La meva manera d'entendre la vida

Hi ha molta gent que, després de llegir alguns dels escrits d'aquest blog, pensen, diuen i em comenten coses. Moltes coses.
És un privilegi per a una persona amb una feina i formació molt allunyada del mon literari saber-se llegit. És divertit anar a una reunió i que, a sobre la taula hi posin una còpia d'un post teu demanant-te explicacions sobre el mateix. És agradable que hi hagi gent que et comenti que li agrada descobrir la teva sensibilitat en alguns dels escrits i d'altre que t'encoratja i recolza els escrits més crítics. Té el seu morbo, ho reconec, trobar-te amb gent que has nomenat en un post d'algun d'aquells dies que t'indignes i escrius coses de manera massa directes. Penses, "deu haver llegit el que vaig escriure"?

Hi ha gent, que et diu coses com: Què pretens? No veus que et boicotejaran? No pots parlar malament dels polítics ni dels mitjans d'aquesta manera! Ets ben boig! Ets un inconscient!...

Si, pot ser tenen raó. Hauria de no opinar, de deixar que tot passi, deixar per als professionals, els intel·lectuals, els politòlegs, els tècnics i els polítics de torn, les crítiques o lloances a la seva gestió, que fessin el que volguessin sense ficar-m'hi. Dedicar-me al meu petit negoci per tal d'evitar que la crisi l'ensorri. Què en sé jo de macroeconomia? De política? de gestió municipal? Res, no en tinc ni idea. Jo tan sols sé que el bacallà queda ben cuit a 53º i que la poma hi lliga molt bé.

Vull deixar clar per una banda, que si escric críticament sobre una gestió concreta d'alguna administració, és per que crec de tot cor, que es pot fer molt millor i, com a ciutadans, com a empresaris, ho hem de denunciar. No hem de parar de denunciar tot allò que està fallant i que ens porta cap al tancament de molts dels nostres negocis i comerços, que ens porta a moltes famílies cap a l'atur i a deixar-nos amb el cul a l'aire.
No tot és culpa de les administracions, és cert, però podrien i haurien d'actuar d'una manera menys sectària i més participativa. Els nostres governants no estan suficientment preparats (fixem-nos en els seus historials laborals i ens n'adonarem de seguida) i no volen escoltar als professionals dels diferents sectors econòmics de la societat. Això si, amb el pressupost anual per a les ambaixades d'en Carot en plena crisi, 3.200 famílies catalanes podrien acabar de passar el mes.

Vull deixar clar també, que si escric és per que m'agrada fer-ho. Ho faig a títol personal i ho penso continuar fent. A qui no li agradi que no ho llegeixi. Aquest és el meu bloc, ningú no està obligat a entrar-hi. Pot ser que algun dia m'equivoqui en alguna qüestió concreta i demano disculpes per endavant si això succeeix. Rectificaré tot allò que la meva manca de coneixement em condueixi a l'errada.
Ratifico expressament però el pensament de tot el que he escrit. Sigui per dir que alguna "patum" ha perdut la vergonya, que un diari no està sent just o que hi ha actuacions polítiques dignes de jutjat de guàrdia.

És la meva manera d'entendre la vida i vull, m'agradaria, que ho continuï sent.

Què ens està passant?

Ho intento.

Se'm fa difícil però entendre la lògica de les estratègies polítiques. Confesso que no hi entenc. No soc, no vull ser, ni arribaré a ser mai algú entès en la matèria.

No puc creure que hagi escoltat a en ZP als telenotícies negant unes dades fetes públiques i més tard ratificades per diferents membres del govern de Catalunya. No puc entendre què estan fent (a banda del ridícul) els 25 diputats del PSC aguantant a un mentider compulsiu com Zapatero. No entenc què fen els membres "catalans" del PSC; No puc entendre què estan fent els ja reconeguts per la seva incompetència, la gent d'ERC, mantenint a un senyor "dels altres catalans" com president de la generalitat, un president de paraules (aquí em seria molt fàcil fer un acudit) però, de moment, cap fet.

No puc entendre que en els moments difícils, cap dels nostres representants no tinguin el valor, la valentia, la voluntat i el "saber fer" que necessitaríem per anar tots junts per tal de tirar el país endavant, d'aconseguir entre tots, la Catalunya que tocaria, no la "Polònia" que tenim.

No ens mereixem l'engany a que vam ser sotmesos els ciutadans amb l'Estatut -em refereixo a que el 99% de la població no sabia que votava-. Qui es va llegir el text tornat de Madrid? Qui el va comparar amb el que va ser aprovat per a el nostre Parlament? Vam votar una vergonya de text censurat, "passat pel ribot", no l'estatut que volíem.
No ens mereixem la relliscada de CIU pactant amb en ZP. Però tampoc que anys després encara hi hagi retrets. No ens mereixem que uns ineptes fessin president a un com en Montilla a canvi de conservar la cadira; No ens mereixem una oposició resclosida i conservant a qualsevol preu els posicionaments interns i, que tot just ara sembla que comença a reaccionar.

Què ens està passant? Com és possible que els nostres representants polítics no entenguin que els ciutadans n’estem cada dia més tips de la seva incapacitat per a aconseguir i gestionar el que el país necessita?

Una llàstima...

Pobra Costa Brava!

Vull felicitar públicament a la cambra de Comerç de Palamós per el premi extraordinari que han atorgat aquest any. És just el que necessitem per acabar d'arrodonir la feina ben feta fins ara per el Patronat de Turisme.

Primer publiquen fins a tres anuncis publicitant Catalunya amb fotografies de diferents llocs del mon. Ho justifiquen al·legant "una qüestió de concepte" i, sense cap mena de vergonya diuen que no passa res, és el més normal del mon i que no hi prendran cap mesura. Després, quan hi ha una mica de pressió social cessen a en F. López, dient que no tenia res a veure amb l'afer però que no els agrada la seva gestió. Van arrodonint aquesta seriació de despropòsits fent rodes de premsa al carrer vergonyoses, celebrant una reunió extraordinària del consell a la que molta gent que hi està convocada (dos terços) no hi assisteix. Acaben carregant contra l'empresa anunciant, destituint a en F. López per mala gestió substituint-lo però per tres funcionaris, encarregant una auditoria donant entendre a la gent, que en els anys de gestió de CIU hi han descobert un desajustament de fins a 900.000€...

Sens dubte aquest patronat i el seu president mereixen un premi extraordinari!

Continuem sense saber però qui ha estat el/la responsable de les fotos. Continuem sense que acceptin cap mena de responsabilitat per la gestió d'aquest afer. Ens quedarem com sempre lamentant-nos d'una nova mala gestió sense fer res?

Pobra Costa Brava!

Senyors que maneu tant, si escopiu al cel us caurà a la cara

L'Esteve Fortuny, (Companyia Elèctrica Darma) en una cançó de la meva última etapa d'adolescència, deia:

"Senyors que maneu tant, si escopiu al cel us caurà a la cara"

Aixó és justament el primer que m'ha vingut al cap al començar a pensar com començaria aquest escrit.

Totes, si, totes les iniciatives per a portar diners, feina, beques, investigació de primer ordre... a Girona, son -hi han de ser- benvingudes. No ens equivoquem, necessitem fundacions empresarials que estiguin disposades a tirar del carro. A convertir Girona, Catalunya, altre cop (com diu en Tremosa) en un dels motors econòmics europeus.

No siguem provincians, em d'aprendre a treure'ns els complexos de sobre. El diner és el diner i aquí tot si val. Els grans empresaris, si no aconsegueixen grans beneficis, s'han de bellugar, els han de buscar. És lícit i lògic i, qui no ho entengui ja es pot anar comprant un diccionari empresarial.

No podem deixar de cap de les maneres que, quatre peluts pudents cremadors de fotocòpies barates de fotografies reials, ens separin del sistema econòmic del que depenem, l'espanyol.
Els ciutadans de Girona, hem d'estar agraïts a aquests grans diplodocus empresarials resclosits, fills de gent de la Falange d'en Franco i que en aquella època van aconseguir el poder i els diners, que son capassos d'anar a la casa reial a baixar-se els pantalons per tal d'aconseguir alguna almoina. D'això en dic bons empresaris. Un exemple a seguir.

Collons, no hi havia cap més opció que embolicar els Borbons? Una gent que sempre que ha pogut ens ha maltractat i ha provat d'eliminar-nos?

No, no pot ser, hem de reaccionar. Hem de començar a boicotejar a les empreses implicades, que se'n vagin a Madrid a treballar! Treure, eliminar totes les llibretes de les caixes que ho han gestat, ens hem de donar de baixa a la cambra de comerç, hem d'anul.lar les llibretes del club súper tres de la Caixa, la flamant targeta comerç, la llibreta creixement de Caixa Girona..... hem de fer un llistat dels empresaris que vagin a retre vassallatge en les visites reials, els hem d'assenyalar amb el dit. Hem de demostrar (sempre pacíficament) que no volem borbons que ens toquin els collons, que de cremar fotocòpies en sabem molt que aquest príncep imposat no serà mai benvingut com a tal a casa nostra, que de xiular en sabem molt...

Una proposta, obrim una porra per a veure qui endevina quants policies es mobilitzen en la propera visita principesca a Girona? A veure qui endevina el cost real de la visita? Quanta gent acabarà detinguda?

Una nova vergonya gironina. No parem!

La vergonya de la costa Brava, els seus patrons!

Estic segur que he menjat massa carn vermella, no hi ha dubte.

Llegint la premsa local d'avui, començo a tenir vergonya de ser gironí. De tenir el més petit vincle amb el turisme. De tenir els representants que tenim. Que aquests diguin el que diuen i no passi res. Que facin rodes de premsa patètiques i vergonyoses, que fins i tot la premsa internacional se'n fot de nosaltres.  Que el senyor Vilert tingui la cara dura de dir que la destitució d’en F. López no té res a veure amb les fotos, segur que el nas l'hi ha crescut un pam. Que la Dolors Batallé reconegui públicament que sabia que les imatges que serien publicades no eren de la nostra costa i no li passi res. Aquesta senyora, segons la premsa, cobra 90.000€ anuals per gestionar el patronat -Feina, al meu entendre no massa ben feta. És amiga del president!
Comença bé el centenari de la Costa Brava, ja ens l’hem carregat abans de començar!

Diputacions, Consells comarcals, Patronats diversos... Un despropòsit, un munt de baralles internes per a repartir el pastís.

Potser que comencem a dir prou, no?

