguint no funciona i les coses han de canviar molt i molt.
diumenge, 12 de juliol del 2009
L'engany del finançament
No puc creure el que diuen els representants dels diferents partits polítics. No puc creure que no ens enganyin altre cop.
Haig de reconèixer que no en tinc ni idea de macroeconomia autonòmica ni de les balances fiscals ni de si està bé 3.000 milions o en necessitem 5.000 al cap de 25 anys o pot ser la xifra no te massa importància i el que realment ha de comptar és el model i les bases que es faran servir per a definir aquest model.
Ens enganyen i ho saben. Ens enganyen a La capital d'espanya i ens enganyen a la plaça Sant Jaume.
Fa anys, just abans d'haver de votar per l'Estatut, em van passar uns Pdf amb la comparativa de l'estatut aprovat per el Parlament de Catalunya i el que va quedar després de passar-lo pel "ribot" madrileny, vaig adonar-me'n de la facilitat que hi ha a manipular dades i redactats i fer demagògia sobre les mateixes per tal que el poble sigui conduit per allí on volen, tant els que ens governen com els que estan a la oposició.
N'estic segur que ara passa el mateix. Segur que acabem pactant just abans del termini, la xifra serà de 3.500 o de 3.800 milions i el termini de tres o quatre anys. N'estic segur que CIU dirà que no hi està d'acord, bé per que el temps ha excedit el que dicta el text estatutari o bé per que la xifra no arriba al seu sostre màxim, el PP dirà o bé que robem a espanya o també pot ser que tot i que inncontitucional ho troben insuficient. Del tripartit, millor no opinar-ne, sens cap mena de dubte per a ells serà -sigui el que sigui-, el finançament que necessitem i a més, dins del termini pactat! (amb tan sols tot un any d'incompliment, però aixó no ens importa ni un pito)
No em considero, no soc pessimista. En aquest cas però deixeu-me que tingui "dubtes raonables" que els nostres colonitzadors ens donin el que reclamem, el que necessitem. Cada Euro que ens donin de més de la misèria que hem rebut fins ara, ens el descomptaran d'alguna de les altres partides pressupostàries dallí on faci falta.
Ens entossudim a barallar-nos amb els nostres inquisidors quan el més fàcil seria sens dubte agafar totes les nostres empreses i traslladar-les al País Basc, agafar a tota la població catalana empadronar-la allí també. D'aquesta manera, entre el que ens estalviaríem com a empresaris i com a ciudatans, al cap de dues o tres generacions potser podriem arribar a tenir les infraestructures i el poder adquisitiu industrial, turístic, social, particular.. que en aquest moment hauríem de tenir i que ara tan sols és una utopia molt llunyana.
Una llàstima...
Haig de reconèixer que no en tinc ni idea de macroeconomia autonòmica ni de les balances fiscals ni de si està bé 3.000 milions o en necessitem 5.000 al cap de 25 anys o pot ser la xifra no te massa importància i el que realment ha de comptar és el model i les bases que es faran servir per a definir aquest model.
Ens enganyen i ho saben. Ens enganyen a La capital d'espanya i ens enganyen a la plaça Sant Jaume.
Fa anys, just abans d'haver de votar per l'Estatut, em van passar uns Pdf amb la comparativa de l'estatut aprovat per el Parlament de Catalunya i el que va quedar després de passar-lo pel "ribot" madrileny, vaig adonar-me'n de la facilitat que hi ha a manipular dades i redactats i fer demagògia sobre les mateixes per tal que el poble sigui conduit per allí on volen, tant els que ens governen com els que estan a la oposició.
N'estic segur que ara passa el mateix. Segur que acabem pactant just abans del termini, la xifra serà de 3.500 o de 3.800 milions i el termini de tres o quatre anys. N'estic segur que CIU dirà que no hi està d'acord, bé per que el temps ha excedit el que dicta el text estatutari o bé per que la xifra no arriba al seu sostre màxim, el PP dirà o bé que robem a espanya o també pot ser que tot i que inncontitucional ho troben insuficient. Del tripartit, millor no opinar-ne, sens cap mena de dubte per a ells serà -sigui el que sigui-, el finançament que necessitem i a més, dins del termini pactat! (amb tan sols tot un any d'incompliment, però aixó no ens importa ni un pito)
No em considero, no soc pessimista. En aquest cas però deixeu-me que tingui "dubtes raonables" que els nostres colonitzadors ens donin el que reclamem, el que necessitem. Cada Euro que ens donin de més de la misèria que hem rebut fins ara, ens el descomptaran d'alguna de les altres partides pressupostàries dallí on faci falta.
Ens entossudim a barallar-nos amb els nostres inquisidors quan el més fàcil seria sens dubte agafar totes les nostres empreses i traslladar-les al País Basc, agafar a tota la població catalana empadronar-la allí també. D'aquesta manera, entre el que ens estalviaríem com a empresaris i com a ciudatans, al cap de dues o tres generacions potser podriem arribar a tenir les infraestructures i el poder adquisitiu industrial, turístic, social, particular.. que en aquest moment hauríem de tenir i que ara tan sols és una utopia molt llunyana.
Una llàstima...
dimarts, 7 de juliol del 2009
Girona és milionària!
M'agradaria saber comptar millor. Les classes de matemàtiques sempre m'havien anat bé però ara, amb els anys, dec haver perdut el saber-fer dels números.
Breument, comptant bé algunes de les dades que ens donen en aquesta notícia,
http://www.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/57501-els-turistes-de-girona-es-gasten-765-euros-de-mitjana-en-la-seva-estada-a-la-ciutat.html
Segurament vaig errat però a mi em surt que:
Si cada visitant a la ciutat de Girona gasta de mitjana 765€ cada dia i la mitjana d'estada és -sempre segons l'estudi- d'uns 3 dies, fent una simple divisió, sabem que de mitjana cada visitant a Girona es gasta 255€ al dia. Continuant amb les dades donades per l'Ajuntament que publica El Punt, si resulta que cada any es queden a dormir 106.000 persones i aquestes, ja hem dit que gasten 255€ cada dia, resulta que la ciutat de Girona ingressa anualment només de la gent que es queda a dormir, vint i set milions d'Euros (27.000.000€) o el que és el mateix, quatre-mil quatre-cents noranta dos milions de pessetes. (4.492.422.000pts.)
No està malament, oi? Tots els ciutadans de Girona rics!
No em surten els números tampoc, quan diuen que ha pujat el % d'ocupació hotelera.
Posen per exemple que al febrer ha estat el doble que l'any passat (del 24% de 2008 al 46% de 2009) En aquest cas, no crec que sigui jo qui no sàpiga sumar, estic segur que han agafat les dades d'alguna llista totalment errònia o algú, amb mala fe, els ha enganyat vilment.
La veritat però és que no tenen cap llistat d'ocupació hotelera.
Una llàstima o una nova mentida?
Breument, comptant bé algunes de les dades que ens donen en aquesta notícia,
http://www.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/57501-els-turistes-de-girona-es-gasten-765-euros-de-mitjana-en-la-seva-estada-a-la-ciutat.html
Segurament vaig errat però a mi em surt que:
Si cada visitant a la ciutat de Girona gasta de mitjana 765€ cada dia i la mitjana d'estada és -sempre segons l'estudi- d'uns 3 dies, fent una simple divisió, sabem que de mitjana cada visitant a Girona es gasta 255€ al dia. Continuant amb les dades donades per l'Ajuntament que publica El Punt, si resulta que cada any es queden a dormir 106.000 persones i aquestes, ja hem dit que gasten 255€ cada dia, resulta que la ciutat de Girona ingressa anualment només de la gent que es queda a dormir, vint i set milions d'Euros (27.000.000€) o el que és el mateix, quatre-mil quatre-cents noranta dos milions de pessetes. (4.492.422.000pts.)
No està malament, oi? Tots els ciutadans de Girona rics!
No em surten els números tampoc, quan diuen que ha pujat el % d'ocupació hotelera.
Posen per exemple que al febrer ha estat el doble que l'any passat (del 24% de 2008 al 46% de 2009) En aquest cas, no crec que sigui jo qui no sàpiga sumar, estic segur que han agafat les dades d'alguna llista totalment errònia o algú, amb mala fe, els ha enganyat vilment.
La veritat però és que no tenen cap llistat d'ocupació hotelera.
Una llàstima o una nova mentida?
dilluns, 6 de juliol del 2009
Xiringuitos "etnics"
El fet de no poder veure uns amics amb els que havia quedat per que no es trobaven massa be ja que "vam anar a menjar alguna cosa a les paradetes que hi ha a la plaça dels Apòstols durant el festival de les músiques religioses", -Menjar que els va provocar una lleugera intoxicació-, m'ha portat a reflexionar sobre el què i el com s'estan fent les activitats en aquell indret.
Hem de recolzar les iniciatives del nostre ajuntament per a aconseguir una mica de vida-activitat al carrer. No és fàcil i encara ho és menys al nostre Barri Vell. Hi ha qui opina que aquesta activitat s'hauria de traslladar a un indret on no produís tantes molèsties. A la part alta d'aquest estimat barri, hi tenim molts problemes d'accés i una gran manca d'aparcament. Eliminar la meitat de les poquíssimes places per aparcar els veïns durant un mes, Tallar totalment, de manera contundent el pas de vehicles i fins i tot de persones a peu que volen anar a casa seva o a la feina i no poden passar-hi, no tenir en compte que hi ha pensions, hotels i apartaments turístics que necessiten accés i silenci nocturn... son petits detalls que s'hauria de mirar de solucionar.
Tenim una Devesa tan mal aprofitada...
No puc estar-me'n d'analitzar professionalment, com a representant d'una bona part dels restaurants de la nostra ciutat, com està gestionat el tema dels "xiringuitos ètnics" que hi ha aquests dies. Desconec quin procediment és l'utilitza't per a decidir qui hi podrà tenir una paradeta de menjar durant tots aquests dies d'estiu i quins controls sanitaris s'utilitzen, tot i que segons els responsables d'aquest control, "Els d'aquestes fires son controls més fluixos"
A Girona, en aquest moment, hi tenim moltíssims professionals de la restauració amb establiments que ofereixen menjar de tots els racons del mon, amb garanties i controls sanitaris i periòdics. Perquè no oferim la explotació d'aquestes paradetes a tots aquests professionals? Ells son els únics que haurien de poder servir menjar públicament!
Conèixer un veí que faci una bona paella els diumenges no vol dir que aquesta persona pugui oferir a centenars de comensals, menjar manipulat en les condicions precàries de les paradetes o en el millor dels casos en cuines casolanes però amb un transport i conservació totalment inadequats. Aixó és just el que passa a l'oferta gastronòmica que ens prepara l'Ajuntament.
Fa pocs dies un conegut membre de la societat intel·lectual gironina, proposava a l'Alcaldessa ampliar i actualitzar la oferta actual del Festival de Músiques Religioses posant com a exemple experiències viscudes a diferents llocs del planeta i traslladar-lo a la solitària Devesa, l'espai amb un dels potencials més grans que tenim.
Tenir en compte les propostes que fan gent amb conegut bagatge cultural, aprendre a treballar junts amb els professionals de cada sector, demanar-los consell per a les diferents activitats i, a més, creure-s'ho de veritat, creure en la participació, en el parlar de tu a tu, ens portaria sens dubte a una Girona més moderna, més activa i per tant, més viva.
Hem de recolzar les iniciatives del nostre ajuntament per a aconseguir una mica de vida-activitat al carrer. No és fàcil i encara ho és menys al nostre Barri Vell. Hi ha qui opina que aquesta activitat s'hauria de traslladar a un indret on no produís tantes molèsties. A la part alta d'aquest estimat barri, hi tenim molts problemes d'accés i una gran manca d'aparcament. Eliminar la meitat de les poquíssimes places per aparcar els veïns durant un mes, Tallar totalment, de manera contundent el pas de vehicles i fins i tot de persones a peu que volen anar a casa seva o a la feina i no poden passar-hi, no tenir en compte que hi ha pensions, hotels i apartaments turístics que necessiten accés i silenci nocturn... son petits detalls que s'hauria de mirar de solucionar.
Tenim una Devesa tan mal aprofitada...
No puc estar-me'n d'analitzar professionalment, com a representant d'una bona part dels restaurants de la nostra ciutat, com està gestionat el tema dels "xiringuitos ètnics" que hi ha aquests dies. Desconec quin procediment és l'utilitza't per a decidir qui hi podrà tenir una paradeta de menjar durant tots aquests dies d'estiu i quins controls sanitaris s'utilitzen, tot i que segons els responsables d'aquest control, "Els d'aquestes fires son controls més fluixos"
A Girona, en aquest moment, hi tenim moltíssims professionals de la restauració amb establiments que ofereixen menjar de tots els racons del mon, amb garanties i controls sanitaris i periòdics. Perquè no oferim la explotació d'aquestes paradetes a tots aquests professionals? Ells son els únics que haurien de poder servir menjar públicament!
Conèixer un veí que faci una bona paella els diumenges no vol dir que aquesta persona pugui oferir a centenars de comensals, menjar manipulat en les condicions precàries de les paradetes o en el millor dels casos en cuines casolanes però amb un transport i conservació totalment inadequats. Aixó és just el que passa a l'oferta gastronòmica que ens prepara l'Ajuntament.
Fa pocs dies un conegut membre de la societat intel·lectual gironina, proposava a l'Alcaldessa ampliar i actualitzar la oferta actual del Festival de Músiques Religioses posant com a exemple experiències viscudes a diferents llocs del planeta i traslladar-lo a la solitària Devesa, l'espai amb un dels potencials més grans que tenim.
Tenir en compte les propostes que fan gent amb conegut bagatge cultural, aprendre a treballar junts amb els professionals de cada sector, demanar-los consell per a les diferents activitats i, a més, creure-s'ho de veritat, creure en la participació, en el parlar de tu a tu, ens portaria sens dubte a una Girona més moderna, més activa i per tant, més viva.
dimarts, 16 de juny del 2009
Tots cap a la foto!
Segurament hauria d'haver acabat el màster en ciències polítiques que mai vaig començar, d'aquesta manera entendria avui el que passa.
Jo m'hi esforço, de veritat. No entenc el per què totes les forces polítiques es pengen medalles el dia abans de la inauguració de la nova terminal del Prat. Ens delecten amb una nova sessió telenovelesca de "a veure qui en pot treure més rèdits electorals de la foto de demà".
Què hi ha per celebrar, una terminal sense cap tipus de gestió ni poder de decisió sobre ella? Una terminal quatre cops més econòmica que la de Madrid? Una terminal que serà inaugurada sense que hi arribi -i tardarà en arribar-hi, el transport públic i les interconnexions més importants?
Correu, correu tots que si no no podreu sortir a la foto!
No patiu, els que ja no van a votar per que n'estan farts de ser enganyats us criticaran igualment.
Jo m'hi esforço, de veritat. No entenc el per què totes les forces polítiques es pengen medalles el dia abans de la inauguració de la nova terminal del Prat. Ens delecten amb una nova sessió telenovelesca de "a veure qui en pot treure més rèdits electorals de la foto de demà".
Què hi ha per celebrar, una terminal sense cap tipus de gestió ni poder de decisió sobre ella? Una terminal quatre cops més econòmica que la de Madrid? Una terminal que serà inaugurada sense que hi arribi -i tardarà en arribar-hi, el transport públic i les interconnexions més importants?
Correu, correu tots que si no no podreu sortir a la foto!
No patiu, els que ja no van a votar per que n'estan farts de ser enganyats us criticaran igualment.
dijous, 11 de juny del 2009
15 de Juliol
Ja tenim data límit, 15 de Juliol de 2009.
He posat una ampolla de cava en fresc per tal de poder-la obrir just o pot ser abans d'aquesta data.
Si, el president del govern espanyol ha "apretat" als seus i als altres seus que son entre nosaltres i als seus amics, socis i companys d'aventures governamentals, per a que s'afanyin a posar-se d'acord o, en cas contrari s'haurà acabat la negociació.
No entenc que vol dir que si no es posen d'acord s'acabarà la negociació. Algú pot explicar-m'ho? Vol dir pot ser que ja no tindrem res a dir-hi? Vol dir que els vint i cinc diputats catalans a Madrid es menjaran els mocs públicament? Vol dir que per nassos tindrem acord encara que -n'estic segur-, serà de totes totes un mal acord camuflat, disfressat?
El problema no s'acabarà fins que no s'adonin que el que demanen és totalment lícit. És nostre i tan sols nostre.