Les vergonyes del Patronat de Turisme

A vegades, mentre llegeixo la premsa m’indigno, m’enfado i em sulfuro.
(Crec que menjo massa carn vermella)

Aquest matí però, al llegir les notícies sobre l’afer del Patronat de Turisme i les seves ja famoses fotografies, no tan sols m’he indignat, he quedat estupefacte de les diferents declaracions que hi sortien.

Per un costat és patètic i vergonyós que els diferents actors del diferents partits politics en vagin tirant sempre la cavalleria per sobre en lloc d’anar a buscar i denunciar l’arrel del problema.

Fora de la penosa obra de teatre que ens ofereix normalment el tripartit (que es troben a més sense una oposició com cal) no hi veig relació entre la gerència d’un patronat i els diferents posicionaments polítics que explica avui la premsa.

No veig, (ho desconec) per què en Francesc López ha estat –o serà-, destituït i per quin motiu. És ell el responsable de la tria i publicació de les penoses i vergonyoses fotografies? És ell el que va sortir a defensar el “concepte”? És ell qui ahir va fer una patètica (faig servir paraules del periodistes presents) roda de premsa al mig del carrer i, a més dient que no pensava dimitir?

No sé (ho desconec) quina responsabilitat té en F. López però coneixent la seva relació amb Convergència, fa una mica de pudor tot plegat.

Sabem qui ha estat el responsable directe de la campanya? Si ha estat en Francesc López que plegui, no ho demorem. Si no ha estat ell però també ho hem de saber.
Si no estan contents amb la seva gestió per altres motius, aquest no és el moment de carregar-se’l.

Llegia ahir comentaris de la edició digital de ”la Vanguardia” que ens començaven a dedicar coneguts acudits de Lepe però traslladant-los a Catalunya.

Els ciutadans i empresaris que ens hi estem deixant les banyes intentant tirar endavant en moments complicats, no podem permetre xuleries, rodes de premsa patètiques ni destitucions camuflades o fora de lloc. És indigne que, a més, tinguin la barra de dir que encara continuaran treballant amb aquesta empresa. És indigne que la màxima responsable d’una institució actuï com està actuant.

Que ens passa que no ens revoltem? Tots tenim massa por a fer públic el que pensem.

Una llàstima...

Felicitat

No en sabem. No ens n’han ensenyat i no n’aprendrem.

Miro una foto del meu pare, mort fa uns anys, feta al menjador d’una casa familiar que ja tampoc hi és.

Els humans tenim el conegut costum de no valorar mai el que tenim fins que ens falta. No som conscients que cada moment és únic i irrepetible. A l’adolescència, que segurament és quan vivim més moments emocionalment nous, molt intensos, ho intuïm i no els volem deixar escapar. Som capassos d’estar hores senceres abraçats a la noia estimada acaronant-nos o mirant com les ones van a morir a la platja o a les roques, tan si ho fan molt suaument o amb força. Pugem muntanyes creant uns moments emocionalment intensíssims mentre ho fem.

Sense oblidar que tota regla te excepcions, a mida que passen els anys i ajudats per aquesta rara societat en que vivim i que no ens convenç, ens anem acomodant, repenjant, apoltronant al nostre status que cada cop és “millor”; Aconseguim feina que creiem assegurada de per vida, vivim en parella i tenim fills; comprem un pis o millor una casa i un o dos cotxes; Sortim a sopar amb els amics i ens aficionem als bons vins i caves o champanys; cada any hem d’anar a esquiar i, a l’estiu no podem estar sense anar a passar uns dies en algun país llunyà.

Estem pensant i parlant diàriament de la famosa crisi econòmica actual. No pensem però una crisi que fa molts més anys que dura i que, tot i que no obre els informatius és molt més seria del que volem que sigui o ens obliguem a pensar que son “danys col·laterals” d’aquesta societat.

En general no sabem viure, no sabem gaudir de la vida, no podem viure la vida!

Som, ens convertim en màquines productives i poca cosa més. No podem i ja no sabem, mirar els estels a les nits, estar-nos tota una tarda o tot un dia sencer jugant amb els fills, estirar-nos a la gespa i mirar, notar com gira la terra i com corren els núvols. Estar, de pensament, a un sol lloc a l’hora. Fer un dinar amb la família vivint aquell moment intensament enlloc de pensar en la feina de l’endemà. Estar una mica pendent del teu pare, mare o germans que fa temps que no veus i que sempre et queden moltes coses per a dir-los...

No us espanteu, no patiu. Estic bé.

La vida, fins aquest moment, m’ha somrigut. Crec que avui puc dir que soc i he estat feliç. He viscut moments que no canvio per res, he conegut gent de tota mena, fet que m’ha enriquit. He estat a llocs increïblement interessants amb gent que també ho ha estat. He aconseguit gairebé tot el que m’he proposat per impossible que semblés. He estat privilegiat en moltes coses, he estat en alguns dels millors restaurants, he tastat alguns dels millors vins del mon, he pres el sol sobre la neu, he estat hores i hores navegant a vela sentint el mar, he tingut el privilegi de poder escoltar en directe l'Estaca amb en Lluís Llach a l'Olímpia dret, emocionat; m’he sentit estimat, apreciat per molts i molt diferents amics, tantes coses...
(També podria dir alguna cosa negativa. Sense els moments dolents, durs, no podríem aferrar-nos i assaborir els bons, però això mereix un altre escrit)

Penso però, i aquesta és la raó d’aquest escrit, que la majoria de gent no ha tingut, no te, no comparteix amb mi aquesta sensació de plenitud de vida. Ho tenim tots a dintre i tan sols ho hem de buscar una mica, hem d’aprendre a gaudir de cada moment únic i irrepetible. Cada moment de la nostra vida.
Aquest fet m’entristeix, veig molts amics i amigues que no tenen, no troben, no saben trobar, aquests moments de felicitat als que jo m’aferro diàriament i que em fan ser inconscient a voltes, però feliç.

Més fotos de "la costa Brava" segons el Patronat de Turisme

Si hi ha alguna excusa per al tema de les ja famosa fotografia que ha fet servir el Patronat de Turisme de la costa Brava per a la seva publicitat, on es veu una noieta caminant per una platja totalment tropical, qüestió ja de sí una mica complicada o sense excusa raonable, avui, mentre feia neteja de revistes acumulades, he trobat la revista que es va publicar en motiu del Fòrum.

És molt "divertit" veure que la seva contraportada és una altre fotografia -diferent- publicitant també el centenari de la costa Brava, on hi torna a haver una platja tropical, un mar tropical, un cel tropical. Voleu dir que la gent del Patronat de Turisme han trepitjat mai la nostra costa?

No, no ho crec. Els convido a fer-ho, poden al.lucinar amb el que tenim!!

Girona, gastronomia per excel·lència

S'ha acabat el Fòrum Gastronòmic de Girona 09 batejat ja com el més important congrés gastronòmic europeu -i una mica més.

S'ha acabat el que ha estat el congrés, la trobada, la fira, el punt de reunió, l'aula magna de la cuina professional, dels professionals de la cuina i tot el que l'envolta, de tots i tot el necessari per al fantàstic i increïble mon de la cuina i dels seus fans incondicionals, els cuiners/es.

Fa molt poc vaig explicar la meva visita de cap de setmana al Fòrum que em va deixar impressionat. Avui però escric després d'haver passat gairebé cinc dies tancat allí dintre amb les seves cinc nits amb gent que en tenia alguna relació. Crec que he estat cinc fantàstics dies fent contactes, retrobant-me casualment amb gent desapareguda de la meva vida feia anys, fent noves amistats, tastant i coneixent productes sensacionals, aprenent dels grans mestres, de la gent amb una sensibilitat extraordinària per allò que creen constantment, parlant i intercanviant coneixements amb infinitat de persones.
Així i tot m'han quedat moltes ponències, tastos, exposicions, estands... Que, volent-t'hi anar, no m'ha estat possible per falta de temps.

El Fòrum ha estat un èxit molt més gran que el que ens imaginàvem tot plegats.
En una etapa de crisi internacional, amb un sector molt afectat per la mateixa, amb dos fracassats congressos espanyols fets fa poc i amb molt poc espai de temps entre ells, al més de Febrer, a Girona -competint amb Madrid i San Sebastián, dues ciutats que ens donen moltes voltes en moltíssimes coses-, el nostre Fòrum ha estat sens dubte, el millor que s’ha fet fins ara, el millor de tots els congressos gastronòmics que es fan.

Girona te la oportunitat d’esdevenir, amb els anys, el punt de referència gastronòmica mundial.

Ho tenim tot; A pocs quilòmetres, amb poc més de mitja hora, tenim accés a moltíssims referents de la gastronomia mundial. Els reconeguts per les grans guies amb les millors distincions possibles, entre ells el considerat millor del mon. Però també tenim una llista inacabable d’interessantíssims locals de cuina tradicional, llocs encantadors i amb gent al seu capdavant amb moltes ganes de transmetre, donar a conèixer aquest ancestral art que és la cuina. Uns col·lectius de cuina únics al mon i amb la il·lusió de millorar tan com es pugui la nostra cuina cada dia. Tenim una ciutat que enamora, uns paisatges únics i molt variats, el mar a tocar, escriptors, artistes i poetes enamorats immortalitzadors de la nostra gastronomia; Uns productes frescos amb una qualitat immillorable, uns productors que s’han adonat que la seva única supervivència és amb base a la qualitat...

Hem de felicitar al Fòrum gastronòmic per aquest èxit tan gran, a tots els professionals que l’han fet possible, que, amb el seu suport han aconseguit fer-ho possible, -especialment als incombustibles germans Roca-; A tots els agents turístics implicats i a les institucions que hi han donat suport.

Ara és el moment de començar a preparar el Fòrum d’aquí dos anys. Ara toca no adormir-se, repassar les millores indispensables i urgents, parlar amb els diferents professionals implicats i buscar consens en les actuacions necessàries.

Ara toca consolidar el nom de Girona com a pal de paller de la gastronomia mundial.

Ens hi posem?

El Fòrum Gastronòmic de Girona

Avui he anat al Fòrum gastronòmic. No tenia intenció d'anar-hi fins dilluns per que professionalment m'hi passaré gairebé els tres dies i, el cap de setmana, encarat més als no-professionals, el deixava per a ells.

Per qüestions de feina he hagut d'entrar-hi un moment i, al trobar-me gent coneguda, sense voler-ho hi he acabat entrant del tot i unes quantes hores. He fet visita d'estands i la veritat és que m'he quedat parat de l'alt nivell del que hi he trobat. Per a ser una fira oberta al públic en general, a Girona, en època de crisi, la qualitat de la immensitat d'expositors que hi ha, és tan exagerada que a hores d'ara encara no m'ho acabo de creure.