Qui s'ha cregut que és aquest mentider compulsiu, aquest estafador de paraules, diners i fets, aquest lladre que tenim com a president del govern d'espanya per a "avisar" de que si no hi ha acord s'haurà acabat tot!
Fins quant els catalans ens deixarem trepitjar vegada rere vegada sense dir prou d'una vegada?
Tindran el que haurien de tenir els diputats catalans per a plantar-se i deixar amb el cul a l'aire, si cal, als seus socis-majoritaris-capitalistes de Madrid? No, la colla d'ineptes i venuts que tenim al nostre petit govern, no ho podran fer, no en saben.
Senyor Montilla, jo no el vaig votar ni ho faria mai. Com li podria explicar... És una mica com si no em sentís del tot identificat amb vostè...
Molta gent creu que ho aconseguirà, que no ens enganyarà i tindrem un finançament potable. A mi, m'agradaria tant poder creure-ho!
Ja n'hi comença haver prou, no? Estem farts de la desídia del seu govern, de les ambaixades sense transparència de pressupost del seu soci bigotut. De la ineptitud reiterada de consellers anti-sistema dirigint interior, de que ens prenguin el pel mentre el país se'n va a n'oris, mentre cada dia tanquem més empreses... estem farts de tot, de tot plegat.
He posat una ampolla de cava en fresc per tal de poder-la obrir just o pot ser abans d'aquesta data.
Si, el president del govern espanyol ha "apretat" als seus i als altres seus que son entre nosaltres i als seus amics, socis i companys d'aventures governamentals, per a que s'afanyin a posar-se d'acord o, en cas contrari s'haurà acabat la negociació.
No entenc que vol dir que si no es posen d'acord s'acabarà la negociació. Algú pot explicar-m'ho? Vol dir pot ser que ja no tindrem res a dir-hi? Vol dir que els vint i cinc diputats catalans a Madrid es menjaran els mocs públicament? Vol dir que per nassos tindrem acord encara que -n'estic segur-, serà de totes totes un mal acord camuflat, disfressat?
El problema no s'acabarà fins que no s'adonin que el que demanen és totalment lícit. És nostre i tan sols nostre.
Qui s'ha cregut que és aquest mentider compulsiu, aquest estafador de paraules, diners i fets, aquest lladre que tenim com a president del govern d'espanya per a "avisar" de que si no hi ha acord s'haurà acabat tot!
Fins quant els catalans ens deixarem trepitjar vegada rere vegada sense dir prou d'una vegada?
Tindran el que haurien de tenir els diputats catalans per a plantar-se i deixar amb el cul a l'aire, si cal, als seus socis-majoritaris-capitalistes de Madrid? No, la colla d'ineptes i venuts que tenim al nostre petit govern, no ho podran fer, no en saben.
Senyor Montilla, jo no el vaig votar ni ho faria mai. Com li podria explicar... És una mica com si no em sentís del tot identificat amb vostè...
Molta gent creu que ho aconseguirà, que no ens enganyarà i tindrem un finançament potable. A mi, m'agradaria tant poder creure-ho!
Ja n'hi comença haver prou, no? Estem farts de la desídia del seu govern, de les ambaixades sense transparència de pressupost del seu soci bigotut. De la ineptitud reiterada de consellers anti-sistema dirigint interior, de que ens prenguin el pel mentre el país se'n va a n'oris, mentre cada dia tanquem més empreses... estem farts de tot, de tot plegat.
dimecres, 3 de juny del 2009
Visca el comunisme! (per si de cas)
"El Estado contrata 430 trabajadores al día para enjugar el dato de paro"
http://www.expansion.com/2009/06/01/economiapolitica/1243892567.html
http://www.expansion.com/2009/06/01/opinion/1243887429.html
Quan he arribat a la taula del Rex on s'hi trobava el meu amic que m'esperava, amic que estava fent un tè mentre llegia l'Expansión, gairebé abans de dir-me hola i just en el moment en que m'he adonat que a la llibreria Pla Dalmau hi havia un rètol ben gran que posava "Es lloga" i al enfocar la mirada cap a dintre del local l'he trobat buit del tot, en aquest moment complicat de la meva vida on jo em trobava mentalment dins la llibreria remenant algun llibre de cuina, he sentit que aquest amic meu oblidat per unes dècimes de segon, em deia enfadat ensenyant-me un article de la premsa que llegia que no podia ser, que vivíem en un país que havia perdut el nord del tot.
Us haig de confessar que no tinc prous coneixements, ni estudis, ni màsters especialitzats en el tema però em permeto la llicència d'opinar-ne recolzant-me entre la lògica i la intuïció.
Avui mateix, poques hores després de llegir els articles lincats més amunt, he sentit a les notícies del vespre que en ZP, deia en un míting que havia baixat l'atur.
Com us podeu imaginar, m'ha costat molt que el meu cervell tries quin dels dos ítems contradictoris que li arribaven, tries quina de les dues notícies era la correcte. En una el president del govern anunciava content que ho estava controlant tot. Per altre banda, un diari dedicat a la economia amb bons i entesos col·laboradors i amb un ampli reconeixement social, denunciava que ens estaven portant cap al comunisme.
A Girona i província, on lògicament hi conec més gent, hi ha un degoteig constant i sense fi de comerços, autònoms, restaurants, industries, despatxos professionals i fàbriques que tanquen ho son a punt de fer-ho, fan "ero's", concursos de creditors etc...
Molts diuen que al setembre veurem qui ha pogut aguantar la vergonyosa manca de finançament en que ens trobem immersos els empresaris encara que les notícies oficials ens diguin que l'estat ha donat molts milions a les entitats bancàries per a que repercutís directament en la societat empresarial -Una nova mentida per a la col·lecció-.
No vaig fer cas al meu pare quan em deia repetidament i en diversos moments de la meva joventut, que em fes funcionari. Quanta raó tenia!
Què som avui els petits empresaris? RES. Quina importància tenen per l'administració els petits empresaris familiars, els nostres comerços, i empreses de serveis, els joves amb ganes de tirar nous projectes endavant? CAP. No s'adonen del que estan fent, son uns inconscients perillosos, son una nul·litat en gestió i planificació. Es barallen vergonyosament entre ells per no perdre les respectives poltrones mentre els que durant anys hem treballat i arriscat per crear treball, riquesa, benestar, modernització... ens trobem ja, en perill d'extinció.
Ens trobem en una forta crisi mundial com un vaixell en mig d'un fort temporal. Jo, en aquest cas, m'estimo més un capità titulat i amb una amplia, llarga i reconeguda experiència en navegació que no professor d'instituts, catedràtics i teòrics de lletres però sense la més remota idea en gestió, direcció ni planificació. No em seveixen, no vull xarlatans.
Senyors que maneu: Si voleu salvar uns quants llocs de treball més, em podeu nacionalitzar el restaurant. No m'hi oposaré. Si penseu obrir un nou restaurant, no cal que us gasteu quatre milions i mig d'euros a Quart per a donar serveis als amics a canvi de rutes de bicicletes a Bordils, jo us venc el meu local per moltíssim menys i, a més em comprometo a fer de funcionari-cuiner fins que em jubili anticipadament.
divendres, 29 de maig del 2009
Les bromes d'en "pepe" i en "Jose"
Com és possible que tan el president del govern espanyol com el seu col·lega català reconeguin en primera persona, públicament, per radio, que a Roma, abans del partit van fer "bromes" sobre el finançament català i que ens quedem tan amples? No saben que estan incomplint una llei i, a més se ne'n foten?
http://www.tv3.cat/videos/1254399/Zapatero-Montilla-Barca-i-financament
El primer impuls que he tingut en saber-ho, ha estat d'insultar-los en el mateix grau en que jo m'he sentit insultat. Un insult fort i gruixut. Hagués estat fàcil per que hi ha moltes paraules d'aquelles que els diem als nostres fills petits que no es diuen, que defineixen amb molt encert a aquests dos personatges de la nostra trista política actual. Hagués estat fàcil però no ho he fet. No ho he fet per que no em veig capacitat de fer-ho millor que els de Polònia. Els deixo aquesta dura feina...
Trobo que demostren una mala educació i un semenfotisme vergonyosos.
És com si a algú que està patint maltractaments de gènere, li expliquéssim un acudit sobre el tema; És com si una noia arribés plorant a una comissaria de policia denunciant una violació i es trobés a un agent que li digués: "Es que aneu provocant..."
No entenc, no puc entendre i no vull entendre, que altra cop, un nou fet vergonyós i insultant passi com si res. Aquests individus, estan fent "broma" amb el futur de les nostres empreses, dels nostres comerços, de les nostres universitats i per tant del futur dels nostres joves, de les nostres institucions, del nostre posicionament mundial, del nostre futur. Del futur de Catalunya com a poble, si. Però també de l'autonomia catalana. (la seva manera d'anomenar aquesta colònia que tenen)
En "pepe", no sap que amb un bon finançament a la butxaca, els catalans, -aquests dels que ell en fa de governador, tindríem alguna opció d'ensortir-nos-en? No s'adona de la pressió fiscal a la que estem sotmesos a Catalunya, amb un terrible greuge diferencial amb altres comunitats autònomes? Ha anat aquest impresentable dirigent amb cotxe per les autovies gratuïtes de Castella? Sap com funciona el finançament institucional del turisme a Galícia?... Ha analitzat alguna vegada quina experiència en gestió tenen els diferents membres del seu govern?
Em sento insultat. De fet, fa temps que em sento insultat per els representants que tenim. Fa temps que em sento insultat per la desídia, inutilitat i estupidesa que hi ha a gairebé tots els departaments de la Generalitat. Fa temps que em sento insultat per que el que hauria de ser el meu president, no sap gairebé ni parlar la meva llengua, no em representa ni em pot representar no entendrà mai, -no pot, com penso ni què penso.
Avui m'he sentit insultat públicament i aixó fa mal. Que dos ineptes (Ineptes no com insult, si no com a definició del que son per la seva pèssima gestió), facin broma amb els diners que ens han robat, que ens han dit i promès que ens en donarien unes engrunes, diners que en aquets moments necessitem amb candeletes, que en facin broma, em fa encendre. Un, un lladre llest; Un estafador professional, un xarlatà, un delinqüent. L'altre.... No cal, oi?
Una llàstima...
http://www.tv3.cat/videos/1254399/Zapatero-Montilla-Barca-i-financament
El primer impuls que he tingut en saber-ho, ha estat d'insultar-los en el mateix grau en que jo m'he sentit insultat. Un insult fort i gruixut. Hagués estat fàcil per que hi ha moltes paraules d'aquelles que els diem als nostres fills petits que no es diuen, que defineixen amb molt encert a aquests dos personatges de la nostra trista política actual. Hagués estat fàcil però no ho he fet. No ho he fet per que no em veig capacitat de fer-ho millor que els de Polònia. Els deixo aquesta dura feina...
Trobo que demostren una mala educació i un semenfotisme vergonyosos.
És com si a algú que està patint maltractaments de gènere, li expliquéssim un acudit sobre el tema; És com si una noia arribés plorant a una comissaria de policia denunciant una violació i es trobés a un agent que li digués: "Es que aneu provocant..."
No entenc, no puc entendre i no vull entendre, que altra cop, un nou fet vergonyós i insultant passi com si res. Aquests individus, estan fent "broma" amb el futur de les nostres empreses, dels nostres comerços, de les nostres universitats i per tant del futur dels nostres joves, de les nostres institucions, del nostre posicionament mundial, del nostre futur. Del futur de Catalunya com a poble, si. Però també de l'autonomia catalana. (la seva manera d'anomenar aquesta colònia que tenen)
En "pepe", no sap que amb un bon finançament a la butxaca, els catalans, -aquests dels que ell en fa de governador, tindríem alguna opció d'ensortir-nos-en? No s'adona de la pressió fiscal a la que estem sotmesos a Catalunya, amb un terrible greuge diferencial amb altres comunitats autònomes? Ha anat aquest impresentable dirigent amb cotxe per les autovies gratuïtes de Castella? Sap com funciona el finançament institucional del turisme a Galícia?... Ha analitzat alguna vegada quina experiència en gestió tenen els diferents membres del seu govern?
Em sento insultat. De fet, fa temps que em sento insultat per els representants que tenim. Fa temps que em sento insultat per la desídia, inutilitat i estupidesa que hi ha a gairebé tots els departaments de la Generalitat. Fa temps que em sento insultat per que el que hauria de ser el meu president, no sap gairebé ni parlar la meva llengua, no em representa ni em pot representar no entendrà mai, -no pot, com penso ni què penso.
Avui m'he sentit insultat públicament i aixó fa mal. Que dos ineptes (Ineptes no com insult, si no com a definició del que son per la seva pèssima gestió), facin broma amb els diners que ens han robat, que ens han dit i promès que ens en donarien unes engrunes, diners que en aquets moments necessitem amb candeletes, que en facin broma, em fa encendre. Un, un lladre llest; Un estafador professional, un xarlatà, un delinqüent. L'altre.... No cal, oi?
Una llàstima...
dimarts, 26 de maig del 2009
Qui tingui projectes que els lideri
Dues frases de na Lluïsa Faxedas entrevistada al diari de Girona on hi surt una foto seva feta sobre "el niu" ("el niu" és un espai "cultural" finançat amb diners públics i que no sé si compleix cap normativa municipal):
"...Qui tingui projectes, que els lideri..."
"A la gent que es queixa de la política, els recomanaria que es plantegessin de participar-hi"
Haig de dir, emocionat, que estic totalment d'acord amb ella al 100%. Tan sols un petit "però":
Sap que la gent que ens està governant, amb la seva peculiar manera de fer-ho, no deixa o posa molts impediments per a tirar endavant nous projectes i que la cosa encara es complica més si et declares amb intenció de ser participatiu-actiu?
Recolzo totalment les seves teories d'aquesta entrevista.
Llàstima que tan sols siguin paraules...
"...Qui tingui projectes, que els lideri..."
"A la gent que es queixa de la política, els recomanaria que es plantegessin de participar-hi"
Haig de dir, emocionat, que estic totalment d'acord amb ella al 100%. Tan sols un petit "però":
Sap que la gent que ens està governant, amb la seva peculiar manera de fer-ho, no deixa o posa molts impediments per a tirar endavant nous projectes i que la cosa encara es complica més si et declares amb intenció de ser participatiu-actiu?
Recolzo totalment les seves teories d'aquesta entrevista.
Llàstima que tan sols siguin paraules...
divendres, 15 de maig del 2009
És difícil fer les coses al gust de tothom
Sempre he sabut que és difícil fer les coses a gust de tothom.
Els nostres gestors institucionals ho tenen molt complicat per a portar a terme actuacions que vagin bé a la majoria de la ciutadania i que, aquests a més, ho entenguin així. El poble, sempre és i serà el poble i no saben massa el que els hi convé...
Per aquest motiu és necessari a vegades, i sense fer massa soroll, tirar pel dret i decidir què és el millor per a ells.
Si a més ens trobem que la governabilitat de la teva ciutat és compartida a tres bandes i tu en tens el trosset més petit, encara ho tens molt més difícil. Això ho entén fins i tot un nen de 10 anys.
Segurament soc un dels que no entén i no està ni pot estar d'acord que segons quines decisions de l'ajuntament siguin unilaterals i tirant pel dret, m'agradaria ser més conformista, -ves què hi farem!
Fa pocs dies vaig entrar al primer pis de l'edifici municipal que hi ha a la plaça del Jurats, pis, sala diàfana, que m'era coneguda de varies visites i d'haver-hi passat unes quantes hores.
La meva sorpresa va ser màxima en veure que algú s'havia carregat la gran sala diàfana que comprenia aquell primer pis d'aquell edifici tan ben situat. Sala municipal, -s'ha de dir, amb capacitat per a 150-200 persones al bell mig del Barri Vell. Ara, és ple de tabics, partions que perfilen i defineixen despatxos i sales petites.
Els senyors d'ICV del nostre ajuntament, sense dir ase ni bèstia, van decidir fer obres. M'agradaria veure la llicència (m'hi jugo un sopar que inexistent o manipulada), el projecte, els estudis de prevenció de riscos i estudis varis que ens demanen a qualsevol ciutadà per a fer la més mínima obra. M'agradaria saber en quin moment es va decidir i a qui es va informar. Ho sabien els seus socis de govern? No, no ho crec.
És igual, i què! És una "parcel·la" que ens toca gestionar a nosaltres. Qui ens ha de dir què? Que hi ha de dir el poble? Res, no pot dir res.