No soc imparcial, ho reconec. No puc ser-ho per diferents raons que no vénen al cas.

Ara per ara, i que jo sàpiga, hi ha tres esdeveniments importants a nivell espanyol; Lo mejor de la gastronomia a San Sebastiàn, Madrid Fusion a la capital de l'imperi i el Fòrum de Girona. Els dos primers -còpia descarada i espanyolitzada del que fa deu anys va començar i avui tenim a Girona, pioner a nivell mundial-, han tancat les seves recents passades edicions afectats, "tocats" molt seriosament per la crisi, econòmica però també de concepte. La gran quantitat i varietat d'expositors que hi ha al Fòrum de Girona, deixen enrere els més que normals dubtes que hi havia de l'èxit del congrés de Girona.

M'han ofert, he tastat, unes divinitats de vins canadencs. Vins de gel considerats els millors del mon. Amb un refinament i elegància que feien plorar. (Acompanyats d'un foie exel.lent) He tastat plats oferts per diferents col.lectius de cuina catalans; Caves innovadors monovarietals com un interessant Pinot Noir de Mont Ferran; Els millors formatges artesans de Catalunya; Tòfona; Llonganisses; El ja famós pa de la fleca Moner; Vins, molts vins i vins molt interessants. El passadís de vins de l'Empordà, amb els seus productors directes explicant el producte.... No és la meva intenció fer un llistat d'expositors i de les seves excel·lències...

Avui m'he sentit (ho faig sovint) orgullós de la meva ciutat. Content, encara que la majoria de ciutadans no en son conscients, per què durant cinc dies Girona esdevindrà el centre gastronòmic mundial. La concentració dels millors cuiners mundials, dels nous i joves cracks de la cuina, dels que volem aprendre, sumats als millors productors i distribuïdors presents que son el més fiable termòmetre de la salut d'una fira, ens diuen que el Fòrum Gastronòmic de Girona, amb el suport i recolzament de tota la ciutat, te molt futur per endavant.

Felicitats als organitzadors.

La societat ha de canviar.

La societat ha de canviar, va dir Felip Puig a l'auditori de Caixa Girona, i continua...

...Això vol dir que els empresaris han de canviar, els comerciants han de canviar, els polítics han de canviar, els ciudatans han de canviar...
Totalment d'acord. Si Felip, estic amb tu.

El directiu empresarial que com a prioritat posava la ràpida multiplicació de beneficis sense mirar més enllà; El comerciant que estava més pendent de les pujades i baixades diàries de la borsa, que de la renovació del seu comerç i del que feia la competència; L'autònom valent que muntava del no res una empresa de lampisteria amb trenta treballadors -que ara son tots al carrer-; Els ciudatans que no paràvem de comprar molt per sobre de les nostres possibilitats... Tots hem de canviar. I ho farem per què no tenim més remei, la crisi ens ensenyarà, ens obligarà a fer-ho.

I els polítics, Canviaran? Canviaran la seva manera de manipular tot el que poden? Canviaran els forts sectarismes que hi ha a tots els partits? Canviarà l'aferrament i l'empoltroniment als càrrecs "aconseguits"? Aprendran a demanar disculpes quan s'equivoquen? Deixaran d'estar més pendents de sortir a la tv. perquè aquell dia al parlament, han aconseguit una bona oratòria que ha fet riure o enfadar als presents, que de gestionar el país, o al menys intentar-ho de veritat? Escoltaran de veritat el que necessita la gent? Tindran en compte a la gent, els parlaran de tu a tu i aconseguiran que la societat se senti implicada, vinculada als projectes?

No felip, no m'ho crec. No que no et cregui a tu, no crec que això passi d'unes paraules interessants dites en un moment de crisi com el que vivim.

La reforma que necessita el mon polític com el coneixem, si vol sobreviure abans que no peti del tot i arribem a uns nivells d'abstenció del 90%, del s'emenenfotisme general -que és cap a on anem, és una reforma de maneres, de polítics professionals, qualificats i amb ganes de política per el bé de tots. Creant ens mixtes i vinculants -però de veritat, no de cara a la galeria-, amb els diferents sectors de la societat.

Un petit però bon començament és pensar i dir que també els polítics han de canviar.

Ara falta fer-ho. No trobo cap petit indici que hi hagi algú amb aquesta disposició.

Despotisme il·lustrat al segle XXI

Un cop més, la lectura m’ha ajudat a entendre les coses. Fullejant “Un soñador para el pueblo” (de A. Buero Vallejo), obra de teatre de reconstrucció històrica situada a finals del segle XVIII, quan tingué lloc una revolta del poble provocada per les mesures dictades per el marqués de Esquilache, de com calia –de com imposava- anar vestit. El “motín de las capas i los sombreros” -Motín de Esquilache-. Ministre llavors més conegut que la actual Magdalena Alvarez, conegut per totes els projectes importants que havia portat a terme - amb el propòsit de millorar el país i la vida dels seu conciutadans, però sense ser apreciat en absolut per aquests, en un moment de la conversa amb el seu amic-traïdor marqués de la Ensenada , diu:
Esquilatxe: Però si no es tracta de ma dura...
Ensenada: No ho podem fer d’altre manera, Recorda el nostre lema, “Tot per a el poble però sense el poble.”
El poble sempre és menor d’edat
Esquilatxe:...“sense el poble”, no per que sigui sempre menor d’edat, si no per que encara és menor d’edat
Ensenada:No arribaràs molt lluny amb aquestes il·lusions, Jo les vaig perdre fa vint anys. T’han donat mai la més mínima mostra d’entendre quelcom? T’agraeixen tot el que fas per ells? Els has fet gran el país, els has donat instrucció, monts de pietat, els has tret la gana. ....I encara t’odien!

No trobeu alguna semblança amb la política actual?

Avui, tenim una elit, carregada de les millors bones intencions, que pensa que no és bo que “el poble” pensi que pot saber quelcom de les seves necessitats i decidir sobre elles. Tan sols informen el que han decidit, expliquen què han fet. Els nostres dirigents pensen que si els professionals del sector privat demanen ser tinguts en compte per a pensar i forjar entre tots la ciutat, el país, el que cal és ma dura, posicionaments durs per a demostrar-los-hi qui té el poder. Al meu entendre, aquest fet suposa un retràs cultural de gairebé 250 anys.
Si ens remuntem al segle XVIII veiem la majoria de cases reials europees intentant compaginar el fet de mantenir els seus privilegis amb el de voler millorar el benestar del seu poble permetent-los, molt discretament, l’accés a l’educació, la millora de la seva sanitat.... El Rei però continuava essent el centre total i indiscutible del poder i no tenia cap obligació de justificar les seves accions: “Tot per al poble, però sense el poble”. Era el Despotisme Il·lustrat, i l’invent se’ls va escapar de les mans i va acabar, sumada a altres causes –una greu crisi- provocant la Revolució Francesa de 1789.

Pot ser que comença a ser hora de explicar una mica d’història als nostres dirigents i demanar-los que escoltin i tinguin més en compte al “poble” per tal d’evitar una repetició dels desagradables efectes de la famosa guillotina -que va fer rodar molts caps-.

Ho entendran? Cal estar atents!

Cristina Alsina, que bé que escrius!

Cristina, que bé que escrius!

http://blocs.esquerra.cat/cristinaalsina/bloc/els-serveis-el-nostre-motor-economic

Com m'agrada tot el que dius al teu nou post sobre la necessitat d'impulsar el comerç i el sector serveis, les pimes i les microempreses. Com m'agrada que comparis tot això amb la gestió professionalitzada dels espais comercials!
Que bé que escrius!

Quin plaer tenir una regidora amb les idees tan clares i apostant tant fort per el sector privat!

Ara tan sols falta passar del paper, de les paraules, als fets. Girona necessita urgentment gent amb ganes com tu, disposades a escoltar als professionals i els seus representants dels diferents sectors econòmics de la ciutat. De tota la ciutat. Barri Vell, Centre i Sant Narcís, Santa Eugènia... (bé, no cal que els nomeni tots, no?)

Has de pensar però que els grans centres comercials tenen -per normativa d'obligat compliment- un aparcament immens que els gironins no tenim. tenen un bon accés que nosaltres no tenim. Tenen una bona senyalització que nosaltres, a Girona, no tan sols no la tenim si no que la poca que hi ha, senyalitza malament. Si vull comprar un enciam, vaig al Caprabo per que quan vaig al mercat del Lleó, no tinc aparcament gratuït com a qualsevol súper per cutre que sigui.

Has de pensar, que els grans centres comercials i els seus professionals, mai no farien la errada, gran com la catedral, de posar pilones a la plaça de Sant Domènec eliminant vint places d'aparcament en un lloc on no n'hi ha per a que estigui tot "endreçat". D'això si que se'n diu promoure el comerç! Igual que eliminar constantment aparcaments gratuïts del centre de la ciutat per plantar arbres o a l'estació, quan no hi ha un bon transport públic.

Dius que ens cal "un lideratge actiu i representatiu dels seus actors" i, quan et reuneixes amb ells, amb els seus representants, si no et diuen el que vols sentir, t'enfades i t'enfrontes a ells.

Lluny estem de tenir el 100% dels espais oberts. Obre els ulls i veuràs que cada dia n'hi ha més de tancats. Passeja per tots els barris de Girona i mira quantes persianes hi ha baixades, pregunta a urbanisme quants locals s'estan adaptant per a vivenda. Alguna cosa esta fallant, no?

M'agrada molt com escrius...

Ignasi Thió. El millor, sens dubte!

L'Auditori-Palau de Congressos de Girona IGNASI THIÓ.. President del comitè executiu de la Fundació Auditori-Palau de Congressos. Regidor de l'Ajuntament de Girona

Llegint avui a El Punt ( http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3460395 )
les explicacions de la breu història que el senyor Thió dona de l’auditori de Girona, voldria, i sempre buscant el millor per la ciutat, exposar el meu humil punt de vista sobre alguns dels punts tractats i altres que els no ha explicat.
Comença dient, en el primer paràgraf, “volem convertir la ciutat en un centre congressual de primera línia” Bé, això ho volem tots. M’agradaria saber però com ho pensa fer. Continua en el segon paràgraf, “lluny de voler polemitzar sobre si és un auditori o un palau de congressos”... i continua més endavant, “evidentment per construir un auditori i no un palau de congressos” Bé, ell mateix ja està entrant en polèmica. Deu patir per que la regidora en vol dir palau de congressos i ell auditori, no sé...