Fa pocs dies, un destacat membre de la vida política i social gironina, m'explicava un projecte que els senyors d'ICV tenien al primer pis del Mercat del Lleó (un altre primer pis que els hi va tocar en fer el repartiment de bens de ciutat durant la dura la negociació que hi va haver després de les eleccions) que és on ara tenen unes oficines que encara no sé ben bé que hi fan a part de decidir enviar cartes als nostres fills menors de 10 anys recomanant-los fer servir preservatius en les seves relacions sexuals, sense cap anunci previ als seus pares... Perdó, he perdut el fil... El projecte per aquest equipament de primera, en unes dependències extraordinàries i amb immillorable situació, just a sobre el mercat, era tan genial com muntar-hi un espai de dentistes sense fronteres. Si, de veritat, no és un acudit per molt que ho sembli.
S'han tornat bojos aquests romans!
De moment ja hem perdut (il.legalment) una de les millors sales de que disposàvem al Barri Vell. Deixarem perdre estúpidament un dels altres espais que hi ha en aquesta ciutat?
Si, entenc que és molt difícil fer les coses al gust de tothom.
Una llàstima...
Els nostres gestors institucionals ho tenen molt complicat per a portar a terme actuacions que vagin bé a la majoria de la ciutadania i que, aquests a més, ho entenguin així. El poble, sempre és i serà el poble i no saben massa el que els hi convé...
Per aquest motiu és necessari a vegades, i sense fer massa soroll, tirar pel dret i decidir què és el millor per a ells.
Si a més ens trobem que la governabilitat de la teva ciutat és compartida a tres bandes i tu en tens el trosset més petit, encara ho tens molt més difícil. Això ho entén fins i tot un nen de 10 anys.
Segurament soc un dels que no entén i no està ni pot estar d'acord que segons quines decisions de l'ajuntament siguin unilaterals i tirant pel dret, m'agradaria ser més conformista, -ves què hi farem!
Fa pocs dies vaig entrar al primer pis de l'edifici municipal que hi ha a la plaça del Jurats, pis, sala diàfana, que m'era coneguda de varies visites i d'haver-hi passat unes quantes hores.
La meva sorpresa va ser màxima en veure que algú s'havia carregat la gran sala diàfana que comprenia aquell primer pis d'aquell edifici tan ben situat. Sala municipal, -s'ha de dir, amb capacitat per a 150-200 persones al bell mig del Barri Vell. Ara, és ple de tabics, partions que perfilen i defineixen despatxos i sales petites.
Els senyors d'ICV del nostre ajuntament, sense dir ase ni bèstia, van decidir fer obres. M'agradaria veure la llicència (m'hi jugo un sopar que inexistent o manipulada), el projecte, els estudis de prevenció de riscos i estudis varis que ens demanen a qualsevol ciutadà per a fer la més mínima obra. M'agradaria saber en quin moment es va decidir i a qui es va informar. Ho sabien els seus socis de govern? No, no ho crec.
És igual, i què! És una "parcel·la" que ens toca gestionar a nosaltres. Qui ens ha de dir què? Que hi ha de dir el poble? Res, no pot dir res.
Fa pocs dies, un destacat membre de la vida política i social gironina, m'explicava un projecte que els senyors d'ICV tenien al primer pis del Mercat del Lleó (un altre primer pis que els hi va tocar en fer el repartiment de bens de ciutat durant la dura la negociació que hi va haver després de les eleccions) que és on ara tenen unes oficines que encara no sé ben bé que hi fan a part de decidir enviar cartes als nostres fills menors de 10 anys recomanant-los fer servir preservatius en les seves relacions sexuals, sense cap anunci previ als seus pares... Perdó, he perdut el fil... El projecte per aquest equipament de primera, en unes dependències extraordinàries i amb immillorable situació, just a sobre el mercat, era tan genial com muntar-hi un espai de dentistes sense fronteres. Si, de veritat, no és un acudit per molt que ho sembli.
S'han tornat bojos aquests romans!
De moment ja hem perdut (il.legalment) una de les millors sales de que disposàvem al Barri Vell. Deixarem perdre estúpidament un dels altres espais que hi ha en aquesta ciutat?
Si, entenc que és molt difícil fer les coses al gust de tothom.
Una llàstima...
dimecres, 13 de maig del 2009
Que fan els nostres representants a Madrid?
Zapatero ha assegurat que manté els seus compromisos amb Catalunya. "He procurat sempre complir amb els meus compromisos amb Catalunya. Mantinc el meu ferm suport a la realitat plurinacional, a l'ús de la seva llengua, a l'increment de l'autogovern i al finançament previst a l'Estatut", ha afirmat. (nota del diari Avui)
El president del país que ens té com a una colònia productiva -i a la que cal explotar tant com es pugui-, No tan sols és un mentider compulsiu si no que a més té una barra i una cara dura impressionants. Aquest si que és el rei dels que no tenen vergonya!
Fa temps que sabem que el de les seies aixecades amb la mateixa forma del dolent de les primeres pel·lícules d'en Charlot, ens enganya tant com pot. Què fan els nostres representants polítics mentre això passa ? Res, absolutament res més que passejar-se per la capital de l'imperi, anar a dinar amb "gent important" de les espanyes que queda mot bé. Portar carteres, maletins plens lliures d'impostos, encàrrecs dels empresaris de la "región catalana".
Els 25 diputats socialistes catalans no fan més que pena, la vergonya de Catalunya en tant que, segons ells, catalans.
Fa temps que sabem que el de les seies aixecades amb la mateixa forma del dolent de les primeres pel·lícules d'en Charlot, ens enganya tant com pot. Què fan els nostres representants polítics mentre això passa ? Res, absolutament res més que passejar-se per la capital de l'imperi, anar a dinar amb "gent important" de les espanyes que queda mot bé. Portar carteres, maletins plens lliures d'impostos, encàrrecs dels empresaris de la "región catalana".
Els 25 diputats socialistes catalans no fan més que pena, la vergonya de Catalunya en tant que, segons ells, catalans.
Els convergents amb Duran al capdavant, no fan massa més, a voltes, quan estan molt enfadats, planten cara tímidament i amb les orelles baixes mentre o fan, per por de no quedar del tot malament, -no se sap mai...
Els d'ERC, ja no cal ni parlar-ne, aguantant als socialistes al poder a Casa per tal de no perdre cap cadira, ni un despatx, no tenen, ni poden tenir cap força allí. Van bé però per a ensenyar que a casa també hi tenim xiruquers, representants d'una part de la nostra gent, que saben dir coses com "mort al Borbó"...
Els "saurans", a part de fer el ridícul contínuament, també frisant per a que els convidin a dinar a algun dels millors restaurants d'aquella capital (àpats i locals que fa tan sols uns anys haguessin criticat durament) o sortir a totes les portades dels diaris del mes d'agost amb acords inventats i, per tant mai portats a terme.
Hauríem de boicotejar totes les eleccions i que hi hagués una abstenció total fins que la gent de la política jugui net.
Amics, tinc clar que l'únic partit coherent tan a Catalunya com a Espanya és sens cap mena de dubte el PP. No us dic pas que tingui intenció de votar-los, no. El que no entenc és que hi fan encara aquí.
Hauríem de boicotejar totes les eleccions i que hi hagués una abstenció total fins que la gent de la política jugui net.
Amics, tinc clar que l'únic partit coherent tan a Catalunya com a Espanya és sens cap mena de dubte el PP. No us dic pas que tingui intenció de votar-los, no. El que no entenc és que hi fan encara aquí.
-Com? que dieu? és veritat?No, no em puc creure que la patronal catalana sigui plena de fatxes! No em crec que les institucions financeres del nostre país petit tinguin tants vincles amb els peperos i les seves empreses. No, no em crec que els empresaris simpatitzants del PP no tinguin tants problemes financers i d'aconsseguir prèstecs en aquests moments!
Ai, com m'agradaria una Catalunya catalana!
Ai, com m'agradaria una Catalunya catalana!
dijous, 7 de maig del 2009
L'obscenitat de la prepotència
M'ha agradat, llegint el Diari de Girona, trobar-me amb un article d'en Francesc López (http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009050600_3_330505__Comarques-Lobscenitat-prepotencia) contestant un escrit al mateix diari que mesos abans l'impresentable d'en Josep Lopez de Lerma li va dedicar.
M'ha agradat, la claredat que ha fet servir en Francesc L. amb el que va passar amb aquest senyor. Explicar (el que ja tots sabem) que aquest reconegut senyor va voler enxufar el seu fill (amb un perfil un xic baix) tant si com no al Patronat, ha estat bé. Crec però que s'hauria d'haver denunciat. A ell i tots els com ell.