Continua, explicant l’èxit aclaparador de l’auditori. Ens dona dades que, si coneixem la manera generalitzada de treballar i manipular-les, no en les podem creure. Explica la seva preocupació per el bé de la ciutat: “La fundació que gestiona el Palau i el seu departament comercial treballen amb l'objectiu d'aconseguir que al Palau hi hagi activitat cada dia de l'any... ...que aquestes generin ocupació hotelera i de restauració, que els acompanyants comprin al comerç de la ciutat, agafin taxis i visitin la nostra ciutat...”
Quina barra! Quins taxis, els de la parada que hi ha just davant de l’auditori? On son?
Quins comerços? Donen informació del comerç gironí als visitants? Els acompanyen a veure Girona? Hi ha transport públic fins el centre?
Quina ocupació de restauració els preocupa? La dels restaurants de Girona? O pot ser els de l’Escala? Com és que la gent del restaurant El Ginjoler ja no hi son? Ho voldran explicar públicament? No, no poden. Bé, no volen. Com és que no hi ha un restaurant de Girona dins l’auditori? Com és que quan assisteixo a una reunió amb la gerència de l’auditori, com a restaurador de Girona, em posen tovallons amb el nom del Molí de l’Escala? (vull deixar clar que no tinc cap mena de problema professional amb en Jordi Jaques, amb el que tinc en molt bona consideració, un bon amic i professional) Sou uns hipòcrites. Sigueu valents, digueu la veritat quan us ho preguntem a la cara, no tireu pilotes fora, tenim dret a saber el per què de totes les adjudicacions a dit i, si no, no les feu.

Acabo...

Continua dient ja al final: “Totes aquestes accions es fan conjuntament amb Girona Convention Bureau (Cambra de Comerç), amb el Patronat de Turisme de la Diputació, amb Turisme de Catalunya i informant-ne l'Associació d'Hostaleria Girona Radial.” És que no te vergonya, no puc creure que aquest senyor tingui la barra de dir que “informa” a l’associació d’hostaleria i es quedi tan tranquil. No després que aquesta associació hagi demanat en roda de premsa, fa molts pocs dies, formar part de les decisions que es prenen en lloc d’estar-ne “informats”.
No sé si inclinar-me a pensar que fa dies que no dorm bé, és bon noi, no te mala fe però no sap el que diu; Que és una persona dolenta i posa el dit a la llaga expressament; o bé que se li enfot totalment el sector privat i diu el discurs que te aprés encara que no sigui cert i que no el posi en pràctica.
Amb gent així no podem anar bé...

Una llàstima!

En Clau de Vi. Merceditas Milà

No em cau bé la Mercedes Milà, ho reconec obertament. Aquest posat de sobrada i aquesta xuleria que demostra, sumats a la seva desagradable cara i les ganyotes que li surten, fan que no la tingui en massa consideració.

Un gran mestre (el gran mestre) del tracte amb la gent, en Pitu Roca, no tan sols és capaç de donar-li la volta a la mala educació, grolleria o falta de tacte i sense cap sensibilitat de la Milà, si no que a més converteix aquest fet en un repte, una diversió personal... Un crack.

Com n'hem d'aprendre de tu Pitu!

L'espai gastronòmic del Mercat del Lleó

No sé ben bé com, he trobat al youtube un vídeo del que penjo l’enllaç.

http://www.youtube.com/watch?v=GaWoLLS4iU4&feature=related

És de fa dies però com que no l’havia vist, per a mi és com si fos nou.

Vull felicitar als senyors (senyores) de l’àrea responsable del mercat de l’Ajuntament de Girona. Ja era hora. Ja tocava un espai gastronòmic al Mercat del Lleó per a promocionar la gastronomia gironina.
Vull felicitar també, amb certa enveja sana, a tots els amics comerciants del Mercat del Lleó de Girona. Al final tindran un espai que, per el que s’intueix en aquesta noticia, serà l’enveja de tots els mercats catalans.

500.000 Euros per a crear aquest espai gastronòmic! 80 milions de les antigues pessetes!
És sens dubte una notícia importantíssima. Els ciudatans de Girona disposaran, al mig de la ciutat, dins el mateix mercat, un espai gastronòmic amb un equipament que, amb aquest pressupost serà, sens dubte, dels millors que hi ha a cap dels mercats municipals de Catalunya.

Ja tinc ganes de veure peixaters i peixateres, carnisseres i carnissers, la gent de les fruites i verdures, els de la grana seca... Tos ells,
muntant sessions gastronòmiques dins aquest espai. Educant els nens de les escoles amb classes pràctiques de cuina bàsica i saludable; Ensenyant als clients del mercat, en classes pràctiques, les diferents maneres de cuinar i-o acompanyar un peix, com es fa un bon sofregit, les diferents peces de carn i les diferents coccions que necessiten, quina diferència hi ha entre la manera de bullir cigrons, llenties i mongets.
Ja sento el flaire de la bona cuina casolana quan m’imagino aprenent a cuinar, remenant la cassola, al costat dels grans mestres del producte fresc que son els comerciants del mercat.

Les coses per el seu nom. Avui toca felicitar i molt a la regidoria responsable del Mercat. 500.000€ d’inversió, destinats a un espai gastronòmic (una aula? -M’imagino jo) municipal no es veuen cada dia.

Llàstima que sigui mentida...

El Punt delinqueix, o es deixa ensarronar per l'Ajuntament?

Cada vegada és més vergonyós el paper que esta fent l'ajuntament de Girona, ajudats en molts casos per la difusió totalment parcial del Punt Diari que, si continua així no tardaré a donar-me'n de baixa de les quatre subscripcions que hi tinc i a eliminar-ne la publicitat.

A principi de setmana, en una entrevista a televisió de Girona, la regidora de Promoció de la ciutat, contestant públicament a la demanda de la necessitat de crear una marca, un destí, un identificador clar, diferenciat i vendible de Girona, va dir que ja teníem dues grans marques: Catalunya i la Costa Brava i que amb això ja en fèiem prou.
-Molt bé Cristina, cada vegada et llueixes més! La millor manera de contestar el que et demana el sector. Com demostres que saps escoltar! Ets la millor!

Fullejant el Diari de Girona, a les oficines del Girona FC, vaig veure la proposta de la nova graderia amb un edifici annex -sobreposat- i amb tot tipus d'explicacions de per on entraria la gent, la zona de serveis amb bar inclòs i tot súper lligat, molt ben pensat etc...
Vaig felicitar al personal i algun directiu que hi havia en aquell moment i vaig aprofitar per a fer-los unes preguntes sobre el tema. No els vull fer quedar malament però crec que em van enganyar. Em van dir que se n'havien assabentat per la premsa, que no en sabien res de res i que aquell projecte era desastrós. Dissenyat per algú que no en tenia ni idea del que ha de ser un camp de futbol.
-Sempre estan de la broma aquests de Girona FC!

Avui però la cosa és seria. Ha passat la línea de la legalitat.

El Punt Diari fa públiques les ocupacions hoteleres hotel per hotel, detalladament,amb el nom de l'establiment i la ocupació mitjana del mateix. Diuen en l'article que la font d'aquestes dades son de l'Associació d'hostaleria i, que jo sàpiga és mentida, no és cert. Demano des d'aquí, com a ciudadà (l'Associació suposo que ho farà de manera institucional-judicial i ja hi ha cadenes hoteleres que hi estan treballant) que El Punt expliqui com, d'on i de qui ha aconseguit aquestes dades privades protegides per llei i com és que les ha publicat assegurant a més, falsament i amb coneixement d'aquest fet, que la font era l'Associació d'hostaleria.
Aquest fet marcarà un punt d'inflexió. Mai més cap hoteler de Girona donarà les seves dades d'ocupacions. Jo no ho faria.
-Tinc però una lleugera sospita d'on han sortit aquestes dades! Algú s'hi vol jugar algo?

Al mateix article-publireportatge de El Punt, a la dreta de la pàgina 2, sota el títol "Sector i Ajuntament", explica de manera insultantment parcial, les relacions entre el sector hoteler i l'Ajuntament i les diferències entre ells, explicant en tan sols dues línees el que demana el sector i en dinou les explicacions i defenses que fa l'Ajuntament. La majoria d'una demagògia que fa por, com ara que "en un 80% de les decisions turístiques es compta amb la participació dels hotelers" Quan hauria de dir que "s'informa als hotelers" que no poden fer res més que escoltar i poca cosa més.
Acaba deixant clar que l'equip de govern "continuarà en aquesta mateixa línea". Just el contrari del que els demana el sector privat.

Potser que ja va sent hora de deixar-nos de tonteries i començar a dir les coses clares, les veritats. Hauríem de començar a denunciar públicament tot allò que ens diuen i no quadra per enlloc o que sabem que no és veritat.
Què faran els de El Punt, podran ser una mica imparcials o pensen estar tapant tota la vida el que molts sabem i no surt mai publicat?

Joaquim Nadal i les velocitats nocturnes

És tan patètic aquest govern que tenim que, quan a un d'ells sel's escapa dir alguna de les veritats que tots sabem però ningú no gosa dir -encara no sé per què-, no tan sols el silencien, si no que a més defensen les mentires que ens venen i que no se les creuen ni ells (bé, en Saura ben segur que si que se les creu les tonteries que diu).

Si senyor, Conseller Nadal. Estic amb vostè.

Tots aniríem millor si en lloc de fer política de cara a la galeria es busqués en les actuacions un sentit pràctic, just i lògic. No pot ser que ens facin anar per una autovia a 50 km/h a les 12 de la nit. És de burros.

El que no acabo d'entendre però, no és la limitació de capacitat intel·lectual del conegut Conseller-verd, famós a Polònia, aquell que era anti-sistema. No puc entendre què fem tots els ciutadans, que fa la premsa, que fan els empresaris, aguantant una gent que l'únic que fa és sancionar-nos i posar limitacions -sancionadores- a tota la nostra vida. Fins quan aguantarem els ciutadans de Catalunya un govern mal dirigit, mal digerit i que, no s'aguanten entre ells?

La llar de foc de Calella

Avui, a casa, aquest vespre, hem encès la llar de foc. Un fet per si sol, no massa transcendent.
A casa no fem mai “foc en terra”, com diuen a alguns pobles de la Selva per que queda tot impregnat d’aquella olor de pre-sutge per tot arreu, a la llarga els llibres, quadres, sostre... queden fumats i ho evitem tenint la llar apagada.

En Pau (13 anys) en la seva carta als reis va demanar que un dia encenguéssim la llar i, avui així ho hem fet. Ha estat bé, és molt agradable la companyia del foc.