Lluny de voler polemitzar més sobre la seva vergonyosa destitució per part dels actuals mandataris del Patronat de turisme (que prou maldecaps em va portar un petit escrit que hi vaig dedicar), el que en aquell moment em va fer sentir vergonya aliena, va ser que un senyor amb una cultura més que demostrada, llicenciat i professor en dret, considerat entre els 50 millors advocats de l'estat en dret públic, diputat per Girona al congrés dels diputats on va arribar a ocupar una de les vicepresidències i moltes altres coses... El que realment em va fer angunia, va ser la manera d'insultar a una persona -del seu mateix partit-, que acabava de ser acomiadada de la feina de manera pública i grollera.
Aprofitar un moment difícil per a poder-te venjar d'una persona, amb un odi terrible i fosc, insultar repetides vegades en un article al diari, esperar tants anys...
Encara hi ha gent que es pregunta per què CIU va perdre les majories? Una gran part de culpa la tenen els prepotents com en Josep Lopez de Lerma.
dissabte, 25 d’abril del 2009
Les bromes del nostre ajuntament
És divertit tenir un negoci al Barri Vell de Girona, no tens oportunitat d'avorrir-te.
Els gestors municipals, fent servir la seva cada vegada més mundialment reconeguda experiència i eficàcia en la gestió del que necessita el comerç i la hostaleria de la ciutat, ens procuren dia si, dia també, entreteniments diferents en format sorpresa per tal de tenir-nos entretinguts.
Avui la sorpresa ha estat en arribar a l'alçada de Sant Lluc, trobar una tanca municipal amb un senyal de prohibició del pas cap a la catedral i per tant, cap a la resta del barri. Uns nens estaven posant espelmes a les escales de la Catedral i això és suficient per a impedir el pas dels cotxes a la resta del Barri Vell a veïns, comerciants, els tres restaurants, els dos hotels i els dos blocs d'apartaments turístics que hi ha. Una bona broma!
El que trobo més greu, no és el fet de tallar totalment l'accés -fet greu de per si mateix i totalment innecessari-.
El fet que ha provocat aquest escrit és que, com de costum, no ens han avisat. Ningú no en sabia res del tall de la pujada de la Catedral, ni hotelers, ni botiguers ni restauradors ni veïns. En aquest punt afegeixo, que s'ha demanat repetidament a l'ajuntament que al menys, ens ho comuniqui.
En el moment que m'he trobat amb el cotxe davant la tanca, arribant juts a temps per a obrir el restaurant (al que hem arribat tard) m'he trobat amb el regidor amb més pes del nostre ajuntament (i de la Diputació) que baixava caminant tranquil.lament. Tot i que no és competència seva, m'he queixat i li he dit que no podia ser, que cada dos per tres estàvem igual. Com sempre fa, cordialment i amb un somriure, ha fugit d'estudi.
Estic segur, que no és possible una gestió pitjor que la que està portant a terme aquest ajuntament amb la gent que ens intentem guanyar la vida al Barri Vell.
Quan deixaran que la gent amb ganes comenci a governar la nostra ciutat? Quan deixaran de carregar-se al petit empresari gironí?
Som molts, cada cop més, els que ja en tenim prou, els que estem amb l'aigua al coll i que veiem que lluny d'ajudar, encara posen impediments.
Som cada cop més els que n'estem farts de que per exemple un bon dia una regidora es llevi pensant que si posa pilones a la façana de Sant Domènec, els turistes podran fer millors fotografies però no tingui en compte que elimina el 70% de l'aparcament de la plaça, el que necessiten els nostres clients i, per tant ens quedem sense clients. La resposta -en privat- que donen els membres del PSC gironí a les queixes és: La gent no es queixa amb prou força, no canviarem res per a un sol que es queixi, no? per tant ho continuarem fent.
Una llàstima de gent...
Els gestors municipals, fent servir la seva cada vegada més mundialment reconeguda experiència i eficàcia en la gestió del que necessita el comerç i la hostaleria de la ciutat, ens procuren dia si, dia també, entreteniments diferents en format sorpresa per tal de tenir-nos entretinguts.
Avui la sorpresa ha estat en arribar a l'alçada de Sant Lluc, trobar una tanca municipal amb un senyal de prohibició del pas cap a la catedral i per tant, cap a la resta del barri. Uns nens estaven posant espelmes a les escales de la Catedral i això és suficient per a impedir el pas dels cotxes a la resta del Barri Vell a veïns, comerciants, els tres restaurants, els dos hotels i els dos blocs d'apartaments turístics que hi ha. Una bona broma!
El que trobo més greu, no és el fet de tallar totalment l'accés -fet greu de per si mateix i totalment innecessari-.
El fet que ha provocat aquest escrit és que, com de costum, no ens han avisat. Ningú no en sabia res del tall de la pujada de la Catedral, ni hotelers, ni botiguers ni restauradors ni veïns. En aquest punt afegeixo, que s'ha demanat repetidament a l'ajuntament que al menys, ens ho comuniqui.
En el moment que m'he trobat amb el cotxe davant la tanca, arribant juts a temps per a obrir el restaurant (al que hem arribat tard) m'he trobat amb el regidor amb més pes del nostre ajuntament (i de la Diputació) que baixava caminant tranquil.lament. Tot i que no és competència seva, m'he queixat i li he dit que no podia ser, que cada dos per tres estàvem igual. Com sempre fa, cordialment i amb un somriure, ha fugit d'estudi.
Estic segur, que no és possible una gestió pitjor que la que està portant a terme aquest ajuntament amb la gent que ens intentem guanyar la vida al Barri Vell.
Quan deixaran que la gent amb ganes comenci a governar la nostra ciutat? Quan deixaran de carregar-se al petit empresari gironí?
Som molts, cada cop més, els que ja en tenim prou, els que estem amb l'aigua al coll i que veiem que lluny d'ajudar, encara posen impediments.
Som cada cop més els que n'estem farts de que per exemple un bon dia una regidora es llevi pensant que si posa pilones a la façana de Sant Domènec, els turistes podran fer millors fotografies però no tingui en compte que elimina el 70% de l'aparcament de la plaça, el que necessiten els nostres clients i, per tant ens quedem sense clients. La resposta -en privat- que donen els membres del PSC gironí a les queixes és: La gent no es queixa amb prou força, no canviarem res per a un sol que es queixi, no? per tant ho continuarem fent.
Una llàstima de gent...
divendres, 24 d’abril del 2009
Ho aconseguirem?
El Girona F.C. demanarà que Girona sigui una de les seus espanyoles del mundial de futbol de 2018. Una bona oportunitat, un mundial de futbol pot bellugar entre quatre i cinc milions de persones i un ressó mediàtic sense precedents a casa nostra. El president del Girona, és valent, sap fer apostes arriscades que ningú més es creu. Això ja ho ha demostrat els dos últims anys. Aquesta última no és arriscada, és una aposta genial.
El projecte, no va dirigit a la ciutat de Girona si no a tota la província, no pot ser d'altre manera, no funcionaria. El nostre punt fort és aquest. Girona és el territori que pot oferir més i millor. Tenim de tot i força, gaudim d'una situació privilegiada, a una hora de Barcelona i a mitja de França, mar i muntanya, unes planes d'una bellesa fantàstica, diferents propostes culturals, barris i edificis singulars, la millor gastronomia del mon... I la nostra manera de ser, la capacitat i les ganes de fer coses.
És una proposta que deixarà ben poca gent indiferent. Des del sector esportiu és una molt bona notícia, des del sector empresarial, sens dubte, serà una molt bona oportunitat i des del sector públic? Com respondran les institucions?
Crec que tenim moltes possibilitats d'aconseguir-ho si ens hi posem tots. Hi ha molta feina a fer i l'hem de fer entre tots. Si els senyors/es dels diferents colors polítics a ajuntaments, diputacions, consells comarcals... hi posen les ganes, deixen per una vegada de barallar-se entre ells i es posen a treballar per al bé de tots. Sense demagògies, sense mitges veritats, sense necessitats imperioses de sortir a la foto al preu que sigui, Girona serà una bona opció.
Ho aconseguirem?
El projecte, no va dirigit a la ciutat de Girona si no a tota la província, no pot ser d'altre manera, no funcionaria. El nostre punt fort és aquest. Girona és el territori que pot oferir més i millor. Tenim de tot i força, gaudim d'una situació privilegiada, a una hora de Barcelona i a mitja de França, mar i muntanya, unes planes d'una bellesa fantàstica, diferents propostes culturals, barris i edificis singulars, la millor gastronomia del mon... I la nostra manera de ser, la capacitat i les ganes de fer coses.
És una proposta que deixarà ben poca gent indiferent. Des del sector esportiu és una molt bona notícia, des del sector empresarial, sens dubte, serà una molt bona oportunitat i des del sector públic? Com respondran les institucions?
Crec que tenim moltes possibilitats d'aconseguir-ho si ens hi posem tots. Hi ha molta feina a fer i l'hem de fer entre tots. Si els senyors/es dels diferents colors polítics a ajuntaments, diputacions, consells comarcals... hi posen les ganes, deixen per una vegada de barallar-se entre ells i es posen a treballar per al bé de tots. Sense demagògies, sense mitges veritats, sense necessitats imperioses de sortir a la foto al preu que sigui, Girona serà una bona opció.
Ho aconseguirem?
dimecres, 1 d’abril del 2009
El nostre tresor més preuat
M'he posat content, ho confesso, llegint la contraportada d'avui del Punt. Classes pràctiques de cuina per a un màxim de deu persones (en aquest cas jubilats) i, amb un programa triat per als mateixos que fan el curs.
M'imagino aquells senyors d'avançada edat descobrint un dels millors tresors que tenim que és l'art de cuinar, de disfrutar cuinant per a després poder experimentar el gran plaer, la plenitud del teu ego, tan de menjar-ho com de que se t'ho mengin. (això ha quedat una mica rar, ho reconec abans no m'ho digueu) Vull dir, ja ho sabeu, que un dels millors plaers d'aquesta vida és que alguna cosa feta amb les teves mans, agradi als altres. I la cuina n'és el gran i millor exponent diari.
La notícia parla d'uns jubilats de Figueres i m'ha fet reflexionar una mica.
No és tan difícil, no és tan car, no es necessita massa cosa a part de ganes de fer-ho.
Perquè a Girona tenim tan abandonat aquest tema? Com és que avui no tenim ja un programa d'educació pràctica de cuina i alimentació per a totes les escoles? Com és possible que un tema tan important per als hàbits i per tant la salut dels nostres fills sigui a hores d'ara inexistent en els programes municipals? Com és possible que quan planteges a l'Ajuntament de realitzar algun tipus de curs de cuina pràctic per a nens i nenes i els demanes ajuts et diguin que no tenen recursos per això?
No val que diguin que fa un any que s'està muntant un petit espai al mercat de lleó que pot servir en part per això, per que no servirà per a aquesta tasca. -A banda que en un any les obres d'adequació d'aquest espai han donat de si per a canviar una finestra... No, no em refereixo a aquest espai, em refereixo a que a hores d'ara TOTS els nens d'aquesta ciutat (de totes de fet) haurien d'haver passat unes hores com a mínim en contacte amb els aliments frescos, tallant-los, porcionant-los, cuinant-los, tastant-los, endevinant-los...
No senyores de l'Ajuntament, no. Els nostres fills mereixen millors representants municipals. Gent que no es barallin entre ells, gent que els tingui en compte a ells i la seva educació, gent que no llenci els diners públics de maneres cada cop més absurdes i indignants, gent que no es baralli per una barana de més o de menys. Gent que siguin capaços de donar a conèixer, de promoure, de conservar a partir de la documentació i de recollir el coneixement de la gent gran, la nostra alimentació i tot el que l'envolta, les bases de la nostra cuina. El nostre tresor més preuat
Una llàstima...
M'imagino aquells senyors d'avançada edat descobrint un dels millors tresors que tenim que és l'art de cuinar, de disfrutar cuinant per a després poder experimentar el gran plaer, la plenitud del teu ego, tan de menjar-ho com de que se t'ho mengin. (això ha quedat una mica rar, ho reconec abans no m'ho digueu) Vull dir, ja ho sabeu, que un dels millors plaers d'aquesta vida és que alguna cosa feta amb les teves mans, agradi als altres. I la cuina n'és el gran i millor exponent diari.
La notícia parla d'uns jubilats de Figueres i m'ha fet reflexionar una mica.
No és tan difícil, no és tan car, no es necessita massa cosa a part de ganes de fer-ho.
Perquè a Girona tenim tan abandonat aquest tema? Com és que avui no tenim ja un programa d'educació pràctica de cuina i alimentació per a totes les escoles? Com és possible que un tema tan important per als hàbits i per tant la salut dels nostres fills sigui a hores d'ara inexistent en els programes municipals? Com és possible que quan planteges a l'Ajuntament de realitzar algun tipus de curs de cuina pràctic per a nens i nenes i els demanes ajuts et diguin que no tenen recursos per això?
No val que diguin que fa un any que s'està muntant un petit espai al mercat de lleó que pot servir en part per això, per que no servirà per a aquesta tasca. -A banda que en un any les obres d'adequació d'aquest espai han donat de si per a canviar una finestra... No, no em refereixo a aquest espai, em refereixo a que a hores d'ara TOTS els nens d'aquesta ciutat (de totes de fet) haurien d'haver passat unes hores com a mínim en contacte amb els aliments frescos, tallant-los, porcionant-los, cuinant-los, tastant-los, endevinant-los...
No senyores de l'Ajuntament, no. Els nostres fills mereixen millors representants municipals. Gent que no es barallin entre ells, gent que els tingui en compte a ells i la seva educació, gent que no llenci els diners públics de maneres cada cop més absurdes i indignants, gent que no es baralli per una barana de més o de menys. Gent que siguin capaços de donar a conèixer, de promoure, de conservar a partir de la documentació i de recollir el coneixement de la gent gran, la nostra alimentació i tot el que l'envolta, les bases de la nostra cuina. El nostre tresor més preuat
Una llàstima...
dijous, 26 de març del 2009
La meva manera d'entendre la vida
Hi ha molta gent que, després de llegir alguns dels escrits d'aquest blog, pensen, diuen i em comenten coses. Moltes coses.
És un privilegi per a una persona amb una feina i formació molt allunyada del mon literari saber-se llegit. És divertit anar a una reunió i que, a sobre la taula hi posin una còpia d'un post teu demanant-te explicacions sobre el mateix. És agradable que hi hagi gent que et comenti que li agrada descobrir la teva sensibilitat en alguns dels escrits i d'altre que t'encoratja i recolza els escrits més crítics. Té el seu morbo, ho reconec, trobar-te amb gent que has nomenat en un post d'algun d'aquells dies que t'indignes i escrius coses de manera massa directes. Penses, "deu haver llegit el que vaig escriure"?
Hi ha gent, que et diu coses com: Què pretens? No veus que et boicotejaran? No pots parlar malament dels polítics ni dels mitjans d'aquesta manera! Ets ben boig! Ets un inconscient!...
Si, pot ser tenen raó. Hauria de no opinar, de deixar que tot passi, deixar per als professionals, els intel·lectuals, els politòlegs, els tècnics i els polítics de torn, les crítiques o lloances a la seva gestió, que fessin el que volguessin sense ficar-m'hi. Dedicar-me al meu petit negoci per tal d'evitar que la crisi l'ensorri. Què en sé jo de macroeconomia? De política? de gestió municipal? Res, no en tinc ni idea. Jo tan sols sé que el bacallà queda ben cuit a 53º i que la poma hi lliga molt bé.
Vull deixar clar per una banda, que si escric críticament sobre una gestió concreta d'alguna administració, és per que crec de tot cor, que es pot fer molt millor i, com a ciutadans, com a empresaris, ho hem de denunciar. No hem de parar de denunciar tot allò que està fallant i que ens porta cap al tancament de molts dels nostres negocis i comerços, que ens porta a moltes famílies cap a l'atur i a deixar-nos amb el cul a l'aire.
No tot és culpa de les administracions, és cert, però podrien i haurien d'actuar d'una manera menys sectària i més participativa. Els nostres governants no estan suficientment preparats (fixem-nos en els seus historials laborals i ens n'adonarem de seguida) i no volen escoltar als professionals dels diferents sectors econòmics de la societat. Això si, amb el pressupost anual per a les ambaixades d'en Carot en plena crisi, 3.200 famílies catalanes podrien acabar de passar el mes.