En aquests moments tothom dorm. Jo he quedat absorbit per la llar i, com no podia ser d’una altre manera, mentre era tot sol arraulit davant la llar, deixat anar, sentint com m’embolcallava amb la seva escalfor, la seva llum intermitent i de matisos ¡interminables, el soroll barreja de la combustió provocada per la flama i per la sortida constant del vapor a través de les vetes dels troncs, he recordat la llar de foc de la casa pairal de Calella. Casa que avui, ja no hi és.

Llar de foc que em va acompanyar els caps de setmana des de petit i, que va veure, em va acompanyar i em va fer viure alguns dels moments més intensos de la meva infantesa, adolescència i joventut. Molts d’ells -la majoria-, no podria ser d’altre manera, son en família. La cuina amb el foc; La màgia de les torrades de pa de pagès; les patates, les cebes i els moniatos al caliu, sota la cendra; la carn, les botifarres, salsitxes i verdures a la brasa, sobre la graella... Sens dubte, una bona educació culinària!

Llar de foc que em va acompanyar els caps de setmana ara ja més jovenet. Hores “perdudes” d’adolescent mirant el foc i les brases buscant complicitats amb ells. Hores fent soldadets de plom amb el meu pare. Hores amb els amics cantant cançons vora el foc. Nits, amb la complicitat del foc, aprenent i descobrint la bellesa i la perfecció de cada tros del cos, el cabell i la pell d’algunes de les meves amigues de joventut. Hores amb la Montse; Amb els meus pares; Amb els meus germans i amb els meus fills.

Llar de foc que no podré oblidar mai. Sense ella el meu jo seria diferent.

-Ara hi caic! En té la culpa de tot, la llar!!

A qui votaré?

Tinc un dubte fa temps que m’amoïna, no sé a qui votaré a les properes eleccions. –Quines eleccions, les municipals, les autonòmiques (o aviat regionals) o les del estado español? Us preguntareu.- A cap d’elles.

N’estic ben fart de funcionaris jugant –de manera pèssima- a la gestió de l’empresa pública des de la política.
N’estic fart dels polítics sectaris i manipuladors de xifres, persones i empreses a tots els nivells.
N’estic fart de professors d’institut a primera línea de la política, farmacèutics com a assessors polítics, metges de capçalera com a ministres.

No vull viure en un país –el meu- que la comoditat i el conegut “millor-que-no-remenem-massa, no fos cas que...” d’uns i el conegut aferrament a la cadira per sobre de tot dels altres, fa que no siguem capaços de posar-nos d’acord tots plegats com a mínim per els temes més transcendents i de vital importància.

No m’agrada viure en un país on enlloc de mirar endavant i sumar, uns retreguin als altres les errades del passat, els altres que s’ho han d’empassar, desgasten als primers i mentrestant uns tercers, que tenen tota la força a Madrid que donen els 25 escons, diguin sense vergonya que sort en tenim d’ells!

No m’agrada que els nostres representants polítics, a sobre, es pensin que ho fan bé. No parlen amb la gent? O potser és que la gent, quan els te a prop els tem i no gosen parlar clar per el “no fos cas...”

No hi entenc de polítiques econòmiques –soc cuiner- i no arribo a entendre el ball absurd de xifres que uns i altres donen sobre el suposat finançament que marca l’Estatut. (Estatut que no concreta massa cosa i deixa totes les portes obertes a que ens prenguin el pèl quan vulguin). No entenc les xifres que presenten els ajuntaments ni les diputacions ni els consells comarcals ni les fundacions privades que en veritat son públiques però camuflades...
No les entenc, no soc professional del tema.
Sé sumar i restar però, sé quan em prenen el pèl, veig en la cara d’aquests homenots i homenotes, després de fer qualsevol declaració, la satisfacció de “ha colat, uff!”. I la gent continuem callant.
No, no sé a qui votar.

És una llàstima.

Petites opinions personals a l'editorial del Punt Diari

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3254662

No sé qui deu ser l'autor d'aquest editorial però de la mateixa manera que vaig notar molta desinformació sobre aquest tema en concret a l'editorial del Diari de Girona, torna a passar el mateix avui amb El Punt. -Crec que l'editorial d'un diari hauria de ser alguna cosa més que la opinió de gent "no del tot informada" -dit així per a no ofendre a ningú.

Cert és que l'Ajuntament de Girona ha fet un esforç en els últims anys per a la promoció de la ciutat. -Cert és també que hi ha un fons del pla de foment per a fer-ho-.
Cert és que han muntat un AUDITORI -palau de congressos-
Cert deu ser (??) que han potenciat els espais comercials -jo no ho sé el que s'ha fet, per tant no opino. Si algú m'ho pot explicar li agrairé.
Les altres iniciatives semblants a l'auditori i a la potenciació aquesta que diu l'editorial, no les trobo per enlloc -em comprometo a buscar-les però, si hi son, no serà difícil trobar-les.

L'activitat de l'aeroport de Barcelona-Girona (busqueu-ho a la B però) sens dubte ha estat un bon motor per a els nostres establiments comercials, de restauració i hotelers.
Sap però l'autor de la citada editorial l'esforç que s'ha fet i es fa des del sector per a atraure a la gent a Girona? Sap quin tant per cent del trànsit de Vilobí visita a Girona? Em sap dir on haig d'anar un diumenge a les 12 del migdia per a poder agafar algun transport públic que em porti a l'aeroport? I quan arribo dilluns al vespre, tinc bona connexió a Girona, o pot ser tinc més fàcil anar a Barcelona?
Sap aquest periodista que s'ha coincidit en alguna fira promocional amb fins a tres estands diferents al mateix temps? (un de privat i dos d'institucions gironines per separat)
Sap quin pressupost té el consistori -fora del pla de foment- per a la promoció turística de la ciutat? Sap quin és el pressupost en el festival de músiques religioses, el festival de jazz, en la programació de l'auditori...?

Hi era aquest editor a la roda de premsa que van fer els de l'Associació d'Hostaleria?
No sap que el que es va demanar sobre tot és diàleg i participació vinculant amb les institucions com a única eina vàlida per a crear d'una vegada aquesta destinació turística?

Queda molta feina a fer per a tots i els sectors privats i públics han d'anar plegats. Tinc entès que, -a part d'alguna petita crítica-, des del sector privat han estès la mà cap al sector públic per a treballar plegats.

Ho entendrà el sector públic?
Perdó, els tècnics i professionals ja ho veuen, tot i que ho diuen en veu baixa.
Ho entendran els politics?

Els canelons i la Tieta

Dimecres 24 vaig estar gairebé tot el dia preparant una comanda de canelons, -de rostit tradicional i de peix i marisc-. El dia abans havia anat a comprar els ingredients necessaris.
Tot i que en el Firatast de l’any passat vam ser els encarregats de fer els canelons que es van servir en l’estand del mercat municipal, haig de confessar que jo feia molts anys que no feia canelons. Començant per preparar tota la matèria primera, fer el rostit, arnar-lo vigilant, remenant i remullant, olorar els diferents aromes que desprèn la cassola a mida que tot plegat va agafant color i “forma”; Desossar les peces i anar-ho triturant tot procurant que la pasta del farcit resultant sigui una barreja equilibrada de textura, sabor i color.

En aquest punt de la feina –el que vull explicar avui de fet-, Vaig fer una petita regressió a la meva infantesa. Per uns instants meravellosos em vaig trobar a la cuina de la casa dels meus pares, al costat de la “Tieta”, davant del marbre blanc que em quedava just a la meva alçada. Vaig veure en les meves mans actuals plenes de pasta de caneló, les mans ossudes i amb els dits ja prims per la edat de la tieta, entre el farcit dels seus canelons. Vaig recordar com em donava a provar aquell farcit acabat de triturar, aquella pasta tèbia d’un gust i temperatura únics. Vaig reviure uns moments d’infantesa que em van sobtar per la claredat en que van aparèixer.

La vaig recordar socarrimant els pollastres, moment que, des de la meva perspectiva de nen de sis o set anys, esdevenia quelcom màgic; Agafar un pollastre gros i, sobre les flames del fogó gran, passar l’animal agafat amb les mans que jo creia incombustibles mentre sortien guspires provocades per la depilació total d’aquell bitxo. Aquella olor i la llum groga de la flama exterminadora de restes de plomes.

La Tieta era tia política del meu pare, vídua i que vivia amb nosaltres -o nosaltres amb ella- que ens va fer d’àvia i a la que vull dedicar-li aquests moments de petits grans records que a vegades afloren recordant-me vivències que, sens dubte, han acabat forjant la meva persona.

Mossos delictius

Dilluns 22 de Desembre -aquest matí- a la una menys deu del migdia anava a Bordils per a comprar neules a can Xapa. (Aquest any he començat un petit estudi comparatiu sobre quines poden ser les millors neules de la província)
Davant meu i durant tota la recta de Celrà a Bordils, un Seat León gris, amb matricula -0848-FBT circulava molt tranquil·lament, a poc a poc. Jo, tenia una mica de presa i primer he intentat "apretar-lo" una mica per veure si s'espavilava una mica. En veure que aquell conductor no tenia intenció d'anar més despresa i com que de fet, ja faltava poquet per arribar, m´he separat una mica deixant una mica -bastant- més de la distància de seguretat.
Al final d'aquell tram recta, just abans d'arribar a Bordils es pot adelantar tranquil·lament i la velocitat és limitada a 70k/h jo no ho he fet, he vist que estava arribant tranquil·lament amb temps de sobres per a comprar neules. De cop, un cotxe que venia per darrera -amb excés de velocitat però no tant com per a crear algun perill- avança el meu cotxe i es disposa a avançar també al León, aprofitant l'embranzida que porta .
Ho hagués aconseguit sens cap mena de dubte, abans d'arribar al punt on s'acaba la discontínua i, per tant, ja és prohibit avançar. Ho hagués aconseguit si el conductor del cotxe que anava davant meu -el León-, no hagués accelerat de sobte com buscant un "no podràs", han anat un tros en paral·lel mentre el León seguia accelerant i, al final, l'ha avançat ja sobre la contínua.
El León en qüestió, era un cotxe dels mossos sense cap distintiu!

Un cotxe dels mossos provocant o forçant que un avançament -que era just- es convertís en un avançament en contínua. Uns mossos uniformats, accelerant al tenir un altre cotxe a mig avançament al costat!

Quan han tret la sirena per la finestra i han fet parar a la seva víctima, no m´ho podia creure. S'ha de ser molt dolent!
M'he parat darrera els mossos, he baixat del cotxe i dirigint-me al delictiu policia conductor, l'hi he dit que havia vist el que havien fet i que allò no era normal, que la infracció d'aquell noi era totalment provocada per ells i que ells ens havien posat a tots en perill al accelerar tenint un cotxe al costat.

"Calli i pugi al seu cotxe!" M'ha dit durament aquell mal policia -que em treia més d'un pam d'alçada-
L'hi he replicat: Em fas callar amb el que he vist???
"Calli, pugi al seu cotxe i no és fiqui on no el demanen si no vol que se li compliqui el dia" M'ha tornat a dir aquell prepotent, delictiu i dur agent.

L'hi he demanat disculpes per intentar fer de policia de policies (he pensat que em quedaria sense neules i, ara si que tenia el temps just per arribar-hi) Ell, ha assentit amb el cap, m'ha explicat que ha accelerat per tal de que el cotxe que adelantava tingués més espai entre nosaltres dos i...
I una merda!
Em sap greu per el noi que ha rebut. He marxat com un covard. He pensat que no hi podia fer res i que al final acabaria al "quartelillo". He pensat, que en un país on la gent dels ajuntaments fa el que vol, els representants polítics autonòmics fan també el que els hi sembla amb tota caradura, sense cap vergonya i, que fins i tot els presidents del país aquest que ens te dominats, fan i desfan per sobre de les lleis i aquí no passa res, poca cosa podia fer jo amb un mosso d'esquadra amb mala llet de tenir el melindro sec de fa temps -com a mínim.

Una llàstima...

En Tardà, els jutges i el català

No vull defensar les paraules fora de lloc d’en Tardà de l’altre dia. Aquell “mori el borbó” que fa molts i molts anys, tenien darrera seu un significat molt diferent del que pot tenir avui.
Jo, tot i que estic totalment en contra d’aquesta monarquia borbònica imposada per la força, quan abans de la dictadura va quedar clar que la majoria no volia la gent d’aquesta “noble” família. No aprovo en el moment que vivim la voluntat, el desig expressat de que mori algú. Encara que sigui un diputat chiruquero el que ho digui.
–Hagués estat fàcil actualitzar-ho i dir: fora el borbó!, Que bombin al borbó! O inclús, que li donin pel cul al borbó! Podria haver penjat una pancarta més gran recuperant aquell “borbons, no ens toqueu més els collons” i molts i molts més.

Aquest estiu, el meu fill de nou anys, va tornar dels campaments del cau, cantant una cançó en contra dels borbons, dels de Madrid i dels castellans en general i deia coses com agafar el fusell i si cal matar per defensar... –Vaig deixar ben clar als caps d’agrupament que era greu aixó. Joves com son es van equivocar i rectificar. Jo vaig deixar clar al meu fill que el tema del fusell millor limitar-lo a la parada d’escopetes balins de fires.

No, no pot ser. Jo no vull viure en un país amb trets. No vull que mori aquell a qui imita tan bé en Toni Albà. No vull que morin ni castellans ni musulmans ni xinesos.
Vull també però, que els castellans, musulmans, romanesos, ucraïnesos, borbons... que venen aquí i no accepten la nostra cultura, no s’adapten ni una mica, menyspreen el nostre territori i la nostra llengua fotin el camp d’una vegada.

Vull també que els diferents membres del sistema judicial espanyolistes que exerceixen a Catalunya -la immensa majoria d’ells i gairebé tots (i en conec a uns quants) tarats del cap i que no entenen per que els han castigat aquí, molts d’ells alcohòlics-, siguin repudiats socialment amb la mateixa força que ens repudien i ens insulten ells. Com que son jutges, magistrats de l’audiència, secretaris judicials... la societat catalana no tan sols els aguantem si no que els hi hem de riure les gràcies. Queda molt bé al fer vida social conèixer i poder convidar a un d’aquests prepotents petits dictadors.

Mentre la societat catalana no es quadri contra els abusos comesos per espanyolistes, mentre no “apretem” als politics per tal que deixin de banda el sectarisme descarat que tenim ara al tripartit aquest que ens ha tocat i, que el millor que te son els gags de Polònia, fins que no s’acabi l’aferrament a la poltrona o les ganes de sortir sempre a les fotos per sobre de tot, no farem res.

Si els jutges que viuen i treballen a Catalunya, no volen fer judicis en català sense intèrpret amenaçant-te que s’haurà d’aplaçar el judici per que no n’hi a cap de disponible i, nosaltres claudiquem per comoditat de tots plegats, que voleu que facin els membres del tribunal constitucional? Riure-se’n de nosaltres. Com han fet sempre.
Què faran els nostres politics? Que farà el president aquest que es diu jose i que tot just està aprenent a parlar el català i encara ha de descobrir com s’acaba el zoo d’en Pitus? Quina vergonya! de veritat algú es va creure que aquests espanyolistes disfressats de PSC que van fer fora al president Maragall han tingut en algun moment el més mínim pensament de fer servir els seus escons en sentit diferent que els del PSOE? Gentuça!. Això és el que son i els hi hem de dir.

Res, ens tornaran a encular de nou i nosaltres els tornarem a posar cara de circumstàncies mentre els diem “pero solo la puntita, eh?” (en aquests moments m’imagino en Saura de Polònia de quatre potes...)

Per a en Jordi Miró

Aquest vespre mentre sopava, he rebut la notícia de que en Jordi Miró (Vicepresident del Girona FC), era ingressat a l’hospital Trueta en estat greu . No tinc detalls de com està ni sé exactament què li ha passat. Alguna cosa a veure amb l’aparell respiratori.
Ahir, just després del partit, assegut a la sala de la llotja de Montilivi, entre xuixos petits de can Castelló i una copeta de cava, varem quedar per a reunir-nos aquesta setmana per a tractar de les camisetes oficials del Girona –ja a punt d’arribar- i de les noves bufandes...
Ja ho sabem tots que la vida dona girs inesperats, durs, cruels i imprevisibles. Alguns diuen que la gràcia de tot plegat –de la vida en si mateixa- rau en aixó precisament; No podem saber mai que ens passarà un segon després. Aquest coneixement el tenim amagat en algun archiu secundari o “darrera de” en el nostre cervell. No podríem viure pensant que en cada moment ens poden passar coses terribles.

En Jordi, persona jove, amable, correctíssim, amic del riure i somriure constant, serio en la feina, no mereix estar ingressat passant-s’ho malament.
Per què toquen les desgràcies a la gent que menys les mereix?

Ànims Jordi. Ara mateix quan acabava d’escriure, a quarts de dues de la matinada, un ocellet de la UCI, m’ha dit que ets fora de perill. Va, que ja tinc ganes de mes xuixos...

La sopa (boba?)

Som dissabte al vespre, moment de sofà aprofitant per a llegir els diaris del dia –que ja toca- abans de sopar i d’anar a treballar altre cop.

El Punt, pàgina 4. Titular:
“S’acaba la primera fase de millora de La Sopa”
Diuen que l’ampliació del centre d’acollida La Sopa, avança a bon ritme. Bona noticia, fantàstic, és del tot necessari tenir equipaments suficients per a la gent més necessitada i-o en procés de reinserció social.
Continuen explicant els del Punt Diari, que la voluntat de l’Ajuntament és que la diputació participi activament en la gestió del centre i el programa d’atenció al transeünt i que la Generalitat també hi aporta partides econòmiques ja que a la demarcació hi ha mancança d’aquest tipus d’instal·lacions i així podran acollir els “exclosos” socialment de tota la província.

Em de felicitar a les esmentades institucions per procurar per el bé dels més desvalguts i que estan passant un mal moment en les seves vides. Tots hi podem passar per allí en un moment de mala sort!

Però...

Cal que sigui al bell mig del centre històric i, per tant turístic de Girona?
Cal que sigui a molt pocs metres i visible des de la Catedral –si no el més, un dels punts més visitats-
Cal que sigui al costat de museus, restaurants, hotels i pensions?
On –us asseguro- la presència diària d’individus uns en notori estat de desintoxicació reunits a l’hora del ranxo o just després tot bevent a la Plaça del Lledoners, altres amb unes pintes que fan que les turistes s’agafin al braç del seu home i controlin amb força la seva bossa de ma i altres dormint a qualsevol hora per qualsevol lloc proper a aquell indret, converteix la part alta del nostre meravellós Barri Vell en una diària guerra social i veïnal.

M’agrada molt llegir la notícia que d’aquí uns mesos els clients del restaurant que dirigeixo o els dels hotels i pensions que hi ha, així com els veïns i els fills i filles d’aquests, tindran la oportunitat de veure ampliada la funció diària que ens ofereixen gratuïtament aquestes tres institucions.

Moltes gràcies. És un plaer tenir negoci al Barri Vell.

Firatast a Girona

Avui ha tancat l’edició d’aquest any de Firatast de Girona.
Una fira que va començar fa catorze anys amb un notable èxit i que, en les seves dues últimes edicions ha apostat molt seriosament per la diversificació de la seva oferta, entrant de ple i amb els millors actors possibles en el mon de la gastronomia professional-artesanal.

Tot en aquesta vida és criticable i millorable.
Avui però –i fent una petita crítica (que no me’n puc estar) per un costat a la molt patètica, vergonyosa i totalment tercermundista entrada del Palau Firal, com també a alguna institució que s’ha tret de la màniga algun grup gastronòmic inexistent com a tal, fruit de les conclusions del ja famós i diuen que caríssim estudi anomenat popularment “del xuixo” per tal de cobrir alguna partida econòmica destinada a la promoció gastronòmica del Gironès.- Avui però com deia, no vull ni puc ser negatiu.

Aquesta edició del Firatast s’ha superat i molt, oferint una diversitat i originalitat en la seva oferta gastronòmica. Els meus fills han menjat ostres amb espuma de cava, amanida de medusa, tàrtar, estofat i hamburguesa de poltre –de la meva amiga Eva de la Vall de Camprodon, plats típics africans i paquistanesos, rostit de pintada, gelat de llet de cabra amb fruits vermells de Cal Ros... no acabaria mai, hi havia moltes coses realment interessants.

Vull però felicitar expressament, a en Quim Hugues per la presentació en societat dels seus pans i no tan sols per els pans com a tals que , tot s’ha de dir, son dels millors que he menjat mai, si no per la energia i la il·lusió que porta i transmet ell allí darrera l’stand, arremangat i dirigint un petit equip que, com màquines no paraven de preparar uns “montaditos” amb aquells exquisits pans i a més, la matèria primera –Roquefort, pernil ibèric etc. posat a sobre aquelles llesques, era d’una qualitat increïble.