Vull deixar clar també, que si escric és per que m'agrada fer-ho. Ho faig a títol personal i ho penso continuar fent. A qui no li agradi que no ho llegeixi. Aquest és el meu bloc, ningú no està obligat a entrar-hi. Pot ser que algun dia m'equivoqui en alguna qüestió concreta i demano disculpes per endavant si això succeeix. Rectificaré tot allò que la meva manca de coneixement em condueixi a l'errada.
Ratifico expressament però el pensament de tot el que he escrit. Sigui per dir que alguna "patum" ha perdut la vergonya, que un diari no està sent just o que hi ha actuacions polítiques dignes de jutjat de guàrdia.
És la meva manera d'entendre la vida i vull, m'agradaria, que ho continuï sent.
És un privilegi per a una persona amb una feina i formació molt allunyada del mon literari saber-se llegit. És divertit anar a una reunió i que, a sobre la taula hi posin una còpia d'un post teu demanant-te explicacions sobre el mateix. És agradable que hi hagi gent que et comenti que li agrada descobrir la teva sensibilitat en alguns dels escrits i d'altre que t'encoratja i recolza els escrits més crítics. Té el seu morbo, ho reconec, trobar-te amb gent que has nomenat en un post d'algun d'aquells dies que t'indignes i escrius coses de manera massa directes. Penses, "deu haver llegit el que vaig escriure"?
Hi ha gent, que et diu coses com: Què pretens? No veus que et boicotejaran? No pots parlar malament dels polítics ni dels mitjans d'aquesta manera! Ets ben boig! Ets un inconscient!...
Si, pot ser tenen raó. Hauria de no opinar, de deixar que tot passi, deixar per als professionals, els intel·lectuals, els politòlegs, els tècnics i els polítics de torn, les crítiques o lloances a la seva gestió, que fessin el que volguessin sense ficar-m'hi. Dedicar-me al meu petit negoci per tal d'evitar que la crisi l'ensorri. Què en sé jo de macroeconomia? De política? de gestió municipal? Res, no en tinc ni idea. Jo tan sols sé que el bacallà queda ben cuit a 53º i que la poma hi lliga molt bé.
Vull deixar clar per una banda, que si escric críticament sobre una gestió concreta d'alguna administració, és per que crec de tot cor, que es pot fer molt millor i, com a ciutadans, com a empresaris, ho hem de denunciar. No hem de parar de denunciar tot allò que està fallant i que ens porta cap al tancament de molts dels nostres negocis i comerços, que ens porta a moltes famílies cap a l'atur i a deixar-nos amb el cul a l'aire.
No tot és culpa de les administracions, és cert, però podrien i haurien d'actuar d'una manera menys sectària i més participativa. Els nostres governants no estan suficientment preparats (fixem-nos en els seus historials laborals i ens n'adonarem de seguida) i no volen escoltar als professionals dels diferents sectors econòmics de la societat. Això si, amb el pressupost anual per a les ambaixades d'en Carot en plena crisi, 3.200 famílies catalanes podrien acabar de passar el mes.
Vull deixar clar també, que si escric és per que m'agrada fer-ho. Ho faig a títol personal i ho penso continuar fent. A qui no li agradi que no ho llegeixi. Aquest és el meu bloc, ningú no està obligat a entrar-hi. Pot ser que algun dia m'equivoqui en alguna qüestió concreta i demano disculpes per endavant si això succeeix. Rectificaré tot allò que la meva manca de coneixement em condueixi a l'errada.
Ratifico expressament però el pensament de tot el que he escrit. Sigui per dir que alguna "patum" ha perdut la vergonya, que un diari no està sent just o que hi ha actuacions polítiques dignes de jutjat de guàrdia.
És la meva manera d'entendre la vida i vull, m'agradaria, que ho continuï sent.
dilluns, 23 de març del 2009
Què ens està passant?
Ho intento.
Se'm fa difícil però entendre la lògica de les estratègies polítiques. Confesso que no hi entenc. No soc, no vull ser, ni arribaré a ser mai algú entès en la matèria.
No puc creure que hagi escoltat a en ZP als telenotícies negant unes dades fetes públiques i més tard ratificades per diferents membres del govern de Catalunya. No puc entendre què estan fent (a banda del ridícul) els 25 diputats del PSC aguantant a un mentider compulsiu com Zapatero. No entenc què fen els membres "catalans" del PSC; No puc entendre què estan fent els ja reconeguts per la seva incompetència, la gent d'ERC, mantenint a un senyor "dels altres catalans" com president de la generalitat, un president de paraules (aquí em seria molt fàcil fer un acudit) però, de moment, cap fet.
No puc entendre que en els moments difícils, cap dels nostres representants no tinguin el valor, la valentia, la voluntat i el "saber fer" que necessitaríem per anar tots junts per tal de tirar el país endavant, d'aconseguir entre tots, la Catalunya que tocaria, no la "Polònia" que tenim.
No ens mereixem l'engany a que vam ser sotmesos els ciutadans amb l'Estatut -em refereixo a que el 99% de la població no sabia que votava-. Qui es va llegir el text tornat de Madrid? Qui el va comparar amb el que va ser aprovat per a el nostre Parlament? Vam votar una vergonya de text censurat, "passat pel ribot", no l'estatut que volíem.
No ens mereixem la relliscada de CIU pactant amb en ZP. Però tampoc que anys després encara hi hagi retrets. No ens mereixem que uns ineptes fessin president a un com en Montilla a canvi de conservar la cadira; No ens mereixem una oposició resclosida i conservant a qualsevol preu els posicionaments interns i, que tot just ara sembla que comença a reaccionar.
Què ens està passant? Com és possible que els nostres representants polítics no entenguin que els ciutadans n’estem cada dia més tips de la seva incapacitat per a aconseguir i gestionar el que el país necessita?
Una llàstima...
dilluns, 16 de març del 2009
Pobra Costa Brava!
Vull felicitar públicament a la cambra de Comerç de Palamós per el premi extraordinari que han atorgat aquest any. És just el que necessitem per acabar d'arrodonir la feina ben feta fins ara per el Patronat de Turisme.
Primer publiquen fins a tres anuncis publicitant Catalunya amb fotografies de diferents llocs del mon. Ho justifiquen al·legant "una qüestió de concepte" i, sense cap mena de vergonya diuen que no passa res, és el més normal del mon i que no hi prendran cap mesura. Després, quan hi ha una mica de pressió social cessen a en F. López, dient que no tenia res a veure amb l'afer però que no els agrada la seva gestió. Van arrodonint aquesta seriació de despropòsits fent rodes de premsa al carrer vergonyoses, celebrant una reunió extraordinària del consell a la que molta gent que hi està convocada (dos terços) no hi assisteix. Acaben carregant contra l'empresa anunciant, destituint a en F. López per mala gestió substituint-lo però per tres funcionaris, encarregant una auditoria donant entendre a la gent, que en els anys de gestió de CIU hi han descobert un desajustament de fins a 900.000€...
Sens dubte aquest patronat i el seu president mereixen un premi extraordinari!
Continuem sense saber però qui ha estat el/la responsable de les fotos. Continuem sense que acceptin cap mena de responsabilitat per la gestió d'aquest afer. Ens quedarem com sempre lamentant-nos d'una nova mala gestió sense fer res?
Pobra Costa Brava!
Primer publiquen fins a tres anuncis publicitant Catalunya amb fotografies de diferents llocs del mon. Ho justifiquen al·legant "una qüestió de concepte" i, sense cap mena de vergonya diuen que no passa res, és el més normal del mon i que no hi prendran cap mesura. Després, quan hi ha una mica de pressió social cessen a en F. López, dient que no tenia res a veure amb l'afer però que no els agrada la seva gestió. Van arrodonint aquesta seriació de despropòsits fent rodes de premsa al carrer vergonyoses, celebrant una reunió extraordinària del consell a la que molta gent que hi està convocada (dos terços) no hi assisteix. Acaben carregant contra l'empresa anunciant, destituint a en F. López per mala gestió substituint-lo però per tres funcionaris, encarregant una auditoria donant entendre a la gent, que en els anys de gestió de CIU hi han descobert un desajustament de fins a 900.000€...
Sens dubte aquest patronat i el seu president mereixen un premi extraordinari!
Continuem sense saber però qui ha estat el/la responsable de les fotos. Continuem sense que acceptin cap mena de responsabilitat per la gestió d'aquest afer. Ens quedarem com sempre lamentant-nos d'una nova mala gestió sense fer res?
Pobra Costa Brava!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)