Els promotors de Firatast han afinat molt (i em consta que continuaran afinant) per a convertir la fira, a més de ser un lloc per anar-hi a dinar o sopar o a picar de manera diferent, en un espai d’educació i coneixement gastronòmic que tanta falta ens fa a tants de nosaltres.

Dolors, Jammi, Lluís...

Bé, molt bé.

Veïns i comerciants de Pedret es posicionen sobre la zona verda que els vol imposar l’Ajuntament de Girona

Aquest vespre, prop d’un centenar de veïns, i comerciants del barri de Pedret, membres de les respectives associacions, reunits en assemblea extraordinària, després d’escoltar les explicacions donades per la regidora de mobilitat Isabel Salamanya sobre el tema, deixen clar als representants de l’Ajuntament de Girona presents a la citada reunió, que no estan gens d’acord amb l’aplicació de la zona verda d’aparcament al barri.

En aquesta reunió pública, ha quedat clar que el que proposa l’Ajuntament -que es basa en un estudi molt complert sobre qui aparca a Pedret i en quines hores-, no convenç en absolut comerciants ni veïns, que retreuen a la representant del consistori que aquesta actuació no soluciona en absolut la forta mancança de transport públic que hi ha en l’anomenada ATM i que la gent que bé a treballar cada dia a Girona en cotxe, no té altres opcions en aquest moment.

En una votació a ma alçada, tan sols dos del centenar presents declara patir d’algun problema d’aparcament.
Demanen en tot cas –ja que tots tenim clar que l’àrea verda s’implantarà per “decreto ley”, com deia un veí durant la reunió, tan si es vol com si no-, que els veïns-residents no hagin de pagar cap quota ni diària ni setmanal.

No cal que deixi constància aquí de la negativa més absoluta a aquest fet.
¨Home, s’ha de pagar la inversió i manteniment de les màquines, vigilants etc...”

Increïble, surrealista gairebé.
Els veïns no tenen problemes d’aparcament, ha quedat ben clar, però per al seu bé, per a millorar la seva qualitat de vida i per que encara que no tinguin problemes d’aparcament en tinguin menys, l’Ajuntament els pintarà el carrer de color verd, els posarà unes maquinetes escurabutxaques molt xules i els posarà un vigilant per tal que tothom pagui la nova quota

Quina feina se li ha girat a la molt recentment formada associació de veïns de Pedret!
Els dono la benvinguda al mon genialment engrescador i ple de moments com el d’avui, en que et fan sentir partícip de veritat en les decisions que afectaran el teu dia a dia.

Una llàstima!

Dissabte al Mercat del Lleó

Dissabte al matí, confesso que més migdia que mati, vaig a comprar al mercat el menjar per a el dinar familiar d’aquell dia.
El que em porta al mercat del Lleó, no és la falta de matèria primera per a fer el dinar, –El fet de tenir dos restaurants fa que de menjar, no me’n falti- el que em porta a anar-hi, és més un acte social, una bona manera de relacionar-te amb gent molt diversa, gent d’ideologies i maneres de viure molt diferents, una interessant experiència sociològica.

Com que és del tot impossible aparcar el cotxe en un lloc diferent a un dels pàrquings de pagament que han aconseguit una concessió municipal, -a diferència de qualsevol “súper” que per aconseguir la llicència d’obertura, ha de tenir un mínim de places d’aparcament i el mercat municipal, el de la ciutat, no en té ni una- bé dons, com deia, entro el cotxe a l’aparcament soterrat de sota la plaça, i pujo amb l’ascensor que em deixa als peus del lleó, davant la parada d’en Pere Masó. Aprofito per saludar-lo i comprar unes tomates boníssimes. Faig una passada per les tres parades exteriors que m’interessen i entro a la plaça.

Gent amunt i avall, comerciants ja cansats esperant les últimes hores de feina d’aquella setmana; Parades que ja comencen a acusar a les seves lleixes, tot un matí de vendes. Mestresses, gent jove, amics coneguts de diferents professions lliberals, algun col·lega cuiner...
Saludo a en Ferran que està posant bé les pinyes de la parada del seu oncle, compro unes quantes nous, agafo número per la carnisseria d’en Pep i mentrestant aprofito i vaig a la polleria passant per davant de les peixateries que, per sort, encara no tiren tot el gel que ha estat conservant en fred el peix a terra mentre passen els últims clients. Saludo a en Xavier que, com sempre, des de dintre la seva carnisseria, em somriu; Compro quatre bolets que, a can Campllong, em trien amb cura; Paro a “la Puigdevall” que té unes mongetes boníssimes. Trobo a un conegut que, mirant un reportatge d’una revista gastronòmica, em va reconèixer en una fotografia feta allí mateix on érem en aquell moment.

Ja tinc tot el que vull, és hora de marxar. Carregat amb les bosses intento arribar al pàrquing tot continuant fent vida social de dissabte. En arribar a l’aparcament vaig a pagar al caixer automàtic. Horrible, una cua de més de cinc minuts. Un sol caixer, no accepten targetes de crèdit (tot i que crec que per conveni hi estan obligats) i la gent es desespera. Dintre la caseta de control i informació, dues dones de mitjana edat, que podrien ajudar en moments de col·lapse com aquell, parlant tranquil·lament, sense cap ganes de minimitzar la cua, sense dissimular lo interessant que devia ser seva conversa. Elles tenen els clients segurs. No hi ha cap més opció d’aparcament, tenen el mercat a sobre i l’Ajuntament, en donar la concessió, no va pensar que hi ha gent que vivim lluny del mercat i hem d’anar amb cotxe.

Una llàstima.

Les façanes del Barri Vell de Girona i la Rosa Cànovas

Vull felicitar a l’Ajuntament de Girona per com ha aconseguit, amb molta feina i treball de molts anys recuperar un Barri Vell que ha passat d’estar molt degradat, brut i amb pudors als carrers, a que actualment sigui un plaer passejar-hi tranquil·lament en una tarda de dissabte amb la família. Us animo a fer-ho, val la pena.

Quan estigueu passejant-t’hi, fixeu-vos en els detalls. Mireu les façanes restaurades de les cases, moltes d’elles estucades amb calç enlloc d’estar pintades. Fixeu-vos que no hi ha en tot el barri cap element que distorsioni l’entorn, no hi pot ser. No hi ha acer inoxidable, ni plàstics, ni rètols d’establiments fora de norma, no hi ha cap llum de neó. No es veu cap aparell d’aire condicionat i la fusteria de portes i finestres han d’anar pintades d’uns colors predeterminats i escollits “in Situ” per els tècnics de l’ajuntament que amb els anys i, amb els diners dels veïns, ha aconseguit aquesta harmonia.

Una de les persones encarregades gairebé des del principi en que es va decidir posar unes normes per tal “d’homogeneïtzar” el barri i, sens dubte la que hi ha passat més hores, ha estat la Rosa Cànovas, arquitecte municipal. Ha estat ella la que s’ha hagut de barallar amb la majoria –o tots- els veïns d’aquest barri que han volgut bellugar una sola pedra de casa seva i han demanat un permís d’obres. Ha estat ella la que ha perdut moltes hores atenent a la gent i explicant què és el que es pot fer i el que no és permès. Una de les coses que vaig aprendre d’ella, és que les façanes, que antigament es feien de pedra, no eren totes iguals. N’hi havia unes que eren fetes amb carreus (Un carreu és una pedra tallada, comunament en forma de paral·lelepípede rectangular). Aquestes façanes de pedra eren fetes per anar vistes sense cap arrebossat posterior. Son les façanes i murs més importants: Catedral, col·legi d’arquitectes, l’antic Santa Caterina...

Hi ha un altre tipus de façana de pedra (sempre segons la citada Rosa Cànovas) que era feta per anar “tapada”. La pedra aquí, petita i “lletja” tan sols era material d’obra que juntament amb la sorra i calç feia aguantar les cases. Aquestes façanes, sempre anaven arrebossades i, moltes vegades, com és el cas de casa meva, amb un estucat que sembla que vulgui imitar la forma rectangular dels carreus. Son façanes d’aquest tipus, la de casa meva, la del veí, la de l’antic Santa Caterina...

Per tant, les façanes amb carreus, han d’anar a pedra vista i les que no ho son, per nassos han d’anar tapades i depèn de la façana han d’anar a més, esgrafiades (uns dibuixets molt macos que a mà, rascant a poc a poc, un operari especialitzat, va fent sobre l’estucat de la façana) Si la Sra. Arquitecte municipal pensa que la teva façana ha d’anar així, has begut oli. Et deixa ben clar que no tindràs la llicència d’obres de l’ajuntament fins que no arreglis la façana com ella diu, o bé firmes un document on et compromets a fer-ho en breu. Si no, i ho puc dir per pròpia experiència, no pots fer obres, ni pintar ni res de res et bloqueja la sol·licitud. (Bé, sempre hi ha excepcions, no puc generalitzar, La façana de la facultat de Turisme de la UdG, cau a trossos els dies de vent o pluja, hi ha requeriments per que sigui arreglada i no van tenir cap problema per a fer obres fa poc).

El que em porta a aquest escrit però és que passejant per Girona i, gaudint de la fantàstica restauració de la façana de Santa Caterina, vaig descobrir que la meitat de la façana és feta amb carreus però l’altre meitat no. El tros de façana principal que és més a prop del riu, és feta amb pedres petites, irregulars i amb grans espais de ciment entre elles. Just el que “no es pot fer”. Ara tota la façana despullada és a la vista, acabada de restaurar. –Que consti que a mi m’agrada però, eh!

Em sento estafat; La meva façana m’ha costat un ull de la cara, em van obligar a fer-la “per normativa” i ara ells fan el que volen passant-se la “normativa rosa-canovesa” pel forro.
Quina vergonya!
La façana de Santa Caterina i d’altres “d’amics” que fan el que volen, el fanal de la Plaça del Vi (fet amb materials totalment prohibits al Barri Vell), totes les altres façanes que tenen requeriments i que segons qui ets no t’afecta, el vergonyós “Niu” –vergonyós, per als qui com a mi, han fet enderrocar un terrat fet feia més de 50 anys per que es veia des de la muralla i tan sols vol teulades-
La última però d’aquesta senyora, i ho diré amb veu baixa per que de ben segur que legalment deu estar coberta, (per tant haig de dir que no ho sé del cert) és bloquejar una primera ocupació d’uns pisos de nova construcció, mentre negociava amb el promotor la rebaixa de preu d’un dels pisos, el que ella havia adquirit. Crec que al final no se n’ha sortit.

Ai ai, es que no estem mai contents!

TV. Girona i el castellà

Son les dotze de la nit. Soc a casa assegut al sofà i, cansat com estic, avui em distrec amb la tele. Poso Televisió de Girona on fan la repetició d’un programa (TDT) del migdia. Un format informatiu que trobo molt correcte i dinàmic. Miro l’entrevista que li fan al meu amic en Josep Campmajó, president del Mercat del Lleó. M’agrada el programa –que no havia mirat mai- per que té la gràcia de la notícia coneguda i, que afecta el teu dia a dia més proper. Lluny de les dades macroeconòmiques mundials i altres coses interessants que passen al planeta, et porta a unes noticies que, de tan properes que son et desperten un interès desconegut fins aquell moment en un programa de noticies. Gaudeixo del meu nou descobriment fins que donen entrada a una presentadora que ens recomanarà quins son els programes que hem de mirar avui en aquesta cadena televisiva... En castellà! Comença a parlar en castellà -d’accent sud-americà- i fa tota la seva exposició de recomanacions en aquesta llengua. No m’ho puc creure. He sentit de cop, com una violació del meu espai íntim-nocturn de sofà. Llàstima.

Toni Vallory

Contestació a en David Marca

Apreciat senyor Marca, no puc entendre que hi hagi gent que,com vostè, pugui opinar tan a la lleugera com va fer l’altre dia a “La tradició s’ha enfadat” (El Punt 01/06/08). No li vull retreure, el seu punt de vista del que és o hauria de ser un restaurant o de si el menjar ha d’estar elaborat amb un “savi toc d’escola francesa” com diu vostè en el seu article (per sort avui dia la gent que busca aquest afrancesament carregós dels anys setanta en la cuina son ben pocs). No pretenc tampoc entrar en la estúpida guerra mediàtica començada per un senyor que la va vessar i no ha estat prou hàbil , o no l’hi ha interessat reconèixer l’errada monumental però ben calculada, no de criticar a un col·lega, si no de dir que el que aquest cuina és, o pot ser, perjudicial per la salut sense cap mena de fonament científic. No sé si vostè ha anat mai a El Bulli (restaurant al que vostè es refereix al seu article), ni les raons que te per a carregar contra el que allí elaboren, del seu preu i de la gent que hi va (snobs inclosos). Tinc la lleugera sospita i espero que sigui així, que vostè fa anys que no hi ha posat el peus en aquell petit tros de paradís terrenal, entre altres coses, per que fa temps que tan sols obren els vespres, cosa que fa que sigui impossible anar-hi a dinar com diu vostè.
Intentar establir paral·lelismes entre un actor còmic en el seu paper còmic de cantant i un professional com en Ferran Adrià, és ser ignorant o demagog. He menjat al Racó de can Faves i he sortit d’allí content d’haver-hi anat. He tingut la sort d’anar varies vegades a El Bulli, hi he menjat esferificacions i espumes, he begut pa amb tomata però també hi he menjat un llom de conill fantàstic. Aixó és el que s’ha de transmetre a la gent.
Ens hem d’obrir una mica a les noves coses que ens va portant la vida senyor Marca! Valen la pena.

Una simfonia perfecte.

Feia molts dies que anava de bòlid. Més agobiat del que el cos aguanta sense que et comenci a canviar el caràcter i, la gent que és al teu costat ho comenci a patir.

Els restaurants, els parcs infantils, el minigolf, els bons fogons, l’exposició de flors... Ostres, crec que hauria de parar.

Hi ha moments en la vida, que et trobes una mica desorientat i no saps cap a on és millor tirar, què es el millor professionalment i personalment. –Existencialisme

Hi ha moments a la vida que son com si tot plegat els musics de l’orquestra es tornessin de cop anàrquics, que cada instrument toqués individualment i sense tenir, en absolut, en compte als altres. –Un orgue de gats.

De cop, en el que creus que és el pitjor moment, que ja no pots més, s’obre una petita escletxa i, una trucada a mitja tarda et comunica que aquell dissabte a la nit, i per unes hores, pots ser lliure. No tens nens i no has d’anar a treballar. –Dilema,
què fas?, què pots fer?

Cinc segons, no més, és el que tarda el cervell en donar l’ordre d’agafar el mòbil i trucar al Celler de can Roca. És gairebé impossible trobar taula per a un dissabte tres hores abans però, per provar que no quedi. Fantàstic m’acaben de confirmar la reserva. Truco de seguida a la Montse i li explico que vagi preparant-se per anar a sopar al Celler.
No, no que es posi “guapa”, no vull dir aixó. Que es prepari mentalment –igual que estic fent jo m’entre li dic-. Que comenci a bellugar els engranatges que fan sensibilitzar els sentits.

Plou, ho ha fet tota la tarda, arribem sota la pluja. El paraigües passa molt just entre els murs de la suau rampa d’accés. Ja al jardí, amb la cuina al davant i la visió del menjador a través dels vidres, comences a deixar-te anar per a poder concentrar-te amb el que passarà allí dintre.
Comences a baixar cap al menjador mentre et vas creuant amb el personal que et va donant la benvinguda tot saludant-te. Comença la màgia, ets en un local que et fa sentir com si fossis en un conte i tu en fossis el príncep.

Snacks mentre en Pitu et transmet, amb saviesa que ets a casa teva i així t’has de sentir. Em quedo amb els pèsols que em sorprenen primer per la mida, després per la textura i al final amb el gust.

Comença el festival i cada plat et sorprèn. Sembla que faci anys que no hi venia però no és així. No fa massa de l’última vegada i recordo marxar gratament sorprès amb el que vaig disfrutar.
A mida que van passant els plats m’adono que hi ha hagut una evolució de conceptes i tècniques. Cada plat és una nova pujada de llistó i penses que bé, és normal que ara en toqui un que no et transporti directament al cel dels plaers terrenals. Arriba el següent i t’adones que en aquella cuina tenen més recursos, idees i projectes de les que tu et puguis arribar a imaginar mai. Em sobta el garrí –que el meu cervell ja el tenia “escanejat” i, de cop, quan el tens al davant, t’adones que aquell garrí conegut anteriorment i que consideraves “la perfecció”, és un altre i és molt millor. Disfruto amb la Royal d’oca. Com és possible revisitar la cuina més clàssica d’aquesta manera?

L’increïble maridatge no perdona els meus excessos i començo a notar l’efecte dels exquisits elixirs de Baco, triats per a cada plat.

Bé, vaig acabant...

Pèsols de postres. Segurament la meva sensibilitat gustativa-recordativa, en aquell moment era forta. De cop, la memòria gustativa em transportà a la infantessa, al maresme, a un racó d’un jardí fantàstic d’una casa pairal familiar desgranant pèsols al sol i menjant-ne els més petits, d’un en un, posant el pèsol a la boca i notant com amb una lleugera i estudiada pressió amb les dents, esclatava la frescor interior d’aquell vegetal. Em vaig emocionar tant que els ulls se’m van humitejar. Menjant, no m’havia passat mai.

Com es pot millorar una obra mestra com el Trêsor?
Com és possible que aquesta millora esdevingui immillorable?

No soc cafeter. Vaig trobar sublim l’endívia. Pot ser que sigui el millor plat que he menjat per acabar un àpat. Et deixa una sensació simplement genial.

Una simfonia perfecte. Les piles es van carregar. Puc continuar.

No sé mai com descriure la sensació de venir a menjar a casa vostra, no he sabut mai explicar-vos el que transmeteu a l’interior dels vostres clients –es clar que d’això només puc parlar per mi-.
No he trobat mai la manera d’agrair-vos, per un costat totes i cada una de les vegades que he pogut menjar a casa vostra i, per altre banda, l’acolliment sincer, el plaer de poder gaudir, de compartir el vostre preuat temps, la vostra saviesa i bonhomia.

He pensat que, com que no us puc aportar res i sempre soc jo el que recull i vosaltres els que doneu, us dedico l’estona que he dedicat a aquest escrit. Poca cosa –de fet res per vosaltres- encara us he fet perdre més temps però no me’n podia estar de dir-vos que és un plaer que en el mon hi hagi gent com vosaltres.

Independència i punt

Aplaudeixo les declaracions que de fa dies està fent el senyor López Tena.
Se li ha acabat la paciència i ha vist la llum, ha entès que els espanyols no ens consideraran mai una nació. No poden ni volen entendre aquesta mania que tenim els catalans de parlar en català. No podran entendre el perquè als restaurants hi tenim les cartes en català, demanem etiquetatge en català o a les escoles s’ensenya en català.

Em sobta que en López Tena hagi trigat tant a adonar-se que no hi ha res a fer, que no hi ha res a discutir, amb els espanyols. Es una discussió totalment inútil i les baralles no porten enlloc. Ho vaig tenir clar essent adolescent en un llarg internat de dos anys en una escola prop de Salamanca.

El que em sobta més però, és que cap membre de la política catalana encara no ho sàpiga i a hores d’ara encara tinguin esperança de poder pactar alguna cosa, recollir alguna engruna més i intentar que el nostre Ibertren de rodalies no acabi de petar del tot. Això sí, digueu-los on es la seva càmera per què puguin sortir bé a la foto.

No cal que ens discutim, no ens barallem. Declarem la independència, ho necessitem. Si continuem així Catalunya aviat s’acostarà al tercermundisme en infraestructures i logística empresarial. No anem en contra d’Espanya, no perdem temps. Espanya està bé on és, som nosaltres que hem de marxar. Sens dubte des de fora ens entendrem més cordialment amb els nostres veïns espanyols. Es molt senzill: Independència i punt.

Zoila Riera i l'Exposició de Flors.

Diumenge al migdia, repassant la premsa en la tranquil·litat calorosa d'un dia festiu de finals de juny, llegeixo a El Punt que Zoila Riera, portaveu de CiU a l'Ajuntament de Girona, diu que cal plantejar si el pressupost del consistori per a l'Exposició de flors és correcte perquè al seu entendre la ciutat té altres necessitats prioritàries, i que "potser cal reflexionar". I això és el que he fet.

Analitzant el tema des d’un punt de vista empresarial, més enllà dels pressupostos municipals, els números que em surten són que l'Ajuntament es gasta, segons l'article citat, 493.000 euros, per a fer venir a Girona unes 500.000 persones, que si comptem que pel cap baix fan una despesa durant la seva estada de 10 Euros per cap, aquest hipotètic mig milió de visitants, generarien uns ingressos de 5 milions d'euros en comerços gironins, vint vegades més que l'inversió. Aquests ingressos es reparteixen bàsicament entre el comerç i les empreses de serveis de la nostra ciutat, que en part retornaran a la ciutat mitjançant els impostos que serveixen per a cobrir les necessitats reclamades per Zoila Riera.